L'IES Lluís Vives i l'atac incomprensible a joves innocents

Si encara visqueres, Carme, professora que fores de l'Institut "Lluís Vives", sentiries en carn pròpia allò que els amos de sempre estan fent als alumnes. Ton pare, represaliat, va perdre la càtedra d'institut que havia tret en unes oposicions realitzades poc abans de la insurrecció franco-catòlica, assassina de tantes vides que ara hom vol amagar. Has viscut i t'has educat sota l'amenaça repressiva. I ara torna eixa realitat paorosa, més paorosa que un malson, perquè intenta acabar amb l'esperança que podria sobreviure a una vida, com la teua, dedicada a l'educació. El treball que vas fer, al qual vas dedicar la teua vida, volen destruir-lo, com Franco i l'Església destruïren el de ton pare i el de tants i tants. Destruïren i destrueixen la cultura, la llibertat de pensament, la informació lliure, la independència de criteri, l'honestetat i educació ciutadana. Ara podríem cridar tu i jo, des del fons de l'abisme on estem caient: "Quosque tandem abutere, Catilina, patientia nostra?"

Catilina

I retraure sense parar que no són els i les alumnes qui han dilapidat el capital comunitari, no són ells ni elles qui han tirat els diners en la Formula 1, no són ells ni elles qui han deixat en números rojos Canal 9, no són ells ni elles qui han balafiat els milions en la visita del Papa, no són ells ni elles qui han omplit els comptes de Gürtel als paradisos fiscals, no són ells ni elles qui han concertat preus superiors al valor real en programes de Canal 9 per a quedar-se’n un bon pessic, no són ells ni elles qui han defraudat hisenda, qui han malversat fons públics, qui han falsificat documents; no són ells ni elles qui han saquejat les fundacions d'ajuda al tercer món, no són ells ni elles qui han fet un aeroport sense avions i una biblioteca sense llibres, no són ells ni elles qui han inaugurat un hospital de maqueta amb els euros d’un hospital real, no són ells ni elles qui han malgastat milions en carreres nàutiques americanes, no són ells ni elles qui es passegen en automòbils d’alta gamma o en iots de luxe, no són ells ni elles qui han segrestat la informació d’allò que passa realment en la política comunitària, no són ells ni elles qui expulsen del parlament representants elegits pel poble, perquè diuen allò que no volen que se sàpiga; no són ells ni elles qui han obligat a tancar les emissions de TV3 imposant multes milionàries a Acció Cultural; no són ells ni elles qui han portat la crisi, no són ells ni elles qui han viscut per damunt de les seues possibilitats, no són ells ni elles els responsables del multimilionari atur obrer, no son ells…, no són ells…, no són ells…

No són ells ni elles l’enemic a combatre, no cal llançar contra ells i elles “las mesnadas del Cid”, ni els “antidisturbios”, ni “la brigada político-social”. No cal llançar el crit: “¡A ellos, mis valientes, Santiago i cierra Espanya!” (tancada i ben tancada per vosaltres). Espanya, en qualssevol cas, seran ells i elles, no vosaltres, Catilina. Vosaltres sou l'enemic, amb els vostres electors i les vostres mesnadas.

Et recorde, Carme

Ací davall he posat unes paraules que intenten evocar la memòria de Carme el 25 de febrer, dia en què fa un any va morir.

                                         Llegiu-les, si us plau:

        Et recorde, Carme, plàcid el gest, acollidora la cara i uns ulls de tendror.

        Et recorde, Carme, la veu reposada, la carn amorosa i tranquil l’esperit.

        Et recorde, Carme, felicitat de vida, tristesa de mort.

        Et recorde, Carme, junts en la vida, parlar i comprendre'ns, un dins de l’altre, obertura d’amor i acollida del món; la gent en nosaltres i nosaltres en ella.

        Et recorde, Carme, les portes obertes, la cuina amorosa, la taula repleta, el caliu del menjar.

        Et recorde, Carme, dolor de la mort.

        I et recorde, Carme, perquè ja no hi ets.

        Mes el temps que recorde ets Carme vivint.

        Temps solidari, amics i família, tots érem un:

        Tots érem un, ningú estava sol i jo estava en tu.

        Defensar la justícia, deixar viure els altres; que tots som iguals.

        Et recorde, Carme,

        Dolor en el cor i el cor en un puny.

        Et recorde, Carme,

        El cor en un puny.

                                              

La religió des d’un punt de vista antropològic.

In hoc signo vinces

“La nostra espècie sempre ha esperat dels déus i dels altres esperits beneficis d’algun tipus. En paraules de Ruth Benedict, La religió fou abans de tot i sobretot una tècnica per assolir l’èxit”. Podem llegir aquesta idea en “Nuestra especie”, de Marvin Harris (Alianza).

No és estrany veure alumnes que esperen aprovar un examen, gràcies a una estampeta o una oració; a famílies que agraeixen a déu o a tal santa una curació o haver-se escapat d’un accident. Tal missa, tal sacrifici, tal promesa són considerades causa de l’èxit o benefici obtingut.

Seria interessant assabentar-nos de la quantitat de misses, oracions, promeses i sacrificis que s’han fet per a que el PP assolira la majoria absoluta. I també ara, per l’èxit a les properes eleccions andaluses. Si alguns dels perdedors havien emprat tècniques semblants deuen estar molestos amb la divinitat o estaran canviant d’opció política, atesa l’orientació mostrada per aquella. Especial esment caldria fer de la tècnica socialista per guanyar-se la voluntat divina quan en 2007 va augmentar el percentatge de la casella de l’Església a la declaració de l’IRPF, de 0’5 a 0’7, tot renunciant clamorosament a practicar la pregonada laïcitat constitucional. Està clar que a déu li interessen altres tècniques, aquelles de les quals sap tant el PP.

Marvin Harris també ens fa saber en el llibre citat que el tipus d’esperits poderosos, de divinitats o de divinitat, segons els casos, depèn del tipus de societat (nombre de membres, economia, organització, etc.). No és igual la religió d’humans prehistòrics organitzats en bandes, que organitzats en llogarets o, més tard, en estats o en imperis. Les religions que trobem al llarg de la història responen a necessitats socio-econòmiques i polítiques. En la mesura que aquestes evolucionen, evolucionen aquelles o se’n creen de noves, quan les anteriors s’han fet inservibles o insuficients. Les religions estan en funció de les societats i no a l’inrevés. Amb una excepció: quan les religions generen una classe sacerdotal o eclesiàstica que assoleix poder, aleshores és la religió qui organitza la societat o està al servei del poder, tot contribuint a organitzar-la. Però ella també sol evolucionar.

Entre els segles XIè i VIè abans de la nostra era, els problemes creats per les noves condicions econòmiques, gran augment de la població, escassesa d’aliments, pobresa, misèria i guerres cruels, ocasionaren el sorgiment de noves religions, com el zoroastrisme, el jainisme, el budisme. La coincidència fonamental rau en la negació que les ofrenes alimentàries (sacrificis d’homes o animals) serviren per a guanyar el favor dels déus. Centren la religió en una forma de vida: bones obres (amor i bondat cara a les persones i, en general, als éssers vius), pau. La reeixida humana ja no estarà en la riquesa i les victòries bèl·liques, sinó en les victòries sobre sí mateix, en l’autodomini, tot suportant la pobresa i el sofriment. El Zoroastrisme, no obstant, predica també el premi post mortem, en una altra vida.

Cal oferir l'altra galta

Sis-cents anys desprès, hom troba Jesús a Palestina. Com els anteriors, predica el bon comportament, l’amor als altres, l’autodomini, la pau, la pobresa i el sofriment, mitjans òptims per a ser perfecte i aconseguir l’èxit en l’altra vida. Els seus successors practicaren aquesta doctrina fins al segle IV, en 313, quan, renunciant al pacifisme d’amor a l’enemic i d’oferir l’altra galta en resposta a la bufetada rebuda, ajudaren l’emperador Constantí en la guerra civil contra un rival. Des d’aleshores assoliren càrrecs públics, prohibiren totes les altres religions i feren les guerres que calia fer. De tal manera que àdhuc assassinaren cruelment una filòsofa no cristiana, Hipatia. Ara els cristians, o són rics o són amics dels rics o els admiren; o tenen el poder o són amics dels poderosos o els admiren. Si alguns fan el vot de pobresa, viuen dins d’ordes religioses que no són pobres i garanteixen el manteniment bàsic dels seus membres durant el temps que hi romanen. Als rics es basta amb ser pobres d’esperit.

Avui, l'amor cristià o caritat, es redueix, socialment parlant, a la beneficència o pràctica de l’almoina. La caritat no es preocupa de canviar la societat dividida en rics i pobres, en explotadors i explotats, sinó que, sense suprimir els pobres, sols es preocupa de subvenir a llurs necessitats com un do graciós no degut. Per a alguns cristians, fins i tot, podria dir-se que necessiten els pobres per a, tot practicant la caritat, tenir més fàcil accés al premi celestial.

L'empresari omnipotent

Per això és comprensible la pràctica identificació dels catòlics, sector bisbes, amb el PP i el neoliberalisme de l’1%, amb el decret de la reforma laboral, el qual considera el treball i la seua retribució com una almoina que dóna l’empresari i que no respon a cap dret del treballador. Més cristià no pot ser. Els empresaris practiquen la caritat i els treballadors tenen ocasió de sofrir per l’amor de déu. Els éssers humans som fets a imatge de déu, però l’autèntica imatge de déu és l’empresari, que premia i castiga els treballadors: a uns els dóna treball; a altres els acomiada o els rebaixa el sou. L’únic intent de convertir la caritat catòlica en alguna cosa més que almoina (és a dir, en dret social i polític), va ser la teologia de l’alliberament, ràpidament silenciada i exterminada.

Masaccio

Treballadors acomiadats

La corrupció judicial

Fem corromput

La condemna de Garzón pel tribunal suprem ha estat examinada i criticada per experts juristes. Han mostrat que és una sentència injusta, no justificada per unes lleis, que, a tot estirar, són imprecises en alguns aspectes. Imprecisió que ha facilitat la sentència distorsionadora. Ha sigut motivada, diuen, per l'enveja, el resentiment, el rancor, l'odi o els compromisos polítics i/o econòmics. 

Jo no soc jurista. Per tant, no intervendré en aquest tipus de debat. Però sí que diré la meua en una altra vessant de tal abominació: la vessant socio-política.

Sabem que a un tal Carlos Fabra (el Padrino, diuen, del PP a Castelló), inculpat de diverses irregularitats econòmiques, la judicatura no ha sigut capaç de jutjar-lo durant anys, possiblement per a no condemnar-lo o declarar-lo innocent, cosa aquesta última que podria originar un escàndol a l'estil del causat per la sentència contra Garzón. No sé. Però és estrany, oi?

Sabem que Camps i Costa han sigut declarats innocents per un tribunal de justícia, innocents d'haver rebut regals cars, en forma de vestits, de la trama Gürtel, és possible que en agraïment per les muntanyes d'euros que els ha ajudat a guanyar en detriment dels cabals públics de la Generalitat valenciana. Lladronici, per tant. Algú podria dir que no són els jutges, sinó un tribunal popular qui els ha jutjat. Però, tantes han sigut les manipulacions, les mentides i la corrupció en aquesta comunitat durant 16 anys, que l'objecció només és vàlida per als fidels. 

Sabem que a Madrid el tribunal suprem ha condemnat el jutge Garzón per intentar esbrinar els racons de la mateixa trama Gürtel, les complicitats polítiques i els paradisos fiscals on tenen amagat el resultat dels lladronicis als cabals públics del País Valencià i d'arreu de l'Estat espanyol.

No seria estrany que un espectador aliè veiés la justícia espanyola com la defensora de determinats tipus de lladres, d'aquells que estan més o menys organitzats en màfies vinculades al poder polític PP. No podem descartar alguns sectors del PSOE, no massa nombrosos, per quant alguns jutges aferrissats perseguidors de Garzón se situen en l'àrea d'infuència d'aquest partit.

A Mèxic, les màfies actuen violentament creant situacions d'inseguretat ciutadana i vessament de sang mitjançant utilització de sicaris o esbirros, que exerceixen l'ofici individualment o en forma de bandes o comandos. Aquestes màfies planten cara a l'Estat i són una amenaça a la democràcia. En Espanya, en canvi, les màfies són pacifiques, ben relacionades amb els polítics, amb els quals solen confondre's. No planten cara a l'Estat. Al contrari: són aquells que les persegueixen, com el jutge Garzón, els que s'enfrontarien a aquest Estat de dret. Per això el Tribunal Suprem els condemnaria tot defensant les tals màfies; és a dir, l'Estat de dret, del qual sembla que forma part. En Espanya l'Estat de dret, segons aquesta interpretació, seria mafiós, i tendria com a defensor, com a sicaris, el Tribunal suprem. Així, doncs, els que no són mafiosos ni defensen aquest Estat de dret, podrien ser perseguits per la justícia, a la qual cosa ja estan acostumats els que visqueren sota el franquisme.

Podria ser el tribunal sentenciant Garzón
Però és Rajoy acaronant els treballadors.

El fet de declarar Camps i Costa innocents i poc desprès Garzón culpable significa que la justícia, velis nolis, ha declarat innocent la trama Gürtel i polítics implicats. En València, absolent-los de forma positiva en les persones dels polítics (Camps i Costa); en Madrid, de forma negativa, condemnant el jutjador (Garzón). Gràcies a la justícia, la trama Gürtel, amb els seus lladronicis a l`estat i al poble espanyol, no serà investigada ni condemnada. Innocent, per tant. Això ens porta a pensar que la justícia, un poder constitutiu de l'Estat, és objectivament corrupte. Com té vinculacions importants amb la majoria absoluta dels altres dos poders, l'executiu i el legislatiu, podem dir que el nucli de l'Estat espanyol està corromput, si és correcta la nostra intrerpretació. Què significa el que acabem de dir? Que l'Estat espanyol, en el seu cor, podria ser un femer polític i moral, com poden ser les escombraries del cas Brugal, d'Alacant: fem moral, fem polític i fem fem. Mèxic és un país endarrerit. Per això té màfies violentes. Quan progresse podria tenir-les pacífiques com Espanya.

Corol·lari: un consell a tots els que llegisquen aquest bloc: si no sou lladres corruptes, si no sou catòlics sector bisbes, si no sou feixistes demòcrates de tota la vida, procureu viure desapercebuts, en l'anonimat, com clandestins. Perquè podeu caure en mans de la justícia, la qual, en aquest cas, us perseguirà i us condemnarà. Cal ser lliures, però dins d'un ordre, com aconsellava Franco. 

Tribunal deliberant

La mala fe

Personatge, de Tàpies

La realitat se'ns escapa o ens menja

Ordinàriament, per no dir sempre, la realitat se’ns escapa. Tenim davant de la nostra mirada una pantalla que se’ns presenta com la realitat i no és més que la seua deformació, sovint agradable, però sempre mentidera. Sabem del que passa fora, un cop filtrat i transformat per la pantalla del televisor o pel que ens conten. I si passa davant nostre tampoc ho veiem com és en realitat. Ho modifiquem amb la imaginació, arrossegats pel costum, per experiències anteriors o per la creença. Quan veiem el cel estelat, ens envaïx el sentiment d’allò sublim (en paraules de Kant). No veiem el cel en sí, ni tampoc solem imaginar l’horror que suposa les milions d’explosions atòmiques simultànies i successives, que són el constitutiu de cada estrella. L’aparença d’una nit serena modifica com una pantalla la realitat que hi ha darrere. Una cosa semblant ens passa respecte a la societat que ens envolta. Un dia ens assabentem que les serioses, responsables, treballadores i piadoses autoritats valencianes no són més que bandarres, lladres, poca-vergonya, vanitosos comediants irresponsables i mentiders. Però la cosa és més greu quan ens assabentem que nosaltres som igual, que vivim una comèdia com si fóra realitat, tenim la mala fe, com deia Sartre, de pensar que som persones serioses, honestes i lliures, arrossegades per les circumstàncies a elegir els polítics lladres i farsants. Aquesta és la mala fe: amagar-nos que som lliures tot fugint de la responsabilitat. Ens auto-enganyem d’una manera fosca en quant fingim haver sigut arrossegats per les circumstàncies o simulem  actuar honesta i desinteressadament. A vegades ens tranquil·litzem fent-nos creure que tots són iguals de lladres i de cínics. D’aquesta manera contribuïm a la mala fe social, a la comèdia que tots desenvolupem perquè no ens agrada la realitat que som, “un joc en el qual tothom es menteix i menteix als altres tot sabent que aquests es menteixen…” (Pierre Bourdieu).

Foll, de Tàpies

Podem trobar referències al problema en la història literària i en la cinematogràfica. En citaré dues: El gran teatro del mundo (Calderón de la Barca) i Johnny Guitar (film de Nicolas Ray).

Deixem a banda Calderón, per problemes d'espai, i considerem Johnny Guitar. En aquesta obra la mala fe casi no es veu, sembla conscient, però és més subtil del que aparenta. Llegiu el diàleg següent i ho comprendreu:

Johnny, en tornar desprès d’una llarga absència, troba Vienna, la seua antiga promesa:

JOHNNY: Menteix-me. Digues-me que m’has esperat tots aquests anys.

VIENNA: T’he esperat tots aquests anys.

JOHNNY: Digues-me que hauries mort, si jo no haguera tornat.

VIENNA: Hauria mort, si tu no hagueres tornat.

JOHNNY: Digues-me que m’estimes encara com jo t’estime.

VIENNA: T’estime encara com tu m’estimes.

JOHNNY: Gràcies. Moltes gràcies.

Els dos juguen una comèdia irònica que reflexa un fracàs, el dolor del qual no volen manifestar. És una comèdia irònica i trista. Johnny sembla voler oir les paraules que fingeix desitjar, però li les demana com un retret per la seua infidelitat, la d'ella. Es menteix i no es menteix: es menteix a mitges. Els espectadors suposem que la resposta de Vienna no és sincera, que li diu a Johnny allò que ella pensa que ell desitja en fingir teatralment que encara l’estima desprès de tants anys de voluntària absència. Els dos saben o sospiten que l'amor s'ha acabat, i mostren una actitud de fracàs irremeiable, molt pròxim al cinisme, del qual se senten i no se senten responsables, però es mostren venjatius. En tot cas, ho lamenten d'amagatotis. A més hi ha la gelosia entremig.

La realitat del poble elector és tant o més complexa. Però el que acabe de dir n’és un esquema que pot servir per a comprendre alguna cosa del que passa fora i dins de nosaltres. Per exemple, com és possible que hom haja elegit per majoria absoluta el partit d’un subjecte que, desprès de ser declarat innocent d’haver devastat el país valencià (com tots veuríem si no tinguérem mala fe), li ha fet l’ullet a déu i al tribunal? I com és possible que, damunt, la justícia haja condemnat (a Madrid) el jutge que intentà jutjar els responsables (Gürtel i polítics vinculats) de tal devastació? La mala fe la tenim tots els que encara creiem que vivim en un estat de dret siga Espanya, Europa, EUA o la figa mandanga. Els que no tenen mala fe, sinó mala llet en aquest cas, són els jutges, els polítics i els financers que els manen, els quals saben el que fan en el cas Gürtel (hi ha identitat entre jutges i lladres) i en el cas Memòria Històrica (la Falange i els jutges són la mateixa cosa): avarícia irrefrenable, franquisme untouchable, franquisme in aeternum. L’Església, també, ja que perillen els ingressos i els clients, si hom furga en la memòria històrica: s’hi trobarà una croada i quaranta anys de nacional-catolicisme. That is the question.

Per a acabar, una cita més: Jean Paul Sartre ens diu en "Les Mouches": "El secret dels déus és que l'home és lliure" (no els mercats, els diners, el poder, els jutges, sinó l'ésser humà). Un secret ben guardat, gràcies a la mala fe, tan pròpia de l'espècie. 

I ara, una confessió: Per a mí València i Espanya estan representades en el quadre de Tàpies: Porta metàl·lica i violí. 1956: una porta vella rovellada i un violí al damunt, amb el qual es menteix a sí mateixa creient que és pura i espiritual.

Neoliberalisme i lluita de classes

La premsa va publicar, fa poc, els noms dels titulars dels diferents ministeris. En llegir-los, m’ha vingut al cap que no sols no els hem elegit (els ha elegit Rajoy o els amos que serveix), tampoc representen els nostres interessos. Són més aviat els nostres adversaris (per no dir enemics). A partir del que diuen i repeteixen uns i altres, la seua funció primordial i quasi única seria la de crear llocs de treball. Però a mesura que passa el temps, els llocs de treball disminueixen sense parar, tossudament. I la pobresa va estenent-se com la boira, tragant-se cada volta més gent. Passa com si els llocs de treball augmentaren minvant, com si només se’ls creara destruint-los, com si creixeren decreixent i es multiplicaren reduint-se. Com si les paraules es buidaren de sentit i n’adquiriren un altre: l’oposat.

Podríem pensar que no és així? Vegem-ho.

Economia ha caigut en mans de la banca (de Guindos). Representa la banca els nostres interessos? Quan hi haja conflicte entre els seus i els nostres interessos (com passa amb l’espoliació de l'habitatge per cobrar la hipoteca), es sacrificarà per nosaltres o serà a l’inrevés? Què diu el manament neoliberal: sacrificar-se pels altres o sacrificar els altres per mi? Oi que diu llibertat absoluta per al màxim benefici privat? No estan privatitzant tot allò que era públic? Doncs?

Hisenda. En mans de qui ha caigut Hisenda? En mans d’un assessor fiscal (Cristóbal Montoro), expert en la disfressa d’ingressos pel que fa a la declaració de la renda (frau?). A benefici de qui? De l’Estat? Del poble?

Agricultura i Medi Ambient serà dirigit per Miguel Arias Cañete, vinculat a la Família Domecq, ramaders. Té interessos en petrolieres. Així doncs, el medi ambient tant com l’agricultura mitjana i la petita trontollen.

Present i futur de la taronja

El ministeri de l’exèrcit serà dirigit pels interessos armamentístics de les fàbriques que dirigia l’actual ministre, Pedro Morenés. Aquests interessos són incompatibles amb la pau i els drets humans (recordeu les bombes de dispersió o “cluster” utilitzades per Gadafi, gràcies a Morenés?). La creació de llocs de treball en aquest ram de la producció i els drets humans estan en relació inversa: més llocs de treball, menys drets respectats.

Bombes de dispersió

Els interessos eclesiàstics, juntament amb el ressorgiment del franquisme polític, judicial i sociològic, estan representats en els ministeris d’educació i de Justícia. Un cos de jutges injusts acaba de rebre un ministre a mida. El respecte a la llibertat de la dona inicia el retrocés amb la modificació de la llei d’avortament (darrere de Gallardón estaran els bisbes?) i la carcor judicial acabarà d’imposar-se totalment en acabar amb l’elecció parlamentària del Consejo General del Poder Judicial (un altre poder que se li escamoteja al poble), ja que la majoria de jutges són d’obediència franquista.

Pel que fa a Educació, bé hom comença, tot suprimint l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania. Es tracta del control de la ment practicada des de segles pels eclesiàstics. Tornem a la Croada. La victòria franquista no es va produir el “Dia de la Victoria”, sinó durant els quaranta anys següents amb l’aniquilació del pensament lliure i el genocidi dels que el practicaren. La situació actual n’és el resultat.

Veieu, doncs, que es tracta d’un govern poc preocupat pel poble, menys encara pels treballadors. És un govern de tècnics, de “los mejores”. (Dels millors en relació a què?) Ens fan creure que els tecnòcrates administren imparcialment. És a dir: no són polítics. Com és possible que algú puga pensar o dir un tal disbarat? Per ventura aquests tècnics no s’han fet un nom produint beneficis per a sí mateixos o per a les corporacions al servei de les quals treballaven? Espere que ningú em contradiga si assegure que han estat elegits gràcies a la demostrada capacitat de produir beneficis per al poder econòmic, no per a les masses populars. Vull dir que, si de cas sorgeix un conflicte entre el poble i el poder econòmic, com ara, els susdits tècnics imparcials optaran per aquest i no per aquell. Són, per tant, clarament polítics, polítics de dreta, polítics, com es deia abans, burgesos, adversaris, si no enemics, de les classes populars. A açò ens ha portat la crisi neoliberal que estem patint, a reintroduir en el concert social, polític i econòmic una nova versió (un avatar?) de la vella lluita de classes. Si el liberalisme ha esdevingut neoliberalisme i el capitalisme neocapitalisme, als responsables i beneficiaris podríem anomenar-los neoburgesos. En conseqüència, paral·lelament hauríem de parlar d’un proletariat que ha deixat de ser tal  per a esdevenir neoproletariat. És a dir, una classe més ampla que englobaria totes les víctimes de la crisi i de les polítiques neoliberals emprades per a sortirse’n: allò que resta del proletariat i allò que resta de la classe mitjana.

La burgesia precursora  (Botero)

Política i democràcia no són conceptes equivalents. Hi ha política democràtica i política que no ho és. Per això es correcte estar en contra dels polítics (de certs polítics en realitat) i no de la democràcia. I per això cal considerar la tecnocràcia com una política rebutjable. No és millor el polític tecnòcrata, triat per considerar-lo no polític, que el polític democràtic, tècnic o no, honest representant del poble elector.

Qui manipula la màquina?

I una última paraula. El neoliberalisme, tema del nostre temps, en Espanya ha connectat amb el franquisme sociològic que s’havia endormiscat i s’està despertant. Compte! Preparem-nos a resistir. Passaran, però resistirem!

Resistirem

Així, doncs, al neoliberalisme devem tres coses, si més no: la crisi, el resorgiment de la lluita de clases i el reviscolament del franquisme.