Neoliberalisme i modernitat líquida

Com molta gent pensa, som a la postmodernitat. Zygmunt Bauman l’anomena modernitat líquida. Se l'anomene com se la anomene, postmoderna o líquida, la modernitat i la corresponent acció de modernitzar supondran sempre  un canvi. Modernitzar és, si més no,  canviar, rompre motlles, inaugurar quelcom de nou, crear.

Paul Klee

Zygmunt Bauman distingeix dues classes de modernitat: la sòlida i la líquida. Les modernitzacions sòlides, que tingueren lloc en el passat, efecte de la Il·lustració (independència dels EUA, revolució francesa, revolució comunista, etc), mantenien la il·lusió que el canvi modernitzador comportaria una solució permanent, estable i definitiva, dels problemes anteriors. Per tant, ja no caldria canviar més. Era el pas d’un estat imperfecte a un altre de perfecte.

El paradís, de H. Rousseau

En la modernitat líquida, ens informa Bauman, el canvi modernitzador no comporta una solució permanent, estable ni definitiva, sinó una de provisional, mentre no se'n trobe una altra millor.

Aquesta circumstància, característica de la modernitat líquida, ens produeix una sensació de precarietat. Ens sentim més lliures, diu Bauman, però més insegurs. És la situació en què ens trobem ara, una manifestació de la qual (no l’única) és el neoliberalisme i, conseqüentment, la crisi que ens oprimeix.

Beggari

Malgrat tot, pense que el neoliberalisme és una falsa manifestació de la modernitat líquida. Efectivament, el fluid és una substància que no pot mantenir la seua forma durant una porció llarga de temps. Una modernitat que no es modernitza és com un riu que no flueix. Heràclit, ja en l’antiguitat greca, es va aproximar al concepte. "Ningú es banya dues vegades en el mateix riu", va dir. Aquesta frase sols és un exemple imperfecte, perquè s'hi ha de suposar un punt fix no fluent a la vora del riu des d’on hom hi entra a banyar-se. Podríem dir: "Ningú es banya dues vegades en el mateix riu, si hom s'hi escabussa dues vegades des del mateix punt de la vora". Vull remarcar que la fluència de l’exemple heraclitià s’hi dóna respecte un marc permanent, estable com les vores del riu. Per tant, l'exemple no ens parla d'una modernitat líquida: les vores del riu són sòlides. Només valdria com exemple en el cas de representar-nos el riu sense riberes.

Així doncs, em pregunte si no passarà una cosa semblant amb la manifestació neoliberal de la modernitat líquida. Recordem el Xile del dictador Pinochet, l’Argentina del dictador Videla, la Gran Bretanya de la guerra i victòria de Thacher en les Malvines, el bombardeig del parlament a Moscou per les forces de Yeltsin, etc, etc. El schok dels cops d’Estat i les repressions van ser el big bang de la instauració del sistema neoliberal per la força, contra la voluntat popular.

Tractament de schok neoliberal

Ara el schok de la crisi, provocada potser intencionadament, s’està aprofitant per descapitalitzar l’Estat en Europa, amb la imposició de dràstiques privatitzacions (salut i educació), brutals polítiques d’austeritat i desmantellament dels sindicats, davant l’amenaça dels mercats (és remarcable la similitud del procés actual i els seguits en les implantacions anteriors). No podem, doncs, estar-nos d'evidenciar la semblança entre el riu que flueix emmarcat per les dues vores immòbils i sòlides d’Heràclit i la fluència de la llibertat econòmica dins d’el marc acerat, ferm i repressiu neoliberal. Hi ha una constant que ve de segles i no canvia: els rics viuen dels pobres i controlen el poder. 

És un àmbit de llibertat encotillada dins d’un sistema clos, que s’està implantant gràcies a la famosa doctrina del schok. Ens ofèn, doncs, la intel·ligència i ens ferix les fibres sensibles del cor l’esment de la llibertat en el nom: neo (nou) liberalisme (sistema de llibertats). Com recorda el refrany castellà: “Dime de qué presumes y te diré de qué careces”. Ja en la nit dels segles la propietat era privada, no hi havia sanitat ni educació públiques. Aquesta és la novetat del neo: una antigor més antiga que l'arna. És una llibertat tan nova, que quasi no és llibertat. Ni modernitat, ni liquiditat.

Una autèntica modernitat líquida exigiria modernitzar aquest marc, trencant-lo, canviant-lo, fent-lo fluid, tot instal·lant la llibertat total de bell antuvi, sense més límits que la llibertat dels altres. D’aquesta manera podríem dir amb Heràclit, no solament l'exemple citat del riu, sinó també la frase que resumeix el seu pensament complet: "Tot flueix, no res perdura", gràcies a la nostra acció modernitzadora.

Caldrà, doncs, modernitzar la modernitat neoliberal, tot superant-la? Caldrà decidir-nos a ser lliures de veritat tot establint la democràcia ja?