Les cavil·lacions d’en Peret

Dibuix de Sergio García

Peret el Tirabufes seu a la barra del bar al meu costat. El trobe pensarós. Sembla mut, trist i moix. Li ho dic i em contesta que no entén res del que passa, ni tan sols del sentit de la vida. Dubta que puga anar al cel quan es mora. Tant com s’ha esforçat durant tota la vida per portar una conducta honesta! Ara pensa que no li ha servit de res.

- Per què? Li pregunte.

- No veus el que està passant? Va morir Franco i se’n va anar al cel. Ara mor Fraga, i també. Tony Blair deixa el govern anglés, es fa catòlic i, tot seguit, amic del Papa. Fraga, de conviccions profundes i immutables, quan es mor Franco, elabora la Constitució, per tal que l’herència franquista no es perda. Desprès, funda el PP, un partit que gaudeix de l’amor dels bisbes espanyols i de la benedicció de la Santa Seu. Aznar n’és la perla decorativa. “¡A la vi, a la va, a la vista està: Franco, Falange y nadie más!” Excepte la Corona i l'Esglèsia.

Ratzinger de jove

Aquesta és la memòria històrica. Qui en vulga una altra, que es prepare. L’enxamparan els jutges. No la policia ni la guardia civil, ni tan sols l’exèrcit. Basten els jutges i el poble, o casi. D’antuvi el partit era Alianza popular. Ara ja no necessita aliances: és el poble fidel en forma de partit, el Partido Popular. No, el nom no ha creat la realitat com passava amb la cova dels quaranta lladres, que s’obria al mot d’ordre: “obre’t, sèsam!”. No, és el poble fidel, avatar dels vencedors de la Cruzada, que eren avatars de Franco, qui fa el partit. Per la propietat transitiva, el poble actual és avatar de Franco. Així doncs, el seu partit és popular. El poble fidel es vota a si mateix. És corrupte, com l’original. Quan li fan retallades és ell qui se les fa a sí mateix. Li agraden. El que no entenc és quina mania li ha entrat per privatitzar, si ja està tot privatitzat: l’Estat i tot els seus bens són d’ells. Mira, si no, la comunitat valenciana en mans de la Gürtel. I el poble fidel no es cansa de votar-los, perquè és ell mateix, es vota a sí mateix (Gürtel, Camps, Costa, Urdangarin, etc.). El fidel poble valencià i la Generalitat corrupta són una mateixa cosa. Dos en un, units per la religió. “Lo que dios ha unido que no lo separe el hombre”.

I no ho separa, no. Es queixen, això sí, del procés a Camps: Quant sofreix el poble valencià per quatre malvats que no tenen sentimens ni tenen res! Mentiders i hipòcrites. Mira quin calvari li estan fent passar al pobre Camps, tan bo ell, per quatre trages de no res que ell pot pagar amb un alè! Quina barra! Són franquistes des dels ous i els ovaris fins la glàndula pineal. Ja ho he dit adés: avatars de Franco. Això és el que són. I, se n’aniran tots al cel! Cel ací i cel allà! Déu meu, i jo què? Si òbric la boca m’enxamparà el Tribunal de Orden Público, de la mateixa manera que n’acaben d’enxampar un, que, per cert, és jutge, un jutge insubmís, Garzón. Podria ser, també, qualsevol altre. Basta que un siga lliure i que estime la justícia: el jutgen perquè la llibertat i la justícia que busca atempten contra la democràcia orgànica popular. Els jutges, amb alguna excepció, també són avatars fidels de Franco i del poble vencedor. Cal fugir d’ells com de la pesta. Ells i els advocats són una maledicció universal. Jo sempre he sentit dir: “En pleitos no te veas aunque los ganes”.

Tribunal de orden público en la dictadura

El nou tribunal de orden público contra Garzón

Aquest jutge rebel va voler jutjar uns lladres que havien col·laborat amb el lladronici habitual dels polítics avatars fidels. I això és inadmissible. Què seria de la democràcia orgànica? L'empresonarien tota. Si no roben, qui se’n farà càrrec? Aquest jutge, a més a més, ha gosat inculpar de crims a respectables herois de la Cruzada i del posterior restabliment de la “España Eterna”. Ai, déu meu! No aniré al cel. Estic condemnat. Els bisbes i els capellans que queden, avatars dels avatars dels avatars, de la sèrie eterna d’avatars, aquells que, amb el signe de la creu, varen fer que l’emperador romà Constantí, un cop fet fidel, guanyara la seua particular guerra, des d’aleshores varen escomençar a fer-se els amos del món i ho prosseguiren amb el dogma, la prohibició de llibres i lectures, les tortures, la crema d’heretges, el control de la política (car el poder té un origen diví i la seua obligació és conservar-lo), les croades, una de les quals, la més trascendental, va ser la nostra: “La Cruzada de Liberación Nacional”. Heu aquí la mare del ous. Aquí rau tot el problema. Caldria afegir-hi els quatre problemes d’ara: matrimoni homosexual, avortament, el dret a la mort digna i Educació per a la ciutadania. Ja no n’hi ha d’altres: ni pobresa, ni atur, ni crisi. Res més. Ai, déu meu, no aniré al cel! Però…, ben pensat, és que no vull anar-hi. Com puc compartir la felicitat eterna amb Franco, Fraga, el Rei, Aznar, Camps, Blair, Bush, el fidel poble avatar, el Papa, els bisbes? No podria suportar-ho. Preferisc l’infern, on aniran tots els rebels i desgraciats de la terra. Ai, déu meu! Què faré, mentrestant? Què faré?... Desconnectaré el televisor, anul·laré la wi fi, m’enclouré en un cau i viuré en el món fabricat pel meu cervell? Perquè fora, a la sortida, es pot llegir, si no ets fanàtic, un cartell absent que diu: “Lasciate ogni esperanza”.

- Pobre Peret!