La matèria obscura

Reproducció virtual de la matèria obscura

El diumenge passat emprava Manuel Vicent en la seua columna de El País el concepte cosmològic de matèria obscura, per a explicar fenòmens sociopolítics. Segons els científics del ram, la matèria obscura és una massa la radiació electromagnètica de la qual no ha estat encara detectada (vista, diríem nosaltres) amb els mitjans tècnics a l’abast. És obscura, doncs, perquè no es veu. És matèria real, perquè sense ella és impossible explicar importants fenòmens tals com la rotació galàctica o determinades estructures cosmològiques.

Si el traslladem a un àmbit no cosmològic ni de física quàntica, el concepte pot assenyalar la invisibilitat i la realitat d’alguna cosa, que, tot i ésser invisible, produeix efectes visibles que racionalment no s’expliquen d’altra manera. Suposat que hi trobem fenòmens sociopolítics, econòmics i, fins i tot, psicològics, inexplicables per causes visibles o altres de les quals estiguem informats, podríem aleshores pensar que hi ha una matèria obscura, fosca, que ens els produeix tots.

Estic jo explicant-li tot açò al meu amic, Peret, contertulià del bar del cantó, quan aquest m’interromp per a dir-me: - “Oi que és el cas, per exemple, de l’ex honorable Camps i del seu acòlit, Costa? Vestien tratges cars que no els pagaven, però els pagaven; tenien un amic, els Mostatxos, que era amic però que no ho era del cos, però sí de l’ànima. Pertanyien i no pertanyien a la trama Gürtel, de la qual formaven i no formaven l’última branqueta. Per això varen afanar i no varen afanar tants milions. Per això els varen balafiar i no els varen balafiar en visites papals, en programes televisius de Canal 9, en Fórmules 1, en Ciutats de les ciències, Ciutats de la llum, aeroports, projectes començats i no acabats, acabats i mai ben començats, etc., etc. I, per tant, el tribunal popular els ha declarat innocents”.

Burlant-se de la justícia

- “Sí, podria ser un exemple”. Li responguí. “Ha d’haver-hi una matèria fosca i ben fosca que explique aquest fenomen. No creuràs que són les oracions dels devots seguidors, les espelmes, candeles i bugies enceses a l’altar de la mare de déu i d’altres sants i santes allò que els ha salvat?” – “Crec que sí, digué. Perquè Déu ha creat un món corrupte i cruel. I per algo serà”. 

No li fiu cas i vaig continuar: "Es tracta de la matèria fosca en la qual estem tots immergits com en una sopa negra. És aquesta sopa la que explica que en València hom córrega un atapeït vel damunt dels dubtosos negocis de la trama Gürtel i en Madrid hom encause maliciosament el jutge que havia de jutjar-la. És la mateixa sopa negra que ens tragarà a tots en el negre tsunami de la crisi".

"Aquesta és una hipòtesi tan probable com la cosmològica. Podem fàcilment trobar-hi molts indicis, si tenim l’actitud adequada. Tenim notícia dels mercats, dels paradisos fiscals, tenim notícia que als EUA, el país més ric del món, aproximadament l’u per cent de la població posseeix el quaranta per cent de la riquesa. Podem suposar, per tant, que arreu del món el tant per cent posseït per l’u per cent ha de ser força superior. No hi haurà una ma invisible que ho dirigisca?"

"És molt probable que les finances internacionals, obsessionades per l’imperatiu del lliure creixement del guany per damunt de tot, màxim valor ètic, social, polític, estètic i científic, estiguen enllaçades unes amb les altres formant una xarxa complexa de manera que cadascuna estiga relacionada amb totes les altres. Per exemple, el grup dels 20, el banc mundial, el fons monetari internacional. No l’ONU o la UNESCO, sinó els potentats de l’ONU i de la UNESCO. Aquesta complexa xarxa ha d’haver creat un complex conjunt d’organismes manipuladors. Sabem que hi ha think tanks neoliberals arreu del món, que hi ha una tendència progressivament accelerada a l’acumulació en poques mans dels mitjans de comunicació i estem assistint a l’intent obsessiu de controlar internet, de controlar l’educació, de controlar la política. Concretament pel que fa al món occidental, es nota una tendència molt clara a sotmetre la democràcia als interessos bancaris, que la política democràtica es convertisca en administració tècnica d’experts, que progressivament arraconen les ideologies (i sols quede la d’ells), que els polítics siguen substituïts pels administradors de l’economia dels bancs, dels grans inversors, del negoci lliure, gràcies al 99% d’esclaus voluntaris, una política dictatorial on el dictador estiga en el cap de cada ciutadà (dictador i súbdit al mateix temps)". 

"Ja no necessitaran un index de llibres prohibits: voluntàriament no en llegirem cap; serem incapaços no ja de llegir, sinó ni tan sols de seguir un raonament seriós de més de deu línies. Fugirem, com de la pesta, de pel·lícules, novel·les o poemes que ens revelen la realitat, viurem encisats contemplant simulacres, realitats virtuals, però no la realitat tal com és, de la qual fugirem, per tediosa".

"Aquesta és la matèria obscura, la sopa negra que ja està tragant-nos i que ens tragarà, si no ho remeiem".

Control de la ment

"Ja ho estem veient: desprès de 16 anys de disbauxa pepera, d’explotació, d’estafa que ens ha deixat pelats, Camps ha obtingut majoria absoluta i, desprès, encara més fotuts, un tribunal popular l’ha absolt de tots els milions robats o balafiats (és un espectacle estrany veure la xusma d’espoliats aplaudir i votar plens d’entusiasme els espoliadors)".

Els desemparats de la mare de déu dels desemparats

agraïnt-li la salvació de Camps

"La matèria obscura està en nosaltres, ens està rosegant el cervell i qualsevol dia no massa llunyà, eixirà el sol i no hi serem: ens haurem difuminat obscurament, sense cervell i sense sang". 

Ens varem acomiadar, Peret i jo. Una hora desprès em proporcionava les il·lustracions que he introduït en aquest post.

Les cavil·lacions d’en Peret

Dibuix de Sergio García

Peret el Tirabufes seu a la barra del bar al meu costat. El trobe pensarós. Sembla mut, trist i moix. Li ho dic i em contesta que no entén res del que passa, ni tan sols del sentit de la vida. Dubta que puga anar al cel quan es mora. Tant com s’ha esforçat durant tota la vida per portar una conducta honesta! Ara pensa que no li ha servit de res.

- Per què? Li pregunte.

- No veus el que està passant? Va morir Franco i se’n va anar al cel. Ara mor Fraga, i també. Tony Blair deixa el govern anglés, es fa catòlic i, tot seguit, amic del Papa. Fraga, de conviccions profundes i immutables, quan es mor Franco, elabora la Constitució, per tal que l’herència franquista no es perda. Desprès, funda el PP, un partit que gaudeix de l’amor dels bisbes espanyols i de la benedicció de la Santa Seu. Aznar n’és la perla decorativa. “¡A la vi, a la va, a la vista està: Franco, Falange y nadie más!” Excepte la Corona i l'Esglèsia.

Ratzinger de jove

Aquesta és la memòria històrica. Qui en vulga una altra, que es prepare. L’enxamparan els jutges. No la policia ni la guardia civil, ni tan sols l’exèrcit. Basten els jutges i el poble, o casi. D’antuvi el partit era Alianza popular. Ara ja no necessita aliances: és el poble fidel en forma de partit, el Partido Popular. No, el nom no ha creat la realitat com passava amb la cova dels quaranta lladres, que s’obria al mot d’ordre: “obre’t, sèsam!”. No, és el poble fidel, avatar dels vencedors de la Cruzada, que eren avatars de Franco, qui fa el partit. Per la propietat transitiva, el poble actual és avatar de Franco. Així doncs, el seu partit és popular. El poble fidel es vota a si mateix. És corrupte, com l’original. Quan li fan retallades és ell qui se les fa a sí mateix. Li agraden. El que no entenc és quina mania li ha entrat per privatitzar, si ja està tot privatitzat: l’Estat i tot els seus bens són d’ells. Mira, si no, la comunitat valenciana en mans de la Gürtel. I el poble fidel no es cansa de votar-los, perquè és ell mateix, es vota a sí mateix (Gürtel, Camps, Costa, Urdangarin, etc.). El fidel poble valencià i la Generalitat corrupta són una mateixa cosa. Dos en un, units per la religió. “Lo que dios ha unido que no lo separe el hombre”.

I no ho separa, no. Es queixen, això sí, del procés a Camps: Quant sofreix el poble valencià per quatre malvats que no tenen sentimens ni tenen res! Mentiders i hipòcrites. Mira quin calvari li estan fent passar al pobre Camps, tan bo ell, per quatre trages de no res que ell pot pagar amb un alè! Quina barra! Són franquistes des dels ous i els ovaris fins la glàndula pineal. Ja ho he dit adés: avatars de Franco. Això és el que són. I, se n’aniran tots al cel! Cel ací i cel allà! Déu meu, i jo què? Si òbric la boca m’enxamparà el Tribunal de Orden Público, de la mateixa manera que n’acaben d’enxampar un, que, per cert, és jutge, un jutge insubmís, Garzón. Podria ser, també, qualsevol altre. Basta que un siga lliure i que estime la justícia: el jutgen perquè la llibertat i la justícia que busca atempten contra la democràcia orgànica popular. Els jutges, amb alguna excepció, també són avatars fidels de Franco i del poble vencedor. Cal fugir d’ells com de la pesta. Ells i els advocats són una maledicció universal. Jo sempre he sentit dir: “En pleitos no te veas aunque los ganes”.

Tribunal de orden público en la dictadura

El nou tribunal de orden público contra Garzón

Aquest jutge rebel va voler jutjar uns lladres que havien col·laborat amb el lladronici habitual dels polítics avatars fidels. I això és inadmissible. Què seria de la democràcia orgànica? L'empresonarien tota. Si no roben, qui se’n farà càrrec? Aquest jutge, a més a més, ha gosat inculpar de crims a respectables herois de la Cruzada i del posterior restabliment de la “España Eterna”. Ai, déu meu! No aniré al cel. Estic condemnat. Els bisbes i els capellans que queden, avatars dels avatars dels avatars, de la sèrie eterna d’avatars, aquells que, amb el signe de la creu, varen fer que l’emperador romà Constantí, un cop fet fidel, guanyara la seua particular guerra, des d’aleshores varen escomençar a fer-se els amos del món i ho prosseguiren amb el dogma, la prohibició de llibres i lectures, les tortures, la crema d’heretges, el control de la política (car el poder té un origen diví i la seua obligació és conservar-lo), les croades, una de les quals, la més trascendental, va ser la nostra: “La Cruzada de Liberación Nacional”. Heu aquí la mare del ous. Aquí rau tot el problema. Caldria afegir-hi els quatre problemes d’ara: matrimoni homosexual, avortament, el dret a la mort digna i Educació per a la ciutadania. Ja no n’hi ha d’altres: ni pobresa, ni atur, ni crisi. Res més. Ai, déu meu, no aniré al cel! Però…, ben pensat, és que no vull anar-hi. Com puc compartir la felicitat eterna amb Franco, Fraga, el Rei, Aznar, Camps, Blair, Bush, el fidel poble avatar, el Papa, els bisbes? No podria suportar-ho. Preferisc l’infern, on aniran tots els rebels i desgraciats de la terra. Ai, déu meu! Què faré, mentrestant? Què faré?... Desconnectaré el televisor, anul·laré la wi fi, m’enclouré en un cau i viuré en el món fabricat pel meu cervell? Perquè fora, a la sortida, es pot llegir, si no ets fanàtic, un cartell absent que diu: “Lasciate ogni esperanza”.

- Pobre Peret!

Neoliberalisme i modernitat líquida

Com molta gent pensa, som a la postmodernitat. Zygmunt Bauman l’anomena modernitat líquida. Se l'anomene com se la anomene, postmoderna o líquida, la modernitat i la corresponent acció de modernitzar supondran sempre  un canvi. Modernitzar és, si més no,  canviar, rompre motlles, inaugurar quelcom de nou, crear.

Paul Klee

Zygmunt Bauman distingeix dues classes de modernitat: la sòlida i la líquida. Les modernitzacions sòlides, que tingueren lloc en el passat, efecte de la Il·lustració (independència dels EUA, revolució francesa, revolució comunista, etc), mantenien la il·lusió que el canvi modernitzador comportaria una solució permanent, estable i definitiva, dels problemes anteriors. Per tant, ja no caldria canviar més. Era el pas d’un estat imperfecte a un altre de perfecte.

El paradís, de H. Rousseau

En la modernitat líquida, ens informa Bauman, el canvi modernitzador no comporta una solució permanent, estable ni definitiva, sinó una de provisional, mentre no se'n trobe una altra millor.

Aquesta circumstància, característica de la modernitat líquida, ens produeix una sensació de precarietat. Ens sentim més lliures, diu Bauman, però més insegurs. És la situació en què ens trobem ara, una manifestació de la qual (no l’única) és el neoliberalisme i, conseqüentment, la crisi que ens oprimeix.

Beggari

Malgrat tot, pense que el neoliberalisme és una falsa manifestació de la modernitat líquida. Efectivament, el fluid és una substància que no pot mantenir la seua forma durant una porció llarga de temps. Una modernitat que no es modernitza és com un riu que no flueix. Heràclit, ja en l’antiguitat greca, es va aproximar al concepte. "Ningú es banya dues vegades en el mateix riu", va dir. Aquesta frase sols és un exemple imperfecte, perquè s'hi ha de suposar un punt fix no fluent a la vora del riu des d’on hom hi entra a banyar-se. Podríem dir: "Ningú es banya dues vegades en el mateix riu, si hom s'hi escabussa dues vegades des del mateix punt de la vora". Vull remarcar que la fluència de l’exemple heraclitià s’hi dóna respecte un marc permanent, estable com les vores del riu. Per tant, l'exemple no ens parla d'una modernitat líquida: les vores del riu són sòlides. Només valdria com exemple en el cas de representar-nos el riu sense riberes.

Així doncs, em pregunte si no passarà una cosa semblant amb la manifestació neoliberal de la modernitat líquida. Recordem el Xile del dictador Pinochet, l’Argentina del dictador Videla, la Gran Bretanya de la guerra i victòria de Thacher en les Malvines, el bombardeig del parlament a Moscou per les forces de Yeltsin, etc, etc. El schok dels cops d’Estat i les repressions van ser el big bang de la instauració del sistema neoliberal per la força, contra la voluntat popular.

Tractament de schok neoliberal

Ara el schok de la crisi, provocada potser intencionadament, s’està aprofitant per descapitalitzar l’Estat en Europa, amb la imposició de dràstiques privatitzacions (salut i educació), brutals polítiques d’austeritat i desmantellament dels sindicats, davant l’amenaça dels mercats (és remarcable la similitud del procés actual i els seguits en les implantacions anteriors). No podem, doncs, estar-nos d'evidenciar la semblança entre el riu que flueix emmarcat per les dues vores immòbils i sòlides d’Heràclit i la fluència de la llibertat econòmica dins d’el marc acerat, ferm i repressiu neoliberal. Hi ha una constant que ve de segles i no canvia: els rics viuen dels pobres i controlen el poder. 

És un àmbit de llibertat encotillada dins d’un sistema clos, que s’està implantant gràcies a la famosa doctrina del schok. Ens ofèn, doncs, la intel·ligència i ens ferix les fibres sensibles del cor l’esment de la llibertat en el nom: neo (nou) liberalisme (sistema de llibertats). Com recorda el refrany castellà: “Dime de qué presumes y te diré de qué careces”. Ja en la nit dels segles la propietat era privada, no hi havia sanitat ni educació públiques. Aquesta és la novetat del neo: una antigor més antiga que l'arna. És una llibertat tan nova, que quasi no és llibertat. Ni modernitat, ni liquiditat.

Una autèntica modernitat líquida exigiria modernitzar aquest marc, trencant-lo, canviant-lo, fent-lo fluid, tot instal·lant la llibertat total de bell antuvi, sense més límits que la llibertat dels altres. D’aquesta manera podríem dir amb Heràclit, no solament l'exemple citat del riu, sinó també la frase que resumeix el seu pensament complet: "Tot flueix, no res perdura", gràcies a la nostra acció modernitzadora.

Caldrà, doncs, modernitzar la modernitat neoliberal, tot superant-la? Caldrà decidir-nos a ser lliures de veritat tot establint la democràcia ja? 

Luis de Guindos i les hipoteques "subprime"

El pare etern

El ministre d’economia i competitivitat, Luis de Guindos, ens obsequià l’altre dia amb unes paraules emocionants i patètiques: “el desempleo es una lacra social y constituye el principal elemento de vulnerabilidad de la economía española”.

Veiem, però, que les mesures que van adoptant-se (austeritat i retallades a les classes mitjanes, funcionaris i treballadors), molt possiblement agreujaran l’esmentada xacra social. Per què hom necessita agreujar la xacra per a curar-la? No recordem que les hipoteques de fem aparentment pretenien millorar l’economia mundial? I quin va ser el resultat? La crisi que patim? I què dir de les guerres d’Irak o d’Afganistan? Hi ha més pau, més riquesa, més salut, menys tortures i menys morts? Què de la presó de Guantánamo? S’hi ha desterrat la tortura, s’hi han respectat els drets humans, s’hi han complert al menys les lleis dels EUA? En tot cas, és un gran risc posar tota la carn a la graella. I si, al cap i a la fi, s’hi acompleix el refrany castellà: “Santa Rita, Rita, lo que se da no se quita”?

El senyor de Guindos continuà dient: “Si el Gobierno no hubiera adoptado estas medidas, se las hubieran impuesto sus socios europeos”. Ai, Déu meu! On ha quedat l’España Una, Grande y Libre? Pel que fa a  “Grande i Libre”, amb els socis europeus imposant-nos retallades, austeritats i misèria, vosaltres em direu. Pel que fa a l'Espanya Una, on quedaran Catalunya i el País Basc? Ja no serà Madrid qui imposa, sinó Brussel·les i els socis europeus. Ja no serà “España Una”, sinó Europa Una (la UE?). La famosa Constitució, serà substituïda pels mercats.

Quant a l’impost de societats, De Guindos ha dit que amb aquest impost s’està recaptant poc, “por lo que no se planteó la posibilidad de subir el mismo”. No l’augmenta perquè suposa pocs diners? I quants diners suposa l’ajuda a les persones dependents? Amb tota seguretat, el que es podria recaptar amb l’impost de societats superaria notablement la petita despesa d’ajuda a les dites persones. Per què tanta discriminació? Per què no paguen tots la crisi proporcionalment al seu haver i a la seua responsabilitat en la desfeta?

Des del secretisme i simulació del Rajoy anterior a les eleccions i la seua posterior i lenta sortida de l’armari, estem aprenent que hem de malfiar-nos del contingut i de les intencions d’allò que manifesten ell i els seus. Sobre tot, què hom calla i oculta.

No heu oït parlar de la neollengua, terme que Orwell empra a la novel·la “1984”, prou citada aquests dies a la xarxa? El llenguatge polític està convertint-se en un llenguatge xifrat que aparenta dir, com la publicitat, una cosa fàcil de comprendre pel ciutadà, però en significa una altra d’interès per al poder i no sempre grata al ciutadà corrent. Així, doncs, el primer pas per a saber allò que s’esdevé en economia i en política és sospitar del llenguatge econòmico-polític dels economistes, dels polítics, de la premsa, de la tele, de la literatura, dels bestsellers i intentar desxifrar-lo.

Tota persona mitjanament informada sap que el ministre De Guindos és un tecnòcrata responsable de la crisi, ja que era el director financer per Espanya i Portugal de Lehman Brothers, la primera entitat financera que va caure atropellada per la crisi de les hipoteques subprime. Si responsable era l’empresa en la qual actuava com un alt directiu, responsable també era ell. Ara bé, una de dos: si s’adonava del que estava passant, era un responsable irresponsable, immoral i delinqüent. Si no se n’adonava, era un maldestre. No hom ha condemnat Zapatero per ignorar la crisi durant un temps? Per què no hom condemna de Guindos per ignorar-la tot pertanyent al staff superior dels alts funcionaris que l'originaren?.

Delinqüent o incompetent, per què l’han fet ministre? Serà perquè, essent un savi delinqüent, ha caigut del cavall i s’ha convertit a la solidaritat? O serà perquè, no havent caigut del cavall, roman obedient als seus amos anteriors, els quals volen que concloga la missió que tenia encomanada: consolidar en el món el poder de la classe social de l’1%?

Ara bé, posat el cas que fos incompetent (i ho saberen els seus caps polítics), la seua designació per al càrrec significaria una fe sòlida en la messiànica llei neoliberal del “laissez faire, laissez passer”, deixeu fer, deixeu passar, perquè “le monde va de lui-même”, el món marxa per sí mateix, ell sol s’autoregula camí de l’apoteosi final. La missió que li pertocaria a un tecnòcrata maldestre en la marxa del món econòmic-neoliberal seria una missió secundària: fer surar els seus damunt de l’ona dominant en el surf econòmic, pels mitjans que fora (enganys, manejos fraudulents, suborns, calúmnies, amenaces, pors…). Així, un vers de Manuel Machado amb el sentit una mica distorsionat podria haver-ho esculpit en lletres eternes dient: “Que las olas me traigan y las olas me lleven”, però sempre surant damunt l’ona més gran.

Fins ara ha sigut aquesta l’obsessió de les classes poderoses: surar damunt l’ona més gran, caiga qui caiga. Asserció aquesta que ve corroborada per la següent notícia periodística: “Los ricos ganan un 6% más en el peor año de la crisis. Los millonarios españoles logran 2.150 millones más y atesoran 37.700 millones, casi el recorte de déficit que prevé el Gobierno este año”.

Per què serà tan habitual fer més pobres els pobres tot fent més rics els rics? Per què rics i pobres no són com els vasos comunicants i sí com els extrems de la corda de la corriola? Per què uns baixen per a que altres pugen? Misteri etern de la creació, una creació que sembla de dretes. Com diu Manuel Vicens: “Dios también es de derechas de toda la vida”. I així ens va.

Vasos comunicants

 Llegiu, si us plau, més sobre la neollengua amb un clic.