Eleccions 2011

     Heu aquí uns versos coneguts, parcialment adulterats:

                           Volverán las oscuras golondrinas

                           en tu balcón sus nidos a colgar,

                           y, otra vez, con el ala a sus cristales

                                       jugando llamarán;

                           pero aquellas que el vuelo refrenaban

                           tu hermosura y mi dicha al contemplar,

                           aquellas que aprendieron nuestros nombres…
                                                esas…

                                         ¡no volverán! (¿?).

                           Mas aquellas que tanto nos dañaron                     

                           tu desgracia y mi miedo al provocar

                           aquellas que marcaron nuestros nombres…

                                               esas…

                                       ¡ya están aquí!

                                                                                                                                                                  

Què ha passat? Què han votat els peninsulars, diguem-ne espanyols?:

En les eleccions d’enguany el PP ha assolit la majoria absoluta amb 10.830.693 vots, 552.683 més que en 2008, any en què les va perdre (obtingué el segon lloc en nombre d’escons). L’any 2000 havia assolit la majoria absoluta amb el mateix nombre de vots que obtingué desprès, l’esmentat any 2008. És curiós el fet que la mateixa quantitat de vots servisca tant per a perdre les eleccions com per a guanyar-les, no de qualsevol manera, sinó per majoria absoluta. Fenomen typical spanish, que depèn, com és natural, del nombre d’electors i de les seues eleccions, dels vots en blanc, dels vots nuls i de les abstencions, però més que res, i no tan natural, de la llei electoral i del sistema d’Hont.

                                                                Paciència! Resistiré...

Què haguera passat si aquesta llei fixara equitativament igual nombre de vots per a cada escó? Per a saber-ho, hauríem de dividir el nombre total de vots útils (23.932.453) entre el total d’escons (350). El resultat seria 68.000 vots per escó. Dividint per aquesta quantitat el nombre de vots del PP en aquestes eleccions (10.830.693), li correspondrien 159 escons. La qual cosa vol dir que li’n mancarien 17 per tenir majoria absoluta (la meitat més u dels escons: 175+1). Seria el partit amb més escons, però necessitaria aplegar a acords amb altres partits per a governar.

Gràcies a la llei electoral i al sistema d’Hont, ultra el tipus d’elecció feta per l’electorat, el PP té la majoria absoluta i no necessita acords amb altres partits per aprovar lleis, lleis que podrien perjudicar-nos. Tant més quant que és bastant obvi amb quanta cura ha mantingut en secret el programa que ha d'executar, si és que en té algun, per tal d’assegurar-se l’anuència dels ciutadans a les promeses generals que feia. Car davant les queixes d’aquests amb les mesures adoptades pel PSOE i la situació econòmicament desastrosa de treballadors i classe mitjana, prometia resoldre cada problema, però no deia com. Només s’adjudicava un saber, una decisió i un poder no explicitats tot suggerint tàcitament unes amistats econòmiques poderoses a nivell nacional i internacional. Era qüestió de generar confiança. 

Les promeses de Rajoy

Ha estat fent campanya electoral des que començà la crisi, criticant el govern i prometent la solució com si tinguera una vareta màgica o “los polvos de la madre Celestina”. Canviar el partit i les persones que governen (“súmate al cambio”), actuar “como Dios manda”, “con sentido común”, crear riquesa i llocs de treball, etc. i no dir mai quins podrien ser els procediments, és tot el bagatge de solucions que ens espera, si no en té altres amagades. És una cosa pareguda a la promesa religiosa de la felicitat celestial post mortem. Totes les desgràcies i patiments terrenals seran substituïts per felicitat. Com? No es diu. “Menjant coquetes en mel”? Expressió metafòrica per a ments senzilles. Allò que amb més seriositat hom diu és la contemplació de déu: passarem l’eternitat contemplant déu. Això ens farà feliços i felices. Com? Gràcies al poder, al saber i a la bellesa de déu. De la mateixa manera ens diu Rajoy que sortirem de la crisi. Com? Gracies al saber i poder de Rajoy i del PP (no inclou aquí la bellesa, però sí la capacitat de generar confiança). Qui ens assegura, però, que, en lloc d’anar al cel del PP, no caurem a un infern més profund que el del PSOE? Anticipacions i premonicions ja les tenim, falta que hi fem atenció (“tenen ulls i no veuen; orelles i no ouen”). Només cal mirar les autonomies caigudes en mans de la dreta i les que ja hi eren abans de les eleccions autonòmiques.

Una política como dios manda

Encara sort que hi ha hagut una pujada de vots cap a opcions d’esquerra anys enrere menystingudes i algunes prohibides (IU, Compromís, Amaiur, etc.). Açò podria ser el principi d’una nova remuntada. Així mateix, cal fer una altra consideració: si als vots dels partits més o menys d’esquerres, oposats al PP, sumem els vots nuls, els vots en blanc i les abstencions, aconseguirem una quantitat que gira al voltant de 20 milions. Això ens fa suposar que, si volem un futur més adient a les necessitats del benestar comú de les persones, un món més humà lliure de la dictadura neoliberal dels mercats, haurem d’imitar i prosseguir l’exemple de les coalicions Compromís, Amaiur, IU-LV, etc. i ampliar-les (“similis similem quaerit”) en allò que siga possible sense perdre el nucli que ens alimenta (unitat, sí, però respectant la pluralitat). I no oblidem mai el diàleg, l’esperit democràtic, les relacions horitzontals. Hem de practicar la democràcia real ja i sempre, que ningú puga fer-nos mai el retret: “no ens representen”.

Tecnòcrates i submissos

            

                          "Aquí yace un cortesano,

                           que se quebró la cintura

                           un dia de besamano"

Martínez de la Rosa

De Velázquez

De tal manera els poders neoliberals són refractaris a la democràcia que no sols han impedit el referèndum grec, sinó que, obligant Papandreu a dimitir, l’han substituït per un tecnòcrata, porque han hecho lo que hay que hacer (com pensa Rajoy) sense cap procediment democràtic. Els polítics grecs i els electors que ho han tolerat són mereixedors d’un epitafi com el que figura al principi.

Les mateixes consideracions caldria fer envers la substitució de l'impresentable Berlusconi (que, al cap i a la fi, havia estat elegit, mal que bé, amb la incorrecta democràcia vigent), per un tecnòcrata del gust dels amos neoliberals, haciendo, també, lo que hay que hacer, sense cap procediment democràtic. Els dos casos ens indiquen per on van les intencions del poder neoliberal de l’u per cent amb l’anuència dels polítics i del poble “cortesano”, al qual se li trencarà la cintura qualsevol “dia de besamano”.

Els dos substituts imposats, Lukas Papadimos a Grècia i Mario Monti a Itàlia, són tecnòcrates. I què significa aquest mot?

Segons el diccionari.cat, per tecnòcrata s’entén un “funcionari que exerceix un càrrec públic en virtut de la seua preparació tècnica i situa l'eficàcia per sobre d'altres factors polítics, econòmics, socials o ideològics”.

 En quant a allò d’estar el tecnòcrata per damunt dels factors polítics i dels socials, és aquí evident, si per política s’entén democràcia, ja que han estat nomenats per tal d’evitar la participació popular. En quant als factors econòmics i ideològics la definició no hi és gaire acceptable, ja que han estat nomenats per a incrementar els beneficis de l’elit econòmica tot seguint una ideologia discriminatòria de dretes.

El mot eficaç (del qual deriva l’abstracte eficàcia) sol aplicar-se a aquell que “té la virtut de produir l'efecte volgut” (diccionari). El tecnòcrata és eficaç perquè té la virtut o capacitat de produir els efectes que acompleixen els seus interessos (l’efecte volgut).

Ordinàriament es diu que una persona és capaç perquè hom ha vist que les seues actuacions han produït en el passat l’efecte volgut. És per això que hom espera, cara al futur, resultats semblants.

Ara bé, què passa amb els tecnòcrates Papadimos i Monti? On han sigut eficaços? Evidentment en bancs i altres empreses neoliberals. Pappadimos, en el Banc central de Grècia i en el Banc Central Europeu; Monti, en la Comissió Europea, en la direcció de la Comissió Trilateral (lobby neoliberal), en la direcció del think-tank econòmic-empresarial Bruegel, en el consell assessor internacional de Goldman Sachs i en l'europeu de Coca Cola.

Està perfilant-se, cada dia amb més claredat quin és el programa del neoliberalisme internacional. O, dit amb altres termes: quin és el tipus de dictadura que estan elaborant les forces d’aquest sistema amb la col·laboració de la dreta i la socialdemocràcia europees: la dictadura d’allò que volen que siga la llei natural. Ens estan persuadint que el sistema neoliberal és la llei de la natura, la llei del plat de llentilles: “esto son lentejas; si las quieres las tomas; si no, las dejas”. O aquella que per al cas és la mateixa, la shakespeariana de Hamlet: “to be or not to be”. O aquella més antiga de Parmènides: “el ser és i el no ser no és”, és a dir: no hi ha abans ni desprès, no hi ha canvi, no hi ha pluralitat ni diversitat; només el ser immòbil, i prou. Així és la política econòmica neoliberal: la negació de la política democràtica, canviant i plural: la postpolítica que deia Slavoj Zizek.

Aquesta dictadura és una dictadura emmascarada de democràcia, una democràcia como Dios manda, con un gobierno que gobierna, una democracia que reforma lo que haya que reformar y que no reforma nada que no haya que reformar (Rajoy?).

Ja s’hi està conformant la ment dels ciutadans, els quals s’acullen a aquesta llei de la natura, a allò únic que hi ha, a les llentilles, al to be, al ser u, únic i immòbil. Rebutgen allò que creuen plat buit, not to be, no ser. Els tecnòcrates neoliberals estan aconseguint que l’única política possible siga la dels mercats desregulats, la de l’u per cent, la del 99 per cent callat i submís, perquè hauran convençut la gent que fora d’açò no hi ha res. Ja no calen policies a la caserna ni al carrer, la policia està dins del cervell de cada ciutadà. Aquest serà el miracle del PP, no canviarà la política, canviarà la percepció que d’ella tenen les persones. D’ara endavant no serem càmeres que registren el que passa, sinó projectors de cine que projecten sobre la pantalla del món els films posats pels neoliberals en el nostre cervell.

Ja no serem mai més càmera fotogràfica

                                    

Serem projectors de films infiltrats al cervell

                               

        Compte, però, que, segons diuen, qui vota en blanc vota al banc.

La cerimònia de la confusió

A sobre tenim la foto dels oficiants de l'ofrena sacrificial a punt d'accedir a l'altar del poder neocapitalista i neoliberal dirigits pel mestre de cerimònies. La víctima expiatòria és la democràcia espanyola.

La immolació d'una víctima en un sacrifici ritual religiós (segons digué el filòsof Zubiri) és un atemptat contra allò més íntim d'ella: la seua vida, el seu ésser constitutiu. En oferir-la a la divinitat, hom lliura a aquesta allò més real de la realitat, tot reconeixent-n'hi la sobirania. La qual és, en aquest cas, la dictadura dels mercats, lliures i globals, l'actual divinitat.

         
        

Per això tots sabem que el debat no és democràtic. Diuen que és democràtic; sabem, però, que no ho és: més encara, és la cerimònia en què s'immola la democràcia. Com tota cerimònia es tracta d'un ritus simbòlic, que aquí és el ritus d'una  competició com la del Barça-Madrid, en la qual dos contendents, que fingeixen discrepància, aparenten debatre sobre programes econòmics diferents que en el fons són el mateix. L'un l'amaga, l'altre el metamorfosa en sentit plublicitari. Els dos enganyen. Però l'engany més important és un engany anterior, primer i bàsic: fer creure als electors que aquestes són les dues úniques opcions possibles; que les altres són morralla. Per això aquesta cerimònia és la cerimònia de la confusió, amb la qual comença la campanya electoral. Comença, doncs, amb un atemptat contra el dret dels electors a saber per poder decidir i el de les altres opcions polítiques a debatre i informar. La campanya comença amb aquesta publicitat d'estil comercial, fraudulenta com totes les del sistema, que vol fer creure allò que no és: centra l'atenció en dos protagonistes, com si fora dels quals no hi haguera salvació, i anorrea els altres. Allò que passa per ser un acte democràtic és en sí mateix, sense additaments, un acte subtilment antidemocràtic.


És la democràcia un centre dispensador de privilegis, un sistema basat en la desigualtat d'oportunitats, on és habitual la mentida i l'agressió a les llibertats, o la repressió encoberta...? No? Doncs la campanya electoral ha començat amb un atac a la democràcia, un més dels que estem patint i dels que patirem. 
        
Mal començament, doncs. Si l'ombra del xiprer és allargada, la del neoliberalisme és ampla i fosca com la capa del vampir que ens cobreix a tots i ens xucla la substància del cervell. O una xarxa entrecreuada de fils d'aranya que, a més de tenir-nos atrapats i d'impedir-nos moure'ns al nostre arbitri, ens controlen, ens dirigeixen i, tot xuclant-nos el cervell, ens injecten els pensaments i creences que hem de tenir. 

"Atrapados", instal·lació de Marcela Navascués

Sí, ens injecten. Els mitjans de comunicació no tracten igual tots els partits, ni en la campanya ni abans ni desprès. En la campanya, per exemple, els espais electorals gratuïts a la televisió i radiodifusió públiques no són iguals per a tots: beneficien més a uns que a altres, segons els escons obtinguts en les anteriors eleccions. I si mirem els canals privats (o altres sistemes publicitaris no televisius), veurem que cada partit obté la publicitat d'acord amb els euros que posseeix. Les campanyes són molt cares i l'èxit sovint depèn de les despeses. Qui pot gastar pot guanyar les eleccions i moltes coses més (les guerres, per exemple). Qui no pot gastar no pot guanyar. De manera que el poder adquirit és poder econòmic. La tal democràcia és economia. Una economia privatitzada determina una política privatitzada. A una política privatitzada "la llaman democracia i no lo es". Si els partits s'empenyoren per guanyar les eleccions, els escons obtinguts pertanyen als prestadors, són la seua penyora.


No ens enganyem, doncs, i no ens deixem enganyar, siguem o no la penyora d'algú. Darrere del poder polític estan els seus amos prestadors. Darrere de la senyora Merkel, darrere de Sarcozy, de Berlusconi, de Cameron, de Papandreu o Papademos (l'home dels mercats al govern grec), de Zapatero, de Rubalcaba o de Rajoy, ...; darrere dels seus partits i darrere dels seus electors, ho sàpiguen o no, estan els mercats, l'economia privatitzada, la banca, els propietaris dels capitals amagats als paradisos fiscals, l'u per cent de la població... Malauradament tots estem atrapats per la teranyina publicitària, la qual, al tems que ens immobilitza, ens xucla el cervell.

Bé, parlant amb més propietat, tots no. Hi ha un sector de la població inconformista, reflexiu, de pensament lliure (no confondre'ls amb els neoliberals) que no es deixa menjar el coco. I, a més a més, hi ha d'altres que ara tenen l'ocasió de sortir del somni, somoguts per la crisi que ens han portat els manipuladors de la teranyina. Cap, per tant, l'esperança que el nombre d'eixerits i alliberats d'aquest teixit aracnoide vaja augmentant progressivament.








        

  

         

La democràcia perjudica greument l’economia neoliberal

El sacrifici d'Ifigènia (Grècia?), de L. Bramer 

Grècia té deutes, uns deutes que no pot satisfer, perquè se li han acabat els diners. Aquests deutes els va contraure el govern anterior, conservador i neoliberal, d’amagatotis. La quantia dels deutes no figurava en els documents comptables de l’Estat, els quals havien sigut manipulats per aquell govern amb l’ajut de dos executius del banc Goldman Sachs: Mario Draghi i Antonio Borges, ara president, el primer, del Banc Central Europeu i director l’altre del Fons Monetari Internacional en Europa. Tampoc ho sabia la UE quan va acceptar Grècia com a membre de la comunitat, però no es va preocupar de saber-ho: es va deixar enganyar. Atesa la gravetat de la situació, hom determina rescatar el poble grec del deute inesperat. I ho controlaran, entre d’altres, Draghi i Borges (rabosots guardant el galliner).

Una cosa remarcable: el rescat (o alliberament) de Grècia paradògicament no allibera Grècia, allibera els creditors: hom presta euros a Grècia, però no suficients, per a que pague als creditors; a més a més ha de fer una política d’austeritat, a fi de sostraure als pobres allò que li manca per a liquidar el deute. En resum, Grècia s’endeuta per a satisfer el deute (no li regalen els diners, li’ls presten. Un deute se salda amb un altre deute) i, damunt, ha d’empobrir-se més encara. Per això el poble protesta, es revolta i fa vagues. La policia reprimeix.

El Peix menut alimenta el gran

Ara bé, com el creixement econòmic necessita capital, és a dir, crèdits (préstecs), i els crèdits rebuts han servit per a satisfer els crèdits anteriors, amb l’ajut de l’austeritat (ajustaments, retallades, acomiadaments, privatitzacions, etc.), a Grècia li falta capital per a fer progressar l’economia. Això vol dir que no ha pogut saldar tots els deutes, perquè no hi ha euros fora dels rebuts en préstec, car les retallades li han paralitzat les empreses. Aquesta és la raó per la qual hom prepara un segon rescat per tal d’alliberar… el poble? Nooo. Els creditors, car necessiten incrementar les despeses en luxes i plaers. Un nou rescat suposarà més política d’austeritat, més plans d’ajustement, més retallades, més privatitzacions, més acomiadaments d’assalariats, més pobresa, menys drets socials i laborals (i tornarà a paralitzar-se l’economia i tornarà a plantejar-se un altre rescat i… i… i…).

Per això hom proposa un referèndum a fi que el poble expresse la seua voluntat pel que fa als ajustaments, etc. En resum, decidir si ha de continuar rescatant els acreedors en lloc de rescatar-se a si mateix de la misèria creixent (atur, fam, suicidis…) o no. Però aquesta notícia ha caigut com una bomba en la UE, un cataclisme, com diu Rosa Maria Artal. La Comissió Europea, tots els dignataris europeus, les borses, s’han posat a tremolar i han prohibit el referèndum de la manera en què ara neoliberalment es prohibeix: negant el pa i la sal, condemnant a la pobresa i a l’ostracisme tota la nació. Als que ja són pobres, no els afecta. Però els que encara no hi han caigut del tot potser s’ho pensen. I així ha estat: el referèndum no es farà. La democràcia perjudica seriosament l’economia, com diu Ignacio Escolar.

El sistema econòmic neoliberal aconsegueix que siguen impossibles decisions polítiques contràries als seus interessos. Açò em fa recordar la repressió soviètica a Hungria en 1956 i la de la Primavera de Praga en 1968. Així com el règim soviètic feia impossible un comunisme democràtic (decisions contràries al seus interessos), el neoliberalisme fa impossible un capitalisme democràtic, mutatis mutandis, per la mateixa raó. Ambdós sistemes són dictadures, cadascuna té una manera diferent de procedir per tal de frustrar actuacions polítiques contraries als seus interessos. Però les dues ho aconsegueixen… fins que implossionen. No sabem encara quant temps li queda al capitalisme neoliberal. Però tampoc ens imaginàvem l’enfonsament del sistema soviètic i es va desfer inesperadament davant dels nostres ulls estupefactes.

De la mateixa manera que la repressió xinesa de Tiananmen en 1989, no va impedir que alguns anys desprès el capitalisme neoliberal, que no la democràcia, hi triomfara, de la mateixa manera podria ocórrer que la present crisi neoliberal i la repressió de la democràcia que estem patint foren el preludi d’un enfonsament neoliberal inesperat.

La democràcia, que va nàixer en Grècia, ha estat sempre més o menys jugulada, unes voltes totalment i altres parcial, però mai hem tingut una democràcia real i completa. El poder sempre se n’ha malfiat. Sempre hom ha fet creure que el poble no està preparat, que no sap les complicacions de la política, de la diplomàcia i de l’economia i que si el deixen sol actua contra els seus propis interessos, com els nens (“No se os puede dejar solos”). Si és o no veritat, hom procura que ho siga, tot amagant les informacions adients i desviant l’atenció popular cap a esports i espectacles refractaris al pensament lliure i fonamentat; donant, per altra banda, interpretacions doloses, tergiversades, o mentint descaradament.

El cas del referèndum grec fa actual allò que temps enrere un professor del Movimiento en l’època de la Formación del Espíritu Nacional, coneguda com FEN, deia: “¿Como puede valer igual que el mío el voto de un obrero o un labrador sin cultura?”. És precisament això el que pensa del poble grec la UE neoliberal dirigida per Alemanya. (Déu n’hi do!, si Hitler alçara el cap i vera els seus objectius -"Deutschland über alles, über alles in der Welt!"- acomplerts per altres mitjans!).

És el sistema, amigues i amics, és el sistema. Però, compte! No és l’únic possible, per més que a Espanya parega haver-se soldat fermament amb les neurones d’un munt de cervells.