El comiat papal

Toni Albà a Manresa

El Papa se n’ha anat i ens ha deixat alguna de les seues parides. No estàvem segurs de tenir una ànima diferent del cos, i ara ens assabentem que, damunt, Espanya, “una gran nación”, té una ànima, la qual, per cert, és “profundamente religiosa y católica”. No sabem què passarà amb Catalunya i el País Basc, que també són nacions: tindran ànima o no en tindran? En cas de tenir-ne, serà catòlica, agnòstica, atea o laica?

El cas del País Valencià és més problemàtic: per què eixa obsessió plasmada en l’himne regional de lluitar per ofrenar noves glòries a Espanya? Tem no ser Espanya (no tenir l'ànima espanyola) i s’esforça a fer-hi mèrits? Ni Madrid, ni la Rioja, ni La Mancha, ni Extremadura… ofrenen res a cap altra nació. Ells són Espanya.

Temen no poder entrar en Espanya?

 Potser el Sant Pare s’ha identificat amb els constitucionalistes espanyols i no reconeix els problemes identitaris de les distintes nacionalitats de l’Estat. Aleshores per a ell Catalunya i el País Basc no constituirien dues nacions, sinó que formarien part de "la gran nación española", segons sembla que es desprèn de la Constitució, interpretada pel Tribunal Constitucional. Ara bé, si fóra així, açò plantejaria un problema de coherència en la doctrina papal, ja que, també en la Constitució figura allò que ell combat sense treva: la laïcitat d’Espanya. Acceptaria el Papa la Constitució en allò que fa referència a l’única nació espanyola, però la rebutjaria en allò que afecta a l’aconfessionalitat de l’Estat, de manera que Espanya seria per a ell "una, grande i (segurament, encara que no ho diu) libre" (lliure dins de l’àmbit traçat pel dogma catòlic), com correspon a la tradició del nacionalcatolicisme?

2011

      
      Si Espanya, "una gran nación", esdevinguera "democràcia real ja", com volen els del 15-M, esdevindria, per això mateix, laica, realment laica. Deixaria de ser, per tant, "profundamente religiosa y catòlica" en el sentit del Papa. Estaria, doncs, condemnada al foc etern? Si les ànimes personals rèprobes van a l’infern, qualsevol podria preguntar-se on aniria l’ànima laica d’Espanya. I quan? Al final dels temps, quan haguera mort l'últim espanyol? Creieu-me, és realment un problema, perquè les ànimes particulars, en morir els cossos, immediatament unes s’envolen al cel i altres s’enfonsen en l’avenc infernal de les calderes de Pere Botero. Ara bé, quan se separarà de la matèria l’ànima d’Espanya? I, aleshores, on se n’anirà? Al cel amb la dreta profundament religiosa i catòlica com vol el Papa? O a l’infern amb els laics, catòlics o no?

A l’infern!

Aquí ens surt un altre problema. Ja que l’ànima, segons la filosofia medieval, és simple i indivisible. No pot, per tant, dividir-se i anar una part al cel i altra a l’infern. L’única solució que jo veig és que o bé només la part de nació dels catòlics profundament religiosos tinga una ànima nacional, o bé que n’hi haja dues: una bona i una altra mala. La part de la nació conformada per ateus, agnòstics, mahometans, budistes, jueus, protestants, catòlics no practicants, catòlics practicants, però laics i tolerants, etc. mancaria d’ànima nacional o en tendria una diferent i mala (no una part de la bona que, com hem vist, és impossible).

Aquesta darrera alternativa, la d’existir una altra ànima nacional, obriria la porta a la justificació, perfecta per catòlica, del dret a decidir que tant reivindiquen els catalans com els bascs, davant la possibilitat de tenir una ànima pròpia (deixem ara de banda, si bona o mala, si una o dues). Mireu per on els camins del Senyor són insondables i inesperats. Hom comença amb la reprovació del laïcisme i hom acaba justificant el soberanisme. Per a tenir ganes de menjar o de rascar basta començar.

Algú em dirà que la citada expressió papal sobre l’ànima espanyola és metafòrica. I té tota la raó. Ja va dir Nietsche en “Sobre veritat i mentida en sentit extramoral”, que el llenguatge és un conjunt de metàfores útils. Per això aquest escrit meu també el considere metafòric.

      Un cop escrit el que figura més amunt, una notícia m'ha sacsejat l'ànim (no l'ànima, compte!), deixant-me-lo desnucat: la reforma que el partit bifront, PP-PSOE, vol perpetrar en la Constitució, ell a soletes, sense acudir al referèndum. Dic bifront perquè és una mesura llargament acaronada pel PP, d'interès per a patronal i financers, i perjudicial per al benestar social (pensions, salut, educació..., tot allò que depèn de capital públic i no del privat). Ha sigut ordenada per la Senyora Merkel. Consisteix a posar un límit a l'endeutament de l'Estat. De manera que, si en un moment determinat, al govern li manquen fondos per a subvenir a necessitats socials, no podrà demanar préstecs, haurà de fer retallades en els serveis públics, retallades per imperatiu constitucional. Serà un regal substanciós per a les empreses privades del sector. I malhauradament, a diferència de l'habitual negligència respecte a l'imperatiu d'aconfessionalitat, les retallades constitucionals les complirà, això sí, com si fóra un mandat religiós.

Dos partits i un sol cervell

      Penseu-ho bé, li diria al PSOE, si de totes formes heu de perdre les eleccions,  "mejor es morir de pie que morir de rodillas". Eviteu, per favor, ser "cornudos y apaleados". Altrament nosaltres serem, si no tots "cornudos", sí tots llargament "apaleados", dempeus o a genollons.

Teníem els botxins. Ara tenim la maquinària
(del Blog "Agua va")

      


Per a més informació cliqueu aquí.




    

Pelegrins i Papa (JMJ 2011 Madrid)

De jove, nazi i de vell, guardiacivil

Què pretén la JMJ? Un acte publicitari d’abast mundial? I què hom pretén divulgar, doncs? A jutjar pel que diuen alguns dels pelegrins, escollits a l’atzar, hom emfatitza la força, la veritat i el poder dels catòlics, tot basant-se en la gran quantitat de gent, de gent jove.

Un gran nombre de persones impressiona, dóna sensació de poder, als espectadors i als participants. En aquest cas, hom voldria donar la impressió que els catòlics practicants són nombrosos com les estrelles, encara que a voltes semble que són pocs quan estan cadascú en el seu medi vital, on potser alguns se senten ridículs. La JMJ, però, estaria mostrant que són innumerables, que tenen la raó, la veritat i la força de la majoria. El ridícul, en tot cas, el farien els laics. Aquesta publicitat apuntaria, sobre tot, a Espanya, on els relativament pocs practicants que hi ha se sentirien recolzats i vigoritzats en veure’s membres d’una gran multitud arreu del món (“Somos miles, somos fuertes y queremos demostrárselo al mundo”)

La multitud de milers encara produeix un altre efecte publicitari: es veurien actuals, no passats de moda, ultramoderns, serien el futur” (“Nuestras cruces no estan apolilladas”).

Volen, sembla, comunicar una actitud de superioritat i que miren els adversaris des de dalt, amb compassió. Com un senyor mira un pobre desgraciat que no sols no té on caure mort, sinó que, ignorant com és, té el cervell buit ([els crítics de la JMJ] “son pobre gente, pero libres de decir lo que piensan. Lo único que pedimos es que dejen de atacarnos”). Magnanimitat, doncs, del que, segur en la cimera de la veritat, mira compassivament la feblesa dels altres, els relativistes, i es permet el gest de tolerar-la. Li surt, però, el complex reprimit que l’ha portat a la JMJ: exigeix que deixen d’atacar. Aquest complex podria ser el nucli del problema que els ha portat aquí, se sentirien atacats, se sentirien assetjats, fustigats, hostilitzats. Per això cercarien la força del nombre: els milers i milers de catòlics practicants els donarien la força per enfrontar-se als laics, considerats repressors.

Quan el Papa denuncia “la dictadura del relativisme que atenta contra la llibertat de l’home, que dificulta l’anunci de l’evangeli i les grans consecucions de la cultura cristiana” (19-11-2010), referint-se, sembla, a l’Estat laic, estaria reforçant l’actitud bèl·lica, de croada, l’actitud de conquesta del món que es bellugaria darrere d’aquestes jornades. Seria la mateixa actitud, més o menys dissimulada, origen de la persecució dels heretges en el passat, de l’extermini dels càtars, aquella que expulsà d’Espanya, primer els jueus i, desprès, els moriscos. Seria l’actitud de tot aquell que, exercint un poder sobre altres grups humans, un dia sent que volen llevar-li’l.

Si els Estats humans hagueren sigut laics des del principi ens hauríem estalviat moltes guerres i molts sofriments

El laic podria atacar, si de cas (cas bastant improbable), com ataca l’esclau que s’allibera de l’amo, el súbdit d’un Estat dictatorial que enderroca el dictador, el país colonial que s’allibera de la metròpoli, la dona oriental o africana a qui li volen aplicar la sharia. L’actitud del cristià que se sent atacat pel laic em recorda la que originà la rebel·lió franquista, quan el poble començà a alliberar-se de la classe dominant entre la qual es trobava l’Església.

Tots sabem que un Estat no és una persona. Una persona pot ser catòlica i laica, protestant i laica, mahometana i laica, etc. L’Estat laic, en canvi, només és aconfessional. L’Estat laic no és relativista. Els relativistes, si n’hi ha, són les persones. L’Estat laic, en canvi, té els seus principis elaborats pels ciutadans. Catòlics, protestants, jueus, mahometans, ateus, tots tenen els mateixos drets en l’àmbit públic de la democràcia. Però, compte! Valorar per igual els drets a creure en la confessió religiosa que siga és distint a valorar per igual les distintes confessions. Una cosa és el valor del dret que té el subjecte a creure i una altra el valor del contingut de la creença. En l’Estat laic el valor del dret a creure qualsevol confessió és el mateix per a tots. No és el cas, però, del valor del contingut de la creença, del qual l’Estat no jutja, mentre s’hi respecte l’altre (aquí teniu, per exemple, un principi intocable, firme, no relatiu de l’Estat laic). La laïcitat garanteix l’exercici d’aquests drets. Per això cap confessió pot tenir el domini de l’Estat. Que ningú s’apropie de l’Estat és la garantia que tots siguen iguals i lliures (un altre principi intocable). L’Estat democràtic representa tots els ciutadans, no un sector d’ells exclusivament. Els que volen matrimoni religiós tenen dret a tenir-lo, els que el volen civil, també. Els que volen casar-se amb una persona de l’altre sexe estan en el seu dret; els que ho volen amb una del mateix sexe, també: la igualtat i la llibertat democràtica els ho garanteix. Aquelles persones, les creences de les quals els impedeixen l’avortament, tenen dret (i obligació religiosa) a no avortar, però aquelles que no comparteixen eixes creences tenen el dret d’avortar en determinades circumstàncies, etc. La mateixa cosa podem dir del dret a una mort digna (per què la tortura al final de la vida?). També caldria citar les prerrogatives econòmiques: cap confessió religiosa té dret a prerrogativa alguna davant de l’Estat. Si la hi ha, llavors hem de parlar d’injustícia i de corrupció.

Creieu que garantir la igualtat, la llibertat, la convivència, el desenvolupament i acabament de cadascú segons les pròpies creences és atemptar contra la dignitat de la persona? No? Doncs sou laics. Si? Doncs no ho sou. En l’Estat laic, però, podeu conviure tots pacíficament.

Són tossuts, veritat ?

Paraules de bisbes

La lectura d’algunes manifestacions fetes per bisbes catòlics espanyols m’ha produït certa admiració.

Un qualifica de “paletos” els que s’han atrevit a criticar l’organització de la visita papal a Madrid. Aquest em fa recordar a Jesucrist quan deia: “Benaurats els mansos i humils de cor...”. Haurà canviat, em pregunte, la doctrina de l’Església? Hauran decidit que ara l’orgull i la vanitat, el menyspreu i l’insult, siga la característica definitòria del cristià?

L’altre sentencia que la joventut espanyola es troba “amb la moral i ètica sota mínims”. Tota la joventut? Una part d’ella? Quina? La cristiana? La cristiana practicant? La no practicant? La joventut atea? No serà la joventut indignada del 15-M que reclama ètica en els polítics, en els empresaris, en els mitjans de comunicació… veritat?

Uns altres diuen, aproximadament, que, essent déu l’únic propietari de la vida humana, ningú té dret a interrompre-la, encara que només siga la seua pròpia per a evitar sofriments i danys majors. Ja que la vida pròpia d’una persona no és exclusivament d’ella, sinó de déu, que n’és el propietari. Així que la vida pròpia d’una persona és pròpia d’ella i no ho és. És una cosa pareguda, per a entendre-ho millor, a la vida d’un esclau, la qual és pròpia d’ell, però no ho és, perquè pertany a l’amo. Això és: la vida pròpia d’un pertany a déu. Conclusió: déu pot matar, però l’ésser humà, no. Allò que no acabe d’entendre del tot són les fogueres inquisitorials amb les tortures prèvies, les creuades, les altres guerres, no dirigides per l'Església, però en les quals participaven els bisbes i el poble cristià... Fa 75 anys la insurrecció militar contra l’estat de dret, també coneguda com guerra civil espanyola, va ser convertida en creuada pels bisbes catòlics. I no fa gaire, es va declarar una guerra contra Irak en la qual anava a participar Espanya dirigida pel PP d’Ansar, partit al qual solen votar els catòlics, per suggeriments eclesiàstics indirectes. No aplegue a comprendre com la vida d’una persona està en mans de déu si es tracta d’una malaltia dolorosa i no ho està, si es tracta de persones innocents que, sense tenir-hi art ni part, es troben dins d’una guerra autoritzada, tolerada o no condemnada rotundament per l’Església. Espere que algun dia la il·luminació de l'Esperit Sant descendirà sobre el meu cap i em farà comprendre. O, potser, el parer d’aquest esperit es modificarà una mica, per imperatius de coherència.

 Encara un més: el cardenal Cañizares ha assegurat que “el problema principal de Europa no es el económico, (…) sino el olvido de dios, que lleva  a la autodestrucción”. I proposa resoldre’l amb “una nueva evangelización”. Desprès de casi 2.000 anys d’evangelització i 40 de nacional catolicismo? Huuummm!

A continuació ha descrit la situació com “una crisis del hombre, (…), el gastar por encima de nuestras posibilidades y buscar únicamente el disfrute a toda costa, el goce para mí mismo, aunque tenga que machacar al otro, una situación que és necesario superar”. Açò sí que és una gran veritat, senyor Cañizares, hem de condemnar a tots els que no solament gasten sinó també indueixen a gastar: els especuladors, els constructors d’immobles en terrenys d’interès ecològic, els bancs que ofereixen préstecs fàcils i desprès es queden amb l’immoble sense liquidar el deute dels pobres incautes, el neoliberalisme i els partits neoliberals.

Allò que alguns esperen de la visita papal

Per fi voré fet real un somni acaronat força temps: l’Església condemnant i excomunicant les teories neoliberals, els grups econòmics que les practiquen i els partits que les han adoptat. Per fi! Ja n’era l’hora! M’imagine aquell Jesucrist, que amb una tralla va expulsar els mercaders del temple, amb quanta alegria vorà la conversió de l’Església. Estic veient la cara que posaran els directius de Telefònica, el Banco de Santander i el Corte Inglés quan s’assabenten que el Papa no vol els diners que han invertit en la seua visita a la capital. Els d’aquestes empreses i els de totes aquelles que especulen amb la imatge publicitària de la ciutat arreu del món.

El mateix papa agarrarà la tralla i les fuetejarà, a elles i a tots els mercaders ajocats a l’ombra cristiana.

?

Ja estic veient tots els joves de la Jornada Mundial de la Juventud reunits al campament de Sol demanant democràcia real ja!, afirmant que no són titelles de polítics i banquers, cridant que no hi ha prou pa per a tants xoriços i remugant en assemblea algunes coses més…

“No som titelles”. Dret a decidir

Tenien en comú un sentiment pregon d’ésser injustament tractats i brutalment expulsats de la societat del benestar. Saber que els causants restaven dins del sistema, premiats amb més poder, més riquesa i més capacitat directiva; saber que aquest poder, aquesta riquesa i aquesta directivitat eren fruit d’un robatori, d’un comportament corrupte políticoeconòmic, d’un espoli d’allò que era seu, els anava ensorrant en un pou sense fons. Per això decidiren convocar-se per a constituir campaments deliberatius i protestataris amb el crit: “Democràcia real ja!”. La intenció, sembla, era aclarir-se les idees i anar fent propostes concretes. Necessitaven reunir-se, dialogar, augmentar els seus coneixements i influir en la societat.

El que sabien era que els havien enganyat i robat. No es fiaven dels polítics, ni dels economistes, ni dels bancs, ni de les entitats financeres, ni dels mercats. Sabien els problemes, però no les solucions. Per això al principi no tenien propostes, llevat d’unes quantes, essencials i bàsiques, com la urgència de la democràcia real, la necessitat d’acabar amb els xoriços, l’exigència de no ser ni titelles ni mercaderia en mans de polítics i banquers. Es reuniren per a elaborar-les.

No és estrany, per tant, que els comentaristes i crítics trobaren deficiències com, per exemple, la manca de propostes o l’absència de la problemàtica sobiranista en les autonomies perifèriques.

Pel que fa a aquest darrer problema, cal tenir en compte que el moviment sorgí a partir de l’experiència viscuda. Sembla que el ciutadà espanyol no té experiència de la injustícia que Espanya infligeix a Catalunya i a les altres nacions perifèriques. Respecte a Catalunya, si els indignats catalans prescindeixen del nacionalisme, del sobiranisme, del dret a decidir i del dèficit fiscal (com es desprèn dels comentaris fets per alguns crítics catalans), és perquè aquests o són inconscients o són espanyolistes o els catalans conscienciats no participaren a les acampades.

De tota manera, si Catalunya, ara per ara, forma part d’Espanya, el moviment havia de plantejar-se un problema vivencial comú a tota Espanya, encara que només fóra per a començar. De moment, el sobiranisme, dèficit fiscal o nacionalisme no és un problema vivencial comú amb la resta de l'Estat. Deuria ser-ho, però no ho és. Atès que el problema comú és la manca de democràcia real, esperem que l’anàlisi del que la democràcia real és o deu ésser, ens portarà al sobiranisme. Esperem que el sobiranisme, absent al punt de partença, estiga present al punt d’arribada. El dret a decidir forma part de la base profunda de la democràcia. Ninguna pot ser considerada real si no el respecta.

Quan els indignats diuen que no són titelles ni mercaderies en mans de polítics i banquers, quan es neguen a ser sotmesos a la dictadura dels mercats, estan dient que la democràcia és el dret a decidir: el poble decideix i els polítics executen allò que el poble ha decidit. El poble mana (o té el dret de manar) i el polític, els banquers i els mercats obeeixen (o tenen l’obligació d’obeir).

Ara els indignats de l’Estat espanyol ignoren la llengua catalana. Tal volta per això s’expressen en la llengua comuna: el castellà. Però aquesta situació és una manera de ser titelles o mercaderies. És la hipnosi a què el poder no democràtic ha sotmès els ciutadans de l’Estat. Perquè, si tots som iguals, tots tenim el mateix dret a parlar i a ser compresos en les nostres llengües. Un madrileny té dret a parlar i a ser comprès per un català i un català té dret a parlar i ser comprès per un madrileny (et sic de caeteris).

El dret a decidir les lleis, la Constitució, etc., d’un Estat; el dret a decidir sobre la marxa de la política, tot dirigint els passos dels polítics, banquers i mercats, rau en la sobirania popular. Però la sobirania popular consisteix, abans de tot, en el dret a decidir si som o no una nació amb Estat propi i quina relació ha de tenir aquesta nació o aquest Estat (si s’escau) amb les altres. Si els votants de les altres nacions decideixen sobre i per damunt d’aquesta, tu no tens ja el dret de decidir, han decidit per tu, ets un titella o una mercaderia. No tenim, doncs, democràcia real, i haurem de reiniciar el sistema o inventar-ne un altre.

Pot ser de profit llegir aquest article: clica, si's plau