La classe social dels sants. Una breu meditació

Us heu preguntat alguna vegada quina classe social té més oportunitats d’aplegar a la santedat? A mi no se m’havia acudit mai. Però creia rutinàriament que, si bé el nivell social en sí mateix era irrellevant, la pobresa facilitava la santedat catòlica. Ara, però, m’he assabentat que no. M’he assabentat que per a aplegar a sant o santa, és a dir, per a ser canonitzat i elevat als altars, proposat a la veneració dels fidels com exemple a imitar, no basta portar una vida exemplar i evangèlicament virtuosa amb virtuts heroiques. Sovint és necessari, a més a més, pertànyer a una classe social elevada.

Què vull dir amb açò? Que els pobres no poden ser consagrats sants? No, això no. Vull dir que molt pocs pobres assoleixen aquesta meta. Només el 5%.

“És més fàcil que un camell passe pel forat d’una agulla que un ric entre al regne celestial”, diu Jesucrist a l’evangeli. Ara nosaltres, pel que sabem desprès de 2.000 anys de canonitzacions, podríem girar la frase de la següent manera: En el 95% dels casos és més fàcil que un camell passe pel forat d’una agulla que un pobre siga elevat als altars. Aquesta frase no podia dir-la Jesucrist, perquè encara no hi havia sants, ni altars, ni església catòlica amb bisbes, cardenals i Papa. És, però, el que es desprèn d’un article de Vicenç Navarro, publicat a Público el 21/7/11, titulat: “La clase social de los santos” (clica si's plau), el qual ens remet a un estudi més extens d’historiadors universitaris nord-americans.

Segons l’estudi citat pel professor Navarro, de moment hi ha 2.494 sants, el 78% dels quals (1.950) pertanyien a la classe alta; el 17% (422), a la classe que podríem anomenar mitjana, i el 5% (122), com hem dit, a les classes populars, que jo he qualificat de pobres. Afegeix l’autor de l’article que, segons el treball citat, la classe alta constituïa el 5% de la població; les classes mitjanes, el 10-15%, i les classes populars, la majoria: el 80-85%. És a dir, sempre hi ha hagut, com ara, molt pocs rics i una quantitat paorosa de pobres. Doncs bé, la santedat, com la riquesa, l’acaparen els rics. Ara i sempre. Colpidor, no? El 5% de la societat acapara el 78% dels altars, mentre que al 85% de la mateixa societat només li’n toquen el 5%.

La reina Isabel d’Hungria va ser canonitzada, no els seus pobres

Per altra banda, i vinculat amb el que estem dient, si hem de fer cas a la premsa dels darrers dies, sembla que la jerarquia catòlica espanyola està delerosa de possessions terrenals: s’apropia nombrosos immobles de propietat pública dedicats al culte (o relacionats amb ell), tot sembrant la inquietud en les poblacions afectades. Respon açò a la moda privatitzadora neoliberal?

És com si la ideologia política, social i econòmica de la jerarquia, com també la de la majoria dels fidels, coincidira amb la de les classes socials econòmicament més fortes, amb les excepcions que vulgueu (el 5%?), encara que molts dels fidels siguen pobres (pobres, però amics o votants dels rics). Si no fos així, com s’explica l’occident cristià, entregat a un sistema neoliberal que adora la riquesa, que progressivament fa més rics als rics i més pobres als pobres i que, ultra, té condemnat el tercer món a la consumpció?

I Càritas? Direu. Efectivament, cal no oblidar-la. Però, a més que representa un percentatge reduït en persones dedicades, diners invertits i necessitats socorregudes, no deixa de pertànyer a la categoria d’almoina, socors voluntaris no recolzats per llei, socors gratuïts, molles de pa que cauen de les taules dels epulons neocapitalistes d’avui. Un occident cristià que no adorara la riquesa i el benefici creixent, faria innecessaris, o quasi, organismes com Càritas.

Com a punt final de la meditació d’avui, us propose el següent tema.

Als aparells organitzatius de les religions sembla que tot s’estructura com una piràmide. Al revés, però, de les piràmides que coneixem, aquests aparells, aquesta nomenklatura, aquesta estructura burocràtica, no recolzen sobre la sòlida terra, sinó que pengen del cel. Tot ve de dalt i a dalt està tot, en poques mans: el poder, la riquesa, el saber. Però aquest “dalt” s’alimenta del “baix”, com el pastor, que mana, guia, té cura del ramat. És el ramat, però, qui l’alimenta.

Ah, la democràcia! Que potser l’ha inventada Satan?.