Estem realment en crisi?

Sí, evidentment, hi ha molts que estem en crisi. Però tots? Què passa amb els que inverteixen a més de 300 punts per damunt d’Alemanya (coneguts com els mercats, els quals exigeixen, a canvi de préstecs necessaris per a pagar els deutes de préstecs anteriors, més i més diners als estats que no en tenen)? Aquells als quals van dirigides les avaluacions d’agències de rating com Moody’s, Standard & Poor’s, Fitch? Aquests? Aquests estan fent el seu agost, estan en el seu millor moment, el moment de la prosperitat, en el cenit. A les tals persones, en el cas que puguem anomenar-les persones, ja que més aviat serien aus rapinyaires (voltors, podríem dir), aniria bé que la crisi durara sempre. I segur que quan s’acabe, si s’acaba, en planejaran un altra.

I aquells altres (o els mateixos, potser), què passa amb aquells la classe social dels quals ha lluitat anys i anys en la història de les relacions capital-treball contra les conquestes dels drets laborals obrers? Aquells estan ara d’enhorabona, perquè estan aconseguint el que els seus pares o els seus avantpassats perderen. Per a ells la crisi és un encert, un guany meravellós, una crescuda, un expandiment, el principi de la prosperitat.

La mateixa cosa podem dir dels que van a comprar empreses i bens socials del sector públic que els estats van a vendre, els capitalistes que van a beneficiar-se, o estan ja beneficiant-se, de les privatitzacions. Només per açò els hauria valgut la pena de provocar la crisi. Pensem un moment en aquells estats, un o molts, que no tenen o no tindran res on caure morts, perquè el seu patrimoni ha passat, o prompte passarà, a mans privades. Com creiem que aquestes l’utilitzaran? En benefici social o en benefici propi? Es tracta d’estats venuts, que depenen dels nous propietaris, d’estats privats, com podien ser els regnes del que s’anomena Ancien Regim, quan el rei n’era el propietari legal. Quins seran els capitalistes que compraran l’Estat espanyol? Gürtel? Les màfies mexicanes de la droga? Les mafies italianes? Les mafies que dirigeixen les agències avaluadores o de rating abans esmentades? Els nous capitalistes xinesos? -Que vinguen, que vinguen crisis! Diran. La crisi per a ells és l’estat perfecte, la prosperitat, la cima de la perfecció. Per a nosaltres, la tempesta perfecta, l’esfondrament total.

Algun dia, fillet, res de tot açò serà teu...

Quin és o serà el pla d’actuació de qualsevol d’aquests quan ocupe un lloc de poder? No cal que ningú ens ho diga. Ja que, si l’ètica neoliberal fa bo tot allò que contribueix a augmentar els seus beneficis, la seua productivitat, la seua competitivitat, tu i jo el coneixem ja. Perquè la crisi és el seu progrès, la seua expansió, la seua prosperitat.

I malhauradament, la història ens ensenya que sempre ha està així: la desgràcia d’uns ha sigut sempre la ventura dels altres.

Però també sabem per la història que la cobdícia desmesurada, la rapacitat feroç, pot provocar l’esfondrament de tots en l’abisme d’una depressió sense eixida. I que, per desgràcia, hi ha gent tan avariciosa que menysprea la faula de la gallina dels ous d’or.

 És costum conegut que alguns d’aquells que han estalviat un pessiguet, més petit que gran, el col·loquen en certs fons d’inversió, al costat d’altres grans inversors. D’aquests fons, generalment se n’ocupen els experts, que estan vinculats amb l'origen de la crisi i, també, amb les agències citades, les quals veuen prosperitat, com ja sabem, en l’esfondrament d’altres (per exemple, de moment, els estats PIGS). Per això el fomenten amb les seues avaluacions. D’aquesta manera arribem a la conclusió que els petits estalviadors formen part inconscient i suïcida de l’exèrcit creador i mantenidor de la crisi perfecta: milloren la seua inversió, però queden esplomats en el seu benestar sociovital. I és que resulta impossible que un mal tan estès no tinga complicitats per tot arreu. Pensem, si voleu, en un altre àmbit del mal: les màfies mexicanes i centroamericanes (entre altres) de la droga. No podem explicar el seu poder sense acudir a la complicitat de polítics i policies. Si, a més, pensem en els miliards de milions que la droga i altres delinqüències tenen als paradisos fiscals, veurem també implicada la banca i, altra vegada, els polítics.

Apliquem-nos la fórmula, perquè a la nostra Comunidad hi ha material a manta, encara que no siga de la droga.