És millor invertir en centres d'elit que en beques?

Gràcies als pares, uns es col·loquen

Vaig trobar el Professor Franz de Copenhaguen força molest per les intromissions neoliberals en el món educatiu. Segons Juan Rosell, president de la CEOE, el fet que uns xiquets reïxquen en els estudis i altres no, depèn de l'herència genètica. L’aspecte socioeconòmic no importa. Per això és millor invertir en centres d'elit que en beques, sempre molt més cares. Ignacio Escolar, disconforme amb aquesta afirmació, ens recorda al seu bloc, per a aclarir-nos-en el significat, que  Manuel Fraga, fa molts anys, ja deia: "Els fills de bona família són més llestos i quan concursen en una oposició tenen més possibilitats d'assolir l'èxit". A més, afegeix l'esmentat Rosell, les dones ensenyants perjudiquen l’ensenyament més que el beneficien. Cosa que li recorda al Professor Franz l’aforisme: “La mujer honrada, la pata quebrada y en casa”.

I altres fracassen

Per al Professor, aquests despropòsits se situen dins de la tradició que pren el determinisme animal com a model del comportament i estructura social humana. Així, doncs, ens cita:

a) El conte d’Alphons Daudet: "La chèvre de M. Seguin", segons el qual la cabra sempre tira a la muntanya, o

b) La faula de la granota i l’escorpí, el qual, arrossegat per la seua natura, clava sempre la pua enverinada, siga on siga (és, per exemple, el que fa la CEOE? Sempre mossega els treballadors i el poble pla?), o

c) La frase de Jesucrist: "Molts són els cridats, però pocs els elegits", o

d) L’acudit aquell, en el qual el secretari d’un bufet li pregunta a un que vol divorciar-se: -Qui ets? –Cornelio Caprone, contesta. –D’on ets? –De Capri. –Quin ofici tens? –Gioco il corno. –Predestinato! (xiuxiueja algú del despatx, fent el gest de les banyes).

Insisteix el Professor Franz dient que sempre s’ha cregut que els rics són rics perquè ho porten en les venes i que els pobres són pobres perquè eixe és el seu destí.

A un matrimoni pobre, que estaven una nit calfant-se al foc morts de fam, els hi apareix una fada que els diu: -Demaneu el que vulgueu que jo us ho donaré. Però sols podeu fer-me tres peticions. L’home comenta encisat: -Em menjaria una botifarra torrada. Encara no havia acabat de dir-ho, quan una olorosa botifarra apareix damunt les brases. -Només demanes això? Diu la dona enfurismada. -Tan de bo que se t’enganxe al nas! I al nas se li enganxà. No va haver-hi altre remei que gastar la tercera petició per a desenganxar la botifarra. Corol·lari: la botifarra hom te la pot desenganxar, però el gen de pobre no hi ha qui t’el lleve.

Així, sembla per als de la CEOE i partits amics, que tot està bé com està, ja que vivim en el millor dels mons possibles (Leibniz).

El Professor pensa que la CEOE s’acaba de situar, amb aquestes paraules, en la línia conservadora ancestral, més antiga que l’arna. En totes les èpoques l’actitud  reaccionària ha sigut enemiga de la ciència: sempre l’ha combatuda. L’ha combatuda i la combat fent-ne una altra de fictícia. L’epistemologia empresarial, com l’eclessiàstica (per què tindran tant d’interès a crear universitats catòliques?), considera científic allò que li aporta beneficis. Per això, són considerats científics els experts de la banca, els professors d’economia venuts a les institucions financeres, els directors dels organismes econòmics mundials (Fons Monetari Internacional, Banc Mundial, etc.). Vegeu, si no, Inside Job, de Ferguson. Tots s’inventen la ciència a cops de xecs, de prebendes i de càrrecs. Ens amenacen amb el desastre si no els obeïm i el que fan en realitat és abocar-nos al femer en què ara ens trobem.

La disbauxa neoliberal ens castiga

No tindrà prou la CEOE amb l’il·lustre Díaz Ferrán, que concentrava en sí brutalment tots els trets de les incompetències neoliberals? Voldrà emular-lo amb el president actual, per tal de no desviar-se de la línia marcada pels seus interessos genètics?

El 15M demana una democràcia real, ja. Quina és la que tenim? Una de mentidetes? Fictícia?

Doncs tenim una democràcia en la qual els delinqüents que han jodido la marrana s’erigeixen en jutges i condemnen les víctimes a una travessada pel desert sense pa ni aigua, per a que ells puguen alçar el cap i viure amb l’opulència genètica de sempre.

Una democràcia en la qual els interessos eclesiàstics volen imposar les lleis que genèticament els convenen (no oblidem que el pecat original ens afecta genèticament a tots), encara que aquestes suposen la tortura i el sofriment dels moribunds en situació terminal. S’oposen, per exemple, a l’avantprojecte de llei de Cures Pal·liatives i Mort Digna, a la llei del matrimoni gai i a la llei de l’avortament. Dilapiden, ara, temps de crisi, quantitats enormes d’euros amb la visita del Papa (però, si en totes les esglésies està déu a l’eucaristia, quina necessitat tenen del Papa? No són creients? A més, l’altre dia, festivitat del Corpus, el varen passejar pels carrers arreu del país. No serà més important Déu que el Papa?).

Una mort digna ideal, sense cures pal·liatives

 Parlen de misericòrdia, però no la coneixen: són insensibles al sofriment humà (recordeu la pel·lícula de Javier Fesser, Camino?). Hi ha en ells una mancança (genètica?) d’empatia.

O tempora o mores! Dii immortales, ubinam gentium sumus?

Quins temps i quins costums ens ha tocat viure, deus immortals! En quin país estem? Quina democràcia tenim? En quina societat vivim? Aquí, aquí estan, i aquí veiem, convivint entre nosaltres, els ineptes i corruptes que tots coneixem, juntament amb els que els voten, ben coneguts també!

Perdoneu-me que haja gosat adaptar lliurement als nostres problemes actuals la primera catilinària de Ciceró.

Els que passen per economistes experts i científics, o no saben de la missa la meitat o són uns perillosos delinqüents que ens porten a la destrucció: la crisi que estem sofrint. Com es que no sabien aquests savis que el sistema neoliberal ens portaria a aquesta situació tan lamentable? Quantes morts, quants sofriments, quantes malalties es produiran al món gràcies als irresponsables savis economistes i als polítics que els segueixen, uns i altres a les ordres del poder bancari i financer? I encara els vota el populatxo i els encarrega la resolució de la crisi! O tempora, o mores, dii immortales! Ubinam gentium sumus?

Si el laboratori farmacèutic elabora un medicament amb vista al guany més que a la salut del malalt, el resultat podria ser, i ha sigut, per exemple, la Talidomida (Alemanya, 1956-1963) i les horribles malformacions dels nou nats. Ningú elegiria els responsables per a assessors mèdics: o eren ineptes o delinqüents.

Si un ramader, seguint les instruccions dels experts, a fi d’augmentar la productivitat, el guany i la competitivitat, utilitza per a l’alimentació de les vaques pinsos derivats de proteïnes animals (vaques i ovelles mortes), provoca, en conseqüència, el mal conegut com de “les vaques boges” (encefalopatia espongiforme bovina). Els efectes també són coneguts per tots. Ningú qualificaria els responsables d’experts en alimentació animal. O eren ineptes o delinqüents, pensaríem.

Recordem ara allò que ens ha descobert (bé que ja ho suposàvem) la pel·lícula de Ferguson, Inside Job (Oscar 2011 al millor documental): professors universitaris, experts economistes i representants polítics rivalitzaven entre sí posant-se al servei de bancs i entitats financeres que els cobrien i els cobreixen de dòlars o d’euros. Per a què? Per a fer dels interessos d’aquests i d'aquestes una ciència econòmica fictícia, causant arreu del món les desgràcies que sabem. Són, per tant, experts, però experts sicaris de màfies bancàries i financeres. Tan experts, que la crisi els ha produït, a tots ells, sicaris i màfies, més beneficis encara. Són de fiar una ciència, uns científics i unes institucions que ens condueixen a aquest tràgic fracàs anomenat crisi, són respectables, podem deixar en les seues mans el nostre futur?

A un d’aquests, Strauss-Kahn, l’han enxampat per un altre tipus de delicte, tan greu com aquells, però no econòmic. Per això l’han enxampat. Cal tenir present que, en aquests temps sense ètica, el delicte econòmic neoliberal, responsabilitat d’institucions financeres, bancs i empreses, implica tal quantitat d’euros i dòlars que supera la capacitat del meu cervell. Aquest delicte és, doncs, sagrat i intocable. Està per damunt del poder humà no econòmic (si més no, mentre romanguem dins del sistema neoliberal). A tal tipus de gent hom la ha elegida per a ajudar-nos a sortir de la crisi! Però quins electors són aquests, deus immortals? On vivim? Qui ens rodeja? Quina és la seua moral? Quina democràcia és aquesta que premia els malvats i castiga les persones honrades, solidàries i sensibles al dolor aliè? Quina societat és aquesta que considera sàvia i honrada gent ignorant i malvada que fa més rics als rics, més pobres als pobres, i, damunt, l’admira i l’honora?

El poder valencià està, també, en mans d’aquest tipus de persones. Concretament, persones impugnades en causes judicials, defensores del sistema econòmic que ens ha portat a la perdició, però admirades i elegides pel poble. Una, en concret, a Castelló, davant de la qual més de vuit jutges han retut acatament, tot escapolint-se per no jutjar-la, és admirada i temuda, fins i tot desprès de la seua jubilació política. Ha sigut, i vol continuar essent, una espècie de Verge Maria Mediadora de totes les gràcies, dispensant gràcies, dons i favors, a càrrec de l’erari públic, a tots els seus devots. A més a més, ha defraudat Hisenda... El partit d’aquest senyor ha sigut premiat per l’electorat espanyol en les darreres eleccions municipals i autonòmiques, aquí i arreu de l’Estat. De quina pasta està feta la societat que ens envolta, capaç de votar massivament a persones que, en el millor dels casos, són ineptes, com hem vist, i en el pitjor, delinqüents?

Si la banca privada es troba a l’orígen de la desastrosa crisi, per què ara s’ha de privatitzar tot (per exemple, caixes d’estalvis, salut, educació, serveis públics...)? S’ha perdut la lògica? Heu aquí una cosa més que ens ha fet perdre el neoliberalisme, a més del sentiment de solidaritat. No serà que en el comportament il·lògic de la majoria insolidària hi ha una certa lògica que beneficia a una minoria?

O tempora o mores! Dii immortales, ubinam gentium sumus?
Cliqueu aquí, si us plau

Catòlics i política

Contemplava una irritant transformació vial del meu poble, quan ensopegue estupefacte..., amb qui? Ni més ni menys que amb el no mai prou admirat Professor Franz de Copenhaguen.

Desprès de les afectuoses salutacions de rigor, m’explica que està viatjant arreu del món (i ara, per Espanya) intentant esbrinar la possible relació entre catòlics i política. Treballa sobre una hipòtesi que vol plasmar en forma d’enquesta.

– “Te l’esbossaré en poques paraules”, continua, abans que jo òbriga la boca. “Vet-les aquí”. I em presenta un foli on es pot llegir el que segueix:

- “Què significa: ‘doneu a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar’? No ficar-se en política? No pretendre canviar la societat? En tal cas, què signifiquen, doncs, les manifestacions contra la llei de l’avortament, contra la del matrimoni gai, etc.? Alguna vegada en la història d’occident, abans de la revolució francesa, l’Església ha estat fora de la política i del poder? I en Espanya…?” Aleshores, què li hem de donar al Cèsar?

- “Què vol dir la frase: ‘Pobres en tindreu sempre entre vosaltres’? Que l’Església no ha d’intervenir en la transformació política de la distribució de la riquesa, que ha de respectar el sistema econòmic de classes socials i prohibir la teologia de l’alliberament? Que sempre hi haurà rics i sempre hi haurà pobres? Que l’única cosa que hom pot fer és remeiar, mitjançant la caritat, la misèria dels pobres i el sofriment humà?”

- “Per què el significat de la paraula caritat s’ha reduït casi exclusivament a donar almoines? No seria millor canviar el món per a que foren innecessàries? Però, si no hi haguera pobres, com podríem acomplir la invitació de Crist: ‘Si vols ser perfecte, vés, ven tot el que tens, dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. I, aleshores, vine i segueix-me’? Seria un problema, no? Serà també per això que els catòlics no es preocupen de canviar la societat per tal d’eliminar la pobresa, ja que, ocupant-se dels pobres, dels malalts i de la humanitat adolorida poden adquirir un tresor al cel?”

- “Serà aquesta una qüestió d’increment del guany com en el neocapitalisme? Canviar un tresor de la terra sense valor per un altre del cel, sòlid i valuós? És a dir, canviar hipoteques subprime, hipoteques de fem, bons sense valor, per tresors celestials (‘trocitos de cielo’, deia aquell), firmes i segurs, com els que tenen casi tots els responsables de la crisi, el capital dels quals s’ha incrementat enormement i el tenen guardat en paradisos fiscals?”

- “Per què una gran part dels catòlics (no tots, però cada dia més) viuen dedicats a arreplegar bens terrestres i mundans? Els que no els arrepleguen per a sí, els arrepleguen per a l'orde a què pertanyen o l'Esglèsia. A més a més, per què casi tots els catòlics (rics i pobres) són més amics dels rics que dels pobres, objecte aquests, en tot cas, d’accions misericordioses espiritualment rendibles? Per què solen votar més als partits dels rics (infestats de corruptes, miserables, lladres, farsants, cínics, hipòcrites...) que als dels pobres? No hi tindrà res a veure aquella promesa de l’Evangeli, segons la qual qui renuncie a tot per ell ’rebrà en aquest món el cent per u i desprès la Vida eterna’?”

La creu presidint la corrupció

    - “Per què  mostren tanta insensibilitat ètica davant els escàndols econòmics dels polítics que solen votar, davant llur corrupció, llurs mentides en els mitjans audiovisuals, etc., de manera que els tornen a votar com si res haguera passat? Serà perquè apliquen el principi tan denigrat per les jerarquies eclesiàstiques: ‘el fi justifica els mitjans’, si pensen que aquest fi és la gloria de Déu? 

- ‘Ai de qui escandalitze! Més li valdria que li penjaren al coll una roda de molí i el llançaren al mar’. “No creieu que aquesta maledicció pot explicar l’actitud dels bisbes amagant els pederastes eclesiàstics, per tal de no escandalitzar a més gent? No serà, també per aquesta raó, pràctica habitual de l’Esglèsia l’encobriment de delictes, injustícies, immoralitats fetes per eclesiàstics o persones de prestigi catòlic? I què dir de la persecució en el passat dels que pensaven de manera diferent, tractant-los d’heretges i cremant-los? Quins són els escàndols reprovables?: Sexe, gais, avortament? I quins no?: Corrupció econòmica i política?”

 - “Per què tanta intolerància al matrimoni homosexual i a l’avortament dels no catòlics, quan els catòlics saben perfectament que tant una cosa com l’altra estan prohibides per la llei de Déu i castigades amb el foc etern? Penseu que els catòlics no tenen prou fe? Que necessiten obligar els altres a complir les lleis catòliques en què no creuen per a que ells, que sí que creuen, les puguen complir? És que el cristià necessita del no-cristià per a poder ser cristià?”

- ‘Aneu per tot el món i prediqueu l’evangeli a tothom’. “Com? Amb guerres, amb repressió, amb imposicions per la força, amb lleis? O no, sols amb persuasió i convenciment? Què farem amb la història real de la predicació evangèlica?”

                         Heu aquí un predicador de l'Evangeli

Fins aquí, el contingut del foli. Li vaig dir que esperaria impacient el resultat de l’experiència. I continuàrem xarrant de mil coses, per exemple, allò d'oferir l’altra galta quan a un li n’han colpejat una, els mercats neoliberals expulsats de l’esglèsia (o no?), la prohibició eclesiàstica del vot als capitalistes neoliberals (o no?), etc., etc. Li vaig dir, també, que, més que una hipòtesi, em semblava una declaració de principis. Ell, però, només es va somriure...

Inclina el bescoll, altiu sicambro

“Inclina el bescoll, altiu sicambro; adora el que cremares i crema el que adorares”, va ordenar el bisbe Remigi al bàrbar Clodoveu quan aquest es va convertir al cristianisme per a ser rei de França. I això mateix semblen haver-li exigit al socialdemòcrata José Luis Rodríguez Zapatero els caps de Govern de l'Eurogrup, a Brussel·les, el 7 de maig de 2010, quan es van sumar al Fons Monetari Internacional (FMI) i als mercats financers per obligar-lo a renegar de tota vel·leïtat social, i a convertir-se en l'acte al credo neoliberal. Paraules d’Ignacio Ramonet a l’article: Neoliberalismo obligatorio, publicat a Le monde Diplomatique, 4/7/10 (Cliqueu aquí, sis plau).

Avui sabem quines han estat les conseqüències d’aquest abaixament de cap. No la crisi, que ens va caure damunt inopinadament, a ell i a nosaltres, originada per la pràctica neoliberal anterior, sinó les mesures emprades.

La UE és neoliberal. També els partits que hi governen i els que tenen la possibilitat de governar-hi. Tots tenen el clatell sota el jou del poder econòmic, lliure i desbocat. Per això, els bons polítics, que en l’exercici del poder, han servit fidelment els interessos del capital, són desprès recompensats amb sinecures com, per exemple, ésser inclosos en les nòmines dels consells d’administració de grans empreses. Pel que fa al PSOE, podem citar a Felipe González i Pedro Solbes, exministre d’economia. Aquest ha sigut agraciat, el 3 de maig de 2011, amb un lloc de conseller de l’empresa italiana Enel, que posseïx el 92% de les accions d’Endesa, adquirides recentment durant el govern socialista (no cal parlar del PP: tots sabem que entre els seus “ex” podem trobar un major nombre d’agraciats).

.

El neoliberalisme posa en pràctica la famosa màxima agustiniana (ignore si conscientment): “Estima, i fes el que vulgues”, perquè l’amor és superior a la llei. “El meu amor és el meu pes”, que m’arrossega. La qual cosa vol dir: la meua llei es redueix a l'amor que tinc als diners. La llei com a tal és inútil, l'elimine, perquè el meu amor m’arrossega millor que podria fer-ho la millor llei. No actue mogut per la llei, sinó per l'amor. Només quan aquest manca, és necessària la llei. Això és el que propugnen els neoliberals. L’amor als diners garanteix el progrés econòmic més que qualsevol llei. Estimen tant els diners que no toleren cap entrebanc regulador. Doncs, fora lleis dels negocis i dels mercats! Els mercats s’autoregulen espontàniament, perquè els mou l’estima del benefici.

No són terroristes. Només són els creadors de les hipoteques podrides

“La ciudad sin ley”, títol espanyol de diverses pel·lícules americanes, es converteix ara en allò que podríem dir: “Los mercados sin ley”, on els dolents d’aquells films han esdevingut els bons neoliberals, banquers, empresaris i financers, factor imprescindible del progrés. S’han fet els amos de la ciutat. Ajuntament, policia i electors, tots (o casi) estan al seu servei. El progrés està garantit.

                              Malgrat tot, els neoliberals tornen a cavalcar

El Center for Economic and Policy Research (CEPR), de Washington, acaba de publicar un important estudi sobre l'evolució dels indicadors econòmics i socials dels països de les Nacions unides des de 1960 a 2000, dividint-lo en dos períodes, 1960-1980 i 1980-2000. Aquesta divisió es basa en el canvi de paradigma econòmic que ha dominat el FMI, passant de Keynesianisme (intervenció de l’Estat,1960-1980) al neoliberalisme (mercats desregulats, 1980-2000).  

El creixement econòmic, el creixement del PIB per càpita, el creixement de l'esperança de vida, el descens de la mortalitat infantil, el creixement de la despesa pública educativa, el creixement de la població escolaritzada (en educació primària i secundària), el descens de l'analfabetisme, entre altres, van ser més grans en la majoria de països durant el període 1960-1980 que durant el 1980-2010.

Analitza, també, el cas la Xina, on el crèdit està nacionalitzat (els quatre bancs més importants del país i el 44% de les indústries són propietats de l'estat).

L’exemple més clar dels impactes negatius de les polítiques neoliberals va ser la URSS, on, en lloc de seguir una transició que mantingués un rol per a l'estat com a la Xina, s’hi va passar de l'economia planificada al neoliberalisme més dur amb un cost humà enorme. Els indicadors de l'esperança de vida, els nivells de benestar i qualitat de vida van baixar en picat. Encara avui són més baixos que els existents en l'època preneoliberal. Si aquest deteriorament s’haguera generat en un país que haguera passat del capitalisme al socialisme l'escàndol haguera estat enorme. Va passar en el sentit invers i amb prou feines va ser notícia.... (Cliqueu aquí i voreu més dades interessants).

Conclusió: el neoliberalisme no és cap garantia de progrés.

                                Som l’aliment dels monstres que hem creat