Segons Kant, Il·lustració significa sortir de la minoria d’edat (és a dir, de la incapacitat de servir-se de l’enteniment propi, sense la direcció d’un altre). Kant pensa que som culpables de mantenir-nos en ella, perquè no ens decidim a servir-nos del nostre enteniment en lloc de, mandrosos i covards, deixar-nos guiar per altres. Sapere aude!, afegeix Kant amb paraules d’Horaci. O siga: tin el valor de servir-te del propi enteniment i de la pròpia capacitat de pensar! Atrevix-te a saber sense cap guia!
Aquest comportament, a més del que acabe d’assenyalar, implica la igualtat: desapareixen els guies, que es senten superiors, creuen saber més i prohibeixen. S’implanta la igualtat quan ens arrisquem a usar la raó, que és la mateixa per a tots. Però raó rigorosa, racional, no irracional, com sol passar.
... ... ...
La il·lustració ha descobert en la poma del Paradís antioxidants que allarguen la vida. Ho sabria Jahvè? |
Imaginem ara que, curiosament, uns quants milers d’anys abans, una parella van tenir el valor d’atrevir-se a pensar: Adam i Eva. Jahvè els havia creat i col·locat al Paradís, on sembla que els deia el que podien fer i el que no devien fer. Solament ell sabia el que era bo i el que era dolent. No volia que també les creatures ho saberen, no volia, sembla, que s’emanciparen i deixaren de necessitar-lo com guia, conseller i legislador. Per això els prohibí el fruit d’un arbre, que, en tastar-lo, els obriria un nou horitzó: el del coneixement del bé i del mal. A més a més, el maligne els informà que aquesta ciència, un cop assolida, els igualaria a déu i serien déus igual que ell. Aleshores, imaginem que Eva, delerosa de saber i delerosa d’igualtat, va mossegar la poma i li la donà a Adam. Llavors sortiren de la inconsciència pueril, del sistema tancat de lleis i sabers basats en l’autoritat de l’altre (heteronomia) i entraren en un sistema obert, adult i responsable (autonomia). Sortiren d’un sistema còmode i covard, de nens, per entrar en un altre arriscat, d’adults. Sortiren de l'heteronomia paradisíaca i foren llançats al mar borrascós i autonòmic d’aquest món.
Miquel Àngel |
Els expulsarien perquè segurament
el saber adquirit no cabia en el Paradís.
el saber adquirit no cabia en el Paradís.
... ... ...
Ja que estem en la tradició cristiana, se m’acudeix imaginar que la rebel·lió dels àngels dolents també podria ser interpretada des del punt de vista de la Il ·lustració
Llucifer i els seus partidaris (una tercera part d’esperits angèlics) es varen revoltar perquè volien ser igual que déu. Doncs bé, podem imaginar que volien sortir de la minoria d’edat, arriscar-se a pensar i auto-dirigir-se. Sortir d’un àmbit tancat i obrir-se a un horitzó obert, amb responsabilitat i riscs. Imaginem que quan varen dir: Non serviam!, volien dir: democràcia! Tots iguals!
... ... ...
Seguint pel mateix camí, podem aventurar-nos a imaginar que Jesucrist encarna també, en certa manera, la idea de la il·lustració, ja que s’arrisca a pensar altres coses de les que ensenyen els sacerdots, representants de Jahvè. Per això s’enfronta al Sanedrí i és condemnat. Surt, per tant, del sistema tancat hebreu d’aleshores i s’obre a nous horitzons d’amor, de menyspreu de la riquesa, de pau i de perdó.
... ... ...
En els tres casos, els que s’arrisquen a pensar són castigats. Uns, expulsats del paradís; altres, enfonsats en l’infern i el tercer, executat en la creu. Càstigs que semblen desproporcionats a la suposada falta comesa.
Caient en l'infern
... ... ...
... ... ...
Però desgraciadament el problema no acaba aquí, perquè, tant els que varen vindre desprès de Kant, com els que vingueren desprès dels altres que acabem de citar (els àngels caiguts no compten aquí, perquè són esperits immortals i sempre són els mateixos), varen deixar d’arriscar-se a pensar, s’esforçaren a tenir subordinats i impediren que aquests també s’hi arriscaren. Així que prompte hagueren de sorgir-ne alguns que repetiren la gesta dels primers. Els quals varen ser, com els anteriors, de nou expulsats, torturats, assassinats. I així successivament.
La història de la rebel·lia il·lustrada i la de la repressió i l’horror no s’acaba mai. Siga qui siga qui regisca el món: Jahvè, Jesucrist, Llucifer o l’ésser humà .
Saturn devorant un fill (Goya) |
... ... ...
Amb tot, sempre caldrà arriscar-se a pensar per a obrir nous horitzons, car l’esperança, si alguna hi ha, està en el futur, desprès que els fills de la revolució hagen traït els seus pares, les víctimes de la repressió anterior, i reprimit els seus fills, prohibint-los pensar. Casi sempre l’ésser humà navega entre dues repressions.
Esteban Bilbao y Pla y Deniel |
I l’ombra d’alguna d'aquestes sol ésser més llarga que la del xiprer de Miguel Delibes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada