Progressistes

        He llegit últimament amb certa freqüència comentaris de lectors d’alguna web criticant agressivament l’ús del terme progressista per a designar persones, partits o moviments habitualment considerats d’esquerra. El progrés no estaria, segons ells, en el que fan o pretenen fer els anomenats progressistes o d’esquerres, sinó en uns altres: en les persones, partits o moviments que produeixen progrés de veritat: el PP, a Espanya, per exemple.

        Habitualment s’entén per progressista, i açò es pot llegir als diccionaris, la persona o grup amb idees o programes socio-polítics avançats, no estancats en el passat, que es proposen transformar o reformar les estructures socials, polítiques i econòmiques.

        No hi ha progrés sense canvi o transformació d’un estat inicial. Sempre trobarem en la idea de progrés un trajecte a recórrer, el qual serà determinat per l’objectiu o estat final al qual es pretén aplegar. Així, doncs, progressar és aproximar-se a l’objectiu, siga espacial (trasllat de València a Barcelona), siga quantitatiu (increment de la riquesa), siga qualitatiu (assolir coneixements, assolir drets sociopolítics, accedir progressivament a una societat del benestar).

        Quan hom té la intenció d’anar a Barcelona i hom s’adona que l’autobús es desvia cap a Madrid, per molt que hom avance, no hom progressa. Ara bé, si algú de l’autobús desitja anar a Madrid, aquest, sí, aquest progressa, però no el que volia anar a Barcelona. El progrés d’uns pot ser el retrocés, l’empitjorament o l’estancament dels altres. Si en lloc de caminar cap a la societat del benestar, es fa marxa enrere, el progrés desitjat es converteix en una involució o retrocés qualitatiu, que equival a una aproximació més o menys gradual vers una situació anterior.

        Doncs bé, els crítics de l’ús d’aquest terme per a referir-se a l’esquerra pensarien que allò que anomenem dreta o centre dreta respon més adequadament a la definició esmentada, per quant que són ara les persones, partits i grups de dreta els que no s’estanquen en el passat i transformen les estructures socials, polítiques i econòmiques. Les elits d’aquests grups no sols no estan frenades per l’ecologia i conservació del medi natural, sinó que, a més a més, transformen les estructures socials, polítiques i econòmiques de tal manera que cada dia tenen menys impediments per a enriquir-se a costa del comú de la població. Han produït una crisi per tal d’eliminar les últimes resistències sociopolítiques. No es queden en el passat, sinó que avancen cap a un superior domini del poble, de la política i de l’economia. Han descobert la llibertat, l’han arrabassada al poble i l’han convertida en els mercats desregulats (d’ella no li queda a aquest més que la possibilitat remota de fer-se ric i un simulacre tràgic que podia estar representat per Belén Esteban, el Gran Hermano, Intereconomía o Giménez Losantos). Han descobert el progrés propi amb l’estancament o involució del poble, contaminant-lo d’individualisme i extirpant-li la solidaritat. Han eliminat els impediments legals que permetien als sindicats oposar-se a decisions empresarials repressives contra els treballadors. Han transformat de tal manera les classes populars, que ja no les coneixen ni les mares que les pariren.

        Més que el símil del viatge a Barcelona desviat cap a Madrid, podríem utilitzar-ne un altre que exemplifica millor, crec jo, com ha transformat la dreta les estructures socials, econòmiques i polítiques. Es tracta del funicular amb dues cabines: una que baixa i altra que puja. Per a pujar una ha de baixar l’altra. Estem vivint sota un sistema econòmic i polític de funicular. Per a que uns pugen i progressen, altres baixen i regressen. La diferència entre el símil i la realitat és que, en aquesta, el que baixa ja no puja. En el passat els de baix varen pujar, si bé es van quedar a mitjan camí. Era el conegut i precari estat del benestar. Estat que ara s’esfondra com un procés connatural al sistema. Ara baixem, i no s’albira, de moment, la possibilitat de tornar a pujar, perquè les classes poderoses del capitalisme han lluitat des del principi per pujar dalt de tot i romandre allí per sempre.

        Compte!, que ja està en marxa, ai las!, el progrés de veritat! Llancem les campanes al vol i oblidem aquell vell progressisme que volia (“bendita ilusión”) el lliure desenvolupament de cadascú com condició del lliure desenvolupament de tots!