La gran davallada

Joseph Stiglitz, Nobel d’economia del 2001, ha escrit un article que, traduït al castellà (Del 1%, por el 1% y para el 1%), reprodueix Àngels Martínez al seu bloc. Jo, per la meua banda, he gosat extraure’n uns paràgrafs traduïts al català, els que figuren a continuació.

“… La part superior de l'1 per cent dels nord-americans rep gairebé una quarta part de la renda de la nació cada any. Si parlem de riquesa en lloc de renda, l'1 per cent de la població té el 40 per cent de la riquesa….”

 “… Mentre que l'1 per cent han vist com els seus ingressos augmenten en un 18 per cent en l'última dècada, la classe mitjana ha vist disminuir els seus ingressos. Per als homes que només han arribat a un nivell d'ensenyament de secundària, el descens es precipita cap al 12 per cent en només l'últim quart de segle…”.     

“… L'1 per cent de la població té les millors cases, la millor educació, els millors metges, i els millors estils de vida. Però hi ha una cosa que els diners no sembla haver comprat: l'enteniment que el seu destí està lligat a com viu el 99 per cent restant de la població. Al llarg de la història, això és una cosa que l'1 per cent aprèn amb el temps. Massa tard.”

Des de fa un temps, els EUA se’ns presenten com el nostre futur, són el mirall on veiem com serem demà. El que passa allí més prompte o més tard passa aquí. Són, també, el país, on segurament es practica més que en cap altre la llei neoliberal dels mercats globalitzats. És el país capdavanter en desenvolupament econòmic. És el país número u en l’escala econòmica mundial. Però també és el país en què la renda i la riquesa de l’1% de la població creix vertiginosament, mentre que la de la resta va caient en el precipici de forma persistent, a l’estil funicular (uns baixen per a que altres pugen). És, per sort o per desgràcia, el nostre futur, tot el que podem esperar, si les coses no canvien.

Walter Sorrentino

Què passarà, doncs, als països d’Àfrica que, admirats del Progrés i anhelosos de democràcia, tant com de justícia i llibertat, han acomiadat els dictadors o estan en vies de fer-ho, per a instaurar el règim democràtic liberal capitalista?

Fins ara estaven sotmesos a dictadures sobre les quals regia la llei dels mercats globalitzats. En el futur seran democràcies regides per la mateixa llei implacable d’aquests mercats. Sotmesos a dues dictadures, s’han alliberat (o estan a punt d’alliberar-se) d’una, però els queda l’altra. Han fet o estan fent una revolució. Però algun dia s’adonaran que el sistema ha restat intacte. Milloraran, no cap dubte, però fins un límit. El límit que, en el cas més reeixit, estem veient a USA i la resta de països neoliberals. Aquests, ens diu Joseph Stiglitz, van de davallada, de manera que algun dia el 99% dels seus habitants hauran de revoltar-se.

No obstant, pense jo, si és veritat que l’1% s’adona massa tard del perill que corre, sembla també veritat que el 99% triga encara més a revoltar-se. Tant, que mai es revolta del tot. I, a vegades, no aplega ni a la meitat. És possible que gran part d'aquest 99% siga de tarannà submís i bastant masoquista, per no dir ignorant.

Què és la il·lustració?

        Segons Kant, Il·lustració significa sortir de la minoria d’edat (és a dir, de la incapacitat de servir-se de l’enteniment propi, sense la direcció d’un altre). Kant pensa que som culpables de mantenir-nos en ella, perquè no ens decidim a servir-nos del nostre enteniment en lloc de, mandrosos i covards,  deixar-nos guiar per altres. Sapere aude!, afegeix Kant amb paraules d’Horaci. O siga: tin el valor de servir-te del propi enteniment i de la pròpia capacitat de pensar! Atrevix-te a saber sense cap guia!

        Aquest comportament, a més del que acabe d’assenyalar, implica la igualtat: desapareixen els guies, que es senten superiors, creuen saber més i prohibeixen. S’implanta la igualtat quan ens arrisquem a usar la raó, que és la mateixa per a tots. Però raó rigorosa, racional, no irracional, com sol passar.

...   ...   ...

La il·lustració ha descobert en la poma del Paradís 
antioxidants que allarguen la vida. Ho sabria Jahvè?

        

        Imaginem ara que, curiosament, uns quants milers d’anys abans, una parella van tenir el valor d’atrevir-se a pensar: Adam i Eva. Jahvè els havia creat i col·locat al Paradís, on sembla que els deia el que podien fer i el que no devien fer. Solament ell sabia el que era bo i el que era dolent. No volia que també les creatures ho saberen, no volia, sembla, que s’emanciparen i deixaren de necessitar-lo com guia, conseller i legislador. Per això els prohibí el fruit d’un arbre, que, en tastar-lo, els obriria un nou horitzó: el del coneixement del bé i del mal. A més a més, el maligne els informà que aquesta ciència, un cop assolida, els igualaria a déu i serien déus igual que ell. Aleshores, imaginem que Eva, delerosa de saber i delerosa d’igualtat, va mossegar la poma i li la donà a Adam. Llavors sortiren de la inconsciència pueril, del sistema tancat de lleis i sabers basats en l’autoritat de l’altre (heteronomia) i entraren en un sistema obert, adult i responsable (autonomia). Sortiren d’un sistema còmode i covard, de nens, per entrar en un altre arriscat, d’adults. Sortiren de l'heteronomia  paradisíaca i foren llançats al mar borrascós i autonòmic d’aquest món.

Miquel Àngel

Els expulsarien perquè segurament 
el saber adquirit no cabia en el Paradís.

...   ...   ...

        Ja que estem en la tradició cristiana, se m’acudeix imaginar que la rebel·lió dels àngels dolents també podria ser interpretada des del punt de vista de la Il·lustració

        Llucifer i els seus partidaris (una tercera part d’esperits angèlics) es varen revoltar perquè volien ser igual que déu. Doncs bé, podem imaginar que volien sortir de la minoria d’edat, arriscar-se a pensar i auto-dirigir-se. Sortir d’un àmbit tancat i obrir-se a un horitzó obert, amb responsabilitat i riscs. Imaginem que quan varen dir: Non serviam!, volien dir: democràcia! Tots iguals!

...   ...   ...

        Seguint pel mateix camí, podem aventurar-nos a imaginar que Jesucrist  encarna també, en certa manera, la idea de la il·lustració, ja que s’arrisca a pensar altres coses de les que ensenyen els sacerdots, representants de Jahvè. Per això s’enfronta al Sanedrí i és condemnat. Surt, per tant, del sistema tancat hebreu d’aleshores i s’obre a nous horitzons d’amor, de menyspreu de la riquesa, de pau i de perdó.

...   ...   ...

        En els tres casos, els que s’arrisquen a pensar són castigats. Uns, expulsats del paradís; altres, enfonsats en l’infern i el tercer, executat en la creu. Càstigs que semblen desproporcionats a la suposada falta comesa.

Caient en l'infern

...   ...   ...

        Però desgraciadament el problema no acaba aquí, perquè, tant els que varen vindre desprès de Kant, com els que vingueren desprès dels altres que acabem de citar (els àngels caiguts no compten aquí, perquè són esperits immortals i sempre són els mateixos), varen deixar d’arriscar-se a pensar, s’esforçaren a tenir subordinats i impediren que aquests també s’hi arriscaren. Així que prompte hagueren de sorgir-ne alguns que repetiren la gesta dels primers. Els quals varen ser, com els anteriors, de nou expulsats, torturats, assassinats. I així successivament.

        La història de la rebel·lia il·lustrada i la de la repressió i l’horror no s’acaba mai. Siga  qui siga qui regisca el món: Jahvè, Jesucrist, Llucifer o l’ésser humà .

Saturn devorant un fill (Goya)

...   ...   ...

        Amb tot, sempre caldrà arriscar-se a pensar per a obrir nous horitzons, car l’esperança, si alguna hi ha, està en el futur, desprès que els fills de la revolució hagen traït els seus pares, les víctimes de la repressió anterior, i reprimit els seus fills, prohibint-los pensar. Casi sempre l’ésser humà navega entre dues repressions.

Esteban Bilbao y Pla y Deniel

        I l’ombra d’alguna d'aquestes  sol ésser més llarga que la del xiprer de Miguel Delibes.

El neoliberalisme global ens té ben agarrats

Ben agarrats, evidentment

Des que començà la crisi, la premsa ha esmentat moltes voltes els mercats com uns enemics que ens condicionen. Aquí al blog, també jo, alguna vegada, a propòsit del llibre “Imperio”, de Toni Negri i de l’escrit de Slavoj Zizêk, “La post-política”, capítol del llibre “En defensa de la intransigencia”. Recentment, a El País, també Gordon Brown, primer i, desprès, Carrillo. Tots parlen d’un nivell de poder superior als estats i als seus governs. Es tracta, per tant, d’un poder no controlat per aquests, propi de la globalització (si vols agafar algú que el té, s'esmuny com una anguila, se'n va a un territori més acollidor o a un paradís fiscal i ens deixa sense fondos, o, en fi, compra les complicitats necessàries i es fa l'amo). Hom el considera com l’espai lliure de tota llei, llevat de la del benefici i la del més fort: al més feble se’l menja el més fort, el qual, per tant, mana, mentre guanye.

Així, doncs, malgrat tot, contra el que acabem de dir (espai lliure de lleis) i hom diu habitualment, sí que hi hi ha una llei: la del més fort, la llei de la selva, que equival a la mancança de lleis. Per exemple, entre dues empreses, corporacions o el que siga, del mercat, només les següents possibilitats: o col·laboren i s’alien entre sí, o una absorbeix l’altra (o l'aniquila), o es destrueixen mútuament en benefici de terceres. Si per damunt d’elles hi ha algun poder, aquest és la llei i, gràcies a ella, altres empreses més fortes. Així, doncs, per aclarir-nos, direm que al món hi ha tres àmbits de poder:

a) En primer lloc, a sota, un (ara ja molt disminuït) que està ocupat pels estats i els seus governs. Després, per damunt d’ells i dirigint-los,

b) l’àmbit dels mercats (o del mercat), camp d’activitat de les empreses, corporacions, complexos d’empreses i d’inversors financers, per damunt dels quals i de les quals, en tercer lloc, figura

c) l’àmbit de l’esmentada llei que els i les regula: la de la competitivitat o supervivència mitjançant el benefici incrementat indefinidament. Aquesta llei està internalitzada a l’espai del mercat i forma part del cor de tota empresa, dominant-la. Aquella que no compleix la norma, desapareix. L’incompliment d'aquesta pot ésser degut a diverses possibles causes: errors, incompetència, accidents, catàstrofes naturals i artificials, sentiments humanitaris, respecte dels drets humans, etc. 

La llei del més fort

        Les entitats econòmiques que operen en l'àmbit dels mercats no són entitats estranyes, també estan entre nosaltres, dins i fora, nacionals i globals, entren i surten, unes conegudes i altres dissimulades. El poder de què disposen, gràcies a la llei del més fort, de llur imponderable riquesa i del guany de creixement indefinit, tampoc està fora del tot, gran part dels ciutadans el senten, l'admiren i el practicarien si pogueren. Les dites entitats es mouen amb velocitat vertiginosa d'aquí cap allà, de dins a fora i de fora a dins, comprant i invertint, deslocalitzant, castigant i premiant en cerca del màxim benefici.

        Els sentiments humanitaris, el respecte dels drets humans, el patriotisme, la transparència i l’ètica en les transaccions econòmiques, etc. poden, malgrat tot, afectar de manera positiva el comportament de les entitats econòmiques que operen en aquest nivell, en la mesura que impliquen beneficis creixents, perquè serveixen de publicitat i màrqueting. No importa l’autenticitat d’aquests sentiments i valors ètics, basta l’aparença, sempre que siguen productius. L’únic valor que tenen és econòmic: el benefici que produeixen.

Sentiments humanitaris

        Aquestes empreses, corporacions, entitats financeres, etc. inverteixen el capital de maneres molt diverses. En citaré algunes que semblen secundàries, però que són força rendibles a llarg termini: per tal d’educar la població conforme als seus interessos, compren periodistes i empreses periodístiques, compren científics, escriptors, poetes, novel·listes, jutges, partits, polítics, etc. Controlen publicacions, investigacions científiques i filosòfiques, universitats (p. e., el Procés de Bolonya),  films, institucions culturals, etc. Subvencionen equips d’especialistes (think tanks) que analitzen la realitat i propaguen les idees neoliberals, així com les estratègies i tàctiques a seguir. Més que prohibir, procuren que uns fracassen i altres reïsquen; uns siguen perseguits urgentment per la justícia (Garzón) i altres queden lliures, o les seues imputaciuons siguen tramitades amb parsimoniosa lentitud (Camps).

Tanc de pensament

Amb intenció publicitària, fan obres altruistes, subvencionen les religions, recolzen manifestacions religioses, espectacles de diversió popular, esdeveniments musicals, programes televisius populars.

Condicionen les polítiques dels governs de la manera que estem veient cada dia. Als estats que la passen magra per causa de la crisi i dels deutes que no poden satisfer, els presten capital a un interès ben alt, si no compleixen les seues exigències de retalls en despeses socials i privatitzacions d’empreses públiques, perquè aquí està una part del seu negoci. En canvi, els préstecs són més barats, si “hacen los deberes”, com repeteix, a l’estil mantra, el PP en Espanya. Per tal d’afavorir els inversors, les corporacions avaluadores de vegades avaluen a la baixa. És el cas de Moody’s, respecte a Portugal i Espanya.

   No creieu que algun dia la sobirania popular global hauria de sotmetre a la raó democràtica l’àmbit dels mercats i del poder suprem, dictatorial i selvàtic, de la globalització neocapitalista? Si ens n'adonàrem, ja hauríem fet el primer pas endavant.

Modulacions sobre el progrés

E. Arroyo

L’escala del progrés

        Voleu progrés? Aquí el teniu: si voleu sortir de la crisi econòmica que ens envaeix, voteu als mateixos que l’han causada.

E. Arroyo

Al final s’hi aplega!

        Voleu progrés? Aquí el teniu: dedicar temps i diners a inventar noves armes és progressar per a l’economia neoliberal. Així, s’ha aplegat a un armament cada dia més sofisticat (avui es pot fer la guerra des de casa). Ara bé, per a que les armes produïsquen diners es necessiten guerres, conflictes o por. Mai s’ha matat tants éssers humans, tan ràpidament ni tan fàcilment. Ni s’ha generat tanta misèria. Tampoc les empreses concernides han obtingut mai tan bons resultats econòmics.

        Voleu progrés? Aquí el teniu: el neoliberalisme capitalista ha aconseguit, per fi, posar en pràctica arreu del món la llei de déu descoberta per Darwin: la lluita per la supervivència en la qual triomfa el més fort. Els més forts són els rics, els quals s’han fet riquíssims amb una riquesa no mai imaginada en el passat, de manera que van a dominar el món i posar-lo al seu servei, si les coses no canvien. I el dominaran d’una manera també mai imaginada (o sí): amb el beneplàcit dels serfs. Ja dominen els governs, que els obeeixen submisament.

  

        Voleu progrés? Aquí el teniu: La destrucció causada pel tsunami japonès, obra de déu o de la natura, vaja vosté a saber, ha estat completada i perfeccionada pel progrés humà: les centrals nuclears. Sense aquestes, la catàstrofe haguera sigut una altra cosa, terrible, és clar, però no tant.

        Voleu progrés? Aquí el teniu: Al desastre natural del tsunami, juntament amb el desastre artificial de les centrals, s’ha unit el desastre neoliberal  capitalista de llur gestió privada: la pressió estructural de l’empresa privada per incrementar els beneficis el que ha incrementat són les víctimes (120.000 evacuats). Buscant el progrés s’han topat amb el regrés.

  

        Voleu progrés? Aquí el teniu: mateu quantes persones siguen necessàries per obtenir petroli, bé vosaltres directament o bé els dictadors amics. A vegades és oportú ajudar els revoltats, per mantenir-los dins del marc neoliberal i controlar el seu petroli. El que importa és el petroli, no les persones o la democràcia. En fi, al progrés, com a Roma, s’aplega per molts camins.

        Voleu progrés? Aquí el teniu: s’ha inaugurat un hospital, no un edifici de ciment i totxos, sinó la seua maqueta, la maqueta d’un hospital a la Vall d’Uixó. D’ara endavant, gràcies al progrés, els malalts s’hi curaran també en maqueta i s’estalviaran la molèstia de sortir de casa en persona. El que no se sap és on han anat a parar els diners dels totxos i del ciment.

        Voleu progrés? Aquí el teniu: també s’ha inaugurat a Castelló un aeroport que no disposa del permís reglamentari del ministeri de Foment i li manquen els contractes amb companyies operadores de vol. On està, doncs, el progrés? En els 151 milions d’euros que s’embutxaquen els constructors i els polítics contractants, milions que s’han de restar a la sanitat i a l’educació valencianes?

        Voleu progrés? Aquí el teniu: la crisi econòmica que estem paladejant, producte màxim del progrés del sistema neoliberal, dels seus experts i dels seus polítics. Recordem: Wall Street, Lehman Brothers, hipoteques subprime, economistes, banquers, polítics neoliberals, llibertat descontrolada dels mercats (plens de sabiduria connatural, ells s’autoregulen sols, esclar). Aquesta crisi ha aconseguit que ningun govern ni cap judicatura haja castigat ningú dels responsables, excepte en Islandia.

        Voleu progrés? Aquí el teniu: privatitzeu tot el que pugueu. A la majoria cal donar-los caritat, és a dir, almoina o, en tot cas, propietat aparent. Però als rics i poderosos, propietat ferma.

        Voleu progrés? ...

        Voleu progrés? ...

        El progrés no té fi, és indefinit o, si us complau, infinit com déu. Perquè els que parlen d’aquest déu, tan estricte i intolerant en allò que beneficia a tots i tan liberal amb allò que només beneficia a uns quants, i els que volen el progrés que acabem d’exposar amb diferents modulacions, tots, uns i altres, voten als mateixos neoliberals que provocaren la crisi.

Progressistes

        He llegit últimament amb certa freqüència comentaris de lectors d’alguna web criticant agressivament l’ús del terme progressista per a designar persones, partits o moviments habitualment considerats d’esquerra. El progrés no estaria, segons ells, en el que fan o pretenen fer els anomenats progressistes o d’esquerres, sinó en uns altres: en les persones, partits o moviments que produeixen progrés de veritat: el PP, a Espanya, per exemple.

        Habitualment s’entén per progressista, i açò es pot llegir als diccionaris, la persona o grup amb idees o programes socio-polítics avançats, no estancats en el passat, que es proposen transformar o reformar les estructures socials, polítiques i econòmiques.

        No hi ha progrés sense canvi o transformació d’un estat inicial. Sempre trobarem en la idea de progrés un trajecte a recórrer, el qual serà determinat per l’objectiu o estat final al qual es pretén aplegar. Així, doncs, progressar és aproximar-se a l’objectiu, siga espacial (trasllat de València a Barcelona), siga quantitatiu (increment de la riquesa), siga qualitatiu (assolir coneixements, assolir drets sociopolítics, accedir progressivament a una societat del benestar).

        Quan hom té la intenció d’anar a Barcelona i hom s’adona que l’autobús es desvia cap a Madrid, per molt que hom avance, no hom progressa. Ara bé, si algú de l’autobús desitja anar a Madrid, aquest, sí, aquest progressa, però no el que volia anar a Barcelona. El progrés d’uns pot ser el retrocés, l’empitjorament o l’estancament dels altres. Si en lloc de caminar cap a la societat del benestar, es fa marxa enrere, el progrés desitjat es converteix en una involució o retrocés qualitatiu, que equival a una aproximació més o menys gradual vers una situació anterior.

        Doncs bé, els crítics de l’ús d’aquest terme per a referir-se a l’esquerra pensarien que allò que anomenem dreta o centre dreta respon més adequadament a la definició esmentada, per quant que són ara les persones, partits i grups de dreta els que no s’estanquen en el passat i transformen les estructures socials, polítiques i econòmiques. Les elits d’aquests grups no sols no estan frenades per l’ecologia i conservació del medi natural, sinó que, a més a més, transformen les estructures socials, polítiques i econòmiques de tal manera que cada dia tenen menys impediments per a enriquir-se a costa del comú de la població. Han produït una crisi per tal d’eliminar les últimes resistències sociopolítiques. No es queden en el passat, sinó que avancen cap a un superior domini del poble, de la política i de l’economia. Han descobert la llibertat, l’han arrabassada al poble i l’han convertida en els mercats desregulats (d’ella no li queda a aquest més que la possibilitat remota de fer-se ric i un simulacre tràgic que podia estar representat per Belén Esteban, el Gran Hermano, Intereconomía o Giménez Losantos). Han descobert el progrés propi amb l’estancament o involució del poble, contaminant-lo d’individualisme i extirpant-li la solidaritat. Han eliminat els impediments legals que permetien als sindicats oposar-se a decisions empresarials repressives contra els treballadors. Han transformat de tal manera les classes populars, que ja no les coneixen ni les mares que les pariren.

        Més que el símil del viatge a Barcelona desviat cap a Madrid, podríem utilitzar-ne un altre que exemplifica millor, crec jo, com ha transformat la dreta les estructures socials, econòmiques i polítiques. Es tracta del funicular amb dues cabines: una que baixa i altra que puja. Per a pujar una ha de baixar l’altra. Estem vivint sota un sistema econòmic i polític de funicular. Per a que uns pugen i progressen, altres baixen i regressen. La diferència entre el símil i la realitat és que, en aquesta, el que baixa ja no puja. En el passat els de baix varen pujar, si bé es van quedar a mitjan camí. Era el conegut i precari estat del benestar. Estat que ara s’esfondra com un procés connatural al sistema. Ara baixem, i no s’albira, de moment, la possibilitat de tornar a pujar, perquè les classes poderoses del capitalisme han lluitat des del principi per pujar dalt de tot i romandre allí per sempre.

        Compte!, que ja està en marxa, ai las!, el progrés de veritat! Llancem les campanes al vol i oblidem aquell vell progressisme que volia (“bendita ilusión”) el lliure desenvolupament de cadascú com condició del lliure desenvolupament de tots!