La llengua és l’home

Guàrdies civils que sancionen una persona perquè es dirigeix a ells en català. Mares o pares que no volen que els seus fills aprenguen assignatures en català vehicular, adduint la llibertat individual de no saber. Persones honorables i intel·ligents que, residents més de vint anys al País Valencià, ni saben parlar la llengua cooficial ni l’entenen. Espanyols de zones castellà-parlants que s’irriten o enfureixen quan ouen parlar en qualsevol llengua cooficial d’alguna comunitat quan la visiten. Intel·lectuals castellans que volen restringir l’ensenyament i l’us del català encara més del que està, mitjançant noves lleis o l’aplicació restringida de les que estan vigents. El Tribunal Constitucional que sotmet el català al castellà en Catalunya, no en Madrid. Persones que ignoren que per a que un puga exercir el dret de parlar en català ha d’haver un altre que l’entenga. Etc., etc., etc.

Totes aquestes persones estimen la seua llengua, el castellà. La tenen i la senten com la seua llar, com els catalans i valencians, el català. És la finestra per on s’aboquen al món, al temps que el constitueix, la llum que l’il·lumina i determina clars i obscurs, els ulls gràcies als quals el veuen i el conformen, les claus amb què l’interpreten, el repertori de tots els sentiments i emocions viscudes i imaginades, el terra sobre què viuen i es mouen, les eines mitjançant les quals organitzen eixe món al qual s’aboquen, veuen, senten, imaginen, viuen, i dins del qual es mouen. Però no comprenen que això mateix els passe als catalans i valencians o a qualsevol persona arreu del món.

Aquesta llengua, la seua llengua, ho seria tot per a ells, fora de la qual no hi hauria vida, com l’aigua per al peix o l’aire per als pulmons, si no fos perquè poden obrir-se a altres llengües i beneficiar-se d’altres llums, tenir altra mirada, altres mons.

El món configurat per una determinada llengua es diferencia dels altres mons configurats per les altres llengües en la mesura que la primera i aquestes es diferencien. I la semblança entre els mons es correspon amb la semblança entre les llengües.

Hi ha un tipus de persones que solen concebre les llengües només com un instrument, igual que una màquina, un cotxe, un telèfon, una eina per ascendir en l’escala social, obrir-se camí, accedir a llocs de treball, obtenir mitjans econòmics per a sobreviure. Si una eina no serveix o n’hi una altra o altres millors, hom l’abandona i hom escull la que sembla millor. Pensen que el món resta el mateix, que només canvien els instruments per a obrir-s’hi camí. Pensen que el món i l’interior de les persones roman tal qual, siga dit en català, castellà, francès, alemany o anglès, àrab o xinès.

En realitat, però, avui en dia sabem que hi ha tants mons com llengües. No hi ha un món fet i acabat i les llengües el descriuen, no. Les llengües el conformen quan l’interpreten. El món és inseparable de la llengua. És amb ella que pensem el món. I no diguem el món de l’interior de les persones, les creences, les opinions personals, els sentiments, les emocions, les experiències vitals. El món, podríem dir, és la matèria configurada per la llengua i el món de la humanitat és el conjunt de tots els mons configurats per totes les llengües. Si en suprimim una, suprimim un món un aspecte fonamental del món humà. No hi ha pensament sense llengua.

La manca d’empatia, de situar-nos en el lloc de l’altre, és allò que ens porta a considerar les llengües que no són la nostra com eines econòmiques buides de valor humà, a menysprear-les, si no les veiem útils; a irritar-nos quan ens molesten amb la seua presència humana; a desitjar, explícitament o secreta, la seua extinció.

Però potser ignorem que provocar l’extinció d’una llengua és una espècie de genocidi, perquè en ella està l’ésser humà que la parla i gràcies a la qual pensa. Ja que la llengua és l’home. Més llengües, més home (o dona, tant s’hi val).

La base de l’empatia està en el respecte i estima de l’altre. I no respecta l’altre qui no respecta la llengua que parla.

"... Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa..."

(Salvador Espriu, "Inici de càntic en el temple")

Empatia. Qualitat no massa espanyola

Auto de fe, de Julio Ruedas - Master pieces of Mexican Art

S’entén per tortura, en un sentit ampli, tota acció que causa dany físic o psicològic i que té la finalitat d’obtenir una confessió o informació, de satisfer una venjança, o de contribuir a un entreteniment o diversió. És casi tan antiga com la humanitat. Qualsevol tortura generalment suposa, per part del torturador o de qui en siga responsable, insensibilitat respecte al sofriment o dolor produït: certa ineptitud per posar-se en el lloc de l’ésser, humà o animal, sotmès a tortura. Tal ineptitud revela una cridanera manca d’empatia. El torturador o responsable menysprea profundament el torturat en els plecs més íntims del seu cor.

Sabem que els romans condemnaven els cristians al suplici de la creu i al de la cremació. També eren llançats als lleons en el circ per a diversió del poble.

Posteriorment, a l'Europa cristiana, també es practicava el suplici del foc. En aquest cas, per als heretges. Els descendents i hereus religiosos dels abans cremats pels romans (venerats com màrtirs) eren ara els cremadors d’altres rebels, els rebels al dogma (on queda, déu meu!, l'amor cristià, l’oferiment de l’altra galta a qui ens n’ha colpejat una?). Els Autos de Fe eren una festa religiosa educativa en honor de déu.

Suprimida la Inquisició i, amb ella, aquest espectacle edificant, quedaren, i queden encara, les corregudes de bous, espectacle que, vulgues o no, també educa les masses en el menyspreu del dolor i sofriment aliè, encobert sota el valor, l’estètica i la diversió. Darrerament se li ha afegit la simbologia pregona de representar les essències tradicionals de l’Espanya eterna.

Hom ha continuat torturant a discreció ací i allà, en uns llocs més, en altres, menys; en uns per una raó, en altres per altra. La constant és sempre la manca de sensibilitat cap al sofriment de les víctimes.

Si la guerra no es considera tortura, és per pura qüestió pragmàtica (hi ha paraules que taquen). Els responsables de les guerres i els que les practiquen tenen eixa famosa incapacitat de sentir empatia per les seues víctimes.

Estant així les coses, hauríem d’haver rebut amb admiració i respecte el fet que un parlament, el de Catalunya, s’haguera sentit afectat pel dolor d’uns animals, mamífers com l’home i amb un sistema nerviós semblant. Malauradament la reacció d’una gran part dels espanyols ha sigut la contrària. S’han sentit commocionats i ofesos. Han considerat la reforma legal com un atemptat a les essències tradicionals d’Espanya, un genocidi cultural, una manifestació retrògrada, sectària, una votació contra Espanya. Com és possible que algú considere tal mancança d’empatia part integrant de les essències hispàniques?

D’altra banda, hom denuncia la llei com una agressió al dret fonamental de la llibertat.

Més aviat hauríem de considerar-la com un pas endavant cap al progrès moral, no una prohibició sectària, sinó una d’universalment valuosa i alliberadora pel que fa a l’educació dels ciutadans en la comprensió de l’altre, l’empatia, la sensibilitat davant del sofriment, no sols dels animals, sinó també de les persones; no sols dels nostres, dels semblants, dels pròxims, sinó també dels llunyans i dels allunyats, dels diferents, dels adversaris, dels enemics. Sentir empatia amb el sofriment animal ens aproxima a una situació en què la humanitat estaria disposada a eradicar la violència com solució de conflictes; seria, per tant, més lliure. Aquesta llei defensa el dret a la llibertat, no l’agredeix; és generosa, no sectària; allibera, no reprimeix.

A les places de bous la festa enlluerna els espectadors amb l’estètica brillant de l’art de Cúchares, els cega i no veuen, amb els ulls de la sensibilitat, el sofriment que fa possible tal manifestació estètica. Els que tenim alliberada la capacitat de l’empatia cap als éssers torturats no ho podem comprendre, segurament de la mateixa manera que els aficionats als bous, amb aquesta capacitat reprimida, no ens poden comprendre a nosaltres. Es tracta, potser, d’una mancança, d’una mancança greu, com els passa als maltractadors, als violadors, als racistes, als xenòfobs, als torturadors d’éssers humans, als responsables de les guerres i als militars que les fan, etc. La incapacitat de sentir el sofriment animal és una forma de no sentir el sofriment aliè. És el primer pas. Una volta posats, és fàcil caure en altres insensibilitats. És qüestió de no sentir. Si tanques els ulls cap a un costat, pots tancar-los també cap a un altre. Si comencem a tancar-nos en un aspecte, ens podem tancar en altres o del tot. No és un atzar que la sensibilitat davant del dolor aliè haja sigut titllada massa voltes de debilitat femenina. El fort i valent no se sentiria afectat pels altres, sobre tot si són inferiors.

Maltractament infantil

La tauromàquia, òbviament, és una manera artística de torturar. Haurà aplegat ja l’hora d’alliberar l’art i alliberar-nos nosaltres d’aquestes servituds inhumanes?

Eixir, sortir, fugir. That is the question

Niño mirando el nacimiento del hombre. Salvador Dalí.

Luís Felipe Navarro, poeta i amic, recentment ha publicat un gran llibre, de petites dimensions físiques titulat Huídas, amb dibuixos de Juan Cuéllar, on narra poèticament diverses fugides personals. Aquest llibre m’ha suggerit la següent reflexió, més filosòfica que poètica.

En primer lloc diré que fugir és sortir, encara que probablement no tota sortida és una fugida. Aquell marit, en l’acudit popular, que va sortir de casa a comprar cigarrets i la dona ja no el va vore més, va sortir simplement o va fugir? Hi ha sortides que són fugides. Els emigrants surten en busca d’una vida millor. Fugen de la mala vida? Els exiliats està clar que fugen, per això surten. Però quan surts de l’habitació o del quarto de bany, quan surts de casa camí de la feina diària, segurament no fuges, però surts, ixes.

Moltes voltes no està clar si ixes o fuges. L’homo sapiens, quan va eixir d’Àfrica per dispersar-se pel món, no sabem si sortia o fugia. Els descobridors d’Amèrica sortien o fugien de Castella? Els exploradors d’Africa sortien o fugien d’Europa?

Aquell que, deslliurant-se de les cadenes, va sortir de la caverna de Plató, va fugir. Desprès, però, va tornar per ajudar els altres a fugir. Fugir en aquest cas, és deslliurar-se de l’error. Així, doncs, es pot considerar el saber com el resultat d’una fugida, com fugida és sortir de la pobresa, sortir d’una malaltia, alliberar-se d’una addicció.

Quan els espanyols van votar a Zapatero el 2.004 volien fugir de moltes coses (mentides, deficiències democràtiques, perill de guerra injusta amb el terrorisme consegüent, etc.).

Ara els valencians, segons les enquestes, volen seguir votant el mateix que votaren abans: Camps, Rita, Fabra… No pensen fugir; estan bé al sí matern del PP, on troben tot el que necessiten. Ni fugen ni surten. Descansen en pau.

La vaguetat i indeterminació dels límits entre sortir i fugir fa que moltes voltes pensem que la vida és una sortida que esdevé una fugida o una fugida que esdevé una sortida. Surt o fuig, tant se val, el bebè del ventre matern; l’ocell, de l’ou; l’adolescent, de la infantesa; el jove, de l’adolescència… També la destrucció és una sortida o una fugida, però equivocada o desmesurada.

La vida i l’evolució de les espècies no importa que siguen fugida o sortida. L’evolució de l’univers serà la gran fugida o la gran sortida. Més encara, la realitat sencera és una fugida interminable, com interminable era la història aquella de Michael Ende. No em cap dubte que, tot plegat, sortida i fugida són faves de la mateixa cassola.

Ja que el present és fonedís, és i no és, desapareix a l’instant, la realitat, la que siga, cosa, animal o persona, ha de consistir en una fugida interminable cap al futur. Això som tots: una fugida cap endavant. Gràcies a la fugida cap al futur continua el present i, en ell, el passat: continuem, hi ha una història. Es reté el passat en el present perquè estem llançats cap al futur. L’obertura al futur és el fonament de la realitat. L’obertura, no el futur, que encara no és. Però l'obertura activa, no la passiva. L'obertura en fugida cap al futur. Si ens tanquem, desapareixem.

La vida surt, fuig. Segons Henri Laborit en el film Mon oncle d’Amérique, probablement la millor manera de resoldre els conflictes humans siga fugir. L’expressió consagrada per l’ús, sortir-se’n, ja ens ho insinua. Qui en un determinat sentit s’atura, es queda, roman, resta, es tanca, en eixe sentit es consumix o desapareix. Encara que, a vegades, per a alguns l’única sortida siga, ai las!, el suïcidi.

Tarjeta - llibre Huídas

El retorn de la Inquisició.

Toro de lidia enaltecido y aplaudido por la cultura nacional española

Un dia va i em diu el Professor Franz: - M’estranya allò que acabe de llegir a la premsa: el filòsof Savater declara que la Santa Inquisició torna. I torna, diu, perquè a Catalunya s’han prohibit, a l'estil de la Inquisició, els espectacles taurins, en els quals la gent es diverteix torturant bous. Segons ell, doncs, la Inquisició prohibiria la diversió bassada en la tortura. Jo, danès de naixement, no sé massa de la Inquisició, però creia que aquesta organitzava espectacles a les places públiques per a que el poble es divertira amb la tortura i la crema dels heretges. Tot el contrari del que faria, si tornara, segons diu Savater. Ara bé, com aquest és un intel·lectual famós, seguit per bona cosa de persones cultes, i filòsof competent, amb diversos llibres a l’espatlla, he de pensar, d’acord amb les seues recents declaracions, que la Inquisició era una institució collonuda que prohibia les tortures i les cremacions d’heretges. I més encara, a la plaça pública. Com podia promoure la tortura de persones, si ara prohibeix la tortura d’animals?

- Un moment, Professor. Pensem una mica. Sembla que per a Savater la Inquisició torna, perquè torna una prohibició específica: La prohibició d’una determinada pràctica de la llibertat. A uns els importa més la diversió basada en l’art de Cúchares que el sofriment dels bous. Els bous no són persones. Manquen, per tant, de drets. Ser sensible al sofriment dels animals i creure que aquests tenen drets són qüestions privades. Entren, doncs, dins de l’àmbit de la lliure elecció. Si hom prohibeix les corregudes, hom imposa les creences privades d’uns als altres. És el que feia la Inquisició: prohibir a tots allò que és assumpte de creences particulars d’uns quants (que a l’època eren molts). La prohibició de les corregudes és un atemptat contra la llibertat. A qui li moleste la tortura animal que no vaja als bous. I el que vulga, que vaja. Eixa és la llibertat, que és, sí, un dret, un dret humà. Qüestió, per tant, de moral privada.

- Perdona, Rais, perdona que discrepe, ja que t’has deixat alguns aspectes del problema sense tocar. Com a mínim en citaré dos, als quals Savater al·ludeix com a prohibicions inquisitorials: fumar en bars, restaurants i altres locals tancats (però no a ple aire), per una banda, i la publicitat de la prostitució (prohibició de què hom parla, però que encara no s’ha convertit en llei). Deixaré per a una altra ocasió, el debat sobre el sofriment en animals dotats d’un sistema nerviós com l’humà (tenen dret a no sofrir inútilment per diversió dels humans?), així com les repercussions sobre els drets humans de costums que fomenten la crueltat (és un dret humà fomentar la crueltat?).

Fumador passiu

La prohibició de fumar en les condicions suara dites atempta contra la llibertat del fumador, però defensa la llibertat del no fumador (el dret i la llibertat de no caure malalt per l’aspiració de fums cancerígens). Es prohibeix una llibertat per a garantir-ne una altra més important en l’escala de valors. Qui obliga a altres a respirar el fum dels seus cigars o dels seus cigarrets actua com a repressor. Aquesta prohibició, per tant, prohibeix una forma de reprimir. No imposa una moral privada, sinó que defensa un dret humà i fa possible el seu exercici.

Llibertat sexual

Una cosa pareguda es podria dir de la possible prohibició futura de la publicitat de la prostitució si es fa de la manera correcta, és a dir, si només es prohibeixen accions contra els drets humans, si només es prohibeixen llibertats que n’eliminen altres més fonamentals. Tots sabem que l’exercici de la prostitució està relacionat, encara que no sempre, amb l’esclavitud d’éssers més febles, siguen dones o hòmens. Hi ha hòmens i dones que exerceixen la prostitució lliurement i se’n fan publicitat. Aquests anuncis no s’haurien de prohibir. Aquells, però, d’organitzacions mafioses que esclavitzen noies i nois, amb freqüència immigrants, aquells, el sentit de la justícia obligaria a prohibir-los. El problema serà com prohibir-ne uns sense impedir l’exercici dels altres. Ja es veurà.

Si, doncs, Savater posa en el mateix paquet la prohibició de la tortura als bous i la prohibició de reprimir amb fum cancerigen (torturador al cap i a la fi), i amb esclavitud sexual torturadora de terceres persones, per a Savater el retorn de la inquisició vol dir el retorn de la prohibició de la tortura. Pense, en conseqüència, que Savater ha canviat la història. Al menys, la història de la Inquisició. O és que pretenia una altra cosa?

- Teniu raó, professor. No imaginava que Savater fóra, també, competent en el ram de la història.

Santa Inquisició

La història d’Espanya no és un riu, sinó un pantà d’aigües estancades

La presa del Atazar sobre el rio Lozoya.

Una manera prou habitual de representar la història és imaginar-la com un riu. En aquest sentit la història seria una realitat fluent que no s’atura, una realitat oberta. Hi ha, però, un aspecte de la història que s’allunya una mica d’aquesta imatge de riu fluent. És tot allò de la història que fa referència a la mentalitat, als costums, a les institucions. En aquest sentit el riu de la història no fluiria sempre, tendria embassaments artificials i gorgs naturals, on l’aigua, estancada o simplement alentida, romandria un temps (llarg o curt, segons els casos), mentre el riu, una part de l’aigua del riu, seguiria el seu curs. Aquesta part que flueix, que s’escola o corre, ràpida o lenta, és la història oberta. L’altra és la tancada (o que, a vegades, es tanca).

Ara bé, si llancem una mirada a la història d’Espanya, veurem que, amb freqüència, ens la podem representar com un pantà artificial d’aigües embassades per mitjà d’una presa o resclosa que ha interromput el curs d’un riu. És una realitat tancada.

Hi ha moments en aquesta història en els quals la presa s’enderroca (s’obri), però tot seguit es refà (es tanca). Tenim, per exemple, la constitució liberal de Cádiz (1.812), coneguda per la Pepa, que demolí la resclosa anterior i que va durar 2 anys. Va demolir altra vegada la resclosa restablerta, quan inicià el trienio liberal (1.820-1.823), fins que va ensopegar amb la nova resclosa, i prou. O la revolució de 1.868 i la consegüent instauració de la primera república, que no va durar ni un any. O la de la segona (1.931), que, com tots sabem, acabà en rius de sang (1.939). Els rius de sang van ser la manera de construir una nova resclosa.

Pel que fa a la unitat d’Espanya, les desfetes valenciana i catalana de 1.707 i 1.714, amb el consegüent decret de nova planta, estableixen definitivament la resclosa indestructible que mantindrà paralitzada l’evolució necessària d’un sector de la península.

Hi ha rescloses de murs tan ferms i resistents, que mantenen embassades les aigües de la història durant llargs períodes. Per exemple, la presa o resclosa del franquisme.

La transició no va ser una demolició de la resclosa franquista, sinó un sobreeixidor o desaigüe per a que, tot alleugerint l’embassament, evitar-ne la solsida total. La transició pretenia, o només aparentava, ser el trànsit d’un sistema clos a un altre, que imaginàvem obert, però que hom pretenia clos. Podia haver iniciat un període evolutiu cap a una democràcia lliure i no vigilada, però no va ser així. Els poders, amb l’ajuda de l’oposició temorosa i el franquisme sociològic, més estès del que semblava i sembla, van construir un altre sistema tancat, aquesta vegada formalment no dictatorial, però sols formalment (havien descobert la manera d’assolir els mateixos objectius de la dictadura amb el denominat sistema democràtic). Van utilitzar la constitució i altres lleis, com l’electoral i la d’amnistia. Pressentien que, amb uns quants canvis, més aparents que reals, podrien lubrificar el sistema, fer-lo més fort i acceptat per tot el món. Amb una constitució, una llei d’amnistia, una electoral i uns quants retocs més, es podria assolir, democràticament, allò fonamental de la dictadura, si romanien les forces vives i els poders fàctics anteriors: polítics, empresarials, eclesiàstics, militars, policials, judicials i el sediment franquista enquistat al si del poble (el poble és poder, no ho oblidem), el conegut com franquisme sociològic. I així va ser. Tot romangué igual, aparentment canviat. La mateixa esquerra era una esquerra adaptada a les exigències franquistes, assessorada per les democràcies europees i l’imperi USA.

No oblidem que la victòria franquista del 1.939, amb la subsegüent dictadura de 36 anys, va ser no solament tolerada, sinó promoguda per aquest i aquestes.

El pantano soñado

A qui li pot estranyar ara la negativa institucional a rehabilitar adequadament les víctimes del franquisme? I qui podrà dir que la sentència del Tribunal Constitucional és una sentència inesperada?

La resclosa és ferma, massissa i compacta. És un sistema tancat que durarà bona cosa d’anys, encara que la pudor emesa per les seues aigües estancades i corruptes, esdevinga insuportable. Espanya és això, un bassal empantanegat, i res més. El problema, si és que n’hi ha algun, no es limita als polítics, també alcança al poble que els vota. Seran ells els enemics de la societat oberta de què parlava Karl Popper?