El professor Franz de Copenhaguen m’ha enviat urgentment un e-mail des de Dinamarca, on es troba ara, perquè s’ha assabentat de la sentència del Tribunal Constitucional, que l’ha deixat atarantat. No ha pogut estar-se d’escriure’m tot rabent.
El Constitucional no m’ha decebut, diu el correu electrònic. S’ha mostrat amb la sentència contra l’Estatut com el tribunal de la España eterna, l’autèntica, la genuïna, la España Una, Grande y Libre. El tribunal que jo em temia.
Una, perquè no tolera res al seu costat, tot ho absorbeix per endòsmosi i no deixa rastre, si allò que jau al voltant no se n’adona, s’organitza i resisteix, és devorat. Aquí l’adjectiu Una significa Única, uniforme.Si de fet no és única és perquè no pot, perquè l’objecte de cobejança s’ha espavilat i ha resistit. Si Catalunya no s’espavila, el monstre la devorarà i digerirà, transformant-la en Espanya irremeiablement, com està passant, si no ha passat ja, amb la región que supo luchar para ofrendar nuevas glorias a España.
Grande, per única. És la seua aspiració profunda: ser gran, perquè és única i no té parell. No vol ser una entre iguals, sinó única. Ho devora tot, no tolera res, no respecta res. És absoluta, totalitària, en aquest sentit. Allò que devora s’integra immediatament en la indisoluble unidad de la nación española (i damunt diuen que no són nacionalistes).
Libre, perquè, com a única, voldria ser l’origen de totes les lleis, la legisladora universal (aquest és el sentit secret d’un dels punts falangistes: España es una unidad de destino en lo universal). Si poguera, no toleraria que ningú li posara condicions. Això és el que està fent amb Catalunya. Ella (Espanya), lliure, hegemònica, imperial; els altres, sotmesos, obedients, inferiors, dependents.
Però alguna cosa li passa amb Catalunya. Segurament és que la odia massa i és incapaç de seduir-la, d’afalagar-la, d’atreure-la. Simplement la castiga i la humilia. I açò té males conseqüències.
- Professor Franz, l’altre dia varem tenir una breu conversa, en la qual ens vau proposar una possible via per a la sortida de la crisi. Ara m’agradaria sentir-vos parlar dels retalls en despeses socials i del decret de reforma laboral. Què en penseu? Sembla que els ànims estan alterats, tant els dels treballadors com els dels seus amos.
- El primer que diria al govern, seguint d'antuvi els meus impulsos, seria: No sigueu albercocs, no practiqueu, amb el Decret, la política antiobrera de la dreta capitalista, ni la política antipopular contra els funcionaris i el poble en general amb els retalls en les despeses públiques. No sols perjudicareu a tots, obrers i funcionaris, sinó que aneu a a enemistar-vos amb ells i a rebaixar força el benestar públic. Molts d’ells són votants vostres, i aneu a perdre’ls. Quina bogeria és fer la política dels vostres enemics contra els vostres amics? De tota manera, feu el que feu, dins de poc van a tirar-vos del poder. Una puntada del peu i… fora! El PP va a guanyar. Serà el partit dels treballadors. De què us serveix fer la seua política, perdre les eleccions i perdre els vostres votants i amics? I pot ser per a sempre, perquè sempre sereu el partit que fa la política de la dreta, el substitut del PP.
- Una mica radical us manifesteu, professor. No seria millor contemporitzar per tal d’obtenir algun benefici per al poble, no siga que ho perdem tot? A més a més, hi ha esquerra fora del govern.
- Bo, tens raó. No sols hi ha esquerra fora del govern, també hi ha nacionalisme fora del nacionalisme espanyol. Però, més que els mots esquerra i dreta, el que importa és la realitat, el benestar del poble treballador (“los que viven por sus manos”) i, més que nacionalisme sí o no, la llibertat i el respecte de tots els pobles. He llançat allò primer que se m’ha acudit a la ment, esperonat pels primers impulsos. Al segon impuls ja m’ho pensaré una mica.
Qui mana a Europa i al món és el capital a través dels seus servents: gran banca, organismes financers, etc. Darrere del “lliure” mercat (la llibertat en aquest àmbit sempre ha sigut cosa de poderosos. Llibertat és poder. La manca de llibertat és la manca de poder), darrere del lliure mercat, torne a dir, estan els que decideixen el sistema econòmic que comporta la frase: “hacer los deberes”; és a dir: posar les condicions per a sotmetre, cada vegada més, el poble treballador, tot disminuint-li els drets adquirits a base de dures lluites, i per a sostreure-li, a ell i a tots, les prestacions de l’estat del benestar. Calculen que el que cal és fer possible un negoci més rendible, més competitiu. A tal fi, decideixen eliminar els entrebancs dels treballadors i de les prestacions socials. L’ideal per a ells seria prescindir d’aquests, és a dir, dels treballadors. De moment, però, no ho veuen possible, encara que el progrès de la tècnica va eliminant-los a poc a poc. Mentrestant, cal fer-los mal·leables i dúctils. L’economia de lliure mercat necessita treballadors sense exigències i sense drets, com esclaus (però sense la necessitat d’alimentar-los, vestir-los i curar-los), esclaus lliures que s’alimenten de les sobres que cauen de la taula de l’empresari. El treballador ha d’estar convençut que allò que importa veritablement és la riquesa de l’amo: quant més ric, més engrunes li cauran de la taula. El salari no deu ser altra cosa que allò que li sobra a l’amo. Per això crec, com tu insinues, que potser convé contemporitzar, no siga que ho perdem tot. Però el personal haurà d’organitzar-se per a presentar una batalla possible.
Les engrunes del capital (publicat pel blog Poble insumís)
- Presentar batalla, dieu? Una guerra civil? Una revolució violenta?
- No, home, no. El mot és metafòric: batalla democràtica, dins de les regles admeses, i, dins del que càpiga, semi-clandestina. Però batalla, ja que els amos del mercat lliure “maquinen” sinistres projectes, amagats en la foscor de l’anonimat clandestí. Realitzen, per exemple, operacions especulatives que amenacen enfonsar els Estats una mica díscols com el grec, el portuguès i l’espanyol, si “no hacen a tiempo los deberes”, a fi que, atemorits, s’hi sotmeten (curiosament aquests estats tenen, des de fa poc, governs socialistes, però tots tres han estat dècades sota la bota feixista. Aquesta circumstància ha determinat estats del benestar esquifits, salaris baixos i baix nivell de vida. És curiós, doncs, que, malgrat tot, hagen de fer, encara, “los deberes”). Els amos de què parlem han reunit els poders polítics de l'UE, que estan al seu servei, i els han fet decidir els retalls en polítiques socials i les reformes laborals suara esmentades. Volen netejar el camp d’actuació futura del gran capital per a que puga actuar sense entrebancs. Aquesta és la raó per la qual hom ha provocat la crisi (la crisi, sabeu?, ha sigut maquinada des de la foscor). Volen que l’horitzó estiga lliure i net. Volen acabar, d’una vegada per totes, amb la brutícia i les llepasses de l’antiga esquerra. Recolzen aquestes mesures amb atacs d’especuladors borsàtils i informes negatius d’empreses qualificadores al seu servei. Informes emesos per a crear un ambient de sospita sobre el futur econòmic d’Espanya i els altres països. Quan, poc desprès, els dirigents de l'UE i, en general, tots els representants del sistema neo-liberal, FMN inclòs (per boca de Dominique Strauss Kahn), han alabat el pas que acaba de donar el govern espanyol (retall i decret), estan dient-nos que ja estem anant pel camí que ells volen. És per a posar-se a tremolar.
Introduint el lliure mercat en benefici de tots (Del blog Safiguera)
Així, doncs, no sé què dir-vos. Si es negueu a “hacer los deberes” pot caure sobre tots, vosaltres, nosaltres i aquells altres, una maledicció bíblica que ens anul·le per a sempre.
- Colpidor, doctor Franz, espantosament colpidor. M’heu deixat aclaparat. El major enemic nostre s’amaga darrere del lliure mercat? Esteu segur de tot el que dieu? No teniu por que us porten als tribunals de justícia?Heu oblidat que la justícia es caracteritza per tenir tírria als que pensen de manera distinta d’allò que està manat?
- N’estic segur del que dic. I no tinc por: ja sóc vell. L’única cosa que em pot passar em passarà amb “justícia” o sense “justícia”. Es tracta de la mort inevitable, a la qual estem tots abocats, especialment els vells com jo.
...............
Grouchiana
Quan sent algú dir que està muntant una empresa per crear llocs de treball, em pose en guàrdia: crec que vol prendre'm el pèl. És tan cert que vol crear llocs de treball com que espera instal·lar, el més aviat possible, sistemes de noves tecnologies per a fer els llocs de treball innecessaris.
En Bhopal, Índia, una fàbrica de pesticides va sofrir una important fuita de gasos tòxics. L’interès per incrementar els beneficis portà els directius de l’empresa a suprimir despeses en importants aspectes de seguretat. Això originà una fugida de gasos que mataren més de 20.000 persones entre obrers i veïns. A més a més, deixaren amb greus seqüeles un nombre que superà les 600.000 i que va afectar la seua descendència amb malalties cròniques. El bestiar i els conreus quedaren contaminats. L’empresa, Union Carbide, abandonà la planta, no va informar els metges de la naturalesa dels gasos, va deixar milers de tones de substàncies tòxiques i, també, l'aigua contaminada. Encara avui la zona és nociva per a la salut. L’empresa es va desentendre dels danys causats.
Ara, desprès de 25 anys, un tribunal de justícia (justícia? Què és això?) ha emès una sentència condemnant a 2 anys de presó 8 directius (tan pocs anys, que no els compliran) i a abonar 9.000 € (les famílies de les víctimes mortes ixen a 0,45 € per família).
Imagineu-vos, si podeu, el resultat del desastre: el dolor físic, les malalties, la tortura física i emocional, la misèria econòmica de les víctimes directes; a més, les tortures dels descendents, impedits, malalts crònics, incapaços de treballar i de guanyar-se la vida, el sofriment dels pares i/o familiars... Comprendreu, aleshores, crec jo, el caràcter profundament inhumà i cruel, sense moral ni ètica alguna, dels principis que regeixen grans empreses com aquesta, que són les que controlen el món. Perquè, no cap dubte, els governs estan al seu servei i al seu servei està la judicatura. Si no fos així, com s’explicarien els 25 anys en blanc de la justícia, amb una sentència final que, més que a una condemna, s’assembla a encoratjadors colpets a l’espatlla entre camarades? (Us recorda açò alguns fets judicials espanyols?). I com s’explicaria el silenci del poder polític de l’Índia i de tot el món? Deixem ara de costat el fet probable que polítics i jutges foren funcionaris amagats de l’empresa. Cap, tanmateix, una altra explicació, encara que no exclusiva: els poders citats haurien volgut evitar la fugida d’altres empreses com aquesta, ja que les empreses necessitarien al·licients, al·licients majors que els dels seus propis països. És a dir: perspectiva de beneficis gegantins en poc temps i amb poc esforç. No seria bon reclam (seguirien pensant) castigar amb sancions rigoroses comportaments que s’han adoptat esperant immensos beneficis. Les empreses estrangeres no gosarien instal·lar-se a l'Índia. Però l’Índia necessitaria empreses com aquesta, que creen llocs de treball i augmenten la riquesa del país. Al cap i a la fi, què signifiquen 600.000 persones comparades amb els 1.100.000.000 d’habitants que té?
Tant les empreses com els governs, com la judicatura, fan càlculs sobre quantitats, no pensen qualitativament ni tenen sentiments. Calculen, no pensen. Tanmateix, convé pensar que la qualitat d’ésser humà es troba en qualsevol ésser humà, pobre o ric, savi o ignorant. El mal que s’infligeix a un s’infligeix a la qualitat humana que té. No val sacrificar-ne 600.000 per hipotèticament salvar-ne 1.100.000.000; matar-ne vint mil per enriquir-ne mil milions. Al capdavall, un ésser humà és humà com qualsevol altre, ni el superen ni supera: tots som iguals.
La teoria neo-liberal del lliure mercat ha organitzat l’economia mundial com un gran mecanisme digital regit per una sola llei: el guany i el seu increment. No hi ha altre objectiu, no hi ha altre valor. Sols, l’increment del guany. Tots els altres valors s’accepten, si no perjudiquen aquest; s’afavoririen, fins i tot, si l’incrementaren.Quan creiem que defensen la moral, la religió, el benestar públic, estan calculant els ingressos que això els reportarà. Si Union Carbide haguera calculat beneficis, ocupant-se de la seguretat o atenent els damnificats, ho hauria fet. No hauria sigut aquest comportament contrari als principis neoliberals del màxim benefici, no: la computadora calcula. Però com no va ser així (ja hom ha procurat que les condicions socio-econòmiques, polítiques i culturals siguen com són), l’empresa, una màquina digital, com hem dit, sense cor, ni sentiments, cruel com pot ésser un volcà, va tirar les 620.000 persones a l’abocador. En unes altres circumstàncies socio-econòmiques, polítiques i culturals, s’haguera desviscut per compensar-les i ajudar-les. Però, compte!, sense cor ni sentiments, només pel càlcul digital de la màquina.
Amigues i amics, aquest és el món en què vivim i aquestes són les regles socio-econòmiques, polítiques i culturals que dirigeixen les nostres vides. Són, però, regles que hem triat nosaltres, als creadors, defensors i executors de les quals hem votat i estem votant. Si ens agraden, avant! Si no, pensem bé què ens cal fer. Pot aplegar un moment en què el camí cap enrere no siga ja possible.
De tota manera, pense que, mentre la màquina digital continue funcionant, no estaria de sobra que anàrem posant les condicions per a que el màxim benefici no sols s’assolira evitant desastres com el de Bhopal, sinó també, cas que s’hi produïren, desvivint-se pels damnificats. Serà això possible?
El neo-liberalisme del lliure mercat és una màquina sense moral ni ètica. Com a tal hem de tractar-lo. Insensible com és, pot destruir-nos. És com un monstre, com un drac, el de sant Jordi. Haurem d’esperar un altre heroi que ens n'allibere? Eixe heroi podríem ser nosaltres, si ens atrevirem a pensar i organitzar-nos, en lloc de limitar-nos a calcular igual que el neo-liberalisme.
…..…..…..
Marginàlia
Davant d’un paisatge desolat com el de la lluna, preferesc un altre ple de calor humà on els humans pul·lulen. Eixa és la diferència que hi ha entre el rastre que deixa el neo-liberalisme calculador d’Union Carbide i el que pot deixar qualsevol altre pensament capaç de sentir el dolor de les persones.
…..…..…..
El futur de la humanitat està prefigurat en Bhopal, Union Carbide, govern indú i judicatura corresponent, si Europa i el món que pot votar continuen fent-ho com ho fan. Aquest és el caire que va prenent la solució a l’actual crisi econòmica.
Tinc la satisfacció de felicitar Israel per haver aconseguit que els extrems es toquen, com una línia o segment que ha deixat de ser recte per a conformar una circumferència. Els extrems, que eren extrems perquè estaven oposats en els dos caps de la recta, s’han unit besant-se i formant una circumferència. No és, a més d’estrany, admirable? Doncs sí. Vegem.
Sabem que els criminals genocides, responsables de l’holocaust eren nazis, que els altres partits nazis, feixistes o simpatitzants, eren antisemites. Doncs, mira per on, els partits hereus d’aquests, els més semblants als feixistes, i els periodistes tirant a reaccionaris sembla que s’hagen convertit al judaisme. Tots els d’aquesta mentalitat fatxosa que jo he llegit, he vist i he oït (es tracta dels dies 2 i 3 de juny) defensen l’acció d’Israel contra la flotilla de la llibertat (per exemple, premsa escrita: La Razón, Libertad Digital, Hermann Tertsch d’ABC, La Gaceta, del grup Intereconomía,César Vidal, Gabriel Albiac, Edurne Uriarte, etc.). És admirable vore com els grups socials d’ideologies properes, no massa crítiques, dels genocides, són ara defensors del que puguen fer, bo o dolent, els jueus. Serà açò una mostra del triomf de les víctimes? O, més aviat, el triomf pòstum dels nazis, car han aconseguit que els descendents de les seues víctimes arriben a ser una quasi còpia dels botxins, partidaris de la seua forma violenta de resoldre els problemes?
Ara precisament me’n recorde, no sé per què, de la derrota d’Almansa, el 25 d’abril de 1707, i dels valencians actuals, descendents de les víctimes de la derrota física (morts, ferits, presoners, expropiats, espremuts, empobrits) i víctimes culturals (abolició dels furs, lleis, institucions, costums, llengua).
Què ha passat? Doncs, que, només hem sigut lliures, hem escollit un himne que canta les lluites per ofrenar noves glòries a l’Espanya conqueridora, la nació que va derrotar els nostres avantpassats provocant un mal que encara a tots alcança, si més no, com genocidi cultural.
L'Avinguda de Blasco Ibáñez a punt d'nvadir el Cabanyal (Obra d'Anna Sanchis, 2009)
“Para ofrendar nuevas glorias a España nuestra región supo luchar”. Per a què va saber lluitar? Per a aconseguir la fórmula 1, entre altres coses, oblidar la desfeta d’Almansa, la desfeta de la República, els crims del franquisme i, un cop destruït el Cabanyal, barri típic ple d’història, oblidar-lo, també, i oblidar, a poc a poc, tot el que hem sigut. Per a, d’aquesta manera, acabar convertint-nos en la imitació bavosa dels nostres vencedors: una circumferència en què els extrems es besen.
I, en aquest silenci cultural, sonarà un crit: - “Visca l’Alzheimer!”
I respondran, tots a una veu, embolcats amb la senyera i en mig d’un gran nombre de falles: - “Visca!”
I baixarà el teló.
I, aleshores, del País Valencià ja no quedarà res. S’haurà acabat d’executar, per fi, el Decret de Nova Planta. Decret, l'esperit del qual sembla que ha quedat gravat en la manera de ser i pensar dels espanyols.
El futur del Cabanyal desprès de la invasió “barberana” (obra d’Anna Sanchis, 2009)
Casualment vaig topar el Professor Franz de Copenhague al carrer. El trobí força envellit. Em va dir que havia deixat de fumar i de fer invents (vide: http://es.wikipedia.org/wiki/Los_grandes_inventos_del_TBO), però que imaginava contínuament solucions als problemes polítics. Per exemple, la crisi econòmica. Si li feren cas a ell, em va dir, la famosa crisi es resoldria en el temps d’un parpelleig.
Continuà dient-me que caldria seguir fent el que s’ha fet sempre: traure diners dels pobres. Des que el món és món els rics s’han fet rics robant als pobres. Si ara tenim una crisi, és perquè els rics necessiten diners. Doncs el que s’ha de fer és traure’ls dels pobres. I si no hi ha prou pobres, augmentar-los. Eixe és el secret: sempre s’han resolt les crisis incrementant la pobresa dels pobres i augmentant-ne el nombre. Cal, però, evitar el risc que l’increment arribe a ser massa gran i la misèria acabe amb ells.
Ara bé, el risc té doble vessant: una, que s’acaben els pobres, perquè tots es facen rics (cosa improbable, però que seria funesta) i l’altra, que desapareguen, com acabem de dir, tragats per la misèria. Qualsevol de les dues, seria terrible, ja que aleshores no podríem sortir de la crisi. D’aquesta o de qualsevol altra futura. Així, doncs, tingueu cura d’ells, ja que són condició imprescindible per a que la nostra civilització perdure. La caritat és una bona forma de mantenir els pobres en la seua pobresa. Per això cal recolzar els partits dels rics que aparenten preocupar-se d’ells. Sense pobres mai no hi haurà rics.
..... ..... .....
Sobre jutges gürtelians
El millor ofici, el de jutge: fas favors als amics, condemnes els enemics i, per a la resta, fas justícia...
Sembla que els israelians també estan contagiats, com tot el món, de la bogeria actual de creure que l’egoïsme desenfrenat (ara es diu “desregulat”) de cadascú (que sol ser “dels que poden”) és garantia de l’ordre universal.
Compte!: aquesta expressió no significa el mateix, ni molt menys, que aquella de Marx (Karl) que deia: “El lliure desenvolupament de cadascú ha de ser condició del lliure desenvolupament de tots”.
No obstant, tinc por que l’ actual bogeria no les equipare, tot fent de la primera expressió la correcta interpretació de la segona.
