Si, doncs, no hi ha justícia, què haurem de fer? No crec que ens obliguen a “prendre la justícia per la nostra ma”! Si així fos, amb el poder valencià ja tendríem un precursor d’avantguarda (contra el Suprem i el Constitucional en defensa de la destrucció del Cabanyal i tantes altres coses. Si jo parlara...). De totes formes quelcom hi ha dintre de mi que em diu que el poder valencià no és allò que sembla ser. Veig alguna cosa darrere d’ell bastant fosca.
Dels tres poders que deia Montesquieu, ja no en queda cap. Només són simulacres, closques d’un altre poder que duen dins amagat. Per exemple, el poder judicial, que, per cert, gaudeix d’una vista excepcional: ni és cec ni porta els ulls embenats, com el pinten. És al poble a qui li han tapat els ulls per a que no se n’adone. Aquest, però, no porta espasa.
(Oli de Gabriel Alonso, 2009)
Quin serà el poder que s’amaga darrere o dins dels simulacres? Confesse que només de pensar-hi m’esglaie.
* Què significa això de la post-política? D'aquest concepte es parla al llibre En defensa de la intolerància, de Slavoj Zizek, el qual, al seu torn, empra el concepte a Jacques Rancière. Sembla que vol significar una forma de negació de la política, vinculada d’alguna manera al pensament post-modern. Pretén abandonar els enfrontaments ideològics dreta-esquerra i confiar la solució dels problemes als tecnòcrates i experts, sense deixar d’atendre, amb tot, les necessitats i exigències puntuals de la gent. És una política que deixa fora de les seues preocupacions els condicionaments econòmics neoliberals capitalistes, perquè els considera un dogma intocable. Es mou dins de l’àmbit marcat per aquest i sembla que procura oblidar-ho.
* Ja va començar Felipe González alguna cosa pareguda quan va citar (i practicar?) l’aforisme xinés: “Gat blanc, gat negre? Què importa? El que cal és que cace ratolins”. Si volia dir: “Dreta, esquerra? Què importa? El que cal és crear riquesa i guanyar eleccions”, aleshores estava ja definint la post-política. Pel mateix camí va començar a anar Tony Blair, quan proposà prescindir d’ideologies i prejudicis esquerrans tradicionals. Amb açò, bàsicament desapareixien dreta i esquerra al RU per a trobar-se ambdues al centre (centre-dreta i centre-esquerra). Quelcom de semblant es troba al partit demòcrata dels EUA (Clinton), així com en Alemanya (i en França i en Itàlia i en Bèlgica i... i.... i....). Els anteriors objectius (jubilacions, educació, sous i drets laborals, etc.) de l’esquerra ara només són acceptats en la mesura que funcionen dins del sistema neoliberal del benefici creixent. Les velles reivindicacions de l’esquerra són deixades de banda perquè no són viables (o en la mesura que no ho són). El sistema neoliberal no es toca: és un dogma científic. Funciona com un sistema tancat. No hi ha vida al defora. Si, doncs, açò és post-política, en què consistiria la política? A foradar el sistema, pense jo, dinamitar-lo, posar-lo en qüestió. Atès, però, que ara açò no és possible, sota pena de caure en l’abisme de la misèria i perquè la gent no està per aquesta labor, ara no fem política. El que fem és post-política.
* Sobre una base intocable acceptada dogmàticament, com és el mercat lliure, sense regles, del capitalisme liberal globalitzat, hom cerquen solucions tècniques a la crisi actual. Cada partit cerca les seues dins dels límits auto-imposats, i els experts tenen l’última paraula. Ara bé, aquesta paraula ha de combinar-se amb el problema electoral: hom ha de triar solucions que satisfacen i complaguen als votants de cada partit per a que els tornen a votar. Solucionar aquest problema, per tant, és tasca, també, d’experts. Aleshores, la part principal del joc es desenrotlla dins de l’àmbit dels experts (experts en economia, experts en relacions i moviments socio-polítics, experts en comunicació, experts en…, en…, en…). Així, doncs, governar bé o mal és qüestió de saber o no saber, de saber, si més no, envoltar-se de bons tecnòcrates. El PP repeteix contínuament que els seus polítics saben com sortir de la crisi i que Zapatero no ho sap. Hom planteja el problema en termes de saber moure's dins del sistema. Cap dels dos qüestiona el marc neoliberal en què es mouen, no es plantegen sortir-se’n. Busquen la solució dintre. El que fan és, doncs, “post-política”.
* Per què ningú gosa sortir del marc neo-liberal? Per què ningú gosa fer política en el sentit de Zizek, siga per la dreta, siga per l’esquerra? La raó està, pel que fa a l’esquerra, segurament, en allò que diu Ramon Alcoberro al seu blog, “L’home que mira”, http://blog.alcoberro.info/?p=600, tot citant el lingüista italià Rafaele Simone: “les esquerres estan en crisi perquè el socialisme era una ideologia que proposava el sacrifici, i aquest ideal ha deixat de tenir sentit en societats d’alt consum i de mercats superabundants”. Sembla, per tant, que la política d’esquerres ha desaparegut, convertida en quefer de tecnòcrates, ja que no som capaços de posar en qüestió el dogma neoliberal i, per tant, la societat d’alt consum i de mercats superabundants, en nom d’un món millor, més solidari, amb persones més cultes, més lliures i més honestes. Podrem qualificar de post-política aquest fenomen descrit per Simone?
* Bé o mal elegit aquest terme, el que és cert és que els arguments intel•lectuals utilitzats per fer la post-política que interessa a la patronal, són arguments científics i tecnocràtics. Els fets amb què es verifiquen són, per una banda, la riquesa i el consum creixents i, per l’altra, la depressió i la pobresa (borsa afonada, inversions necessàries negades, amenaça de crac, etc). El post-polític Almúnia ha donat, per ara, un argument contundent: l’economia espanyola està en la UVI, com la de Grècia i la de Portugal. Així doncs, bombardejats contínuament pels mass-media amb aquestes amenaces i altres de diverses entitats estrangeres avaluant l’estat econòmic i financer de la península, estrany seria que els obrers, els jubilats, la sanitat, l’educació i tants altres sectors de la societat es negaren en rodó a acceptar les propostes que els ofereixen. Ja que (i això és la base de la post-política), si volem mantenir-nos dins del sistema neoliberal, hem d’acceptar-ne les condicions, la primera de les quals és: “fora de l’església no hi ha salvació”, i la segona, que qualsevol alteració d’una part del sistema comporta la modificació del conjunt tot sencer. Així, doncs, la cosa està clara: qui no vulga pols que no vaja a l’era. Mira per on!, ara resulta que la política política és polsosa.
* En realitat la post-política és l’art de fer allò que és possible en el marc neo-liberal i global, mentre que la política autèntica, segons Zizek, seria, tot sortint d’aquest marc, l’art de fer realitat allò que sembla impossible. Ho vorem, si més no, quan ens toquen més de prop les conseqüències de l’escalfament global.
El 12/02/1809 va nàixer Charles Darwin i el 24/11/1859 publicà el llibre: "The Origin of Species". En ell demostra que totes les espècies d’éssers vius han evolucionat amb el temps a partir d’un avantpassat comú mitjançant un procès denominat selecció natural, derivat de la lluita per l'existència i la supervivència dels més aptes. Hom considera evolució un procés de canvi en el temps; en aquest cas, dels organismes que disposen de característiques canviants transmissibles per herència.
Els més aptes són aquells les característiques dels quals poden adaptar-se a la natura en un medi determinat i sobreviure. Els que no poden sobreviure desapareixen i, per tant, no tenen descendència. Els que ara sobrevivim som els més aptes de la nostra generació i descendim dels més aptes (que ho foren gràcies a característiques noves i heretables) de les generacions passades des que hi ha vida al planeta. Això no vol dir, però, que tota selecció, tota supervivència, siga evolutiva. Hauria d’ésser la d’organismes amb les esmentades característiques noves i heretables. Característiques que ara, desprès d’haver-se descobert els gens, hom les considera, en la major part dels casos, mutació genètica o combinació de cromosomes, ambdues aleatòries.
Els seleccionats, o més aptes, no són els millors per a viure en tots els medis, es clar. Són, això sí, els millors per a poder sobreviure en les condicions del medi que els ha seleccionat. Tot depèn de les condicions, com qualsevol selecció no natural a què estem més o menys acostumats. No es la mateixa cosa seleccionar aspirants a ser registradors de la propietat que esportistes per a un equip de primera divisió. Els seleccionats per a registradors de la propietat no ho serien, probablement, per a l’equip de futbol i viceversa. Dit d’una altra manera: per a resistir i sobreviure, posem per cas, en un medi de baixes temperatures, com és la tundra nòrdica, es necessita una constitució física diferent de la necessària per sobreviure en un altre d’altes temperatures, com és el desert saharià. Ni millor ni pitjor, diferent. El supervivent de la tundra podria morir en el desert, així com el supervivent del desert, morir en la tundra. Encara un exemple més: els que destaquen en una societat impregnada de valors solidaris no són els mateixos que triomfen en la nostra, per a la qual el guany és el valor predominant. En conseqüència, no sembla massa científic el darwinisme social. Segons aquesta teoria, els que sobreviuen, els que triomfen, els que progressen són els millors en termes absoluts. D’aquí deriva el racisme, la xenofòbia i la justificació del triomf social, econòmic i polític.
Temps moderns
L’adaptació del medi a l’home
Sabem que l’homo sapiens, producte de l’evolució, pot canviar les condicions del medi natural (és capaç de viure als pols i al Sàhara sense haver-s’hi aclimatat, gràcies als vestits, la calefacció, la refrigeració, etc., cosa que no poden fer els animals). També cal assenyalar que l’home, com tots els éssers vius, és un element de la natura i que, per tant, evoluciona amb ella: selecciona i és seleccionat, lluita, també amb els altres humans, per la vida, les comoditats, els plaers, el prestigi, el luxe... Organitza la societat (l’economia, la política, la cultura, la religió) en què uns sobreviuen i altres fracassen. No solament pateix la selecció, sinó que també la realitza.
L’èxit social, de l’ordre que siga, està en funció del tipus de societat, tant com el fracàs. Els que fracassen en un podrien reeixir en un altre.
Vull dir que a les altures dels coneixements científics a què hem arribat, podem intervindre en la selecció natural d’alguna manera. Tenim la possibilitat d’aconseguir que la humanitat seleccione (en lloc de ser seleccionada) les millors condicions del medi natural, social i econòmic, les més aptes per a la vida humana de tots. És a saber, que l’home seleccione el medi, no que el medi (i l’home en el medi) en seleccione uns i en margine d’altres. Per fer això hauria d’adaptar el medi a l’home, a tots els tipus d’homes i dones, hauria de fer un medi flexible i plural, d’acord amb les diverses maneres humanes de ser. No es tractaria de suprimir l’afany de millora i superació, sinó de fer-lo pacífic i creatiu.
És evident que podríem fer-ho, però trobe que no voldrem. El tipus majoritari d’ésser humà al que, fins ara, ens ha portat l’evolució, no vol. Pot, li agrada, però no vol: es deixa arrossegar per altres camins. Eixa és la nostra desgràcia, de moment. Esperem que no empitjore.
Ara bé, en una futura evolució provocada científicament que ens portara a la superació d’aquest ésser humà actual, sí que podem pensar eixa adaptació flexible del medi a cada tipus d’home. Atesos, però, els valors dominants al planeta avui en dia, és evident que la condició humana, per contra, podria empitjorar tot derivant a un ésser humà de més baixa qualitat encara. Aquesta idea m’esborrona i em posa els cabells de punta si imagine el futur de la humanitat descrit per Aldous Huxley a la novel·la Un món feliç.
(Oli de Gabriel Alonso, 2009)
