L’avortament

Hi ha probablement moltes classes de saber, entre les quals en podem citar tres: el saber estretament lligat o enganxat a l’experiència, el basat en elucubracions allunyades de l’experiència i la creença o fe. El primer està construït per conceptes que designen coses reals. El segon i el tercer també estan constituïts per conceptes. Aquests conceptes, però, designen realitats elucubrades, cregudes, revelades, volgudes, imaginades, etc., etc. Allò designat pels conceptes rigorosament enganxats a l’experiència és vàlid per a tots, àdhuc per als que hi dubten, ja que s’hi poden ensopegar i fotre’s de morros (la realitat és tossuda). En canvi, la realitat creguda (hi ha moltes religions, hi ha agnòstics i ateus) o elucubrada (hi ha moltes filosofies) no ho és per a qui no creu, per a qui dubta del resultat de llargues divagacions. Ningú no mai ensopegarà amb ella. Així és que per al primer tipus de saber l’avortament és l’eliminació d’un fetus, part orgànica de la mare, que podria aplegar a ser, en el futur, una persona, però que ara no ho és. En canvi, per al creient i el metafísic, la interrupció de l’embaràs és l’assassinat d’una nena o d’un nen, nena o nen cregut, raonat, imaginat, desitjat, etc., però no real; és l’assassinat d’un objecte mental, emotiu, que ompli la vida de moltes persones, però que es limita només a això: una realitat actualment dubtosa i poc probable. Per a qui no creu que un fetus és un nen o nena l’avortament no mata ningú: és una simple operació quirúrgica, encara que depriment i emocionalment dolorosa. El presumpte crimen es realitza en la ment dels que creuen, imaginen, desitgen, etc. Com es pot obligar l’incrèdul a creure? Com es pot aconseguir que una persona de pensament empíric accepte entelèquies filosòfiques? Més encara: com és possible que els creients tinguen dret a legislar sobre coses que, molt probablement, només estan en el seu cap? Com és possible que es puga condemnar algú o alguna per haver comès un crimen imaginari, és a dir, per haver matat algú que solament està en la ment del creient? No és prou la condemna al foc etern?
Defendre la possibilitat d’avortar sense sancions legals és defendre la llibertat i la dignitat de la dona, de la qual forma part el fetus, és prohibir la prohibició d’avortar. I, a més a més, és fer possible la convivència entre maneres de pensar diverses.
Els metges, si són funcionaris, tenen l’obligació de practicar els avortaments que legalment s’els demane. Si per raons metafísiques o creences religioses, no volen fer-ho, deuen deixar de ser funcionaris de l’Estat. No cap l’anomenada objecció de consciència només per a aquesta ocasió. En tot cas, l’objecció de consciència ha de consistir a la total renúncia al funcionariat.