La democràcia

Sempre m’havia preguntat què és això de la democràcia. I ara sembla que estic a punt d’aclarir-ho.

Si mirava la modèlica democràcia del Regne Unit, em meravellava que el anglesos, demòcrates en casa, eren dictadors fora, a les colònies. El país lliure no sembrava llibertat, més bé la prohibia. Així es va convertir en un país poderós i ric, temut per tot el món i aliat desprès amb els EUA.

Si contemplava l’altra democràcia modèlica, la dels EUA, m’admirava quan bé s’adaptava a situacions inversemblants, primer a l’esclavitud, a la segregació racial desprès; com la llibertat democràtica depenia, i encara depèn, del fet que a les classes més necessitades els mancara tot tipus de seguretat social; en fi, la facilitat que tenien d’entaular guerres per implantar la democràcia en països sotmesos a sistemes polítics dictatorials. Em despertava, però, la curiositat que mai no la implantaven en països amb dictadures amigues i sempre les democràcies imposades els feien propietaris o explotadors d’impressionants riqueses del subsol, de la construcció d’oleoductes i gasoductes beneficiosos per al seu imperi i/o de bases militars que garantien el seu poder al món.

Estant així les coses, acabe d’assabentar-me ara (vide la premsa de la primera quinzena d’agost) que la democràcia en què vivim a l’Estat espanyol ha deixat de ser-ho, perquè, diuen, el govern que l’administra investiga els negocis sospitosos i els polítics amics que els afavoreixen: s'ha convertit en una dictadura (orgànica o inorgànica? Preguntaria jo). Com pot ser democràtica, pensen (crec), una Administració que amenaça la llibertat d’enriquir-se a costa de l’erari públic amb l’ajuda possible de polítics? Ja que, em sembla a mi, el parell de termes llibertat-negoci formen part essencial de la democràcia i els dos hi tenen la mateixa importància, de manera que són intercanviables. Tant s’hi val dir llibertat que negoci, negoci que llibertat.

Aquesta és la forma en què, cavil·lant cavil·lant sobre democràcia, llibertat i negoci, gràcies als meus mentors, he aplegat a una conclusió.

Vols saber què és democràcia? T’ho diré clar i net: democràcia és…: arrapa qui puga més!

De amicitia

En recordar l’escrit de Ciceró “De senectute”, vaig pensar malenconiosament que estava força desfasat i que el que tocaria escriure en aquests temps és el “De juventute”. Encara que sembla que no fa falta, ja que la joventud s’ha convertit en el màxim valor sociocultural.

Per contra, tot no han de ser disgustos, el “De amicitia ” del mateix autor, està posant-se de moda. No hi ha més que vore com actuen els polítics, els empresaris, els jutges i, en fi, els electors, que és, al cap i a la fi, sobre qui recau l’última responsabilitat en una societat democràtica, perquè són ells qui recolzen o rebutgen persones, idees, valors… És evident que aquests estan ara començant a recolzar el valor amistat, les idees que el transmeten i les persones que el practiquen. Ja els antics castellans ho deien: “Un buen amigo es un tesoro”. No hi ha res millor que un bon amic. Un bon amic és un tresor. No és un aforisme català, no: és castellà. I Castella no és sospitosa d’estar enganxada als cèntims. Veritat?. L’amistat, la vertadera amistat, i l’economia, la vertadera economia, han anat sempre unides: l’amistat i el tresor. “Unidos hasta la muerte”. L’amor de la amistat sempre és cosa de Déu. L’odi, no, però l’amor, sí. Ja ho va dir Sant Agustí, bisbe d’Hipona i sant (no solament beato, com n’hi ha tants, sinó Sant, Doctor i Pare de l’Església): “Dilige et quod vis fac”, que vol dir: “estima i fes el que vulgues”. Ah, direu que es referia a l’amor de Déu. No seré jo qui ho negue. Afegiré, però, que qui estima el proïsme estima Déu. I qui més proïsme que l’amic? Aquí teniu al cardenal president de la Conferència Episcopal d’Honduras, que recolza el seu amic Goriletti (o és Micheletti?) contra l’enemic Zelaya aconsellant-li que no torne al país del qual és president legal (estima, i fes el que vulgues).

No penseu que aquest és un cas únic o excepcional. Si no us ho creieu, mireu, mireu aquí, a la “Comunidad valenciana”, sense anar més lluny, no cal anar a Honduras: vegeu l’amistat entre jutges i polítics, entre polítics i empresaris, entre polítics i polítics, entre electors i elegits. Estem aproximant-nos al regne de l’amor, “del Amor Hermoso” (“amiguitos del alma”, “te quiero un huevo”, “En esto sabrán que sois mis discípulos: en que os améis los unos a los otros”, etc., etc.).
Però, no ens quedem en Amèrica o Espanya. És per tot arreu on es manifesta la bona nova de l’amistat i l’amor.

Llancem, per exemple, una ràpida mirada a Itàlia. Allí sembla que el valor de l’amistat està definitivament consolidat. I no és que vulga fer referència a l’amistat entre Berlusconi i les jovenetes d’escarransida virtut. A mi açò és el que menys m’importa. Al cap i a la fi aquestes jovenetes per a això estan. El que m’interessa, i m’emociona, és quelcom del què no sol fer-se esment als mitjans de gran abast: la gran i profunda amistat entre els representants del poble a les institucions i el governant Berlusconi (fan lleis per a blindar els seus negocis), entre el poble i Berlusconi (li agrada que aquest es faça encara més ric sense problemes judicials), entre els mitjans radio-televisius i Berlusconi (dels quals és propietari). Així, doncs, tots estan per ell, per a defendre’l dels assetjaments a què està sotmès. Assetjaments que amenacen rompre la unitat amistançada i amorosa italiana (amistat-tresor). Així és que, en general, Itàlia és una esperança prou ben fundada. Tant de bo que aquest reconfortant fenòmen es repetisca a la “Comunidad valenciana”. Indicis ja n’hi ha. La qual cosa ens ompli de satisfacció.

Celebrem, per tant, aquí el balanç, de moment, possitiu del “De amicitia” de Ciceró. Perquè no oblidem mai que “quien a buen árbol se arrima buena sombra le cobija”. Tant de bo que l’ombra de l’amistat ens faça rics a tots!

Així és que, comptat i debatut, cal tenir amics, estimar i ser estimats. Aleshores podrem fer el que ens passe pels nassos!

L’avortament

Hi ha probablement moltes classes de saber, entre les quals en podem citar tres: el saber estretament lligat o enganxat a l’experiència, el basat en elucubracions allunyades de l’experiència i la creença o fe. El primer està construït per conceptes que designen coses reals. El segon i el tercer també estan constituïts per conceptes. Aquests conceptes, però, designen realitats elucubrades, cregudes, revelades, volgudes, imaginades, etc., etc. Allò designat pels conceptes rigorosament enganxats a l’experiència és vàlid per a tots, àdhuc per als que hi dubten, ja que s’hi poden ensopegar i fotre’s de morros (la realitat és tossuda). En canvi, la realitat creguda (hi ha moltes religions, hi ha agnòstics i ateus) o elucubrada (hi ha moltes filosofies) no ho és per a qui no creu, per a qui dubta del resultat de llargues divagacions. Ningú no mai ensopegarà amb ella. Així és que per al primer tipus de saber l’avortament és l’eliminació d’un fetus, part orgànica de la mare, que podria aplegar a ser, en el futur, una persona, però que ara no ho és. En canvi, per al creient i el metafísic, la interrupció de l’embaràs és l’assassinat d’una nena o d’un nen, nena o nen cregut, raonat, imaginat, desitjat, etc., però no real; és l’assassinat d’un objecte mental, emotiu, que ompli la vida de moltes persones, però que es limita només a això: una realitat actualment dubtosa i poc probable. Per a qui no creu que un fetus és un nen o nena l’avortament no mata ningú: és una simple operació quirúrgica, encara que depriment i emocionalment dolorosa. El presumpte crimen es realitza en la ment dels que creuen, imaginen, desitgen, etc. Com es pot obligar l’incrèdul a creure? Com es pot aconseguir que una persona de pensament empíric accepte entelèquies filosòfiques? Més encara: com és possible que els creients tinguen dret a legislar sobre coses que, molt probablement, només estan en el seu cap? Com és possible que es puga condemnar algú o alguna per haver comès un crimen imaginari, és a dir, per haver matat algú que solament està en la ment del creient? No és prou la condemna al foc etern?
Defendre la possibilitat d’avortar sense sancions legals és defendre la llibertat i la dignitat de la dona, de la qual forma part el fetus, és prohibir la prohibició d’avortar. I, a més a més, és fer possible la convivència entre maneres de pensar diverses.
Els metges, si són funcionaris, tenen l’obligació de practicar els avortaments que legalment s’els demane. Si per raons metafísiques o creences religioses, no volen fer-ho, deuen deixar de ser funcionaris de l’Estat. No cap l’anomenada objecció de consciència només per a aquesta ocasió. En tot cas, l’objecció de consciència ha de consistir a la total renúncia al funcionariat.