El somni

 



                                                        Oliva

Ahir vaig tindre un somni que em va deixar estupefacte. Vivia en l'Oliva del passat. Els nobles comtes de Centelles i Riusec s'allotjaven al palau. Tot, al poble i rodalies, estava com avui, però vivíem sota el domini d'eixos senyors, en els quals confiavem i als que volíem i respectavem ("Qué bo que és el senyor comte, quan que sap. Si ens portem bé, ens farà rics").

En el terme hi havia horts de tarongers. I les taronges, com ara, anaven de mal en pitjor. El senyor Comte va decidir portar el gas a Eivissa, on tenia interessos hotelers. Per això va traçar una línia per on devia anar la conducció i, en la part que passava pel terme d'Oliva, va fer arrabassar tots els horts que molestaven (com les taronges no valien res...). La gent comentava: "Si el gas ve d'Argèlia, per què no el porta directament d'allà amb una canonada que unesca Magreb i Eivissa? És un trajecte més curt: els pirates berebers surten d'allí i ràpidament arriben a les nostres platges. Tindrà alguna fàbrica de gas terra endins? ("Qué bo que és el senyor Comte! Quant sabut és! Si ens portem bé ens farà rics")".

                                                     Santaneta

Les taronges anaven barates, però els supermercats dels senyor Comte les venien bén cares. I, damunt, n'importava de països bàrbars i infidels ("Què bo que és el senyor Comte, quan sabut és! Si ens portem bé, ens farà rics").

El senyor Comte decidí fer línies d'alta tensió per a que les seues llanternes il·luminassen les barraques construïdes més al sud. Aquestes línies podien perjudicar la nostra salut en un futur pròxim. Per això alguns es van atrevir a protestar. Però només alguns ("Què bo que és el senyor Comte, quan sabut és! Si ens portem bé, ens farà rics").

La calçada passava, com ara, per dins del poble. I un munt de carruatges, de cavallers, de vianants, de gossos i de gats s'atropellaven per ella fent un soroll i una polseguera que no ens deixava respirar. Li demanaren que fera una altra calçada de circumvalació i, mentres tant, alliberara del pagament la gran calçada que deiem autopista. Però responia que els seus negocis anaven mal i no podia prescindir del tribut de pas ("Què bo que és el senyor Comte, quan sabut és! Si ens portem bé ens farà rics").

En el període anterior ens havien llevat el tren Carcaixen-Dénia i, en el període actual, el senyor Comte havia portat fins a Gandia un de via ampla. No va voler que aplegara a Oliva (seria pels ingressos que li venien de les tartanes de línia?). Alguns poc agraïts remugaven que volia orientar el turisme cap a la costa de Gandia, on estava construint grans i nombroses barraques. Sempre tenia excuses per no portar-nos el tren. Desprès estaven els tributs de pas que aportava la gran calçada, denominada autopista. Un dia, per açò i un altre, per allò, el cas és que el tren no arribava mai. I nosaltres sempre dilapidant temps i diners en desplaçar-nos cap a València ("Què bo que és el senyor Comte, quan sabut que és! Si ens portem bé, ens farà rics".)

El que sí que era estrany era que la conducció del gas, les línies d'alta tensió i altres mampreses per l'estil, eren projectades i fetes de seguida, mentres que el tren i la circumval·lació trigaven i trigaven i no arribaven mai.

Per aquell temps havia escomençat una crisi econòmica que tenia l'origen a les colònies d'Amèrica (no sé si les nostres o les de la Pèrfida Albión). Allà, es deia (cosa rara i incomprensible) que els banquers havien fet negocis amb els fematers o amb els amos dels abocadors. O, pot-ser, les accions s'havien fet pudentes? No ho sé ben bé. El que era cert és que havien fet fallida i s'havien enfonsat. Tant, que els bancs d'ací s'havien contaminat (no sé per qué) i havien deixat de donar prèstecs per a la construcció de les barraques de la platja. Com que l'amo dels bancs era el senyor Comte, la gent estava sufocada, però repetia: "Qué bo que és el senyor Comte, quan sabut que és! Si ens portem bé, ens farà rics".

En això, em vaig despertar bastant desconcertat. Al meu voltant casi tot era igual que al somni. Només faltava el senyor comte. El palau, venut i enderrocat, eren cases de veïns. No teniem tren. La calçada atravessava el poble. La gran (la coneguda pel nom d'autopista) passava per fora i costava un grapat d'euros circular per ella. Els horts de tarongers dormien secs i abandonats. Ara bé, nosaltres, de simples súbdits, haviem ascendit a ciutadans amb capacitat d'elegir i ser elegits... Però..., malgrat tot, la riquesa no era una qualitat que predominara en el poble...

Això sí, cada dia es veien més forasters i forasteres, estrangers i estrangeres, pels carrers i per la platja, sobre tot en l'estiu... 

El Palau

Els horts

El llenguatge i la ignorància

                  

                                

El llenguatge és amb freqüència el camí per on entra la ignorància i l'error en la ment humana. Potser que algunes, o moltes, persones no dirien el mateix pensant en la ciència, perquè pensarien que primer hom descobreix i desprès hom en parla. No crec, però, que les tals persona encertaren: car podria ser que el llenguatge no servira sols per a expressar el que ja sabem i per a obrir nous horitzons, sino per a tancar-nos vies d'accés al saber. És possible que el llenguatge no sols servira per explicar allò que apareix i el seu revers, la trama i el fil de la trama, la veu oculta, i allò inexpressable. Car el llenguatge podria no ser sols una eina, un instrument per a expressar altra cosa i per a comunicar. També podria ser un medi en el qual vivim tots, cada individu i cada societat, la nostra intel·ligència i la nostra sensibilitat, les nostres aficions, les nostres manies, els nostres ideals i els nostres amors, quelcom paregut a l'aigua en què viu el peix. Podríem pensar que el llenguatge és el lloc del saber, però també de la ignorància i de l'error; que sense llenguatge no hi ha saber; que dins del llenguatge sabem, descobrim i ignorem, i que distins sabers corresponen a distins llenguatges. Però podríem pensar, també, que el llenguatge és el lloc de la ignorància, de la manipulació, de la mentida, de l'engany, de l'error; el lloc de la mistificació. 

Aleshores podríem precisar més i dir que hi ha, si més no, un llenguatge, l'habitual, en el qual vivim les aparences d'allò que passa. Joan Navarro, a més, tot seguint una frase del filòsof Wittgenstein, ens assegura que podem inventar un altre llenguatge en el qual visquem els revers d'aquestes i d'altres aparences. Jo pense ara, per una banda, en les aparences de la nostra vida, en les aparences de la vida dels altres, en les aparences de la política que ens regeix. Per altra banda puc pensar en el revers de la política que ens regeix, la que hem elegit, el revers de les nostres eleccions, el revers de les nostres alegries i dels nostres sofriments, el revers de la religió que ens prediquen, la religió en què creiem, la religió que sentim: tot allò que fins ara no ens hem pogut expressar: el revers de la realitat aparent. Perquè el llenguatge habitual ens barra l'accés a moltes coses, a nosaltres mateixos, a les altres persones i a la societat en què vivim: ens cega, ens tapa l'oïda, ens converteix en babaus i tòtils.                                                             

Llenguatges se n'inventen molts i casi mai per desvelar el revers de les aparences i el fil de la trama. La major part, casi sempre amb l'objectiu d'amagar més encara la realitat, reduïda a simple aparença. Però no caiguem en un altre error, el de creure que tots aquests llenguatges ens venen de fora, del poder. També ens venen de dins, de nosaltres, inventats o acceptats per nosaltres. Bastarán alguns exemples: 

-Com va ser possible que en les eleccions municipals de Torrent (2006) el PP atenyera l'alcaldia? Pareixia que se'l premiara per la seua responsabilitat en la tragèdia ferroviària, en què van morir 42 persones, de les quals, 18 veïnes que tornaven a casa. 
(vide: https://es.wikipedia.org/wiki/Accidente_de_Metrovalencia_de_2006). 

-Fins on arriba la ignorància popular, capaç de votar massivament per a les Corts Valencianes en el 2015 un partit com el PP valencià, corromput per dins, que ens ho havia robat practicament tot?:

No fa gaire temps, vam poder veure al programa "Salvados", de la Sexta, un exemple de llenguatge que ens amaga el revers i el fil de la trama: el silenci del responsable popular, Cotino. Recordem que el 10 de novembre de 2014 va ser imputat, juntament amb la branca valenciana del cas Gürtel, pels presumptes delictes de prevaricació, tràfic d’influències, malversació de cabals públics, etc. Ell, però, va callar.

Un altre tipus de llenguatge: el de l'Esglèsia en certs casos. Exemple: per què l'Esglèsia s'obsesiona amb els imaginaris drets del feto abans de nàixer tot obligant-los a nàixer? Ignora tal volta els drets d'aquests fetos un cop nascuts i esdevinguts nens o nenes, joves, adults, treballadors acomiadats, malalts sense medecines ni metges, escolars sense escola, gais que volen regularitzar llur relació amorosa, famílies desnonades? Però, sobre tot, per què els catòlics no s'aixequen tots a una i practiquen escratxes als bisbats per tal d'exigir sentit comú a una Esglèsia desnortada? 

Si no canviem el llenguatge habitual del poder, el llenguatge dins del qual viu el poble, l'estampida cap al precipici és imparable. (Vide: "La insensibilidad moral de la Iglesia catòlica", per Vicens Navarro).

Travesias de la Modernidad, un llibre de Cecilio Alonso

                                           

 Cecilio Alonso Alonso publicà un nou llibre l'any passat (em penedeixo d'haver trigat tant a parlar-ne): "Travesias de la modernidad", força interessant  ("Prensa y letras en España", Colección de ensayos sobre la relación entre prensa y literatura de comienzos del s. XX), suggerent i prenyat d'informació precisa. Qui vulga comprendre l'Espanya en què vivim, la del segle XX, ha de saber i comprendre l'Espanya de les acaballes del XIX i principis dels XX. Aleshores necessita llegir el llibre de Cecilio, si no l'ha llegit encara: "Travesias de la modernidad (Prensa y letras en España (1890-1914)¨, Editorial Renacimiento. Iluminaciones. 

Comença referint-se a la paraula "regeneracionismo", la qual és utilitzada en un sentit literari, per una banda, i en un sentit polític, per l'altra. En el polític, es referix a tres nous sentits: un post revolucionari liberal; un altre monàrquic i neocatòlic; un altre, en fi, de caràcter progressista, bolcat a l'esdevenidor en un sentit utòpic i radical. Al cap i a la fi triomfa el reaccionari, és a dir, la restauració monàrquica (el borbó Alfonso XII) i el conservadurisme, per allò de l'obsessió conservadora de remuntar-se a les essències de la raça i dels possibles sentits del mot "regeneració".

A partir d'aquí, m'aventure lliurement a fer alguna consideració independent del llibre, bé que suggerida per ell. El lector jutjarà si està encertada o no.

El regeneracionisme que desemboca en la restauració borbònica suposa la idea d'una raça estàtica, una raça immutable, una raça que no evoluciona.

Els reaccionaris solen ser immobilistes. Tenen una concepció de la història, de l'ésser viu (fins i tot de la natura i del cosmos) com éssers estàtics, fixes, immòbils. Com si el canvi, l'evolució, l'esdevenir, fos el mal. Com si la realitat no estigués constituïda per milions d'àtoms i partícules en moviment continu, destruint-se i generant-se indefinidament, ja siga en la realitat física, ja siga (dit d’una manera metafòrica) en la realitat social de les lleis i de les organitzacions polítiques; ja siga del determinisme físic, ja siga del determinisme polític repressiu.

Uns tornen a l'ideal de passats històrics; altres, a un immobilisme de nou format. Però em sembla que tots pensen en una societat ideal immòbil i perfecta, bé situada en el passat, que intentaràn reinstaurar, o bé que es proposen crear a partir d'un model ideal inventat per ells i bassat en el passat.

Aquestes consideracions em porten a pensar en la posterior revolució reaccionaria, bolcada a l'immobilisme: la de Franco i la falange a mitjans del segle en què vivim, que ens ha condicionat fins ara.

No tinguem por de dubtar

                     
           

                                                 

Ja- fa algun temps, vaig llegir quelcom sobre la incertesa o dubte i la por. El que segueix no sé si és resultat de les meues reflexions o la reproducció aproximada d'allò que vaig llegir. De tota manera, diré que entre la seguretat dogmàtica i la incertesa racional que no té por d'investigar i cercar racionalment per tal de sortir del dubte sobre si el que pensem és veritat o no, sobre la indecissió i/o perplexitat repecte al que cal fer, sobre la por o desconfiança respecte al que ha de venir i encara no és, o els errors en què podem caure, jo preferisc la incertesa. Pense que cal aprendre a relacionar-nos amb allò que encara no ha començat o que ja ha començat i que no sabem com acabarà. La por no és bona consellera. En canvi, el dubte, la incertesa pot ser creadora, si no guanya: és molt bona si ens acompanya i caminem junts. La tossuderia, en canvi, el tancar files, la intolerància, el dogma, oferir resultats apressurats o fer promeses infundades... això no és véncer la por sinó adormir-la. Com més seguretat et prometen, més por tens. No vull dir que cal estimar la incertesa per sí mateixa. Vull, més aviat, parlar de relacionar-nos amb el no saber, de trepitjar i desplaçar els límits, de buscar la veritat amb esforç i valentia. Què és la vida, sinó això? Hi ha moltes certeses absolutes que maten i destrueixen civilitzacions. El dubte és el secret del progrés: del progrés en el coneixement i del progrés en les relacions humanes. El dubte humanitza, ens fa tolerants. Una societat que respecta el dubte, que es mou en la incertesa conscient i tolerant és una societat humanista en la qual es pot viure. A més, el dubte és l'origen del saber. Descartes va muntar tota la seua reflexió i la filosofia consegüent en la cerca de la certeza, mogut per la consciència de l'estat d'incertesa; és a dir, la sortida racional de la ignorància i/o del saber dubtós. La consciència de la ignorància i del dubte ens llança en busca del saber segur i cert. La certesa no racional, el dogma, la seguretat dogmàtica, han estat en la història causa de guerres, repressions, sofriments, ignorància, dogmatisme i absurdes creences irracionals... 



Podríem dir que aquelles persones que no dubten mai són possiblement nècies, inhumanes i repressores. Mentre que un raonable coeficient de dubte sol ser garantia de sabiduria. El dubte com motor i cerca del saber, del saber segur; el dubte, com suport i origen de la tolerància i l'humanisme. Sense dubte no hi ha saber, no hi ha tolerància, no hi ha progrès, no pot haver-hi humanitat ni humanisme. Si prohibim la incertesa, si prohibim el dubte en una societat, aleshores introduïm l'error i la por (recordem els feixismes, recordem les santes Inquisicións medievals..., recordem el terror...). 

Jo no sé on comença la meva veu i acaba la dels altres

                         

      

Jo no sé on comença la meva veu i acaba la dels altres. Som quelcom més paregut a una xarxa.

Com he citat en altres ocasions, "... Som un nus, no boles en una taula de billar.”

Ortega deia: "Jo soc jo i la meua circumstància". I es quedava curt: des del que som en el cos (pel que fa a la funció orgànica), en el psiquisme, en els gusts (corporals, emocionals i espirituals), fins al que pensem, projectem i aspirem. Som éssers fets amb materials molt diversos i de diversa procedència. En mi hi ma mare i mon pare, i allò que ells portaven dintre seu: la xarxa a la que pertanyien i que constituïa el seu ésser. En mi s'hi troben les lectures que he fet, els meus amics i amigues, el meus amors, les meues virtuts, els meus pecats, les creences religioses amb què m'han bombardejat, les descreences que m'han assetjat, aquelles en què he caigut o a les quals he ascendit. En mi estan els meus enemics, els pensaments que no comparteixo, les idees i/o filosofies que combat; estan els meus adversaris, allò que em repugna. Estan els programes de televisió que he vist, de grat o per força

En el meu psiquisme, en el meu saber, en la meua cultura, en les meues conviccions no hi ha res meu del tot, soc plurifacètic, soc un nus, no sols una bola de billar (aillada o colpejant-se amb altres). Soc una cruïlla de camins, un nus de múltiples cordes de diversa procedència.

I tot açò que dic de mi podeu pensar-ho de vosaltres i de totes les altres persones. Podeu pensar-ho, si voleu. No us obligue.

Ni l'egoïsta més radical, ni l'ermità més aillat,  es troben fora de la xarxa. Uns més, altres menys, tots ens hi trobem dins.

        

                                               

L'Enterrador

         

El líder del PP en Cataluña assegura en Twitter a Garçón (el dirigent d'IU) que passará a la història política d'Espanya com 'el enterrador", per confluir amb Podemos en les eleccions de juny. I Garzón li precisa: "enterrador del PP".

Per altra banda, El Mundo titula en portada: "IU se rinde a Podemos sin condiciones concretas" ... "El partido de Garzón acepta la coalición con Iglesias"... "En la consulta sólo participó el 28% de sus afiilados". El Mundo practica (potser sense pensar-ho) aquell aforisme valencià que diu: "A qui li pique que es rasque". Al diari El Mundo li pica la coalició de Garzón amb Iglésias i aquest diari es rasca. Correcte. Ara ja sabem (si no ho sabíem) per on va aquest diari.


------------------------------- ---------------------------------

També vaig llegir a la premsa:

"Interrompen un mítin d'ERC a nou barris amb crits de "feixistes!" i "viva Espanya!"

"Un dels espontanis carregava una pancarta amb una estelada dibuixada que en comptes d'una estrella portava una esvàstica".

Quan un feixista acusà de feixista a una altra persona, pense que s'insultà a sí mateix. I quan algú o alguns cridaven: "¡Viva España!" pense que volien (o volen) acabar amb la lliure voluntat d'allò que és ara una part d'ella, la qual el que precisament vol, sembla, és "viure independent de l'altra part. Volen la llibertat de ser ells mateixos i elles mateixes, alliberar-se dels repressors". És tan reprobable voler ser lliure: lliurement fidel a sí mateix?

                           

------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Informació a lectores i lectors: Cada vegada trobe més entrebancs a l'hora de publicar aquest blog. No us extranyeu si prompte renuncie. 

Discordàncies

                           

                   
                    Pablo Neruda

 Cuántas veces, amor, te amé sin verte y tal vez sin                 recuerdo,

Sin reconocer tu mirada, sin mirarte, centaura,

En regiones contrarias, en un mediodía quemante:

Eras sólo el aroma de los cereales que amo.

Tal vez te vi, te supuse al pasar levantando una copa

En Angola, a la luz de la luna de junio,

O eras tú la cintura de aquella guitarra

Que toqué en las tinieblas y sonó como el mar desmedido.

Te amé sin que yo lo supiera, y busqué tu memoria.

En las casas vacias entré con linterna a robar tu retrato

Pero yo ya sabia cómo era…

                                      --------------------------------------------------

                                              Pedro Salinas:

                                              Posesión de tu nombre
                                     sola que tu permites, 
                                     felicidad, alma sin cuerpo. 
                                     Dentro de mi te llevo
                                     porque digo tu nombre, 
                                     felicidad, dentro del pecho.
                                     Ven. Y tu llegas quedo.
                                     Vete. Y rápida huyes.
                                     Tu presencia y tu ausencia
                                     sombras son una de otra
                                     sombras me dan y quitan. 
                                     (¡Y mis brazos abiertos!)
                                     Pero tu cuerpo nunca, 
                                     pero tus labios nunca, 
                                     felicidad, alma sin cuerpo, sombra pura.