És quan somie que hi veig clar: cristianisme neoliberal

Avarícia, gravat de Bruegel el Vell (Renaixença)

Em va cridar l'atenció l'article de Juan José Millás  del  diumenge passat a "El País Semanal". Gràcies a ell recorde que monges, per exemple sor Maria  Gómez Valbuena ("Hermana de la Caridad"), han estat robant nounats i venent-los. També recorde que un altre dia i un altre i un altre... ens aplegaren notícies que sacerdots d'arreu del món (amb vot de castedat) havien estat forçant a fornicar infants i adolescents d'ambdós sexes (uns preferien el masculí, altres el femení i altres eren ambivalents). Àdhuc ens assabentàrem que la jerarquia (representant del que "és la Veritat i la Vida") amagava els fets, no volia reconèixer-los, fugia l'escàndol públic, com si escandalitzar en privat les petites persones no fos escàndol i com si el dolor, humiliació, xoc emocional de les tendres víctimes no tinguera importància, com si solament importara evitar l'escàndol públic, fingir, amagar, mentir. Fins i tot hem aplegat a saber que el fundador d'una orde religiosa (coneguda amb el nom, tan poc adient amb les benaurances evangèliques, de "Legionarios de Cristo"), Marcial Maciel, reverenciat universalment per la seua fingida santedat, íntim amic del Papa Joan Pau II, econòmica i moralment corromput, políticament feixista, havia violat repetidament seminaristes i fills seus, havia conviscut maritalment amb diverses dones i havia estat a un pas de ser aixecat als altars. L'encobridor i amic, d'ell o dels seus diners, el tenim ja als altars: Joan Pau II.

Altres dies hem llegit a la premsa i hem vist a la televisió reiterades manifestacions organitzades per la jerarquia contra la llei de l'avortament, contra el matrimoni gai, contra l'assignatura d'Educació per a la ciutadania. No hem vist mai protestes religioses contra la violència policial, contra la fabricació i venda de "bombas racimo". No mai hem vist cristians protestar al carrer, presidits per l'episcopat, contra les guerres de què som responsables, contra les lleis anti-obreres, que condemnen més de cinc milions de persones, amb les seues famílies, a la misèria; contra els desmantellaments de sanitat i d'educació. Això no sembla important per als cristians ajocats sota la capa eclesial, els quals voten massivament el partit que representa la ideologia causa d'aquestes malifetes. Els importa més combatre l'avortament, el matrimoni gai, l'educació per la ciutadania, la possible llei de la mort digna. Altra cosa que els importa, i molt, són les manifestacions religioses de carrer i places (conegudes com processons), l'apropiació de bens públics i el manteniment del Concordat. Amb aquesta breu descripció tenim la cara i l'ànima que actualment ens presenta el cristianisme oficial. Pecats capitals se li'n troben bastants: luxúria, avarícia, supèrbia... De benaurances no sé si en mereixen alguna. Ni jerarquia ni fidels tenen esperit de pobresa, al contrari, els rosega les entranyes la cobejança de riqueses amb la crueltat pròpia del neoliberalisme, al costat del qual militen, ella i ells. Sembla que la manca de salut i la ignorància del jovent no mereixen la seua atenció, la qual es bolca totalment, a València, cap a la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats en el "traslado" de la catedral a la basílica i viceversa (uns quants milers de  devots assistiren, el 15 de maig al "traslado", tot envoltant les autoritats neoliberals i eclesiàstiques, mentre que uns pocs centenars d'indignats es reuniren a la plaça de l'Ajuntament). Per a educar la infantesa i el jovent, per a curar les persones malaltes basta una oració i un "viva la Virgen!". Ni son pobres en l'esperit ni tenen fam ni set de justícia (car voten els corruptes que s'han dedicat a robar els bens públics, amb l'esperança de ser agraciats ells també), ni són misericordiosos amb els immigrants, ni tenen el cor net, ni sofreixen persecució per causa de la justícia, ans ells són els perseguidors o, en tot cas, els recolzen i els voten. No tenen ni un bri de mansuetud per respectar les opinions alienes contraries a les seues (gais, avortament, altres religions, nacionalismes peninsulars). Consideren que l'amor és imposar les seues creences, mal que produïsquen sofriment i desgràcies, com el robatori dels nounats o la prohibició del matrimoni gai o els entrebancs a l'avortament o la negativa a reconèixer el dret a la "mort digna".

El cristianisme sorgí com una rebel·lió contra l'esperit mundà i en poc de temps va ser vençut per ell: es va fer ric, poderós i bel·licista. Ara no vol amollar ni la riquesa ni el poder. És per això que s'entén tan bé amb els partits de dretes neoliberals, els quals l’única llibertat que accepten i coneixen és la seua i la dels negocis.

Pel que fa a les obres de misericòrdia, no veiem clarament assimilada pel partit que els cristians han votat la disposició a acceptar el dret d'allotjament de tot aquell que ho necessite, o l’obligació de proporcionar a tothom un sistema educatiu digne, o la de curar els malalts amb una sanitat pública digna, o la de prestar una atenció adequada a les persones dependents.

L'única cosa que admeten uns i altres és l'almoina: allò que al ser superior li sobra i dóna a l'inferior per comprar-li l'agraïment i l'adhesió o per guanyar-se el cel. Caldria, per contra, que pensara i pensaren (és un dir) més en drets que en almoines, en respecte que en caritat.

És quan somie que hi veig clar. Si volem saber en què consisteix el cristianisme habitual d'avui, somiem els pecats capitals: els practiquen tots; somiem les benaurances: no en mereixen cap; somiem les obres de misericòrdia: no saben què és això. Quan despertem, tot són mentides, estafes, ficcions. Igualet, igualet que el neoliberalisme, sofert i no somiat.

____________________________                      


                                  http://mecanicadelmuro.wordpress.com

Una presència sinistra: l'hidra de mil caps

Una presència sinistra. Una mirada famolenca, àvida, obscura...

La bèstia ensuma l'aire en totes direccions. Hom sent lleus xaps xaps, passos sobre l’aigua fangosa. Passos que sonen esgarrifosos... 

De sobte, una ombra! Una silueta aguaita al meu costat i m’envolta.

Jo còrrec, plore, tremole, sue.

El bram, el brogit de la bèstia trenca el silenci. Dentades feridores a les meues espatlles. Em raja sang a borbolls i el dolor m’ennuvola la ment. Presència paorosa que m’atrapa clavant-me les afilades urpes mentre la bava repugnant m’empudega el rostre i amb l’alè em crema la pell. (fragment lliurement traduït d’una narració de Daniel Gonzàlez, trobada casualment en internet).

L'hidra de mil caps m’ataca perquè no té altre remei. És necessari, li ho imposa la gana insaciable, la fam devoradora, l’instint. Això diuen els caps de l'hidra en llurs aparicions a la tele. Com el cocodril quan es llança sobre la presa, com el gat quan atrapa el ratolí. Són els mercats, les normes de Brussel·les, la Merkel. Així actuà l’escorpí quan mossegà la granota que el mantenia surant. I s’ofegaren tots dos.

L'hidra mai té prou. Més riquesa, més poder. S’alimenta de les nostres carns i de la nostra sang. Però, si acaba amb nosaltres, també ella s’extingirà, oi?. Si no menja, morirà, car nosaltres som el seu aliment. No obstant això, és tan voraç, que no pot abstenir-s’hi.

La coneixem pels seus caps anomenats experts. Tenen, però, noms particulars. Un és de Guindos; l’altre, Montoro. Ambdós, experts en allò de robar-nos els quartos per a la caixa forta de l'hidra. També hi ha un tal Wert, expert a crear ignorància, una tal Ana Mato, amb l’expertesa de crear malalties incurables. Tots dos, versats en la manera d’omplir la seua bossa a partir de la ignorància i les malalties. Tenim una senyora: Nuestra Señora de los Dolores de Cospedal, experta a traure diners dels dolors populars i amb la llarga experiència de justificar el benefici que a tots ens produiran els dolors causats per l'hidra (quien más te quiere te harà sufrir). I més caps encara (en són milers). Tots actuen a les ordres d’un altre cap, Rajoy. I, junts amb aquest, obeeixen ordres de la Merkel (al servei de la banca alemanya), de Mario Draghi (Banc Central Europeu al servei de Goldman and Sachs), de Mario Monti (govern italià, Goldman and Sachs) Papadimos (expresident del govern grec, Goldman and Sachs), Comissió Trilateral, Grup Bilderberg, Banc Mundial, Fons Monetari Internacional, etc. etc. (en ells s’allotja el cervell neoliberal on l'hidra maquina els seus plans depredadors).

Són neo, són nous liberals, nous libertaris, nous de tot. En canvi, actuen rígidament com un exèrcit nazi al servei d’un ideal: la destrucció del planeta. 

És nacionalista espanyol i no ho sap

El dia següent de la declaració sobiranista de CDC, va ser detingut Josep Tous, home de confiança de Pujol, sota l'acusació de participar en una trama corrupta. El mateix dia el monjo de Montserrat, Massot i Muntaner, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, manifestà: "Per a fer un estat corrupte com els altres, no fa falta independència".

Aquests fets són utilitzats per Javier Cercas en un article de El País Semanal(1) com argument per a combatre l'independentisme, tot assegurant que no tenim cap garantia que el possible futur Estat català no serà tan corrupte com l'Espanyol. Hom podria preguntar sobre les raons que porten el senyor Cercas a basar-se en l’esmentat fet per atacar el sobiranisme. Detenir un corrupte no és, per ventura, perseguir la corrupció? Aleshores a quin sant la notícia és un argument contra el dret a decidir la independència? Allò que diu Massot i Muntaner és un toc d’atenció sobre una xacra que hem d’evitar per damunt de tot. Ningú vol la independència per a construir un Estat corrupte. En quin cap pot entrar el contrari? El mal no està en el fet de descobrir els corruptes i perseguir-los, sinó en el d’indultar-los o declarar-los innocents o condemnar el jutge que els perseguia.

Així mateix, suggerix el nostre autor que no devem prendre cap decisió si no tenim la absoluta garantia que sortirà bé. Jo diria que açò és una invitació a la immobilitat i passivitat total. Si la humanitat haguera seguit aquest consell ja hauria desaparegut. Car qualsevol decisió comporta un risc: el futur no està mai predeterminat i el present és fugisser (d'aquí ve la multiplicació, a través de la història, de pitonisses, oracles, vaticinis, auspicis, auguris...). Tanmateix, sovint s’han de prendre decisions, en un sentit o en un altre, i totes comporten un risc, més gran o més petit, siga el de quedar-nos com estàvem o regressar cap enrere, siga el de progressar cap endavant. Una cosa, però, és segura: qui no defensa els seus drets està condemnat a perdre'ls, i perdre's, per a sempre.

Ara bé, el nacionalisme català en bona part és, segons l'autor, una reacció al nacionalisme espanyol triomfant, el qual es manifesta per la manca de respecte per "todo lo que huele a catalan". I afirma que el nacionalisme espanyol és el més perillós de tots, perquè provoca la reacció del català. I és que tot nacionalisme, afegix, és una ideologia dolenta, romàntica, sentimental i reaccionària. El nacionalisme no se'l combat amb un altre nacionalisme, diu, sinó amb la raó. L'única forma de combatre'l és amb l'antinacionalisme, començant, si s'és espanyol, pel propi nacionalisme.

Sota  l'aparença d'objectivitat omnicomprensiva, en les paraules del senyor Cercas hi ha un atac nacionalista espanyol al sobiranisme català, car proposa l’antinacionalisme espanyol per combatre el nacionalisme català i mantenir Catalunya sotmesa.

Com es pot suggerir que el nacionalisme català és reaccionari? L’espanyol ho és, clar que sí; en Catalunya, alguns partits, però no per nacionalistes. Creieu reaccionari que la víctima, suposem, d'una agressió física, moral, política, religiosa intente defensar-se? Qui pot pensar que els sentiments que acompanyen la defensa no siguen més que una ideologia romàntica i reaccionària? Quan els obrers es manifesten protestant per les retallades i la pèrdua de drets dolorosament adquirits, podem dir que ho fan per una ideologia romàntica i reaccionària? Quan els indignats del 15-M protesten i reclamen, no són més que romàntics reaccionaris? Quan vegem i sentim que ens retallen les llibertats amb lleis dubtosament elaborades, que prohibeixen manifestar-nos, controlen els mitjans de comunicació i ens condemnen a la ignorància del que ens interessa saber, som uns romàntics reaccionaris si gosem protestar?

Conseqüentment, un país, al qual se li imposen unes lleis aprovades per un altre, se li depuren les que ell elabora i promulga, se li controla l'economia i se li expropien els impostos, se li regateja la llengua, etc., no podem qualificar-lo de romàntic i reaccionari, quan s’hi oposa. Car hi ha dues classes de nacionalisme: un hegemònic i sovint agressiu, com l'espanyol; un altre generalment defensiu, com el català.

"Cabe sospechar, assegura el senyor Cercas més avant, (...) que el soberanismo de CDC (...) es el nuevo instrumento que han creado para permanecer otros 23 años seguidos en el poder”. Bo, jo, davant aquestes sospites, no tinc res a dir (ara no toca). Però també sospito que l’esmentat soberanisme no l'ha creat CDC, sinó que l'ha trobat al sí de la societat catalana.

Acaba l'article adduint allò que també sospitàvem al principi: l'argument de la por contra aquest sobiranisme, un argument paregut al que utilitzen Rajoy i partits afins per a fer-nos tragar la destrucció de la societat del benestar. Però el senyor Cercas curiosament ens amenaça amb la pèrdua de la mateixa societat del benestar que ja estem perdent en mans del neoliberal PP i de tota la parentela: amb la busca de la independència podríem perdre, diu, "el grado de libertad y prosperidad inédito” que durant trenta anys hem fruït a l'ombra del poder espanyol. En el fons era això: nacionalisme banal. No se n'adona ni ell. Però imagine que vol dir: "catalans, oblideu-vos de ser tractats com iguals: Catalunya no és igual que Espanya; n'és una regió sotmesa. No podreu mai col·laborar d’igual a igual en la construcció d'una societat comuna respectuosa de les respectives diferències. Teniu el perill de perdre-ho tot, si goseu intentar-ho”.

Pot ser oportú recordar en aquest moment allò d’Alfonso Guerra: “El que se mueve no sale en la foto”. I allò altre dels antics: “No et deixes sendes velles per novelles”.

___________________

(1) "La izquierda conservadora", El País Semanal, domingo, 29/4/12

Crim i càstig

Mentre tots els benpensants neoliberals condemnen la desprivatització argentina del 51% de les accions de Repsol YPF en benefici del poble, tot pagant el preu correcte, l’Estat espanyol espolia la població i la compensa amb el càstig d’una llei repressora de les manifestacions. El govern argentí paga; el govern espanyol roba (arrenca a la població el pa de la boca) i castiga el que protesta. Aquí la llei permet robar-te, prohibeix reclamar i et castiga si reclames. En el cas d’Argentina no hi ha crim ni càstig: hi ha una acció humanitària i, més que una compensació, una compra. És en el cas espanyol on hi ha crim i càstig. El, diguem-ne, crim és perpetrat pel poder en compliment de les seues lleis, les lleis del sistema neoliberal, i la víctima és el poble. Però, a l’inrevés del que hauria de ser, el, diguem-ne, criminal castiga la víctima pel crim que ell, el criminal, ha perpetrat. 

Gravat de Goya

Vivim, doncs en un món capgirat. És a dir: govern de delinqüents complidors de les seues lleis neoliberals; població víctima i, damunt, castigada d'acord amb eixes lleis.

Guinaz, violada, empresonada i casada desprès amb el violador
 per a poder ser alliberada de la presó (Afganistan).

Estava jo desenvolupant aquest raonament, quan m’interromp el Professor Franz de Copenhaguen amb la següent objecció: “Imagina que en realitat aquest món neoliberal no és el món al revés sinó el món al dret i que som nosaltres els que, portats pel somni d’una societat del benestar  i per la creença en la utopia d'unes lleis més justes, alguns hem aplegat a il·lusionar-nos-en, envaïts per una espècie de deliri. Ho dic tot basant-me en una mirada ràpida a la història. Si llancem aquesta mirada, veurem que des que el món és món, neoliberal o no, hi ha rics i pobres (i segons Jesucrist -Déu nos en guard!-, n’hi haurà sempre); els rics manen i els pobres els estan sotmesos de diverses maneres; els rics són lliures i els pobres, no; els rics en principi fan el que volen amb total impunitat (algunes voltes també parcial, però impunitat) i els pobres són castigats quan no obeeixen les lleis dels rics i, sovint, malgrat obeir-les (el pobre paga sempre los platos rotos). Sol haver-hi algunes excepcions, poques, està clar. Per això hom intenta instaurar del tot el sistema neoliberal per a que, més prompte que tard, ens porte a l’essència del passat amb els avantatges del present: rics lliures que manen i pobres que els estan sotmesos amb precària llibertat. Que mai més tornen les excepcions i que el món marxe com li vinga de gust, sense cap intromissió, d’acord amb el primer principi liberal del laissez faire, laissez passer, le monde va de lui même (deixeu fer, deixeu passar, el món marxa per sí mateix) de Jean Claude de Gournay (segle XVIII), guiat per la ma invisible del també liberal Adam Smith (potser perquè no acaba de marxar de lui-même a soles) i posat al dia dels mercats globals pel fundador del neoliberalisme, Milton Friedman (la ma invisible del qual un temps va ser Pinochet i ara és la dictadura en Xina)”.

Laissez fair, laisser passer, le monde va de lui même, 
gràcies a la ma invisible de la policia.

Vaig canviar, doncs, l’enfocament de la qüestió, tot adduïnt que no es tractava de com ha evolucionat el món fins l’aparició dels éssers humans i com la cultura d’aquests, malgrat evolucionar organitzant-se de diverses maneres en distintes societats, formes de vida, sabers, etc., ha mostrat sempre una constant de rics i pobres. Sinó que, aplegats al nivell intel·lectual on hem aplegat, amb els invents tècnics que han transformat el món, és hora de transformar, també, l’ancestral inèrcia de les relacions humanes, tot capgirant-les. No hi ha una essència del ser humà immutable al llarg de la història. Ja Nietzsche ens proposava la transformació de l’home en super home (no en el Superman de còmics i films, ja que va nàixer com tal en altre planeta) i Sartre ens deia que l’home no té essència, sinó existència, és a dir, llançat inevitablement a decidir lliurement com sortir de cada situació per fer-se la seua essència. I Ortega afirmava que l’home és història, no naturalesa immutable: es fa, va fent-se, no està fet.

El superhome de Nietzsche?

Així, doncs, vaig continuar dient que allò que fins ara ha passat en la historia humana: que es castigue les víctimes de crims quan protesten pel que han fet els autors rics i poderosos, i aquests, per contra, siguen declarats innocents, no és més que una qüestió contingent, una qüestió de fet, no un tret essencial.

Hem de pensar en la possibilitat de crear un futur diferent. Podem fer-lo continuant el que hi ha, com vol el PP (al servei dels mercats), i podem fer-lo d’una altra manera, fins i tot podem fer un super ésser humà com vol Nietzsche. Tot depèn de nosaltres. Podem ser insubmisos com volia André Gide, revoltats com desitjava Albert Camús, revolucionaris com proposava Marx, indignats com Stéphan Hessel, etc.

“Correcte!” (exclamà el professor entusiasmat). “Però, atenció. Podem, també, resignar-nos al destí neoliberal i conformar-nos amb revoltes imaginàries, burles, acudits, com a vegades ens retrau Slavoj Zizek qualificant  aquesta actitud com l'actitud del ximple progressista, perquè nega en concret la situació que accepta en general com a sistema. Tal seria per exemple, limitar-se a publicar la imatge d’un burro amb la llegenda: “Un ministre d’educació”. Hi ha gent que creu subvertir l'ordre existent amb estratègies lúdiques com aquesta i acaben convertint-se en el seu complement; tranquil·litzen la consciència revolucionària tot reduint-la a acudits, queixes i manifestacions verbals entre amics. Amb la ximpleria autoenganyosa no es contribueix a crear el nou futur. Necessitem lucidesa". 


Així parlà el Professor Franz de Copenhaguen.

                   

Campos de soledad, mustio collado

                                       

Sólo quedan memorias funerales
donde erraron ya sombras de alto ejemplo.

(Rodrigo Caro)

Aquests versos descriuen, sense pensar-s’ho l’autor, la fatxa que ofereix el conjunt de pobles anomenats Espanya.

Si de la Corona es tracta, l’aspecte és deplorable: gendres corruptes o insensats; rei, si més no, irresponsable, simulador i fals, de poques llums, segurament incapaç, inútil i balafiador, notòriament prescindible, ell i la Corona.

La justícia no esmena aquesta imatge: sentències dictades contra jutges, si més no, perquè són rivals o, amb tota seguretat, perquè són justos i capaços d'acabar amb les trames corruptes.

El Consell General del Poder Judicial ens presenta una cara de poder més polític que judicial. En quant a allò de polític, la cara és d’extrema dreta i nacionalcatòlic; en quant allò de judicial, és més corporativista que just, tot afavorint els jutges de la seua corda.

El Tribunal Constitucional és un castell permanentment assetjat i manipulat pels partits polítics dominants.

L’economia és tan desastrosa que davalla la costera en acceleració contínua, com els greus en caiguda lliure neoliberal (els quals, segons deia aquell, caen por la fuerza de gravedad además de por su propio peso.

Els bancs, malgrat les tres injeccions massives de liquiditat amb què els ha beneficiat el Banc Central Europeu, no han aconseguit fer creure als inversors en la veracitat dels seus balanços. A més a més, el crèdit no flueix, no rega les empreses, les quals moren, o no neixen, asfixiades per la sequera.

Els polítics, amb honroses excepcions, si alguns no són corruptes, són amics d’aquests i els encobreixen. Els dels partits més votats, si més no, són neoliberals. La qual cosa significa que estan disposats a destruir la societat i el planeta.

Els que governen castiguen els pobres innocents amb retallades criminals i s’arrosseguen als peus dels econòmicament poderosos, ja es tracte de polítics europeus, d’inversors financers, d’empreses com Repsol (a la qual el govern declara el seu amor contra Argentina al temps que manifesta un lúgubre menyspreu per les classes populars espanyoles) o de facinerosos delinqüents fiscals que ens han afanat a tots defraudant Hisenda. Si ens fixem un moment en Repsol YPF, veurem que no sols els espanyols, sinó tots els partits neoliberals del món condemnen allò que diuen expropiació, quan en realitat es tracta de desprivatització: convertir la propietat privada en propietat pública (del 51 % de les accions, desprès de pagar el que valen). Els governs expropien privatitzant i retallant tot el que volen quan els rota sense cap compensació, però no toleren la desprivatització parcial a favor de tots. Per a uns quants sí; per a tots, no (potser perquè entre aquests tots estan els pobres). Així és el sistema.

L’anècdota còmica l’ha posada el ministre d’Indústria, quan ha censurat el govern argentí dient que aquesta actuació el perjudicarà, perquè equival a pegar-se un tret al peu. Resulta cridaner el gran amor que el govern espanyol manifesta per una empresa com Repsol que contínuament trepitja els drets humans i les normes ecològiques, si més no en Iberoamèrica, i que és més de les Illes Caiman (paradís fiscal) que d’Espanya. Sonarà més cridaner encara si contemplem com aquest govern està expropiant els drets laborals, menyscabant els drets a l’educació (amb un ministre que ignora en què consisteix educar), danyant els drets a la salut, arrasant els mitjans de manteniment de les classes populars espanyoles, amb alegria i fruïció.

Aquí teniu un futur Institut de secundària

I aquí, un ministre d'educació

La carn i la sang del poble són l’aliment necessari per tal que els econòmicament forts puguen mantenir no solament el seu tren de vida, sinó el ritme del creixement dels seus guanys. No em sorprèn que Montoro diga: Nosotros gobernamos, decidimos el rumbo con mano firme, sabemos dónde vamos, no como otros (déu ens guard! Tant de bo que s’equivoquen, si és que realment ho saben: la perspectiva que s’albira és ben negra, com la del Titànic). Em meravella veure de Guindos, ex alt funcionari de la mare de tots els desastres: el banc financer Lehman Brothers, intentant convèncer els inversors europeus que Espanya disposa de fons suficients i de competència econòmica. Ell, que haurà deixat en la misèria els candorosos inversors en Lehman Brothers, persuadits per les seus paraules, poc temps abans de la fallida del banc, origen de la crisi que ens colpeja. Si aleshores enganyava, per què ara no? Si no enganyava perquè ho ignorava, quina classe d'expert és?

I davant de tot açò, què fa el poble elector? Es queixa. Però, com els addictes a l’heroïna, li costa curar-se l’addicció a la droga neoliberal. És evident que encara n’hi ha molts i moltes que creuen no poder suportar el mono de la possible abstinència d’aquest sistema econòmico-polític. Així és que el llepa i l’acarona i l’ompli de saliva. No sap, o no vol saber, que els matarà a tots dos, poble i dirigents, i que ben aviat, segons Quevedo, “polvo seran, mas polvo enamorado”.  

El rio que nos lleva

La mentalitat cavernícola intemporal

Aristòtil va definir el temps com una mesura. Segons ell, el temps no és una cosa, no es un ésser que existeix en sí, sinó una mesura del moviment o canvi. Però, compte!, no una mesura de l’ésser que canvia o es mou, sinó del moviment o canvi d’aquest ésser. És la mesura del passar, en un procés de canvis, d’una situació a altra, d’un saber a altre, d’una emoció a altra. Si no hi ha canvi, no hi ha temps.

El temps no és una cosa, ni un fet, ni un succés, ni un canvi. El temps és un element de tot açò (Thomas Mann), una mesura dels canvis que puguen produir-s’hi (Aristòtil), un mode de l’ésser al món, siga el que siga (Zubiri). El temps és sempre temps-de. Per a parlar del temps s’ha de parlar, també, d’allò del qual el temps és temps, d'allò que té temps i que no és temps.

El temps està en tot allò que canvia: en la música, en els cossos, en la vida, però no de la mateixa manera. També està, però, en allò que no canvia i roman immòbil durant llargs períodes de temps com una roca, però és mesurat pels canvis d’allò que l’envolta i al qual fa referència: estacions, anys solars, rellotge.

Ara bé, així com en la narració es pot distingir entre el temps que dura la narració (temps dedicat a escriure-la o a llegir-la) i el temps del seu contingut, el temps d’allò que es narra (hores, dies, anys que passen en la història contada), en la vida també podem distingir diferents espècies de temps. Per exemple, el temps de la vida orgànica, per una banda, i el temps de la vida mental (canvis en idees, canvis en creences, canvis en principis político-morals, canvis en ideals, etc.).

L’endarreriment mental d'algunes persones individuals respecte a la seua edat biològica pot produir-se, també, en grups socials, en ambients socials, en institucions, mesurats tots respecte a l’evolució mental corresponent al temps històric en què viuen. Podem trobar arreu del món creences, principis i valors ètico-polítics d’altres èpoques, juntament amb avantatges tècnics i martingales pròpies dels nostres dies en les mateixes persones (s’hi donaria, doncs, dues classes de temps: un, corresponent als principis i creences, un altre, evolucionat: el de la tècnica i martingales utilitzables per a fer triomfar el primer. Podríem encara parlar, no d'un altre temps, sinó d'una nova possibilitat: que els dos temps hagen experimentat l’evolució íntegra que ens ha portat al dia d’avui). S’hi tractaria, en els dos primers casos, de mentalitats cavernícoles que han resistit parcialment els embats del temps i l’evolució de la història, com les dures roques, immutables i immòbils, relativament intemporals, alienes durant segles a l’evolució temporal de la natura. Un exemple que de sobte se m’acudeix són els periodistes coneguts com “La caverna mediática”, o el “Bunker barraqueta”, de la llarga transició valenciana, o, en fi, la selva neoliberal, desreguladora per a ells i reguladora per als vençuts.

Una de les cares mediàtiques descobertes a les coves d'Altamira.
Sembla que altres pertanyen a Jiménez Losantos i P.-J. Ramírez 

Més o menys vinculades amb aquestes, podem trobar per aquí i per allà persones amigos de sus amigos com el pare de Jorge Manrique (i tants polítics i tants jutges d’avui que salven els amics de la condemna per corrupció, tot condemnant el jutge que els jutja, o amnistien llurs delictes fiscals; polítics que fan retallades en àmbits públics per tal de beneficiar a empreses dels seus amics);

Amigos de sus amigos

persones que practiquen el facella y no enmendalla (com aquells polítics que són incapaços de reconèixer els seus delictes o els seus errors); persones embegudes de la ideologia que hi ha darrere del vers de El Mio Cid: ¡Dios, qué buen vassallo! ¡Si oviesse buen señor! (perquè creuen en la necessitat d’un sistema format per senyors que dirigisquen i vassalls ben contents de ser dirigits);

persones que viuen i lluiten per a que el que a buen árbol se arrime buena sombra le cobije (car defensen un sistema polític en el qual les persones s’aixopluguen i s’arreceren sota l’ombra de mercats globals, de financers poderosos o de polítics com la Merkel);

persones tan devotes de la família que s’obsessionen per l’aforisme que diu: la mujer honrada, la pata quebrada y en casa (per a que, així, les dones romanguen al servei dels homes, que siguen descanso del guerrero, que formen matrimonis catòlics, i que tinguen els fills que dios quiera, car aquests sempre venen con un pan debajo del brazo);

Hom pot trobar, també, persones per a les quals el major pecat és l’escàndol. Aquestes últimes prefereixen abans pecar en secret que escandalitzar sense pecar, com els eclesiàstics pederastes. És per açò que tots, eclesiàstics i polítics, controlen la informació, tot preferint les mentides a la veritat, no siga cosa que la veritat altere la pau mental de l’alta edat mitjana i el poder econòmic actualment establert. En fi, persones, totes les al·ludides, de mentalitat immòbil, anterior a la seua naixença, relativament intemporal, per la qual fa temps que no passa el temps. Serà això l’eternitat: la mentalitat anacrònica de les cavernes que, immòbil, ha durat fins avui?

Per acabar aquest llarg post, diré que s'està comprovant com un vell espectacle vol tornar a l'escena pública: el de les autoritats que veuen en la violència la millor pedagogia, per allò de la letra con sangre entra i quien bien te quiere te harà llorar. És la vella democràcia por otros medios. És la dictadura democràtica o la democràcia dictatorial. És la democràcia de les cavernes: prohibir manifestacions amb noves tècniques de repressió. Van a criminalitzar el malestar desprès d'haver-nos robat la societat del benestar.

El bes rus de Thomas Mann

Entre tots els episodis força interessants de la Muntanya Màgica avui voldria parlar de l’episodi on narra el bes rus que li donà la rusa Clawdia Chauchat a l‘alemany Hans Castorp, gustosament correspost per aquest, de manera que les boques de la parella romangueren una estona fortament enganxades. 

Hans Castorp?

Durant algun temps l’amor que Hans sentia per Clawdia es manifestava furtivament amb mirades. Mirades que, sovint repetides, ella acabà per detectar. Des d’aquest moment, se sentí progressivament afectada per elles, encara que en silenci i dissimulació. I així seguiren dies i dies. Una nit de carnaval, en declarar-li ell el seu amor, la passaren junts. Alguns mesos desprès, Clawdia deixà el sanatori sense cap explicació clara. 

Clawdia Chauchat?

Van passar els dies i els mesos. Hans Castorp tingué l’ocasió d’abandonar, també, el sanatori, perquè la taqueta humida del pulmó s’havia esmorteït. Continuà no obstant al sanatori amb la infundada esperança que ella tornaria. I ella tornà, prou tard, però tornà. Ara bé, tornà acompanyada d’un nou amant entrat en anys, Minheer Peeperkorn. Era amable i simpàtic, de bona presència, voraç gormand i gran bevedor, capaç d’impressionar qualsevol, home o dona, per la seua personalitat. Hans Castorp prompte caigué en la xarxa del seu encanteri i es van fer assidus amics, cosa que intranquilitzava Clawdia. 

Un dia en què el tal Mynheer Peeperkorn restava al llit afectat de febres quartanes, es trobaren Hans i Clawdia al saló i tingueren una conversa, en la qual ell li va retreure el temps que havia estat esperant-la per a que al final vinguera amb un altre. Tot seguit podeu llegir la continuació d’un extracte de la conversa  (“La Montaña Mágica”, de Thomas Mann, cap. Setè, epígraf: “Todavía Mynheer Peeperkorn”. Ed. Círculo de lectores, 1969): 

Bueno [diu ella], podemos hacer las paces. Incluso se puede sentir amistad por ti. ¿Quieres que seamos buenos amigos y que formemos una alianza para él [Mynheer Peeperkorn] como se hacen alianzas contra alguien? ¿Me das la mano? Con frecuencia tengo miedo... Algunas veces tengo miedo de estar sola, de sentirme interiormente sola: ¡Es angustioso! Algunas veces tengo miedo de que acabe mal... ¡Me estremezco! ¡Me gustaría tanto tener un hombre bueno a mi lado! En fin, si quieres saberlo, es tal vez por eso por lo que he vuelto aquí con él... 

(...) Estrechaba la mano de Hans Castorp al pronunciar estas palabras y la mantenía muy cerca de su rostro. 

Clawdia Chauchat?

El dijo: 

¿Por mí? ¡Qué cosa más bella! ¡Oh, Clawdia!, eso es algo inesperado. ¿Has vuelto aquí con él porque estaba yo? ¿Y pretendes que he sido tonto al esperarte? ¿Que he esperado sin permiso inútilmente? Sería muy torpe si no apreciase el ofrecimiento de tu amistad, de una amistad contigo por él... 

Entonces ella le besó en la boca. Era un beso ruso, de la especie de los que se cambian en este país lleno de alma, en las sublimes fiestas cristianas, como una consagración del amor. Pero como se trataba de un joven “notoriamente” malicioso y de una mujer encantadora, de lánguido andar, eso nos hace pensar, a pesar nuestro, en la manera (...) un poco equívoca con que el doctor Krokovski hablaba del amor, con un espíritu ligeramente vacilante, de manera que nadie hubiese podido tener la certeza de si se trataba de un sentimiento piadoso o de algo carnal y apasionado (...). ¿Qué diría el lector si nos negásemos a ir al fondo de la cuestión? Según nuestro modo de ver trataríase sin duda de un buen análisis, pero (...) manifestaríamos poca simpatía hacia la vida, si quisiéramos distinguir claramente entre la piedad y la pasión. ¿Qué significa aquí “claramente”? ¿Qué quiere decir “incertidumbre” y “equívoco”? No ocultaremos que nos burlamos francamente de esas distinciones. ¿No es bueno que la lengua no posea más que una palabra para todo lo que puede comprenderse en esta palabra, desde el sentimiento más piadoso hasta el deseo de la carne? Este equívoco es, pues, perfectamente un “unívoco”, pues el amor más piadoso no puede ser inmaterial ni puede estar falto de piedad. Desde su aspecto más carnal continúa siempre siendo el mismo; tanto si es alegría de vida como pasión suprema, es la simpatía hacia lo orgánico, el abrazo conmovedor y voluptuoso de lo que está destinado a la descomposición. Hay caridad hasta en la pasión más admirable y aun en la más espantosa. ¿Un sentido vacilante? Pues dejemos vacilar el sentido de la palabra “amor”. Esa vacilación es la vida y la humanidad, y sería dar pruebas de una falta desesperante de malicia el inquietarse por eso. 

Èxtasi de Santa Teresa, de Bernini

L’amor místic de san Juan de la Cruz no pot ser expressat sense allò orgànic i carnal, tant com els èxtasis de santa Teresa de Jesús. Els devots electors del PP o de CiU estimen conjuntament els diners, els negocis i la religiositat catòlica. El cor de Jesús és un cor de carn i la Verge, malgrat tot, és mare, mare de Jesús i de la humanitat, amb sentiments orgànics com tota mare. Possiblement també, els polítics vinculats als tripijocs de la Gürtel, així com els balafiadors dels diners públics o banquers valencians estimaven, a través dels seus tripijocs, la mare de déu o el cor de Jesús. Segons Thomas Mann, l’amor, tal com es realitza en la vida, és unívoc, hom estima tot d’un cop, tot està en tot i no hi ha una part sense l’altra. El que passa és que nosaltres idealment podem analitzar-lo, descompondre’l i recompondre’l desprès. És la tasca de la ciència: anàlisi i síntesi, el secret del saber que tant pocs saben i que alguns usen per a dominar els altres, per exemple els experts economistes que ens governen, els quals es consumeixen d’amor a déu i als diners, però no als éssers humans. Hi ha un tipus d’amor que consisteix a prendre el pa de la boca dels pobres per tal d’augmentar el luxe dels rics per la glòria de déu. 

Alguns beneficis de l'amor de Déu