Crim i càstig

Mentre tots els benpensants neoliberals condemnen la desprivatització argentina del 51% de les accions de Repsol YPF en benefici del poble, tot pagant el preu correcte, l’Estat espanyol espolia la població i la compensa amb el càstig d’una llei repressora de les manifestacions. El govern argentí paga; el govern espanyol roba (arrenca a la població el pa de la boca) i castiga el que protesta. Aquí la llei permet robar-te, prohibeix reclamar i et castiga si reclames. En el cas d’Argentina no hi ha crim ni càstig: hi ha una acció humanitària i, més que una compensació, una compra. És en el cas espanyol on hi ha crim i càstig. El, diguem-ne, crim és perpetrat pel poder en compliment de les seues lleis, les lleis del sistema neoliberal, i la víctima és el poble. Però, a l’inrevés del que hauria de ser, el, diguem-ne, criminal castiga la víctima pel crim que ell, el criminal, ha perpetrat. 

Gravat de Goya

Vivim, doncs en un món capgirat. És a dir: govern de delinqüents complidors de les seues lleis neoliberals; població víctima i, damunt, castigada d'acord amb eixes lleis.

Guinaz, violada, empresonada i casada desprès amb el violador
 per a poder ser alliberada de la presó (Afganistan).

Estava jo desenvolupant aquest raonament, quan m’interromp el Professor Franz de Copenhaguen amb la següent objecció: “Imagina que en realitat aquest món neoliberal no és el món al revés sinó el món al dret i que som nosaltres els que, portats pel somni d’una societat del benestar  i per la creença en la utopia d'unes lleis més justes, alguns hem aplegat a il·lusionar-nos-en, envaïts per una espècie de deliri. Ho dic tot basant-me en una mirada ràpida a la història. Si llancem aquesta mirada, veurem que des que el món és món, neoliberal o no, hi ha rics i pobres (i segons Jesucrist -Déu nos en guard!-, n’hi haurà sempre); els rics manen i els pobres els estan sotmesos de diverses maneres; els rics són lliures i els pobres, no; els rics en principi fan el que volen amb total impunitat (algunes voltes també parcial, però impunitat) i els pobres són castigats quan no obeeixen les lleis dels rics i, sovint, malgrat obeir-les (el pobre paga sempre los platos rotos). Sol haver-hi algunes excepcions, poques, està clar. Per això hom intenta instaurar del tot el sistema neoliberal per a que, més prompte que tard, ens porte a l’essència del passat amb els avantatges del present: rics lliures que manen i pobres que els estan sotmesos amb precària llibertat. Que mai més tornen les excepcions i que el món marxe com li vinga de gust, sense cap intromissió, d’acord amb el primer principi liberal del laissez faire, laissez passer, le monde va de lui même (deixeu fer, deixeu passar, el món marxa per sí mateix) de Jean Claude de Gournay (segle XVIII), guiat per la ma invisible del també liberal Adam Smith (potser perquè no acaba de marxar de lui-même a soles) i posat al dia dels mercats globals pel fundador del neoliberalisme, Milton Friedman (la ma invisible del qual un temps va ser Pinochet i ara és la dictadura en Xina)”.

Laissez fair, laisser passer, le monde va de lui même, 
gràcies a la ma invisible de la policia.

Vaig canviar, doncs, l’enfocament de la qüestió, tot adduïnt que no es tractava de com ha evolucionat el món fins l’aparició dels éssers humans i com la cultura d’aquests, malgrat evolucionar organitzant-se de diverses maneres en distintes societats, formes de vida, sabers, etc., ha mostrat sempre una constant de rics i pobres. Sinó que, aplegats al nivell intel·lectual on hem aplegat, amb els invents tècnics que han transformat el món, és hora de transformar, també, l’ancestral inèrcia de les relacions humanes, tot capgirant-les. No hi ha una essència del ser humà immutable al llarg de la història. Ja Nietzsche ens proposava la transformació de l’home en super home (no en el Superman de còmics i films, ja que va nàixer com tal en altre planeta) i Sartre ens deia que l’home no té essència, sinó existència, és a dir, llançat inevitablement a decidir lliurement com sortir de cada situació per fer-se la seua essència. I Ortega afirmava que l’home és història, no naturalesa immutable: es fa, va fent-se, no està fet.

El superhome de Nietzsche?

Així, doncs, vaig continuar dient que allò que fins ara ha passat en la historia humana: que es castigue les víctimes de crims quan protesten pel que han fet els autors rics i poderosos, i aquests, per contra, siguen declarats innocents, no és més que una qüestió contingent, una qüestió de fet, no un tret essencial.

Hem de pensar en la possibilitat de crear un futur diferent. Podem fer-lo continuant el que hi ha, com vol el PP (al servei dels mercats), i podem fer-lo d’una altra manera, fins i tot podem fer un super ésser humà com vol Nietzsche. Tot depèn de nosaltres. Podem ser insubmisos com volia André Gide, revoltats com desitjava Albert Camús, revolucionaris com proposava Marx, indignats com Stéphan Hessel, etc.

“Correcte!” (exclamà el professor entusiasmat). “Però, atenció. Podem, també, resignar-nos al destí neoliberal i conformar-nos amb revoltes imaginàries, burles, acudits, com a vegades ens retrau Slavoj Zizek qualificant  aquesta actitud com l'actitud del ximple progressista, perquè nega en concret la situació que accepta en general com a sistema. Tal seria per exemple, limitar-se a publicar la imatge d’un burro amb la llegenda: “Un ministre d’educació”. Hi ha gent que creu subvertir l'ordre existent amb estratègies lúdiques com aquesta i acaben convertint-se en el seu complement; tranquil·litzen la consciència revolucionària tot reduint-la a acudits, queixes i manifestacions verbals entre amics. Amb la ximpleria autoenganyosa no es contribueix a crear el nou futur. Necessitem lucidesa". 


Així parlà el Professor Franz de Copenhaguen.