Fragment d'entrevista a Marina Garcés de Jordi de Miguel Capell, per al mitjà Directa el 22 del setembre del 2015.
(...)Dius que “En la incertesa, guanya la por”. Alhora, als teus escrits, hi ha una certa tendència a valorar els moments d’incertesa.
En la incertesa, guanya la por perquè no sabem relacionar-nos amb la incertesa. Això resol la paradoxa. Cal aprendre a relacionar-nos amb allò que no sabem com acabarà. Si això ho treballéssim, des de l’educació fins a la política, des del personal fins al col·lectiu, en la incertesa, no guanyaria la por. La por formaria part de tota relació amb allò desconegut. No és dolenta si no guanya: és molt bona si ens acompanya i la travessem junts. Davant la incertesa, es tanquen files, s’ofereixen resultats i es fan promeses, però això no és vèncer la por sinó adormir-la. Com més seguretat et prometen, més por tens. Jo, més que defensar la incertesa, parlo molt de relacionar-nos amb el no saber, de trepitjar i desplaçar els límits. Què és la vida, sinó això?
"En la incertesa, guanya la por perquè no sabem relacionar-nos amb la incertesa. Cal aprendre a relacionar-nos amb allò que no sabem com acabarà"
Hi ha molta gent que, sense ser independentista convençuda, valora la incertesa que genera la possibilitat de canviar d’escenari perquè creu que el conegut és una certesa inassumible.
Em sembla que el desig d’abandonar un marc esgotat que no ofereix ni una resolució ni una il·lusió és l’aspecte més interessant del que està passant. Per això crec que es tanca massa ràpid la fórmula que ha de respondre a aquest desig. El desig de desfer Espanya no vol dir necessàriament trencar Espanya o separar-ne només un trosset, pot voler dir moltes altres coses que potser no acabem d’imaginar. La independència hauria de ser un efecte d’un procés complex i obert. Ja que s’obre el marc, per exemple, podríem parlar de la nostra relació amb el Mediterrani, més que amb Europa.
Vas publicar "Un mundo común" el 2013. Al seu pròleg, dius: “Jo no sé on comença la meva veu i acaba la dels altres. No ho vull saber. És la meva forma d’agrair la presència, en mi, d’allò que no és meu”.
Significa posar en qüestió una categoria fonamental de la modernitat: l’individu. Individu és concebre cada subjecte com a un i unitari, per tant, també el ciutadà i el subjecte de drets, la teva veu i la teva vida. Posar en crisi aquest gran protagonista no és quelcom necessàriament emancipador, però a mi m’interessen aquelles perspectives que obren l’individu com una magrana per mostrar tot allò que som de singular i col·lectiu alhora. Som un nus, no boles en una taula de billar. És un nus singular, però no s’acaba ni comença en ell mateix.
Al llibre, parles de perdre la immunitat, de posar el cos, de deixar-se afectar i d’entendre que la nostra vida està en mans d’aquests altres. Em fa pensar en l’Ada Colau quan, arran de la crisi de les refugiades, deia que en comptes d’un efecte crida calia una “crida a l’afecte”. Deixar-se afectar com un espai de cura i compromís.
Crec que és un dels grans aprenentatges col·lectius dels últims anys: l’acció política no és solament acció transformadora en el sentit de programa i objectiu, sinó que és una acció que pren cura de la vida en comú mentre s’està donant. És una gran herència del feminisme, sobretot, i de formes alternatives de vida que se situaven al marge per aprendre a viure d’una altra manera. I ha calat a partir de l’experiència de la vulnerabilitat i la duresa que ens ha plantat la crisi.
De la crisi i també de la forma com s’ha concebut la lluita des dels moviments socials? Aquesta idea del sacrifici abnegat, de la lluita per sobre de tot i, en el fons, de la salvació... Em fa pensar en Nostalgia del absoluto, on Steiner parla del marxisme com una ideologia impregnada d’una imatge religiosa del món.
Sí, absolutament. L’activista és la figura laica del sant: el component del sacrifici, l’abnegació, la renúncia. Per sort, el compromís s’ha anat alliberant d’aquests llasts. Hi ha tota una herència d’una politització més desitjant, més alegre, que vincula el gaudi i el compromís i, alhora, aquesta experiència del malestar. El patiment social ha augmentat i també ho ha fet el desig de viure bé allò que es fa. Això ha canviat molt la pràctica de l’activisme polític i la consciència general de valors. Aquesta setmana, el propietari del bar del costat de casa em deia: “No sé si tinc ganes de viure així, no estic veient créixer els meus fills, encara que fes diners…”. Són símptomes molt clars del que està passant i ho hem de cuidar molt: les desercions anònimes. Això sí que és política seriosa —riu—.
"L’activista és la figura laica del sant: el component del sacrifici, la renúncia. Per sort, el compromís s’ha anat alliberant d’aquests llasts"
Seguint amb el símil religiós, també dius que “el món comú no és cap terra promesa”, ni un “canvi de món”. Però, si ens fa mal la crítica del capitalisme sobre la manca d’una alternativa, no és perquè creiem en la possibilitat de canviar, de fer un altre món?
El que canvia és el sentit de què vol dir canviar. Ja no pensem en termes historicistes ni en un model complet alternatiu de societat. Per mi, el canvi ha de ser alguna cosa més que una reforma. Crec que el que busquem és el canvi radical sense dependre d’un model completament altre. No viurem en un altre món, però el volem canviar des de tot allò que sosté aquest.
Quin rol hi té, la filosofia, en tot plegat? Zizek reclama més temps per reinterpretar el món altra vegada. Diu que, després de les crítiques que va rebre la filosofia al segle xix, potser hem intentat canviar el món massa ràpid al xx, sense aturar-nos a pensar primer.
La filosofia només és filosofia si és un pensament que toca i transforma la vida entesa en un sentit ampli, no només la societat o el sistema polític. Si no, només és teoria. La filosofia és pensament viscut, és posar en pràctica –en la meva vida i en la que comparteixo– una pràctica de pensament que ens transforma, que ens obre possibilitats, que desplaça els límits del que sabem, que posa en qüestió els pressupòsits d’allò que donem per fet. Crec que està al centre del que necessitem ara. Per tant, si ho diu el Zizek, endavant! —riu—.
El Zizek diu moltes coses!
El proper llibre, precisament, parla de tot això, de com mirar de reposicionar aquesta filosofia que ha quedat encapsulada i neutralitzada per tornar-la a posar al centre de les nostres vides, dels nostres llocs de trobada i de les nostres necessitats.
Parlant d’aquest encapsulament, tu fas una defensa de la dificultat: “La dificultat és l’esquer del desig”, dius.
Hi ha una crítica molt legítima a aquella filosofia que ha creat una pantalla de tecnicismes i complicacions entre qui sap i qui no sap: és precisament això el que no ha de fer mai. La filosofia és el repte de dir: “Anem a pensar el que no sabem”. Tota aquesta complicació ha de ser criticada i desmantellada de forma sistemàtica, sense caure en la temptació de la divulgació i la banalització. Precisament allò que ens fa pensar i actuar, que ens fa estimar i ens fa viure, és allò que ens porta més enllà del que sabem. La filosofia té aquest lloc, com el té la música i el té l’amor. L’amor, no és difícil?
Precisament, allò que ens fa pensar i actuar, que ens fa estimar i ens fa viure, és allò que ens porta més enllà del que sabem.
Penso en les teves columnes al diari Ara: és evident que en els teus escrits hi ha un gust per la poètica. Sovint, acabes amb una frase curta, d’una gran densitat lírica, que deixa una obertura a la interpretació, com una invitació al pensament.
Sí. A més de comunicar què penso sobre un tema, sempre intento obrir la possibilitat de compartir aquest pensament, més enllà del contingut. A vegades, la gent em diu: “És que no dónes conclusions, no acabes de dir què penses”. És precisament això, és el que estic pensant i deixo espai perquè tu també ho pensis. Per això el proper llibre es diu Filosofia inacabada. Perquè, què fa el pensament? Inacabar el món. És l’altre sentit del canvi que dèiem. És obrir allò que està per fer, per pensar i per continuar. En aquest sentit, també cal recuperar l’aliança entre filosofia i poètica.
