Pensaments: COM EDUCAR

En el cercle d'amistats un dia ens vam proposar fer una reflexió sobre com educar, per tal de portar millor l'escoleta de què ens fèiem, i ens fem, càrrec. Heu aquí les meues reflexions.

De moment, deixe a banda les teories vigents sobre l'educació, siguen com siguen, millors o pitjors, i em centre en la pràctica. Entenc aquí per pràctica educativa, la meua experiència i (aconsellable) la vostra. De la meua experiència no seleccione principalment aquella educació que m'han donat, aquella en que jo he estat el subjecte més o menys passiu (o passiu-actiu). Tampoc aquella que jo he emprat, sempre que he exercit de mestre o professor d'altres persones, sinó aquella en què jo he sigut (al mateix temps) el subjecte i l'objecte: la meua auto-educació, aquells aspectes en què jo m'he educat a mi mateix.

Per què dic açò? Perquè estic convençut que el subjecte actiu i passiu de la meua educació he sigut, i soc, jo mateix. Independentment de l'educació que on m'ha donat (en família, a l'escola, al batchillerat, a la Universitat, al carrer amb els amics), l'educació important en la història de la meua vida és la que m'he donat a mi mateix, l'educació que he perseguit, la que he trobat, la que m'he fabricat. No vull dir que aquesta ha sorgit del no res, que ha nascut sense pares ni mares en el meu cap, no. L'experiència que he tingut, vivint i essent educat, ha estat el laboratori que ha generat els esforços més o menys conscients de la meua teoria i pràctica autoeducativa. Allò més important de la meua educació és el que jo me n'he esforçat d'assolir, allò que m'ha interessat aprendre. Jo soc, més o menys, un self maden man de la meua formació educativa. No vull dir que sóc un inventor absolut de la meua educació, sinó que m'he esforçat en educar-me tot seguint els meus interessos intel.lectuals, artístics i morals, que he aprés en la meua búsqueda lliure i crítica, guiada per les meues lectures elegides per mi o pels que jo he consultat lliurement abans i desprès d'una sèria reflexió. No puc deixar de dir que he caigut en errors, dels quals he pogut recuperar-me, tot fent esforços de clarividència, sinceritat i honestedat amb mí mateix. M'ha preocupat molt no auto-enganyar-me, no caure en ignoràncies i errors per culpa meua, per la meua neciesa i la meua lleugeresa intel·lectual. He procurat ser clarivident en aquest sentit. És a dir, honest amb mi mateix i amb els altres. L'auto-engany i la mentida no comporten cap benefici a llarg o curt termini.

L'auto-engany (que tan fàcil és i tan freqüent) a qui més perjudica és al subjecte auto-enganyat. Cal ser prudent en allò que afecta a les creences interiors i secretes de cadascú.

Així doncs, ho confesse, he sigut i sóc l'auto-educador de mí mateix (en l'únic sentit que jo sóc el responsable d'haver elegit els guies de la meua auto-educació a través del món de la cultura del llibre (científic, filosòfic i literari), del cine, de l'art i de l'amistat intel·lectual). I no es pot dir que haja fracassat. He reeixit en els meus estudis i en la meua professió, tal com m'ho havia proposat. Tampoc em va mal en els meus moderats projectes de creació intel·lectual.

M'agradaria que pogués dir-se del meu pas per la vida: "No va contribuir a empitjorar el món". Encara que preferiria que es poguera dir: "El seu pas per la vida ha millorat el món". Però esperar açò supera les meues condicions i possibilitats. Em bastaria no haver empitjorat el món en la més mínima mol·lécula, estructura o sentiment.

Com diu Íñigo Sáez de Ugarte en un article per a Eldiario.es vivim en Un país secuestrado por un mentiroso