El llenguatge i la ignorància

                  

                                

El llenguatge és amb freqüència el camí per on entra la ignorància i l'error en la ment humana. Potser que algunes, o moltes, persones no dirien el mateix pensant en la ciència, perquè pensarien que primer hom descobreix i desprès hom en parla. No crec, però, que les tals persona encertaren: car podria ser que el llenguatge no servira sols per a expressar el que ja sabem i per a obrir nous horitzons, sino per a tancar-nos vies d'accés al saber. És possible que el llenguatge no sols servira per explicar allò que apareix i el seu revers, la trama i el fil de la trama, la veu oculta, i allò inexpressable. Car el llenguatge podria no ser sols una eina, un instrument per a expressar altra cosa i per a comunicar. També podria ser un medi en el qual vivim tots, cada individu i cada societat, la nostra intel·ligència i la nostra sensibilitat, les nostres aficions, les nostres manies, els nostres ideals i els nostres amors, quelcom paregut a l'aigua en què viu el peix. Podríem pensar que el llenguatge és el lloc del saber, però també de la ignorància i de l'error; que sense llenguatge no hi ha saber; que dins del llenguatge sabem, descobrim i ignorem, i que distins sabers corresponen a distins llenguatges. Però podríem pensar, també, que el llenguatge és el lloc de la ignorància, de la manipulació, de la mentida, de l'engany, de l'error; el lloc de la mistificació. 

Aleshores podríem precisar més i dir que hi ha, si més no, un llenguatge, l'habitual, en el qual vivim les aparences d'allò que passa. Joan Navarro, a més, tot seguint una frase del filòsof Wittgenstein, ens assegura que podem inventar un altre llenguatge en el qual visquem els revers d'aquestes i d'altres aparences. Jo pense ara, per una banda, en les aparences de la nostra vida, en les aparences de la vida dels altres, en les aparences de la política que ens regeix. Per altra banda puc pensar en el revers de la política que ens regeix, la que hem elegit, el revers de les nostres eleccions, el revers de les nostres alegries i dels nostres sofriments, el revers de la religió que ens prediquen, la religió en què creiem, la religió que sentim: tot allò que fins ara no ens hem pogut expressar: el revers de la realitat aparent. Perquè el llenguatge habitual ens barra l'accés a moltes coses, a nosaltres mateixos, a les altres persones i a la societat en què vivim: ens cega, ens tapa l'oïda, ens converteix en babaus i tòtils.                                                             

Llenguatges se n'inventen molts i casi mai per desvelar el revers de les aparences i el fil de la trama. La major part, casi sempre amb l'objectiu d'amagar més encara la realitat, reduïda a simple aparença. Però no caiguem en un altre error, el de creure que tots aquests llenguatges ens venen de fora, del poder. També ens venen de dins, de nosaltres, inventats o acceptats per nosaltres. Bastarán alguns exemples: 

-Com va ser possible que en les eleccions municipals de Torrent (2006) el PP atenyera l'alcaldia? Pareixia que se'l premiara per la seua responsabilitat en la tragèdia ferroviària, en què van morir 42 persones, de les quals, 18 veïnes que tornaven a casa. 
(vide: https://es.wikipedia.org/wiki/Accidente_de_Metrovalencia_de_2006). 

-Fins on arriba la ignorància popular, capaç de votar massivament per a les Corts Valencianes en el 2015 un partit com el PP valencià, corromput per dins, que ens ho havia robat practicament tot?:

No fa gaire temps, vam poder veure al programa "Salvados", de la Sexta, un exemple de llenguatge que ens amaga el revers i el fil de la trama: el silenci del responsable popular, Cotino. Recordem que el 10 de novembre de 2014 va ser imputat, juntament amb la branca valenciana del cas Gürtel, pels presumptes delictes de prevaricació, tràfic d’influències, malversació de cabals públics, etc. Ell, però, va callar.

Un altre tipus de llenguatge: el de l'Esglèsia en certs casos. Exemple: per què l'Esglèsia s'obsesiona amb els imaginaris drets del feto abans de nàixer tot obligant-los a nàixer? Ignora tal volta els drets d'aquests fetos un cop nascuts i esdevinguts nens o nenes, joves, adults, treballadors acomiadats, malalts sense medecines ni metges, escolars sense escola, gais que volen regularitzar llur relació amorosa, famílies desnonades? Però, sobre tot, per què els catòlics no s'aixequen tots a una i practiquen escratxes als bisbats per tal d'exigir sentit comú a una Esglèsia desnortada? 

Si no canviem el llenguatge habitual del poder, el llenguatge dins del qual viu el poble, l'estampida cap al precipici és imparable. (Vide: "La insensibilidad moral de la Iglesia catòlica", per Vicens Navarro).

Travesias de la Modernidad, un llibre de Cecilio Alonso

                                           

 Cecilio Alonso Alonso publicà un nou llibre l'any passat (em penedeixo d'haver trigat tant a parlar-ne): "Travesias de la modernidad", força interessant  ("Prensa y letras en España", Colección de ensayos sobre la relación entre prensa y literatura de comienzos del s. XX), suggerent i prenyat d'informació precisa. Qui vulga comprendre l'Espanya en què vivim, la del segle XX, ha de saber i comprendre l'Espanya de les acaballes del XIX i principis dels XX. Aleshores necessita llegir el llibre de Cecilio, si no l'ha llegit encara: "Travesias de la modernidad (Prensa y letras en España (1890-1914)¨, Editorial Renacimiento. Iluminaciones. 

Comença referint-se a la paraula "regeneracionismo", la qual és utilitzada en un sentit literari, per una banda, i en un sentit polític, per l'altra. En el polític, es referix a tres nous sentits: un post revolucionari liberal; un altre monàrquic i neocatòlic; un altre, en fi, de caràcter progressista, bolcat a l'esdevenidor en un sentit utòpic i radical. Al cap i a la fi triomfa el reaccionari, és a dir, la restauració monàrquica (el borbó Alfonso XII) i el conservadurisme, per allò de l'obsessió conservadora de remuntar-se a les essències de la raça i dels possibles sentits del mot "regeneració".

A partir d'aquí, m'aventure lliurement a fer alguna consideració independent del llibre, bé que suggerida per ell. El lector jutjarà si està encertada o no.

El regeneracionisme que desemboca en la restauració borbònica suposa la idea d'una raça estàtica, una raça immutable, una raça que no evoluciona.

Els reaccionaris solen ser immobilistes. Tenen una concepció de la història, de l'ésser viu (fins i tot de la natura i del cosmos) com éssers estàtics, fixes, immòbils. Com si el canvi, l'evolució, l'esdevenir, fos el mal. Com si la realitat no estigués constituïda per milions d'àtoms i partícules en moviment continu, destruint-se i generant-se indefinidament, ja siga en la realitat física, ja siga (dit d’una manera metafòrica) en la realitat social de les lleis i de les organitzacions polítiques; ja siga del determinisme físic, ja siga del determinisme polític repressiu.

Uns tornen a l'ideal de passats històrics; altres, a un immobilisme de nou format. Però em sembla que tots pensen en una societat ideal immòbil i perfecta, bé situada en el passat, que intentaràn reinstaurar, o bé que es proposen crear a partir d'un model ideal inventat per ells i bassat en el passat.

Aquestes consideracions em porten a pensar en la posterior revolució reaccionaria, bolcada a l'immobilisme: la de Franco i la falange a mitjans del segle en què vivim, que ens ha condicionat fins ara.

No tinguem por de dubtar

                     
           

                                                 

Ja- fa algun temps, vaig llegir quelcom sobre la incertesa o dubte i la por. El que segueix no sé si és resultat de les meues reflexions o la reproducció aproximada d'allò que vaig llegir. De tota manera, diré que entre la seguretat dogmàtica i la incertesa racional que no té por d'investigar i cercar racionalment per tal de sortir del dubte sobre si el que pensem és veritat o no, sobre la indecissió i/o perplexitat repecte al que cal fer, sobre la por o desconfiança respecte al que ha de venir i encara no és, o els errors en què podem caure, jo preferisc la incertesa. Pense que cal aprendre a relacionar-nos amb allò que encara no ha començat o que ja ha començat i que no sabem com acabarà. La por no és bona consellera. En canvi, el dubte, la incertesa pot ser creadora, si no guanya: és molt bona si ens acompanya i caminem junts. La tossuderia, en canvi, el tancar files, la intolerància, el dogma, oferir resultats apressurats o fer promeses infundades... això no és véncer la por sinó adormir-la. Com més seguretat et prometen, més por tens. No vull dir que cal estimar la incertesa per sí mateixa. Vull, més aviat, parlar de relacionar-nos amb el no saber, de trepitjar i desplaçar els límits, de buscar la veritat amb esforç i valentia. Què és la vida, sinó això? Hi ha moltes certeses absolutes que maten i destrueixen civilitzacions. El dubte és el secret del progrés: del progrés en el coneixement i del progrés en les relacions humanes. El dubte humanitza, ens fa tolerants. Una societat que respecta el dubte, que es mou en la incertesa conscient i tolerant és una societat humanista en la qual es pot viure. A més, el dubte és l'origen del saber. Descartes va muntar tota la seua reflexió i la filosofia consegüent en la cerca de la certeza, mogut per la consciència de l'estat d'incertesa; és a dir, la sortida racional de la ignorància i/o del saber dubtós. La consciència de la ignorància i del dubte ens llança en busca del saber segur i cert. La certesa no racional, el dogma, la seguretat dogmàtica, han estat en la història causa de guerres, repressions, sofriments, ignorància, dogmatisme i absurdes creences irracionals... 



Podríem dir que aquelles persones que no dubten mai són possiblement nècies, inhumanes i repressores. Mentre que un raonable coeficient de dubte sol ser garantia de sabiduria. El dubte com motor i cerca del saber, del saber segur; el dubte, com suport i origen de la tolerància i l'humanisme. Sense dubte no hi ha saber, no hi ha tolerància, no hi ha progrès, no pot haver-hi humanitat ni humanisme. Si prohibim la incertesa, si prohibim el dubte en una societat, aleshores introduïm l'error i la por (recordem els feixismes, recordem les santes Inquisicións medievals..., recordem el terror...). 

Jo no sé on comença la meva veu i acaba la dels altres

                         

      

Jo no sé on comença la meva veu i acaba la dels altres. Som quelcom més paregut a una xarxa.

Com he citat en altres ocasions, "... Som un nus, no boles en una taula de billar.”

Ortega deia: "Jo soc jo i la meua circumstància". I es quedava curt: des del que som en el cos (pel que fa a la funció orgànica), en el psiquisme, en els gusts (corporals, emocionals i espirituals), fins al que pensem, projectem i aspirem. Som éssers fets amb materials molt diversos i de diversa procedència. En mi hi ma mare i mon pare, i allò que ells portaven dintre seu: la xarxa a la que pertanyien i que constituïa el seu ésser. En mi s'hi troben les lectures que he fet, els meus amics i amigues, el meus amors, les meues virtuts, els meus pecats, les creences religioses amb què m'han bombardejat, les descreences que m'han assetjat, aquelles en què he caigut o a les quals he ascendit. En mi estan els meus enemics, els pensaments que no comparteixo, les idees i/o filosofies que combat; estan els meus adversaris, allò que em repugna. Estan els programes de televisió que he vist, de grat o per força

En el meu psiquisme, en el meu saber, en la meua cultura, en les meues conviccions no hi ha res meu del tot, soc plurifacètic, soc un nus, no sols una bola de billar (aillada o colpejant-se amb altres). Soc una cruïlla de camins, un nus de múltiples cordes de diversa procedència.

I tot açò que dic de mi podeu pensar-ho de vosaltres i de totes les altres persones. Podeu pensar-ho, si voleu. No us obligue.

Ni l'egoïsta més radical, ni l'ermità més aillat,  es troben fora de la xarxa. Uns més, altres menys, tots ens hi trobem dins.