Resposta a les preguntes del comentari de Jordi a l'entrada anterior:
"De quines fonts ha de beure la consciència? Quin tipus de societat hem d'idealitzar? On és el barem que ens diu que una societat està en consonància amb l'home/dona?"
En primer lloc diré que hom me planteja un problema complex que va més enllà, no sols de les meues llums, sinó també d'un espai tan reduït com aquest bloc. Em limitaré a uns apunts discutibles.
La consciència capta allò que ens rodeja, es capta a sí mateixa, capta el llenguatge, tant el parlat, oït o llegit, com el gestual i en general les formes de comportar-se les altres persones. Al mateix temps el llenguatge intervé en la constitució del contingut de la consciència. La consciència interpreta el món a través del llenguatge (és difícil distingir entre pensament i llenguatge o idioma. Tots coneixem el proverbi italià: "traduttore, traditore"). La realitat percebuda es valorada positiva, negativa o indiferentment quan aquesta s'amalgama amb tot el que hi ha en el subjecte perceptor (del qual també forma part l'inconscient). Guardem en el nostre interior (per dir-ho d'alguna manera) tot un conjunt de situacions agradables o desagradables, de temor o esperança, etc. Tot açò colora cada percepció, cada record, etc. En general, hi ha experts que saben per on han passat els ciutadans, quines experiències han tingut... I, d'acord amb això, assessoren als polítics, als empresaris, als periodistes, als creadors d'opinió. El fet que Inda, un periodista de poques llums i ni un bri d'ètica, recorde Veneçuela cada vegada que interroga a algun polític de Podemos, relacionat en sessions anteriors amb el govern d'aquest país, és perquè se suposa que els espectadors han de sentir repugnància moral pel sol fet d'oir aquest nom. Aleshores, per desqualificar el susdit polític davant d'un sector d'espectadors, basta recordar que està relacionat amb el govern bolivarià. Gran part de la propaganda de la dreta es basa en parlar de manera que se suggerisquen imatges, agradables o desagradables, dignes o indignes, corruptes o incorruptes segons el que es vulga fer sentir. No els interessa l'aspecte verídic o racional, sinó la imatge d'immoralitat o no, el sentiment de repugnància o d'amor, a la qual o al qual va unit allò que es diu sobre el polític o el partit de què es tracte. No expressen idees: suggerixen images relacionades amb sentiments. Prefereixen que el espectador senta i no pense. Pretenen que desprès vote el sentiment i no la idea.
 |
| Autor: Oswaldo Guayasam |
Amb l'expressió: "No hay alternativas", és a dir: "O açò o el desastre", fingeixen que accepten la democràcia, però amb mesura. Han estat abusant de nosaltres i ens han suprimit la democràcia a seques. Democràcia, sí, diuen, però respectant la llei (una llei que el poble actual no ha fet i que retalla la democràcia). Quan la democràcia no beneficia a la dreta, la qualifiquen de "populisme". Democràcia, sí, diuen; "populisme", no. (Franco deia més o menys: "Libertad, sí; libertinaje, no"). La paraula "populisme" adquireix, aleshores, un poder negatiu quasi religiós, com: "Satanàs"; o: "infernal". Ens tracten com a nens tot dient-nos: "populisme, caca. Fuig!". "Veneçuela" o "bolivariano" són paraules amb recialles repugnants i maleïdes que equivalen a la infantil "caca".
Les fonts reclamades per Jordi, haurien de ser fonts que no distorsionen la realitat, que no mentin. Així, hauríem de desconfiar de totes aquelles persones, institucions, organismes que tenen poder i interessos econòmics, pels quals els puga interessar mentir. Per exemple, totes aquelles persones o grups socials que depenen de bancs, partits de dreta, de certes ordres o congregacions religioses, etc. Però sobre tot, examinar fil per agulla tot el que exposen uns i altres. La consciència hauria de ser el reflex de l'experiència i no la mistificadora de l'experiència. El problema és que, en general, tots hem sigut atacats, des de molt prompte, per bombes publicitàries, per convencions socials, per aparents sentits comuns que ens han format una consciència deformadora dels fets de l'experiència. Sovint és la nostra consciència la que deforma l'experiència. Per això, necessitem una consciència formada, ideologitzada, per a descobrir i llevar el vel a allò que ens havien envelat.
Desconfieu de la premsa escrita: de la premsa de dretes (p. e. "La Razón"), d'aquella que es presenta com independent (p. e. "El Mundo") o de socialdemòcrata (p. e. "El País"). En internet tenim informacions i anàlisis acceptables en "Público", en "El diario.es", en "Vilaweb"...). En la premsa escrita hi ha una de confiança: "Le monde diplomatique-en español". "Ara.Cat" es pot considerar acceptable. Etc.
Disposem, també, de blogs ("Palinuro", de Cotarelo; www.vnavarro.org, de Vicens Navarro; "El periscopio", de Rosa Maria Artal; "Ganas de escribir", de juantorreslopez.com; "Saque de esquina", de eduardogarzonespinosa@gmail.com"... etc.). Amb l'ajuda d'una bona informació i d'intel·ligents anàlisis que ens donen eines per poder desenmascarar les manipulacions a què estem sotmesos homes i dones, podrem ajudar a construir una societat a la mesura de l'ésser humà. La d'ara està feta a la mesura del gran capital i dels seus acòlits.
 |
| Autor: Jurjo Torres |
3 comentaris:
Ideologia en tenim tots. El problema és quan la ideologia esbandix l'esperit crític, quan la ideologia esdevé dogma.
Em permet d'afegir a les fonts d'informació de Miquel, dues més: dedefensa.org en francés i anglés i réseauvoltaire, en francés. També hi ha edicions en castellà i en anglès.
Bon dia Rais. Gràcies per respondre al meu comentari de l'entrada anterior amb la creació d'un altre article al bloc. Tot un luxe.
Estic d'acord en la idea que expresses, d'una manera implícita, en l'actitud passiva de l'individu. Els estímuls externs són els que conformen la nostra consciència. I així ens va. La física quàntica ens diu, més o menys, que la consciència modifica les condicions materials que ens envolta. Si la consciència actual en què ens trobem ve condicionada pel propi sistema capitalista, això vol dir que estem en un bucle difícil de sortir. És més, el reforcem.
L'OMS defineix la salut com un estat de complet benestar físic, mental i social, i no solament l'absència d'afeccions o malalties. Podríem dir el mateix de la política? És a dir, la política és el "art" per a la consecució d'un estat de complet benestar físic, mental i social, i ... Seria vàlida aquesta accepció? Segur que sí. Així doncs, política i salut són indissolubles. Sí això és així, se'ns fa necessari també incloure el concepte d'ecologia ... com altres tants aspectes de l'ésser humà. És a dir, observar l'ésser humà des d'una perspectiva holística.
La diferència entre l'anterior paràgraf i el primer és que mentre en el primer l'ésser humà està completament alienat, passiu i expenses, com tu bé dius, dels mitjans de "desinformació", en el segon, es requereix d'una actitud proactiva.
A mi em sorgeix a hores d'ara una qüestió: ¿és l'ésser humà una entitat que pot decidir lliurement o, per contra, està subjecte a "lleis naturals"? Aquesta pregunta no és intranscendent ja que depenent de la seva resposta la pràctica política pot variar ¿Si la pràctica política exigeix el benestar social vol dir això que hi ha organitzacions socials, polítiques, econòmiques, etc. patològiques? És el capitalisme un sistema malaltís? Segur que estem d'acord, si. Llavors quina organització social permet assolir l'emancipació de l'ésser humà?
Rep una forta abraçada. Jordi.
Publica un comentari a l'entrada