Intel·lectuals latinoamericans advoquen per una Espanya unida

Entrada anterior: Ramón Cotarelo es burla dels enemics dels catalans al seu bloc "Palinuro"

Bolívar en la batalla de Araure

"Intelectuales latinoamericanos abogan por una España unida" (El País 21/9/15). Tenen la llengua i majoritàriament els cognoms castellans (no catalans ni valencians) "y apelan a los lazos històricos y culturales con el continente".  Temen que Catalunya es distancie d'Amèrica llatina, si se separa d'Espanya.  Em sorprén que diguen això, perquè els seus països se separaren d'Espanya amb guerres sagnants. I no per això, sembla, han deixat caure "los lazos històricos y culturales con el continente". Per ventura la Catalunya sotmesa és garantia de llaços històrics i culturals, mentre que la Catalunya lliure, no? Serà que la llibertat aïlla i la submissió uneix? Si és això el que pensen, per què no se sotmeten (o malden per sotmetre's) altra vegada a l'imperi espanyol? Quina classe d'intel·lectuals s'hi troba allà, en latinoamèrica que temen la llibertat i confien en els imperis aliens?  És que Julio Cortàzar, en nacionalitzar-se francès (nació lliure, independent d'Espanya) va ser menys creador? Jo creia que la paraula "independència" volia dir alliberament, més aviat que trencament de lligams històrics i culturals. La prova, repetisc, la tenim en una Amèrica llatina separada d'Espanya i d'Europa, amb les quals, no obstant, manté llaços històrics i culturals. Valgueren la pena les guerres d'independència? No ho sé. Sí sé, però, que les guerres són dolentes. I també sé que la independència pacíficament assolida és llibertat. És llibertat i no enemistat, ni separació, ni odi, ni incomunicació. La independència (ho demostren aquests intel·lectuals) és unió, unió diferent, unió lliure i amiga, col·laboració d'igual a igual, llaços lliurement acceptats. Per què tenen tanta por a la llibertat, si els seus avantpassats feren la guerra per obtenir-la i encara no se n'han tornat enrere? Catalunya té una llengua pròpia i diferent, llengua que Espanya vol fer desaparèixer, com va fer desaparèixer les d'Amèrica llatina. Catalunya està sotmesa a una legislació espanyola que l'estreny i ofega, l'ofega lingüísticament i educativa, l'estreny en la llibertat de legislar i en l'econòmica. Els governs espanyols són com aquells neoliberals que, a les propostes dels seus adversaris, contesten sempre: "no hay alternativas".

Cuando oigo la palabra cultura 
echo mano de la pistola

Espanya ha estat sempre (o casi) obsessionada per la seua puresa de sang, de creences, de llengua. Ha perseguit els heretges, els jueus, els jueus conversos judaïtzants, els àrabs, els moriscos. Va expulsar els jueus (1492), desprès de discriminacions, segregacions, matances, conversions obligades... I va expulsar els moriscos (1609). Foragita persones, no territoris. Foragitarà, si s'escau, catalans, però no Catalunya (el territori). El territori se'l quedarà, com sempre ha fet, si ha pogut.

El cardenal Richelieu va escriure en les seves memòries que l'expulsió dels moriscos d'Espanya constituïa «l'acte més bàrbar de la història de l'home». Espanya (tothom ho sap) ha fet dues guerres contra els catalans, els valencians i els habitants de les illes Balears (la de Felipe V, el Borbó [1705-15] i la de Franco [1936-39]).

La llengua pròpia de Catalunya, País Valencià i les Illes Balears ha estat combatuda des que Castella es va apoderar del Regne d'Aragó. El decret de Nova Planta, les posteriors lleis franquistes i les de la transició, acceptades aquestes a contracor, per tal d'evitar mals majors, fan de Catalunya un país ocupat, regit des de fora. Catalunya no és un amic d'Espanya, és un fàmul, un servent, vigilat amb lleis, jutges, tribunals i milícies. Espanya no és un país normal. És un país intranquil, un país "contra", un país que està a l'aguait, un país carceller de Catalunya i..., un país que fa aigües per tots els costats. No és un país d'amor; és un país que odia i genera odi. Per això pense que una Catalunya independent generaria tranquilitat, pau, amistat i amor. Independència no significa enfrontament. L'enfrontament el tenim ara. La independència significa relacions igualitàries i amistoses, relacions creatives. Amb la independència no acaba tot. És aleshores que tot comença: "...el inicio de una hermosa amistad..."

Casablanca 

   

Ramón Cotarelo es burla dels enemics dels catalans al seu bloc "Palinuro"

Entrada anterior: Espanya i la Unió Europea dos dictadures encobertes?

Llegiu aquí, si's plau, una entrada, irònica i aclaridora, de Ramón Cotarelo al seu bloc, "Palinuro" 17/9/15 (de la traducció sóc l'únic responsable):

"Vallamos por partes, catalanes":

"Per descomptat, els mandataris estrangers han resultat uns fofos, indecisos i porucs. Ni Merkel, ni Cameron ni Obama han estat capaços de defensar la unitat d'Espanya amb la decisió i claredat que aquesta nació mereix per ser la més antiga que van veure els segles, ja implantada al paleolític, d'on alguns diuen que no ha sortit. Aquests estrangers, covards sens dubte, pensen que la secessió catalana és un assumpte intern espanyol, la qual cosa no té lògica perquè, si és secessió, per força no pot ser intern sinó que es convertirà en extern. Un embolic."

"Per fortuna, la vicepresidenta del govern, primer esglaó d'aquest en què comença la vida racional, ja que no sembla haver-la en el superior, és clara i rotunda. Ja poden tots els catalans, sense faltar-ne un, ni els que estiguin de baixa, votar per la independència de la seva terra. Per sobre de la seva voluntat hi ha la llei que la impedeix. Punt. No hi ha més que parlar: la secessió és il·legal i el govern farà complir la llei. Com? Doncs enviant els magistrats del Tribunal Constitucional, convertits en claudàtors ["corchetes"] per obra d'una reforma exprés de la norma que regula aquest alt òrgan, votada únicament per la majoria absoluta de diputats del PP, un partit al qual el jutge té a la banqueta perquè més sembla una banda de lladres. I sense cap consens al Parlament. Ni falta que fa. Ni el consens ni el Parlament."

"Si els civils, com sol passar, no resulten convincents perquè són fluixos, aquí hi ha els militars, disposats a complir el seu deure de garantir el que diu l'article 8 de la CE sobre la "integritat territorial" de la pàtria. I, amb els militars, una màniga de energumens a les xarxes, oferint folrar a hòsties a tots els catalufos i polacos, obstinats en no apreciar l'amor que els espanyols els professen i en voler governar pel seu compte, en lloc de seguir gaudint dels avantatges tradicionals dels esclarits i eficaços governs d'Espanya que han portat el país a les cotes de benestar, prosperitat, justícia, igualtat i cultura que ha arribat i no només en Tordesillas."

"Però no tot a Espanya és dur, arriscat, groller, insultant, amenaçador, cap als catalans. També compta l'estament pensant. Els intel·lectuals que, fins ara, semblaven muts com l'esfinx de Gizeh. Un grup d'ells, gent d'erudició i reflexió pertanyents a la Fundació Alternativas, ha donat a llum un saberut document titulat Catalunya davant la Unió Europea. Les conseqüències jurídiques de la independència, on  es prova fefaentment que la independència catalana és impossible. Que la Fundació Alternativas sigui del PSOE i estigui plena de càrrecs i paniaiguats d'aquest partit és purament circumstancial i irrellevant. L'estudi és tècnic, no ideològic i gens partidista. En absolut. Així el presenta El País, un altre prodigi de periodisme objectiu, sobretot en assumptes catalans."

"¿I què diu el tal estudi? En primer lloc, que la secessió és impossible, perquè és inconstitucional. O sigui, el mateix que diuen la diligent vicepresidenta i els gallards militars. Però suaument, amb bona educació perquè aquests són intel·lectuals amb criteri propi i independència de judici: la secessió catalana és impossible perquè és inconstitucional. Lògicament, l'estudi hauria de acabar aquí. La Constitució és llei de lleis i res que vagi en contra d'ella pot prevaler, sota pena de destruir l'Estat de dret. Fi. L'informe d'aquestes llumeneres constaria d'un foli."

"Però no. Té molts més. Els següents estan dedicats a provar que una Catalunya independent seria una pària internacional, una rodamón col·lectiva, una nau d'empestats amb qui ningú voldria tractes."

"Però si, tot i ser inconstitucional, la secessió de Catalunya es produeix, això vol dir que l'Estat espanyol no té el monopoli de la violència ni és sobirà perquè no pot fer complir les lleis al seu territori. Espanya és un Estat fallit. No sé si els autors de l'informe consideren que potser aquest punt matise la resta de les seues molt objectives conclusions, però no és una bagatel·la, sobretot en un món en què la Realpolitik té més vigència que mai."

"Com Palinuro professa poc respecte per les mistificacions dels funcionaris ideològics, no s'entretindrà en els seus ergotismes, perquè basta, segons la seva opinió, amb alguna objecció a la conclusió més notòria de l'estudi en la seva essència teòrica; és a dir, si Catalunya s'independitza, serà un nou Estat i la seva essència pràctica, doncs, en ser nou Estat, sortirà de tots els organismes internacionals dels quals Espanya sigui part. És jurídicament diàfan, diuen els autors. Doncs sí: Catalunya serà un nou Estat ... i Espanya també, caldrà renegociar els tractats. És clar. Igualment per a Espanya. Per exemple, el més obvi: caldrà recalcular la quantitat d'eurodiputats espanyols."

"I la vessant pràctica? Catalunya fora de tots els organismes internacionals. Fora de l'OMS (Organizació Mundial de la Salut), per exemple, o de la Unió Postal o de l'OMPI (idem Internacional de la Propietat intel·lectual), o de l'OIT (idem Internacional del treball). Però, senyors, ¿estan vostès en el seu seny?"

"De totes maneres, catalans, ja veieu: un veritable embolic. Així que no sigueu necis. És molt millor quedar-se a Espanya, on un jutge, al qual enxampen conduint begut perdut i que no sap escriure, pretén entendre en un assumpte penal en el qual apareixen acusades gents d'un partit que l'ha emparat, protegit i, potser, a través de la Fundació FAES, pagat. Un jutge que, fins fa poc, era magistrat d'un Tribunal Constitucional, presidit per un exmilitant del partit del govern, que va ocultar aquesta dada a la comissió parlamentària que examinava la seva idoneïtat per al càrrec."

"Sí, és molt millor que us quedeu en un país en què un partit que presumptament porta finançant-se il·legalment durant vint anys, guanya les eleccions mentint sobre el seu programa de dalt a baix, del dret i del revés, de la creu a la data i, després té el morro d'anunciar a Twitter que ha complert el 92,5% del programa sense que ningú, absolutament ningú, pregunti si es tracta del fals o de l'altre. Un país governat per un personatge capaç de mentir en seu parlamentària i que també ha estat cobrant sobresous de procedència dubtosa durant els vint anys que, segons sembla, 'no són res'."

"És molt millor que us quedeu en un país en què un personatge vol 'espanyolitzar' als vostres infants i, no aconseguint-ho, se'n va a París amb la seva senyora, tots dos a viure a compte vostre i de tots, després d'haver lliurat de nou l'educació a l'Església catòlica. Un país l'Estat del qual no té confessió però en el qual aquesta Església és un Estat dins de l'Estat i, en moltes coses, per sobre de l'Estat a base de privilegis; en el qual els ministres fien les polítiques públiques a la intercessió de diverses verges (deu ser el que s'anomena la 'nova gestió pública') a les quals, arribat el cas, es condecora pels seus mèrits celestials amb els diners dels contribuents (com si les verges no tingueren els diners celestials a l'abast) i en el qual es fan servir cinc-cents milions d'aquests fons a subvencionar uns espectacles cruels i sagnants definits per les autoritats com 'patrimoni cultural' o qualsevol altra estupidesa."

"Un país en el qual el govern roba els fons de les pensions dels jubilats, explota innoblement als treballadors, els manté a l'atur o els obliga a emigrar; que no garanteix el futur dels joves, ni atén a la població dependent, ni fa justícia a les víctimes de l'anterior dictadura genocida amb la qual els governants actuals tenen molts vincles ideològics i d'interès. Un país en el qual el govern destrueix a consciència l'Estat del benestar, el sistema públic de salut i el de l'educació també pública, alhora que compta amb una legió d'esbirros en els mitjans dedicats a mentir i dir el contrari, pagats també amb els diners dels contribuents, que som tots menys l'Església, la banca i els rics."

"Aquesta gran nació, incapaç de recuperar un penyal al Sud (el qual, segons sembla, no afecta la integritat territorial), en nom dels militars està disposada al que sigui; us respecta i us vol i, perquè us vol, no us deixa decidir pel vostre compte el que més us convinga." Fins aquí, Ramón Cotarelo.

------------------------------
Si us resten forces per continuar llegint, ara teniu l'ocasió d'informar-vos de com Catalunya milloraria políticament i econòmica desprès de la independència, segons el "Comunicat del Col·lectiu Wilson davant de les Eleccions del 27-S". 

Espanya i la Unió Europea dos dictadures encobertes?

Entrada anterior: Rajoy, Felipe i Merkel contra la independència de Catalunya

Aznar aplicaria en Catalunya
la llei que penava amb càrcer convocar
un referèndum "il·legal"

És un fàstic tenir que repetir i demostrar, ara i adés, les evidències. És un fàstic insuportable veure i oir com es prohibeix la democràcia en nom de la democràcia. Per exemple, la suposada llei democràtica que prohibeix les autèntiques manifestacions democràtiques com són els referèndums en Catalunya. També és un fàstic insuportable veure com les decisions democràtiques del poble català han de sotmetre's a la voluntat, també democràtica (electoral) d'un altre més nombrós, l'espanyol, que l'ha sotmès dues vegades mitjançant cruentes guerres (la de Felipe V i la de Franco) i que en nombre de vots sempre guanyarà, perquè és més gran i té més habitants.

No sé com podríem considerar aquest tipus de democràcia diferent d'una dictadura, la dictadura d'un poble sobre un altre: la d'Espanya sobre Catalunya.

I, parlant de dictadura, tampoc sé com es pot dir que la Unitat Europea siga una unitat democràtica, si pensem en allò que va dir, en una negociació sobre el cas grec, el ministre de finances Alemany, Schäuble, al llavors ministre de finances grec, Varoufakis:

Conta aquest: "Quan en la meua primera reunió de l'Eurogrup, en febrer, suggerí als ministres de finances un compromís entre el Programa d'Austeritat de la Troika en vigor i l'agenda de reformes del nou govern electe, Michel Sapin (ministre de Finances francès) prengué la paraula per a dir que estava de acord amb mi, per defensar eloqüentment un terreny comú entre el passat i el futur, entre el programa de la Troika i el programa electoral del nostre nou govern que el poble grec acabava de votar. El ministre de Finances d'Alemanya inmediatament intervingué: "Les eleccions no poden canviar res", digué. 'Si cada volta que hi ha una elecció les regles canvien, la zona euro no pot funcionar'..."

"...I continuà Varufakis: "Encara que és cert que les eleccions no poden canviar res, devem ser honests amb els nostres ciutadans i dir-los-ho. Tal vegada deuríem modificar els Tractats europeus i insertar en ells una clàusula que suspenga el procés democràtic en els països obligats a demanar préstecs a la Troika. Que suspenga las eleccions fins que la Troika decidisca que es poden celebrar de nou. ¿Per què devem sotmetre el nostre poble a uns costosos ritus electorals si les eleccions no poden canviar res? Però -vaig preguntar als meus companys ministres-, és en açò en què s'ha convertit Europa, col·legues? ¿Es açò el que els nostres pobles han subscrit?"

Per això, imagine que sota unes façanes democràtiques, s'amaguen unes dictadures reals: l'espanyola i l'europea.

Rajoy, Felipe i Merkel contra la independència de Catalunya

Entrada anterior: El negoci de fabricar masses

Abans

----------------------------------------------------------------------------------

Desprès

Què passa amb Felipe González? Ha sofert o està sofrint una metamorfosi, evolució o quelcom de semblant? Només cal mirar-li la cara i comparar-la amb la de la Transició. Era aquella la cara autèntica, o era una aparença, una ficció, allò que es posen els polítics per aparentar el que no són? Era aquella cara de fa uns anys la cara real, dissimulada, però, sota una espècie de carassa amable, la cara d'aquell que nomenà alguns amics (Roldán, Barrionuevo, Galindo, Mariano Rubio) per a alts càrrecs i tots acabaren en la presò (com ens recorda Lluís Llach)? La d'Aquell que digué: "El Estado de derecho también se defiende en las alcantarillas" (potser per a justificar l'assassinat de 27 persones per part del terrorisme d'estat …així com la pràctica habitual d'innombrables tortures)? O la cara del que diu, com Den Xiao Ping: “No importa si el gato es blanco o si el gato es negro. Lo que importa es que cace ratones”, que significa, clar i català: "El fi justifica els mitjans"?

¿?

Ara resulta que els independentistes catalans volen crear un Estat que serà nazi i/o feixista (Felipe dixit). És això el que eren (i ara són) els ciutadans dels Estats Units d'Amèrica del nord, quan s'independitzaren d'Anglaterra? És això el que eren els hispanoamericans quan s'independitzaren d'Espanya? És això el que són els escocesos que voten la independència? O nazi-feixistes són només els catalans que volen independitzar-se d'una submissió resultat de dues invasions bèl·liques: una, la del borbó Felipe V (conegut per Felipe V "el porc"); altra, la del nazi-feixista Franco (confirmada desprès en la transició per una Constitució que votaren els franquistes i els esporuguits ciutadans, acceptant aquests el mal menor)?

Philippe de Bourbon "le Cochon"

És cridaner que Merkel ens predique la unitat; Merkel, la presidenta dels alemanys, els pares dels quals, al costat de Franco, el defensor de la "unidad" d'Espanya a sang i foc, van matar espanyols i catalans, van bombardejar Guernica i altres poblacions de la península. En fi, van col·laborar aportant personal militar i armament per a destruir un país amb la pretensió d'unir-lo. Els guiava, potser, el principi estrany de "destruir per a unir desprès els trossos que queden". Merkel ens predica la unitat, Merkel, l'actual führerin alemanya, la presidenta d'un país que, a més a més, acaba de menysprear la voluntat democràtica dels grecs, manifestada en el recent referèndum. He de confessar que les paraules d'aquesta senyora em sonen (diguen el que diguen) a mofa, befa i escarni, com un record sagnant i una amenaça. Podem superar el passat, podem perdonar, però és difícil oblidar-lo, quan estem veient que torna camuflat en neoliberalisme.  

La història ens ensenya que el nazi-feixisme imposa la unitat, la uniformitat, un sol partit, una sola llengua una sola nació. El partit exerceix la justícia mitjançant policies i jutges lacais. La democràcia, en canvi, és pluralitat en llibertat, tolerància, convivència en la diversitat.

I no oblidem que els nazi-feixismes regeixen amb lleis mordasses. En lloc de garantir les llibertats, les retallen mitjançant policies repressors i tribunals constitucionals adaptats en cada cas a les necessitats repressores del partit governant (p. e., la projectada reforma del tribunal constitucional per a castigar als seus enemics polítics). 

Les lleis democràtiques potencien la llibertat; les nazi-feixistes, la ofeguen. Les lleis casi sempre han estat lliberticides i funestes, des de la llei de Javéh al paradís terrenal. Lleis que garantitzen les llibertats n'hi ha poques. Abunden les repressores, les de les monarquies absolutes, les dels imperis, les de l'aristocràcia, les de les dictadures, les de l'esclavitut, les dels mercats lliures desregulats (llibertat per als rics i entrebancs per als altres. Una llei que allibera i legalitza l'espoliació). Les lleis sempre han estat i són majoritàriament instruments de repressió. No és estrany, doncs, que un partit corrupte i poc democràtic com el PP pose quotidianament, per activa i per passiva, el fre de la llei en boca dels seus.

Aquest país, gràcies als borbons i als franquistes, convertits ara en neoliberals (el nazi-feixisme per altres mitjans), s'està convertint en una podridura irrecuperable.

No ho sembla, però és capaç de fer molt de mal