La llibertat d'expressió

                                                                                          Entrada anterior: "Jo sóc Charlie a mitges"

Tolerància  i amistat 
entre dos enemics tradicionals

L'altre matí em vaig alçar del llit amb un dolor a la cama. Aleshores, vaig recordar que tenia un medicament en forma de crema, "Enangel", que, amb unes fregues sobre la part adolorida, podia alleugerir-lo. Abans de les fregues recomanades, vaig llegir el prospecte que sol acompanyar els medicaments. Aleshores, em vaig assabentar que les fregues amb aquest medicament eren incompatibles amb no sé quantes circumstàncies, prèvies o posteriors. Unes, referents a les condicions del meu organisme; altres que si la llum del sol, que si determinats sabons, que si tals i quals medicaments, que si açò, que si allò, etc., etc.). Així és que, de moment, vaig preferir el dolor a les possibles conseqüències pitjors amb que m'amenaçava el prospecte, a l'espera d'un remei menys perillós. Si les fregues amb "Enangel" foren expressions lliures, jo hauria renunciat a elles, per les interpretacions pernicioses que es produirien en el meu cos. Vaig pensar: hi ha llibertats contràries a la llibertat, com hi ha fregues medicals contràries a la salut. Tot depèn del context i dels destinataris.

Vull dir que el significat de les expressions depenen de les persones a qui van dirigides. Davant d'una expressió determinada no tots copsen, doncs, el mateix significat. Per això, els experts publicitaris estudien acuradament el tipus de persones, el medi ambient, la cultura, els costums, els interessos, etc. d'aquells i aquelles a que va dirigida la possible publicitat.

En fi, les expressions, lingüístiques, pictòriques, gràfiques, escèniques... tenen, cadascuna, diversos significats, que depenen del context i dels destinataris. Són polisèmiques. Quan el destinatari percep una expressió, el significat d'aquesta es combina amb el contingut previ del cervell (sentiments, alegres o dolents, idees, il·lusions, esperances, experiències, problemes vitals, creences, etc.) i es modifica més o menys. Hi ha expressions lliures que torturen les ments dels destinataris.

   

El significat que alguns islamistes copsaren en les caricatures, satíriques i sarcàstiques, de Charlie Hebdo, potser no s'ajustà al significat que els autors pensaven. Aleshores els citats autors s'haurien equivocat d'expressió o de significat. Els terroristes van copsar segurament un significat injuriós, en el qual veurien enemics atacant-los. I van reaccionar de la manera que eren i sabien: matant. No van copsar un missatge de llibertat, sinó un de repressió. Els periodistes eren lliures, però els receptors, no: es van sentir atacats.

Fos el que fos allò que copsaren, sabem que originà la coneguda matança. Però, i el significat d'aquesta? Què hom pretenia amb ella? Quantes persones hi participaren a més dels coneguts autors directes? Hom pretenia originar, a la curta o a la llarga, una guerra civil entre francesos-francesos i francesos-islàmics, com algú ha suggerit?

Agressivitat entre membres del mateix grup

O potser es tractaria d'allò que ens apareix a simple vista: l'acció d'un grup gihadista que volia venjar les repetides ofenses a Alà i a Mahoma, el seu profeta (i, per tant, a ells)? 

És possible que les posteriors mobilitzacions de les masses populars franceses respongueren a una intenció concreta d'aprofitar l'avinentesa d'una situació pareguda a la del Bush nord-americà respecte a l'enderrocament de les torres bessones? Aquell fet tan lamentable mogué l'esglaiada població americana a la guerra contra el terrorisme en una "operació de justícia infinita" (justícia que ha resultat més injusta que infinita), per a la qual es recaptaren milions de dòlars. De la mateixa manera l'horrible matança dels periodistes de Charlie Hebdo podia ser l'origen d'una altra "operació de justícia infinita" o de "justícia definitiva". Déu no ho vulga, ja es tracte d'Alà, de Javèh o de la Santíssima Trinitat (o tots els cinc units)! 

Més guerres encara? No n'hem tingut prou? Quina classe de tarannà tenim els éssers humans que som incapaços de viure en pau i sense crisis econòmiques? Encara no hem sortit de la crisi i estem ja entrant en una guerra? Una guerra, per cert, mil voltes repetida, la guerra cristiana-musulmana? Som intel·ligents o som gossos rabiosos? Tan difícil és tolerar-nos mútuament i conviure en pau?

Què tenen les religions, que són tan guerreres?

Si la llibertat d'expressió ens porta a una guerra, de què ens serveix la llibertat d'expressió?

Més encara: Per què cada dia són més les persones occidentals que renuncien a la "llibertat d'expressió" (més de 4.000 francesos o franceses es converteixen anualment a l'Islam i 1.000 es fan, o s'han fet, gihadistes)?

No sé. Vosaltres direu.

Jo, pel que a mi respecta, preferisc una llibertat d'expressió intel·ligent, aquella que busca tolerància i pau. Jo fuig de l'insult, de l'agressió verbal o pictòrica, del menyspreu a les creences alienes, d'arrossegar per terra la dignitat dels altres... Jo preferisc la llibertat de viure sense persecucions ni insults, ni misèria, ni explotació. Una llibertat d'expressió en la qual el govern obeïsca al poble i el poble a la raó. Jo preferisc una llibertat d'expressió que garantisca una vida digna per a tots i totes, siguen de la raça que siguen, qualsevulla siguen les creences religioses. Jo preferisc... Serà possible que jo preferisca l'impossible?