Jo sóc Charlie a mitges

                                                                                       Entrada anterior: La corrupció és el sistema

Aquest sí

Abans de començar, declare la meua absoluta condemna de l'atemptat, el qual m'ha deixat en un estat de profunda consternació. Les paraules següents pretenen contribuir a buscar una via que evite futurs i dolorosos enfrontaments.

Des de temps antics, l'Occident cristià i l'Orient islàmic, s'han destrossat entre sí en guerres cruels i s'han odiat rabiosament. Així continuem. Cal assenyalar, a més a més, que, abans i ara, darrere de la religió, de la seua i de la nostra, estaven i estan els diners, les conquestes, el poder.

Ens creiem superiors. Tenim l'orgull de ser més que ells, de tenir-los a sota, de comprovar que som millors, que tenim raó de menysprear-los i de colonitzar-los. Ens justifiquem: no són demòcrates, no saben ser lliures, tenen religions menyspreables, no raonen bé, són incultes, tenen una fe irracional i una forma de vida inhumana, són més pobres..., i, damunt, són terroristes. Nosaltres, en canvi, tenim una cultura i una organització política avançades i superiors, l'única religió vertadera, som demòcrates (sota la Führerin Merkel, neoliberal, és clar), som tolerants (amb els rics), vivim lliurement i respectem els drets humans (quan ens convé), fem guerres per impartir justícia (?): hem tingut colònies, hem expropiat, hem robat... Ho hem fet per bé, per bé de tots, per civilitzar (?). En el fons, de forma més o menys conscient, creiem que som una raça superior. Per això Charlie Hebdo els ridiculitza, els escarneix i els ultratja. Aquest ultratge cau molt bé en els lectors francesos i occidentals que el consideren un exercici de llibertat intel·ligent. Suposa una afirmació de la seua superioritat i és una reafirmació del racisme occidental. És simptomàtic que aquesta sàtira anti-islàmica agrade més als sectors d'extrema dreta fonamentalista. La primera manifestació, desprès de la tragèdia, va ser cantar la Marsellesa, un acte d'afirmació nacionalista (els lectors islàmics, per contra, consideren el sarcasme del setmanari com la guerra per altres mitjans, un atac a allò més íntim i valuós de la seua civilització). El milió de francesos que es manifestaren, desprès, el diumenge, 11 de gener, en París, ho feren contra "el terrorisme islàmic". Ningú esmentà el terrorisme occidental (la guerra francesa contra Argèlia quan aquesta lluitava per la independència, la guerra d'USA i aliats contra Afganistan, la guerra contra Irak, els drons USA matant civils innocents, la guerra USA i aliats contra l'Estat Islàmic, les tortures practicades pels soldats USA en la presó d'Abu Graib, les tortures de Guantànamo, et., etc., etc.). Però, això sí, un milió de francesos contra l'únic terrorisme: l'islàmic.

Aquest, sí

La sàtira contra els islamistes i les caricatures de Mahoma no crec que puguen canviar mai les relacions França-islam, (si és que alguna vegada hom ha tingut aquesta intenció). És sintomàtic que francesos no islamistes gaudisquen de la sàtira, mentre que els islamistes se senten ofesos en el nucli més profund del seu ésser. Si volem pacificar les relacions Occident-Orient, si volem millorar el món, hem de fer tot el que puguem per fer sàtires educatives que les puguen assimilar. Si algú vol convèncer de qualque cosa a altres no és raonable que comence insultant-los. Les caricatures de Charlie Hebdo entren en contacte amb l'islam com si un elefant entrara en una terrisseria o botiga de plats-i-olles. És com si escarnirem una persona, discapacitada per culpa nostra, que vinguera a raonar amb nosaltres. 

Aquest, no

En lloc de l'atac satíric, per què no intentem comprendre i, a partir d'aquí, ironitzar i dialogar? Això seria una mostra d'intel·ligència, de respecte i de solidaritat humana. Entre Occident i Orient manca empatia (la facultat de comprendre les emocions i els sentiments de les altres persones a través d'un procés d'identificació amb elles). Hem de sortir de nosaltres mateixos i entrar en l'interior de l'islam (cultura i persones), per poder entendre'ns i ser capaços de criticar-lo adequadament sense estridències agressives, a fi de construir la pau. "Charlie Hebdo" ha sigut lliure, però no empàtic ni respectuós, ni revolucionari d'esquerres. Esperem que prompte renasca lliure i empàtic, respectuós amb les altres maneres de veure el món, i eficaç en la labor de millorar-lo; que no afavorisca el racisme occidental i l'agressivitat ofesa de l'oriental.

Aquest, sí

Aquest, no