Dia Escolar de la No-violència i la Pau

                                                                                          Entrada anterior: "La llibertat d'expressió"

Durant molt temps, l'ensenyament de la història es limitava sovint a la història de les batalles, de les guerres i de les victòries. Els personatges importants eren els vencedors: països, generals, herois, i polítics implicats. A més dels programes escolars, teníem les novel·les, les pel·lícules, els còmics. Per exemple, el còmic, "Azañas bélicas" dels anys 50 i que s'ha reeditat en una col·lecció de Planeta Agustini. En l'escola, en els films, en les novel·les i en els còmics, les gestes guerreres han estat sempre presents.

Alea jacta est

Sempre s'ha promocionat la importància de la guerra, del guerrer, de l'heroi, de tal manera que la joventut ha sigut educada en l'ideal de fer-se un nom matant enemics. La "Bíblia", en les batalles de la qual apareix implicat Javèh, la "Ilíada" d'Homer, els llibres "De Bello Gallico" i "De Bello Civile", de Julio Caesar, etc. Frases: "Si vis pacem, para bellum" (Sant Agusti), "Alea jacta est" (Caesar), "Deus vult" (en les croades), "Fortes fortuna adjuvat", "Veni, vidi, vici" (Caesar), "Nobiscum deus" ("Gott mit us"), "Nunc Minerva, postea, Pallas", (primer, la sabiduria, desprès la guerra)...

Tots sabem que vivim millor en la pau que en la guerra, que la vida ha continuat i continua en el món per les persones que han sobreviscut a  la guerra i han viscut en la pau, gràcies a aquells que han mort en llur defensa. La vida, el millor regal que tenim, necessita pau per a desenvolupar-se.

Ordinàriament, el significat del mot pau és redueix a l'absència de guerra entre nacions. Però em sembla que el significat del mot va una mica més enllà. Sense la guerra d'un país contra un altre pot haver-hi conflictes, tensions, baralles més o menys violentes, internes a les societats per causa d'injustícies, de violències, d'explotació, etc. 

La pau, un bé tan preciós, paga la pena conrear-lo i treballar per assolir-lo, si no es té. Per això, les autoritats educatives del món acordaren dedicar-hi un dia de l'any, al voltant del 30 de gener. Aquest dia s'anomena Dia Escolar de la No-violència i la Pau. Se celebra recordant la mort de Mahatma Gandi, l'nternacionalment conegut com l'heroi de la no-violència i la pau.

L'actitud, disposició o tarannà pacifista i no violent està lluny de significar derrota, submissió a un maltractament o a un poder injust. Tenim l'exemple de l'esmentat Gandhi, que podem prendre com model. Sense fer mal a ningú, ni voler fer-lo, va triomfar pacíficament en les seues campanyes contra la injustícia, bé fos en les protestes contra la discriminació i maltractament dels treballadors indis en Sud-Africa (on ell treballava quan era un jove indi emigrant), com en la consecució de la independència del seu país, l'India.

Una de les batalles 
no violentes de Gandhi

Cal remarcar que la no violència dista molt de ser submissió al repressor (individual o col·lectiu), igualment l'autèntica rebel·lió contra la injustícia dista molt també de ser violenta i guerrera. La rebel·lia no-violenta i pacífica és necessària avui per lluitar contra les injustícies i la corrupció que ens roben allò que és nostre i ens condemnen a la pobresa. La victòria guerrera sol enriquir el bàndol vencedor i empobrir el derrotat. Però la guerra no sempre es fa a canonades, bombes i avions. La crisi econòmica és una gran derrota, per la qual les classes populars ens arrosseguem, pobres i degradades, sota la desdenyosa explotació de la victoriosa, insensible i freda elit econòmica. Ens és, doncs, urgent, contraatacar amb una batalla o batalles no violentes, com les de Gandhi.

Gandhi no es va sotmetre mai a la injustícia: es va rebel·lar pacíficament contra ella. Al final va triomfar, sense danyar ningú, predicant, educant, persuadint, organitzant grans moviments de masses pacífiques que desobeïen, es manifestaven i exigien justícia. Avui ens és necessari lluitar aferrissadament en pau i sense violència (però lluitar amb tot el significat de la paraula) contra l'explotació, el robatori, el pillatge, el saqueig, el frau... a què ens ha sotmès la violència econòmica. Es tracta, per exemple, de la violència d'aquells que augmenten fabulosament les seues riqueses empobrint les classes populars. És necessari lluitar contra la violència dels complexos militars que s'enriquixen amb negocis armamentístics i amb la guerra, o la por a ella ("si vis pacem, para bellum"); lluitar contra la violència de l'elit econòmica que s'ocupa de fotre'ns la vida; de lluitar contra la violència d'aquells i aquelles que volen desviar la llibertat d'expressió cap un altre objectiu; que aquesta llibertat d'expressió, tan esbombada, repetida i remarcada, esdevinga racista i recaiga contra l'Islam, no contra ells i elles, els culpables, com si l'islam fos el nostre opressor, el nostre explotador, el que diàriament ens sotmet a la pobresa. 

Si descarreguem la nostra ira contra l'islam, podríem generar en el futur un estat de guerra permanent, gràcies al qual veuríem els nostres explotadors, causa de les nostres desgràcies, com els nostres salvadors o alliberadors sense remeiar aquestes desgràcies (ens explotarien alliberant-nos o ens alliberarien explotant-nos. Recordem la guerra contra Irak i les falses "armes de destrucció massiva").  No ho oblidem: aquesta llibertat d'expressió que insulta i provoca l'Islam significa riquesa per als nostres amos, explotació per a nosaltres i amenaça terrorista permanent. Contra aquesta llibertat d'expressió tramposa, que "tira pilotes fora", caldria una veritable llibertat d'expressió: la denúncia de la violència a què diàriament ens sotmeten els nostres amos. 

El moviment no violent de Gandhi va ser inspiració d'altres líders, que, amb el seu pacifisme, assoliren la victòria. Citem, per exemple, el Moviment de Drets Civils encapçalat per Martin Luther King, Jr., i la lluita contra l'Apartheid en Sudáfrica dirigida per Nelson Mandela. Desobediència civil, manifestacions multitudinàries, votacions democràtiques. La nostra lluita contra l'opressió econòmica del gran capital també podría figurar en la llista de victòries pacífiques no-violentes.

No ho oblidem: les guerres i les situacions pre-bèl·liques sols beneficien a les classes adinerades. I no sempre. La nostra esperança, en canvi, rau en la no-violència i la pau.

La llibertat d'expressió

                                                                                          Entrada anterior: "Jo sóc Charlie a mitges"

Tolerància  i amistat 
entre dos enemics tradicionals

L'altre matí em vaig alçar del llit amb un dolor a la cama. Aleshores, vaig recordar que tenia un medicament en forma de crema, "Enangel", que, amb unes fregues sobre la part adolorida, podia alleugerir-lo. Abans de les fregues recomanades, vaig llegir el prospecte que sol acompanyar els medicaments. Aleshores, em vaig assabentar que les fregues amb aquest medicament eren incompatibles amb no sé quantes circumstàncies, prèvies o posteriors. Unes, referents a les condicions del meu organisme; altres que si la llum del sol, que si determinats sabons, que si tals i quals medicaments, que si açò, que si allò, etc., etc.). Així és que, de moment, vaig preferir el dolor a les possibles conseqüències pitjors amb que m'amenaçava el prospecte, a l'espera d'un remei menys perillós. Si les fregues amb "Enangel" foren expressions lliures, jo hauria renunciat a elles, per les interpretacions pernicioses que es produirien en el meu cos. Vaig pensar: hi ha llibertats contràries a la llibertat, com hi ha fregues medicals contràries a la salut. Tot depèn del context i dels destinataris.

Vull dir que el significat de les expressions depenen de les persones a qui van dirigides. Davant d'una expressió determinada no tots copsen, doncs, el mateix significat. Per això, els experts publicitaris estudien acuradament el tipus de persones, el medi ambient, la cultura, els costums, els interessos, etc. d'aquells i aquelles a que va dirigida la possible publicitat.

En fi, les expressions, lingüístiques, pictòriques, gràfiques, escèniques... tenen, cadascuna, diversos significats, que depenen del context i dels destinataris. Són polisèmiques. Quan el destinatari percep una expressió, el significat d'aquesta es combina amb el contingut previ del cervell (sentiments, alegres o dolents, idees, il·lusions, esperances, experiències, problemes vitals, creences, etc.) i es modifica més o menys. Hi ha expressions lliures que torturen les ments dels destinataris.

   

El significat que alguns islamistes copsaren en les caricatures, satíriques i sarcàstiques, de Charlie Hebdo, potser no s'ajustà al significat que els autors pensaven. Aleshores els citats autors s'haurien equivocat d'expressió o de significat. Els terroristes van copsar segurament un significat injuriós, en el qual veurien enemics atacant-los. I van reaccionar de la manera que eren i sabien: matant. No van copsar un missatge de llibertat, sinó un de repressió. Els periodistes eren lliures, però els receptors, no: es van sentir atacats.

Fos el que fos allò que copsaren, sabem que originà la coneguda matança. Però, i el significat d'aquesta? Què hom pretenia amb ella? Quantes persones hi participaren a més dels coneguts autors directes? Hom pretenia originar, a la curta o a la llarga, una guerra civil entre francesos-francesos i francesos-islàmics, com algú ha suggerit?

Agressivitat entre membres del mateix grup

O potser es tractaria d'allò que ens apareix a simple vista: l'acció d'un grup gihadista que volia venjar les repetides ofenses a Alà i a Mahoma, el seu profeta (i, per tant, a ells)? 

És possible que les posteriors mobilitzacions de les masses populars franceses respongueren a una intenció concreta d'aprofitar l'avinentesa d'una situació pareguda a la del Bush nord-americà respecte a l'enderrocament de les torres bessones? Aquell fet tan lamentable mogué l'esglaiada població americana a la guerra contra el terrorisme en una "operació de justícia infinita" (justícia que ha resultat més injusta que infinita), per a la qual es recaptaren milions de dòlars. De la mateixa manera l'horrible matança dels periodistes de Charlie Hebdo podia ser l'origen d'una altra "operació de justícia infinita" o de "justícia definitiva". Déu no ho vulga, ja es tracte d'Alà, de Javèh o de la Santíssima Trinitat (o tots els cinc units)! 

Més guerres encara? No n'hem tingut prou? Quina classe de tarannà tenim els éssers humans que som incapaços de viure en pau i sense crisis econòmiques? Encara no hem sortit de la crisi i estem ja entrant en una guerra? Una guerra, per cert, mil voltes repetida, la guerra cristiana-musulmana? Som intel·ligents o som gossos rabiosos? Tan difícil és tolerar-nos mútuament i conviure en pau?

Què tenen les religions, que són tan guerreres?

Si la llibertat d'expressió ens porta a una guerra, de què ens serveix la llibertat d'expressió?

Més encara: Per què cada dia són més les persones occidentals que renuncien a la "llibertat d'expressió" (més de 4.000 francesos o franceses es converteixen anualment a l'Islam i 1.000 es fan, o s'han fet, gihadistes)?

No sé. Vosaltres direu.

Jo, pel que a mi respecta, preferisc una llibertat d'expressió intel·ligent, aquella que busca tolerància i pau. Jo fuig de l'insult, de l'agressió verbal o pictòrica, del menyspreu a les creences alienes, d'arrossegar per terra la dignitat dels altres... Jo preferisc la llibertat de viure sense persecucions ni insults, ni misèria, ni explotació. Una llibertat d'expressió en la qual el govern obeïsca al poble i el poble a la raó. Jo preferisc una llibertat d'expressió que garantisca una vida digna per a tots i totes, siguen de la raça que siguen, qualsevulla siguen les creences religioses. Jo preferisc... Serà possible que jo preferisca l'impossible? 

Jo sóc Charlie a mitges

                                                                                       Entrada anterior: La corrupció és el sistema

Aquest sí

Abans de començar, declare la meua absoluta condemna de l'atemptat, el qual m'ha deixat en un estat de profunda consternació. Les paraules següents pretenen contribuir a buscar una via que evite futurs i dolorosos enfrontaments.

Des de temps antics, l'Occident cristià i l'Orient islàmic, s'han destrossat entre sí en guerres cruels i s'han odiat rabiosament. Així continuem. Cal assenyalar, a més a més, que, abans i ara, darrere de la religió, de la seua i de la nostra, estaven i estan els diners, les conquestes, el poder.

Ens creiem superiors. Tenim l'orgull de ser més que ells, de tenir-los a sota, de comprovar que som millors, que tenim raó de menysprear-los i de colonitzar-los. Ens justifiquem: no són demòcrates, no saben ser lliures, tenen religions menyspreables, no raonen bé, són incultes, tenen una fe irracional i una forma de vida inhumana, són més pobres..., i, damunt, són terroristes. Nosaltres, en canvi, tenim una cultura i una organització política avançades i superiors, l'única religió vertadera, som demòcrates (sota la Führerin Merkel, neoliberal, és clar), som tolerants (amb els rics), vivim lliurement i respectem els drets humans (quan ens convé), fem guerres per impartir justícia (?): hem tingut colònies, hem expropiat, hem robat... Ho hem fet per bé, per bé de tots, per civilitzar (?). En el fons, de forma més o menys conscient, creiem que som una raça superior. Per això Charlie Hebdo els ridiculitza, els escarneix i els ultratja. Aquest ultratge cau molt bé en els lectors francesos i occidentals que el consideren un exercici de llibertat intel·ligent. Suposa una afirmació de la seua superioritat i és una reafirmació del racisme occidental. És simptomàtic que aquesta sàtira anti-islàmica agrade més als sectors d'extrema dreta fonamentalista. La primera manifestació, desprès de la tragèdia, va ser cantar la Marsellesa, un acte d'afirmació nacionalista (els lectors islàmics, per contra, consideren el sarcasme del setmanari com la guerra per altres mitjans, un atac a allò més íntim i valuós de la seua civilització). El milió de francesos que es manifestaren, desprès, el diumenge, 11 de gener, en París, ho feren contra "el terrorisme islàmic". Ningú esmentà el terrorisme occidental (la guerra francesa contra Argèlia quan aquesta lluitava per la independència, la guerra d'USA i aliats contra Afganistan, la guerra contra Irak, els drons USA matant civils innocents, la guerra USA i aliats contra l'Estat Islàmic, les tortures practicades pels soldats USA en la presó d'Abu Graib, les tortures de Guantànamo, et., etc., etc.). Però, això sí, un milió de francesos contra l'únic terrorisme: l'islàmic.

Aquest, sí

La sàtira contra els islamistes i les caricatures de Mahoma no crec que puguen canviar mai les relacions França-islam, (si és que alguna vegada hom ha tingut aquesta intenció). És sintomàtic que francesos no islamistes gaudisquen de la sàtira, mentre que els islamistes se senten ofesos en el nucli més profund del seu ésser. Si volem pacificar les relacions Occident-Orient, si volem millorar el món, hem de fer tot el que puguem per fer sàtires educatives que les puguen assimilar. Si algú vol convèncer de qualque cosa a altres no és raonable que comence insultant-los. Les caricatures de Charlie Hebdo entren en contacte amb l'islam com si un elefant entrara en una terrisseria o botiga de plats-i-olles. És com si escarnirem una persona, discapacitada per culpa nostra, que vinguera a raonar amb nosaltres. 

Aquest, no

En lloc de l'atac satíric, per què no intentem comprendre i, a partir d'aquí, ironitzar i dialogar? Això seria una mostra d'intel·ligència, de respecte i de solidaritat humana. Entre Occident i Orient manca empatia (la facultat de comprendre les emocions i els sentiments de les altres persones a través d'un procés d'identificació amb elles). Hem de sortir de nosaltres mateixos i entrar en l'interior de l'islam (cultura i persones), per poder entendre'ns i ser capaços de criticar-lo adequadament sense estridències agressives, a fi de construir la pau. "Charlie Hebdo" ha sigut lliure, però no empàtic ni respectuós, ni revolucionari d'esquerres. Esperem que prompte renasca lliure i empàtic, respectuós amb les altres maneres de veure el món, i eficaç en la labor de millorar-lo; que no afavorisca el racisme occidental i l'agressivitat ofesa de l'oriental.

Aquest, sí

Aquest, no

La corrupció és el sistema

                                                                              Entrada anterior: "L'Espanya de la ràbia i la idea"

Cristine Lagarde, directora general del  FMI
definint el sistema

El problema gros no està en la corrupció que infringeix les lleis, sinó en la corrupció que no les infringeix, la corrupció legal, la corrupció del sistema (un polític espanyol ha dit recentment quelcom paregut a: el sistema neoliberal a nivell del món és un sistema criminal, perquè destrueix i mata persones). El mal està en el sistema, en el sistema que fa possible l'amenaça a Grècia apareguda en la premsa abans de les eleccions: "el Fons Monetari Internacional (FMI) va anunciar la suspensió del seu programa d'ajuda financera al país hel·lè", si guanyava Syriza ("El Periódico"). "El País" també recollia una perla com aquesta: "Alemania advierte a Grecia: no hay alternativa a los recortes". Si no retallen, cessen les ajudes. La condició per rebre les ajudes és que els els receptors patisquen i no surten de la misèria, per tal que els prestadors siguen feliços incrementant els ingressos. És clar que estem vivint sota una dictadura, en la qual la corrupció és el sistema.

Sobre les lleis científiques, diu un gran filòsof teòric de la ciència, Karl Popper (que, a més a més, a banda del que vaig a dir, ha estat la referència màxima de la lluita teòrica contra el comunisme soviètic per un altre llibre seu, "La societat oberta i els seus enemics"): que qualsevol teoria o enunciat solament pot considerar-se científica o cientific, si es possible refutar-la amb algun contra-exemple. Aquesta teoria es coneguda com "Falsacionisme". Ho diu en el seu llibre "La lógica de la investigación científica". Voleu més falsació del neoliberalisme, del descontrol i llibertat absoluta dels mercats, voleu més falsació que la crisi actual? La crisi és el contra-exemple que demostra com fals el sistema econòmic sota el que hem viscut al voltant d'una vintena d'anys. Voleu més falsació que, desprès de tants anys de neoliberalisme global, haja que dir-li a Grècia i a tants altres països (en Espanya també s'ha dit i s'està practicant): "No hay alternativa a los recortes"? És a dir: les lleis neoliberals que prometien riquesa, s'han demostrat científicament falses perquè han produït pobresa. El contra-exemple de la pobresa (és a dir, de les retallades necessàries, de l'atur, etc.) demostra, segons la teoria de Karl Popper, la falsedat de la doctrina neoliberal, econòmica i política. Estem regits per un sistema de lleis científicament fals, una gegantesca confabulació criminal. 

Per què, doncs, continuem en ell? Perquè beneficia a un sector (alguns l'anomenen l'1%, altres, l'elit econòmica, o la classe capitalista, la casta inclosa). Tingueu açò per segur: no sortirem de la crisi mentre no sortim del neoliberalisme. Ens faran creure que un burro vola, ens faran caure en guerres, en conflictes internacionals, en més crisis, en amenaces inversemblants, per tal que la minoria opulenta continue la seua vida de balafiament i destrossa. Han descobert la seua Xauxa, que és la nostra vall de llàgrimes o el nostre infern. Però que no ens diguen que el sistema és científicament veritable; és, per contra, científicament fals. Han descobert un sistema fraudulent per a enriquir-se a costa nostra ("no hay alternativa", diuen). La corrupció és el sistema. Han inventat una llei (o unes lleis) que és la corrupció per excel·lència. No acabarem amb les corrupteles, mentre no acabem amb la mare dels ous: la màxima corrupció, la corrupció convertida en llei. Un món regit i organitzat per la corrupció com sistema és un món condemnat a la destrucció, és un femer, és un abocador, un merder, moral i físic, que no pot tenir futur per a les persones; en tot cas, per a paneroles i/o per a l'escarbat piloter que fa boles d'excrements, de les quals s'alimenta i amb les quals fa les seues vivendes o nius. El fem i la crisi que patim és, doncs, l'evidència més clara de la falsedat de la teoria neoliberal, és la falsació rotunda d'aquesta teoria, segons el llibre citat, "La lògica de la investigació científica" del prestigiós filòsof de la ciència, Karl Popper. Si Karl Popper era útil per combatre el comunisme soviètic, per què ara no és útil per a demostrar científicament fals el neoliberalisme i acabar amb ell? Fins i tot, un nou llibre, aquest del jove economista francés Piketty ("El capital en el siglo XXI") augura una augment de la bancarrota i diu (entrevista a eldiario.es. Vide):"La idea según la cual hay que insistir en purgar los presupuestos a base de más austeridad para curar al enfermo me parece completamente insensata". "Vamos camino de una década inmersos en un clima de recesión y de austeridad."

Estem sota un règim feixista encobert sota el nom de neo-liberalisme. La "nova" llibertat és repressiva (mireu el nombre de pobres, el nombre d'aturats, el nombre de persones dependents sense auxili, el nombre de malalts sense atenció mèdica o sense medicaments, el nombre de famílies foragitades de sa casa...). Ja podem votar tot el que vulguem, ja podem reunir-nos, ja podem manifestar-nos fins l'esgotament, que la frase "no hay alternativa" és una repressió més eficaç que qualsevulla acció policial feixista, sense la parafernàlia corresponent. Al neo-liberalisme sota el que vivim li basten les habituals lleis considerades democràtiques per a reprimir la població. 

Quan va caure el mur que separava Berlín occidental del Berlín oriental, al temps que s'esfondrava la República Popular Alemanya (DDR), s'inicià la construcció d'un altre mur de signe contrari: l'anomenat "Consens de Washington" (que adoptà les receptes neoliberals de l'Escola de Chicago per a Sudamèrica i desprès, per a casi tot el món). Heu aquí aquí algunes:

Una estricta disciplina pressupostària (evitant qualsevol dèficit en la despesa pública).

Liberalització financera.
Liberalització del comerç internacional.
Eliminació dels obstacles a les inversions directes estrangeres.
Privatització d'empreses públiques.
Desregularització dels mercats. L'Estat s'ha d'abstenir d'intervenir-hi.
Protecció de la propietat privada...

Va ser l'ou de la serp del neoliberalisme global. Hom derrocà un mur i hom aixecà un altre de signe contrari. Qui anaven mal aleshores eren els comunistes europeus i les classes populars iberoamericanes. Ara, amb el mur feixista-neoliberal, anem mal totes les classes populars del món.

El nou mur és: "No hay alternativa". Un mur que no podem travessar ni amb salconduit. És un nou tipus de policia que tapona la porta del mur: "No hay alternativa", "lasciate ogny sperança", estem tancats. És en realitat l'amenaça de l'esfondrament en una misèria més pregona.

Es tracta d'una dictadura implacable, amb una policia implacable i una corrupció patent. La corrupció garantix als corruptes l'accés a un nivell superior privilegiat i estable. Només hi ha una pega per a assolir açò, una dificultat, dificultat que durarà mentre dure la justícia independent i lliure anterior a la nova situació. Justícia que a poc a poc va essent eliminada: els jutges Garzón i Elpidio Silva, condemnats, culpables d'aplicar la justícia; el jutge Ruz, a punt de ser anulat amb regles que s'han tret de la mànega; un fiscal s'ha convertit en advocat defensor de l'infanta reial corrupta, tot insultant el jutge honest; recordem els 10 anys en què Fabra ha estat sense ésser jutjat (jutjes comprats? Jutges amenaçats?...), etc.

Si no se li pega la volta a la truita, açò sembla que va a més. Hem de sortir-nos del sistema, si volem alternatives, perquè dins, està clar (ens ho repeteixen constantment): no n'hi ha. Caldria que donareu, també, un cop d'ull a aquest enllaç: Piketty, "Reseña del importante libro de Thomas Piketty ["El capital en el siglo XXI"], quien augura para este siglo un regreso del capitalismo patrimonial: un futuro con crecimiento lento y desigualdades cada vez mayores, que solo podrían mitigarse mediante impuestos mundiales sobre el capital" (Eldiario.es, 2/2/14).