Em recorden els formiguers i les caravanes de formigues que a vegades circulen per casa o que fàcilment trobem pels horts.
No es necessari acudir als turistes ni a les formigues per a constatar que el moviment de trasllat, de trànsit, o simplement el canvi de lloc, és comú als éssers vius, bé siguen vertebrats, invertebrats, microbis o bactèries.
Més encara. Tots els elements de l'univers, siguen vius o inerts, estan en tràfec continu des del big bang inicial.
Aristòtil va definir la vida com allò que es mou a sí mateix ("to seauton kinein"). Tot es mou, però solament allò que es mou a sí mateix, és un ésser viu. Què direm, doncs, de l'automòbil? No sé el que hauria dit Aristòtil. Però l'automòbil és una màquina, un giny fabricat que no es mou si no hi ha un ser viu intel·ligent que li òmpliga el dipòsit, el pose en marxa i que, un cop en marxa, el guie o conduïsca d'alguna manera, de prop (dins), o des de fora, per mitjans informàtics.
Ben pensat, però, la cosa no està clara. Si analitzem els éssers vius que podem observar amb els nostres ulls i tocar amb les nostres mans, veurem que es mouen impulsats per un incert element que porten a dintre: allò que diem instint i capacitats cerebrals, que deriven d'uns gens que han heretat. Podríem dir, doncs, a ull nu, sense massa precisions, que són moguts i guiats per quelcom que no són ells: uns gens heretats que determinen l'instint i el tipus de cervell.
Heidegger diu més o menys que els humans som llançats al món, a la vida en el món, condemnats a ser lliures. És a dir, implantats en el món, som llançats a un projecte que no hem elegit. Hem caigut en el món i hem de fer-nos, hem de realitzar-nos, mitjançant allò que hi ha al món. En el món trobem significacions ja fetes, valors, interpretacions, creences, sabers, ignoràncies, conviccions, pors. Ens hi trobem ja amb el nostre cos, imposant-nos les seues condicions, (físiques, orgàniques, etc.) determinades pels gens, causa de totes. Ens trobem amb la riquesa o la pobresa, amb el treball o l'atur... amb la família, els amics i els ciutadans. Tot això va configurant-nos des del principi. Ens configuren també les lectures, els films, els còmics; ens eduquen els educadors (podem elegir, però no podem elegir sinó entre tot allò que hi ha al món). Tots ens configuren, ens eduquen o deseduquen. Ja des dels primers anys, abans de l'explícita formació moral, se'ns forma dintre, segons Freud, de manera quasi insensible, per influència paterna (i, en certa manera, social), allò anomenat "super ego", que és una espècie de codi repressor que prohibeix, que ens imbueix secretament què està bé i què està mal; sobre tot, què està mal. Som educats o conformats des de fora, com automòbils conduïts per un comandament automàtic.
Ens trobem ja posats en marxa i llançats a la carretera des del principi, amb les mans al volant i els peus a l'accelerador o al fre, però és el comandament automàtic qui manipula el volant i la velocitat (el cos que hem rebut i l'educació que ens han donat o hem adquirit pels mitjans que el món ens ha proporcionat, entre els quals no hem d'oblidar la manipulació). Alguns refranys populars suggereixen d'alguna manera açò que estic dient. Per exemple: "Dónde va Vicente? Donde va la gente". "On vages, fes com fan", etc.
Vist açò, jo no sé si el "to seauton kinein", la vida segons Aristòtil, no és més que un automòvil posat en marxa i dirigit des de fora. Un automòbil animal o un automòbil humà. Els turistes que congestionen carreteres, comerços i platges serien tan automòbils com els cotxes que condueixen; automòbils més sofisticats, però automòbils. I nosaltres, que els fruïm o els patim, també.
Això explicaria el fenòmen del suicidi col·lectiu a què la humanitat està abocada, suicidi que algun temps es va considerar típic dels rosegadors denominats "lemnings". Ara, però, la ciència ens diu que els lemnings no se suiciden, però l'automòbil humà sembla que sí. Estem vivint en una societat que ens dirigeix cap al desastre. Cada dia som més "mòbils" i menys "auto". Els lemnigs resulta que som nosaltres, nosaltres, que tenim els governants lemnings, els mercats lemnings, els banquers lemnings, la Merkel lemning, els corruptes lemnings i els experts lemnings que mereixem.
La cosa s'agreuja amb la tupinada electoral que prepara Rajoy, convençut que nosaltres som lemnings, però ell no.
Ben pensat, però, la cosa no està clara. Si analitzem els éssers vius que podem observar amb els nostres ulls i tocar amb les nostres mans, veurem que es mouen impulsats per un incert element que porten a dintre: allò que diem instint i capacitats cerebrals, que deriven d'uns gens que han heretat. Podríem dir, doncs, a ull nu, sense massa precisions, que són moguts i guiats per quelcom que no són ells: uns gens heretats que determinen l'instint i el tipus de cervell.
Heidegger diu més o menys que els humans som llançats al món, a la vida en el món, condemnats a ser lliures. És a dir, implantats en el món, som llançats a un projecte que no hem elegit. Hem caigut en el món i hem de fer-nos, hem de realitzar-nos, mitjançant allò que hi ha al món. En el món trobem significacions ja fetes, valors, interpretacions, creences, sabers, ignoràncies, conviccions, pors. Ens hi trobem ja amb el nostre cos, imposant-nos les seues condicions, (físiques, orgàniques, etc.) determinades pels gens, causa de totes. Ens trobem amb la riquesa o la pobresa, amb el treball o l'atur... amb la família, els amics i els ciutadans. Tot això va configurant-nos des del principi. Ens configuren també les lectures, els films, els còmics; ens eduquen els educadors (podem elegir, però no podem elegir sinó entre tot allò que hi ha al món). Tots ens configuren, ens eduquen o deseduquen. Ja des dels primers anys, abans de l'explícita formació moral, se'ns forma dintre, segons Freud, de manera quasi insensible, per influència paterna (i, en certa manera, social), allò anomenat "super ego", que és una espècie de codi repressor que prohibeix, que ens imbueix secretament què està bé i què està mal; sobre tot, què està mal. Som educats o conformats des de fora, com automòbils conduïts per un comandament automàtic.
Ens trobem ja posats en marxa i llançats a la carretera des del principi, amb les mans al volant i els peus a l'accelerador o al fre, però és el comandament automàtic qui manipula el volant i la velocitat (el cos que hem rebut i l'educació que ens han donat o hem adquirit pels mitjans que el món ens ha proporcionat, entre els quals no hem d'oblidar la manipulació). Alguns refranys populars suggereixen d'alguna manera açò que estic dient. Per exemple: "Dónde va Vicente? Donde va la gente". "On vages, fes com fan", etc.
Vist açò, jo no sé si el "to seauton kinein", la vida segons Aristòtil, no és més que un automòvil posat en marxa i dirigit des de fora. Un automòbil animal o un automòbil humà. Els turistes que congestionen carreteres, comerços i platges serien tan automòbils com els cotxes que condueixen; automòbils més sofisticats, però automòbils. I nosaltres, que els fruïm o els patim, també.
Això explicaria el fenòmen del suicidi col·lectiu a què la humanitat està abocada, suicidi que algun temps es va considerar típic dels rosegadors denominats "lemnings". Ara, però, la ciència ens diu que els lemnings no se suiciden, però l'automòbil humà sembla que sí. Estem vivint en una societat que ens dirigeix cap al desastre. Cada dia som més "mòbils" i menys "auto". Els lemnigs resulta que som nosaltres, nosaltres, que tenim els governants lemnings, els mercats lemnings, els banquers lemnings, la Merkel lemning, els corruptes lemnings i els experts lemnings que mereixem.
La cosa s'agreuja amb la tupinada electoral que prepara Rajoy, convençut que nosaltres som lemnings, però ell no.
