Els negocis determinen la política i la moral

                                                                                                           Entrada anterior: Veles e vents

Diu la premsa que els magnats conservadors dels USA es posen ara del costat dels "sense papers". Sheldon Adelson, per exemple, afirma que es necessita solucionar la situació dels onze milions de persones que viuen sense papers als USA (link), car són necessàries, subratlla, per impulsar l'economia. "Siguem realistes", va dir. Aquesta expressió significa que els seus interessos determinen allò que puga ser la realitat i l'us que cal fer de les persones. Equival a dir: "Les circumstàncies actuals aconsellen regularitzar els immigrants sense papers per tal d'augmentar els nostres ingressos".

Recordant aquella faula de Machado: "La realitat és la realitat, la diga Agamèmnon o el seu porquer", podem interpretar que al poderós Agamèmnon ara se li escapa dir que la realitat són els seus interessos (cosa que el porquer feia temps que sabia. Per això no estava conforme amb la frase. Amb la seua simplicitat, ell ja sabia que la veritat o la realitat, tant s'hi val, coincideix sempre amb allò que Agamèmnon creu que són els seus interessos). Ara sembla que els interessos d'Agamèmnon, presentats per ell com els interessos de la societat, exigeixen regularitzar la situació dels immigrants sense papers (no cal oblidar que els republicans, generosament subvencionats pels magnats, s'han oposat persistentment a la política pro immigrants d'Obama). A l'hora de la veritat haurem de concloure que els drets humans depenen dels interessos dels poderosos. Ens resulta com una bufetada en la cara adonar-nos que els drets humans, una important victòria de la humanitat,  no deriven de la natura humana, sinó del món dels negocis: no són més que un negoci rendible; que la persona humana per sí mateixa no té drets, no té dignitat, no és un valor superior per damunt de l'econòmic, un fi en sí i mai un mitjà, segons un dels imperatius categòrics de Kant. Si és un imperatiu, no passa de ser un imperatiu hipotètic: a condició que beneficie els negocis. Tot es qüestió d'economia, si més no, en les esferes del poder real: l'elit econòmica. 

Per altra banda, Adelson i els altres magnats ens mostren amb evidència que el poder real no està en els polítics del govern, sinó en ells, l'elit econòmica. Els polítics del govern són funcionaris d'aquests, als quals serveixen, són funcionaris ben pagats, que no representen al poble, sinó al poder econòmic (per això la dèria de les privatitzacions: quantes més privatitzacions, més poder sobre el govern). El govern no està al servei dels ciutadans. Són els ciutadans i el govern qui estan al servei dels magnats. L'economia no està al servei de la persona; és la persona la que està al servei de l'economia, l'economia dels grans capitalistes.

Tot el problema de la veritat, la realitat, el patriotisme, la riquesa o benestar de la població, la tan pregonada marca Espanya o la tan cloquejada unitat d'Espanya, etc. no són més que interessos dels magnats, siguen aquests nordamericans, europeus o espanyols. El patriotisme, per exemple, dels magnats, com va dir l'altre dia Pablo Iglesias al Ritz, és la rendibilitat del capital, el capital que guarden als paradisos fiscals: eixa és la seua pàtria, la seua ètica, la seua política, el seu humanisme. O, com deia sant Pau en l'epístola als filipenses (Filipenses 3:18-19): hi ha prou gent que no té altre déu que el ventre. El déu dels magnats o la pàtria dels magnats no és altra que els seus interessos, els guanys econòmics, el ventre. Noteu que l'apòstol no parla aquí de pàtria, ni d'almoines, ni de caritat, sinó de quelcom més radical i fonament de tot això: déu. Hi ha massa gent, cristiana o no, per a la qual déu es redueix als beneficis econòmics, simbolitzats aquí per la paraula ventre. I cada dia dominen més fortament el món, de tal manera que estan convertint-lo en un abocador. Si les guerres són negoci, es fan guerres; si la pobresa de la població és un negoci, s'empobreix la població; si la contaminació és un negoci, es contamina el que siga; si l'escalfament global és un negoci es contamina i escalfa a gran escala; si talar les selves és un negoci, es talen les selves; si les malalties del poble produeixen diners en medicaments, es produeixen malalties; si les plagues de l'agricultura són un negoci, es produeixen plagues; si robar als pobres és un negoci, es roba als pobres (p. e. Blasco); etc., etc., etc. Per a l'elit econòmica el ventre és déu. El ventre s'ompli i es buida. Hom es menja, p. e., guerra i hom caga morts i destrucció; hom es menja selves i hom caga canvi climàtic que produeix pobresa, malalties i morts; hom es menja plagues agrícoles i hom caga terres ermes; hom es menja el benestar de la societat i hom caga pobresa i dolor; etc. Per això el poder econòmic no fa més que menjar i cagar. Al final el món no serà més que un gran pesebre i un gran femer. 

L'elit econòmica o magnats, que Buñuel deia burgesia, menjant i cagant. Tenen per déu al ventre i li reten una obediència continuada.