El poder i la mentida

                              Entrada anterior: El gran festival de la resurrecció i mort de Suàrez

És la mateixa veritat la veritat 
d'Agamèmnon 
i la del seu porquer?

Antonio Machado, a través del seu apòcrif Juan de Mairena, escriu al llibre del mateix nom:

"La verdad es la verdad, dígala Agamenón o su porquero.

Agamenón. - Conforme. 

El porquero. - No me convence". (Juan de Mairena, I).

Aquest apòleg és trampós. No existeix la veritat que podríem dir absoluta, o veritat indubtable, sense fissures, una veritat que siga igual per a tots. No crec que es puga dir honestament: la veritat és la veritat immòbil en sí mateixa, independent de qui l'esmente. Ho sabem i ho expressem amb el refrany castellà que podem llegir al llibre de Ramón de Campoamor, "Doloras y Humoradas": "En este mundo traidor, nada es verdad ni mentira, todo es según el color del cristal con que se mira". Agamèmnon disposa d'un color, el del poder i la riquesa, el de l'interès per mantenir-los i augmentar-los. El porquer ho sospita, perquè se sent afectat, sotmès i empobrit. 

No tots els porquers, però, pensen igual. Hi ha també aquells a qui es referien els joves inconformistes de fa unes dècades, els porquers als quals hom els havia menjat el coco. Ara hi ha més gent del que sembla amb el coco menjat pels Agamèmnons actuals. Si el poble d'ara no tinguera el coco tan rosegat, creieu que toleraria les barbaritats i les destrosses que li estan fent?

Aquests porquers sense coco o amb el coco a mitges, són els que creuen que la veritat és la mateixa, la diga l'Agamèmnon de torn o la diga el porquer, perquè el porquer avui s'ho creu tot, s'ho creu tant que vota i entronitza Agamèmnon, se sacrifica per ell i accepta la pobresa per salvar-lo, bé siga Rajoy, Dolores de Cospedal, la lideresa i el seu substitut Gonzàlez, el Govern valencià, els bancs (Blesa, per exemple, Botin, Rato, i tots aquells, que, imputats, han estat elegits per a càrrecs amb sous siderals). Algú que tinguera el coco sencer creuria que la veritat de tots els Agamèmnons de les nostres desgràcies és la veritat?

Els Agamèmnons de torn, amb l'ajuda dels cocos rosegats, porquers per més senyes, han promulgat i estan promulgant lleis que responen als seus interessos. Desprès els jutges les apliquen als ciutadans que no les han complides, considerats, per això, delinqüents. Serà veritat que el jutge Elpidio Silva ha comés faltes greus per empresonar un facinerós corrupte que ha enganyat i deixat en la misèria innombrables persones honrades? Les faltes d'Elpidio serien, segons Agamèmnon, veritablement (?) faltes, en el sentit que haurien incomplert lleis, però, segons el porquer, són veritables accions virtuoses, perquè castiguen accions permeses per lleis injustes. El delicte està en els autors de la llei i en els que, a l'empar d'ella exploten els ciutadans, no en els que la infringeixen. Aquests són herois de la veritat i la justícia, com Elpidio i Garçon.

Humpty Dumpty ens diu en "Alícia al país de les meravelles":

"--Quan jo empre una paraula --insistí Humpty Dumpty amb un to de veu més aviat desdenyós-- aquesta vol dir el que jo vull que diga..., ni més ni menys.

--La qüestió --insistí Alícia-- és si es pot fer que les paraules signifiquen tantes cosas diferents.

--La qüestió --conclogué Humpty Dumpty-- és saber qui és el que mana..., això és tot".

El significat de les paraules és determinat per l'Agamèmnon que mana (el poder polític, el poder econòmic, el poder religiós, el poder economico-mediàtic i els cervells rosegats per aquests poders), però no pot determinar la veritat d'un porquer que conserve íntegre el coco.

Si tenim futur, aquest està en els porquers amb el coco intacte. Perquè l'arrel del delicte rau sempre en el poder dels Agamèmnons de tota mena, que són com l'escorpí de la faula: menteixen perquè eixa és la seua condició natural.

El gran festival de la resurrecció i mort de Suàrez

                                                                      Entrada anterior: La prova PISA i la LOMCE

No sé quina veu secreta em diu que el gran festival de la resurrecció i mort de Suàrez respon a la conveniència de netejar la Santa Transició d'adherències que l'estan amenaçant. Els hereus d'allò "atado y bien atado" estan preocupats per les crítiques que darrerament la debiliten a poc poc. Que si immodèlica transició, que si transició tutelada, que si transició a una democràcia sota l'esperit de la Victòria, que si democràcia de dos partits de centre ("atados y bien atados"), un per cada una de les dos Espanyes, que deixen fora les altres, espanyoles o no; dos partits neoliberals que són pràcticament el mateix, que no s'uneixen per alternar-se en el poder i confondre al personal... Que si feixisme per altres mitjans..; que si el rei ja fa temps que està de sobra, car és (el rei, vull dir) una despulla franquista, una gallina lloca que cova i empara les restes feixistes de la dictadura i que acull amorosament les noves adquisicions neoliberals; que si la corrupció es menja la corona (rei, família i amics); que si hem d'acabar amb el Concordat, que si hem d'acabar amb el catolicisme estatal (per estatal, no per catolicisme: l'Estat ha de ser a-confesional), que si hem d'acabar amb el control eclesiàstic de les lleis i la vida ciutadana, que si hem d'acabar amb el robatori eclesiàstic de bens públics, que si..., que si... 

Estan preocupats els susdits hereus i es xiuxiuegen els uns als altres: "Que se desatan..., que se desatan..., que se estan desatando... Hay que hacer algo...!" Per llegir el que segueix... cliqueu aquí

La prova PISA i la LOMCE

                                                                              Entrada anterior: El trinquet a favor de l'educació

L'alta dignatària del Ministeri espanyol d'Educació, Montserrat Gomendio, davant la mala nota obtinguda pels escolars espanyols en la prova PISA, afirma que si els alumnes espanyols assoliren en aquesta prova, que mesura la capacitat d'aplicar els coneixements a problemes nous, pitjor resultat del que predeien les notes prèvies obtingudes en Matemàtiques, Ciències i Llengua, això va ser conseqüència del sistema educatiu. El resultat de la prova (continua) demostra que aquest sistema és erroni, és erroni perquè no prepara per resoldre problemes. "La LOMCE resolverà este problema", assegura aquesta senyora. Jo, en canvi, tinc el pressentiment que la LOMCE també fallarà aquí, com els alumnes en la prova PISA, i no sabrà resoldre el problema que diu que vol resoldre. Efectivament, si, segons Gomendio, "La metodología, está anticuada porque se basa sólo en la memorización de contenidos..." i "Los docentes tienen la responsabilidad última... en cambiar de método", aleshores el problema a resoldre per la LOMCE seria canviar la metodologia antiquada dels professors, basada en la memorització dels alumnes. I no com pretén ella i el Ministre: retallant (oh sorpresa!) el nombre de professors i, a més, el sou d'aquells que hi queden; augmentant, doncs, el nombre d'alumnes per classe i el nombre de classes per professor; en fi, retallant substancialment l'assignació pressupostària per a la formació del professorat. En altres paraules clares i netes: agreujar el problema fent imposible una metodologia nova i creativa. No creieu que aquesta solució del problema mereix un suspens rodó pel programa PISA?

Però, què acabe de dir? Excuseu-me, em torne enrere. Escrivint escrivint, m'he adonat que la tal dignatària podria tenir raó. Perquè, de quina manera podrien els alumnes aprendre a resoldre problemes? Resolent-ne, és clar. Què farà la nova llei? Plantejar problemes als alumnes. Com? Disminuint el nombre de professors, augmentant els alumnes per classe i les classes per professor. Així els alumnes tindran més problemes per aprendre. That is the question. És la millor manera d'aprendre a resoldre problemes. Fins ara el professor els ensenyava la teoria i alguns problemes que figuraven als programes. Aquesta seria la causa que els alumnes no saberen resoldre problemes nous de fora dels programes. És això que sembla pensar l'equip ministerial. Els alumnes no saben resoldre problemes que no figuren en els programes perquè no tenen veritables problemes: tots els que tenen els resolen amb l'ajuda del professor. La solució és, doncs, donar-los problemes d'aprenentatge, suprimint professors. 

El problema està, doncs, en els professors. Eliminem un gran nombre d'aquests i emprenyem els que hi resten. Així els alumnes aprendran a resoldre els problemes que planteja la manca dels eliminats i el mal jogourt dels que hi resten. Els professors que hi resten, motivats en veure's incapaços d'atendre la quantitat d'alumnes, classes i, damunt, la rebaixa del sou (més alumnes, més classes, menys ingressos), no tindran més remei que canviar el mètode: hauran de deixar sols els alumnes davant dels problemes i, potser també, de part de la teoria.  

Hom aprèn a resoldre problemes nous, resolent-ne. Però... alguns espavilats aprendran a sortir-se'n, altres cauran pel camí, com els gatets que surten al carrer buscant experiències noves: uns aprenen a sortejar els vehicles, altres moren en l'intent.

És en el fons el que pretén el PP: l'excel·lència de què tant es parla. Un grupet d'excel·lents i una multitud de fracassats. És aquesta la societat que vol l'alta dignatària a les ordres de l'exel·lent-ísimo Señor Ministre Wert?  És possible. A més ignorància, més submissió; o més rebel·lia, però rebel·lia violenta, que espantarà la gente de bien (bien situada), i justificarà la violència policial. 

Si PISA estiguera en Espanya
la LOMCE l'enderrocaria d'un cop de peu

Se m'oblidava: les famílies "de posibles" buscaran centres on no i haja retallades de ninguna classe, perquè elles, si és el cas, diran: "Això ho pague jo", i tindran tots els professors que necessiten per a teoria, pràctica, resolució de problemes i habilitat en la concertació i teixit d'influències cara al futur. I se'n riuran de la Gomendio-Wert. O, més aviat, els retran homenatge i gratitud?

El trinquet a favor de l'educació

                                                                                               Entrada anterior: "He tingut un malson"

Joc de pilota al carrer 
(Josep Bru i Albinyana, 1883)

El diumenge, dia 6 d'abril, es va celebrar al trinquet d'Oliva un Gran Festival de Pilota Valenciana en homenatge a Pepe Vila, amb dues partides a càrrec de jugadors famosos al País Valencià. Els organitzadors de les competicions varen decidir que els beneficis anaren a parar a l'associació sense ànim de lucre, AFEI (Associació a favor de l'educació Igualitària). A mi em va tocar, per encàrrec dels associats i associades, dir unes paraules. Tot seguit les reproduïsc corregides i augmentades.

La pilota valenciana, esport tradicional i propi de la nostra cultura, ha sigut i és un instrument valuós digne de formar part de qualsevol pla educatiu dels nostres infants i de la nostra joventut. 

L'hàbit de percebre la velocitat i direcció de la pilota quan ve per terra, quan ve per l'aire o quan bota; la força muscular, la proporció d'aquesta, adaptada a la intenció de la jugada, la rapidesa de reflexos i el saber-poder llançar-la a un determinat punt de la pista, la sana rivalidad que posa el mèrit i el gust en el fet de jugar i de participar, és un aprenentatge, juntament amb altres, que també serveix per enfrontar-se a la vida. 

Una educació integral hauria de perseguir la capacitat autonòmica de la persona, una autonomia i una independència solidàries. El borrego del ramat i l'abella de l'eixam no són solidàries; el borrego segueix el ramat, l'abella, l'eixam; tots, de manera instintiva no racional, sense saber per què ni per a què. La persona necessita ser educada en l'hàbit de solidaritat intel·ligent i lliure. Per això necessita ser ama de sí, del seu cos, dels seus reflexos, de la seua força, de la seua salut. Ama de la seua intel·ligència, de la seua llibertat, del seu saber. En una educació integral encaixa molt bé la pràctica del nostre esport, la pilota valenciana. Autonomia i solidaritat; la connexió perfecta amb els altres, l'equip i els contrincants. 

Per això, una associació sense ànim de lucre, com AFEI, una associació que fomenta l'educació igualitària d'infants i de joves dels dos sexes, també contempla l'esport dins dels seus objectius, especialment l'esport tradicional del joc de pilota valenciana. 

Aquesta associació, AFEI, ha nascut per tal de remeiar, en l'àmbit educatiu, la creixent pobresa que va desplegant-se per la societat. Nens i nenes que no poden satisfer l'import del menjador, nens i nenes que no poden comprar els llibres de text, joventut que no pot accedir als estudis superiors a que aspiren i pels quals estan dotats, etc. Tots sabem que el govern no ha pogut, no ha sabut, no ha volgut, o s'ha oblidat de satisfer algunes d'aquestes necessitats. 

Si bé és veritat que l'associació assumeix una obligació que li correspon a l'Estat i, doncs, sembla exonerar-lo, tot convertint un deure estatal en almoina privada, també és veritat que tots tenim la responsabilitat de tots, de la mateixa manera que qualsevol partícula de la galàxia depèn de totes les altres. Allò que sembla a primera vista una suplència de l'obligació estatal i, per tant, una privatització de les obligacions públiques, és realment una acció humanitària, una acció política en pro de la justícia i del futur del país. Car una societat inculta és una matèria fàcilment modelable per manipuladors de tota classe. Qui no és l'amo de sí, qui no sap reclamar el respecte a la seua dignitat, prompte esdevé esclau d'altres... El borrego i l'ovella ens proporcionen carn, llet i formatge, l'abella ens serveix la mel. Però no reclamen el respecte a la seua dignitat, ni lluiten per ella car no senten la necessitat de reclamar-la perquè aquells que els la neguen no pertanyen al ramat (com els que ens la neguen a nosaltres) ni tampoc saben què és la dignitat. 

Quan no donen ni carn ni llet ni formatge ni mel, els passa, gairebé, com a les formigues, que no ens serveixen per a res. A aquestes, quan, damunt, ens molesten, les donem verí, per tal d'exterminar-les...

miquelrais.blogspot.com

Entrada anterior: "Solució final".Una més?

Aprofitant que Protàgoras va dir que "l'home és 'mesura' de totes les coses, de les que són en tant que són i de les que no són en tant que no són", podríem pensar, al nostre aire, que l'home (home o dona) és una 'mesura' no quantitativa, sinó el model qualitatiu segons el qual tot es mesurat. En aquest sentit, la 'mesura' determinaria el valor que té cada cosa (humana o no humana) per a l'home. L'home exigiria, com a 'mesura', que les coses se li adequaren. Per exemple, els drets humans en serien una conseqüència, o les classes socials haurien d'igualar-se en drets, oportunitats i nivell econòmic per a conformar-se a l'esmentada mesura; o l'home, en la seua condició de ciutadà, exigiría una societat amb polítics honrats sense 'castes' polítiques, en la qual les empreses tinguessen una finalitat social i on la sensibilitat ecològica sigués una preocupació generalitzada, o, en fi, que, per exemple, la dependència o independència de cada país estigués feta a la mesura de la voluntat dels seus habitants. És a dir, un món a la 'mesura' de l'home (i de la dona). És a dir que el món s'ajustaria a la mesura de l'ésser humà. El cristianisme va dir desprès que l'home era el rei de la creació. Però la paraula rei ho va desgraciar tot. Així és que avui, "ni rei ni roque".

Alguns pensen que des de temps molt antics, l'homo sapiens interpretava el món inventant històries a partir de les experiències acumulades, històries explicatives que es convertiren a la llarga en les primeres religions. Les religions interpretaven el món. L'ésser humà, doncs, mesurava les coses utilitzant la vara de mesurar religiosa, una vara, al cap i a la fi, inventada per ell, però que acabà mesurant-lo a ell. Desprès aquesta vara cedí una part de la 'mesura' a la filosofia, invent humà, també. Amb el córrer dels anys i dels segles una altra vara de mesurar, la ciència, anà obrint-se camí, no sense problemes amb la vara religiosa (recordem el conflicte de Galileu amb els teòlegs catòlics).

Quan Protàgoras qualificava l'home de 'mesura', a quina classe d'home o dona es referia? A l'individu? A un grup social més o menys ampli? O a la humanitat sencera? 

Tant s'hi val que l'origen d'una interpretació siga l'individu, una col·lectivitat o la humanitat sencera. El que importa és que aquesta interpretació siga acceptada per moltes persones. Tot depèn de la publicitat, propaganda o apostolat que hom hi esmerce. En aquest sentit, mira per on, hem aplegat a l'economia. La publicitat, la propaganda, l'apostolat són activitats que costen diners. Els diners els té el gran capital. Ergo el gran capital, que cada dia és menys social i més privat, controla la publicitat, la propaganda, l'apostolat, el poder... I ho controla segons els propis interessos. Hem aplegat, doncs, a la 'mesura' sotmesa als interessos del gran capital. Així, doncs, el gran capital, és 'mesura' de totes les coses. Des de l'home primitiu, passant per Protàgoras, hem aplegat a la situació actual: l'home o la dona de les grans empreses, de les grans finances, els homes i dones que guarden els seus capitals en paradisos fiscals, són la 'mesura' de totes les coses. Així podem descobrir el secret del calfament global, de la desaparició d'espècies animals i d'espècies vegetals, de la contaminació del planeta, de les guerres, de la crisi econòmica, de la pobresa i de les malalties galopants arreu del món, un secret que radica en els interessos del gran capital, 'mesura' de totes les coses, de les que són en tant que són i de les que no són en tant que no són.

Ja és hora que l'ésser humà en la seua condició d'ésser humà sense afegits, adopte la resolució que li correspon, de ser 'mesura' de totes les coses; que el món s'humanitze d'una puta vegada. Necessitem ja lleis humanes, constitució humana, justícia humana, poder humà, economia humana, llibertat humana, democràcia humana. Necessitem un front humà contra la desmesura inhumana i rapinyaire. Necessitem una confluència d'éssers humans per a desplaçar del poder (humana i democràticament) l'infecte monstre que ens ha robat la 'mesura', i accedir, per fi, a l'home, a l'ésser humà, a la persona, 'mesura' de totes les coses. Perquè l'ésser humà no solament és, sinó que té el deure de ser 'mesura' de totes les coses: que el món s'humanitze, no que l'home es bestialitze. Ens ho devem els uns als altres, perquè no és just que la bèstia neoliberal ens haja robat el nostre dret a la 'mesura'.