La paraula lliure és el terror de la injustícia

                                                                                        Entrada anterior: Cavil·lacions intempestives

Qualsevol manifestació pública que no agrade al govern o a l'oligarquia a la qual serveix, serà castigada amb multes siderals i altres tipus de punicions amb l'excusa de mantenir l'ordre públic. Es curiós que s'anomene ordre públic al públic desordre de les injustícies causants de les protestes. Precisament les protestes pretenen acabar amb el desordre de la injustícia social establerta. Aquella frase atribuïda a Goethe, funcionari de la Cort de Weimar, quan, desprès d'ordenar disoldre la multitud que perseguia un lladre, no el va detenir tot dient: "Preferisc cometre una injustícia abans que suportar el desordre" ("Ich will lieber eine Ungerechtigkeit begehen als Unordnung ertragen"), ens podria servir per analitzar el fenomen. Considerava desordre obeir la voluntat del poble, si castigava el delicte com aquell volia. Així, l'ordre vendria del poder quan s'imposa, siga injust o no; el desordre, del poble. L'ordre vendria de dalt; el desordre, de baix.

Sabem, per contra, que, més aviat, és la injustícia el desordre, car dóna a uns allò que correspon a altres; és a dir, car dóna a uns allò que no mereixen tot arrabassant-lo a altres i privant-los del seu dret. Goethe, funcionari de la cort de Weimar, "un senyoret de merda" segons Joan Fuster (1), preferia exercir la injustícia contra els inferiors a suportar el desordre de tractar-los amb justícia. Aquesta frase ens fa pensar que la justícia social, o la protesta per les injustícies socials, és un desordre als ulls dels privilegiats, perquè deixarien de ser privi-legiats si es complira. Goethe preferia l'ordre social superior de la oligarquia, basat en la injustícia social exercida sobre el silenci del poble. És el que està fent el PP a les ordres de l'oligarquia europea.

Desprès d'haver empobrit les classes populars amb les reformes incansables que cauen sobre ella; desprès d'haver posat preu a les possibles reclamacions davant dels jutjats (llei de Gallardón), ara hom vol sancionar les reclamacions públiques (manifestacions i vagues). El PP prefereix cometre la injustícia d'empobrir el poble abans que suportar el desordre que suposarien les protestes i reclamacions d'aquest, així com la informació als conciutadans del que realment passa. El poder vol dues coses: injustícia i silenci. Els nostres governants, espanyols, europeus i mundials, primer provoquen la pobresa i desprès posen un preu prohibitiu a les vies de sortida d'aquesta. Ens emboteixen per un forat que ens esprem els nostres bens i desprès, si volem sortir, hem de pagar la sortida a un preu inassequible. És com si hom volguera tancar el poble en una espècie de camp lingüístic de concentració nazi sense cap sortida. Fan com aquell pare o aquella mare que, desprès de maltractar el seu nen, li pega perquè plora.

Preferixen la injustícia al desordre

Aquesta obsessió de silenciar les veus crítiques, la paraula lliure, s'ha posat de relleu, a més del que estem dient, amb l'atac que aquests darrers dies ha sofert el bloc de Vicenç Navarro, catedràtic de Ciències polítiques i socials a la Universitat Pompeu Fabra i professor, a més, en la Universitat John Hopkins dels EUA, on dirigeix el Programa de Polítiques públiques i socials. Hom ha volgut silenciar aquest professor, una veu crítica àmpliament llegida,  amb un atac cibernètic tan altament especialitzat, que ens fa pensar que hom pretenia destruir l'esmentat bloc. Sortosament aquest ha sigut recuperat amb l'ajuda d'experts informàtics amics (vide, sis plau, el bloc: Vicenç Navarro).  

La injustícia es el veritable desordre, no la paraula lliure, no la crítica pública. El desordre del poder és el que s'hauria de castigar, no les protestes de carrers i places, no les manifestacions o les vagues. Goethe, malgrat la seua intel·ligència i genialitat literària (o potser per això), ha donat forma de principi a la repressió de la paraula crítica i lliure. Ha contribuït a mantenir el món a l'inrevès: els delinqüents, al poder, amos de la paraula, i les persones honorables, el poble, arrossegats pel fang i silenciats. Per això, Goethe és una taca en la història de la intel·ligència des del moment que formula el principi en el qual s'ha basat i es basa l'oligarquia de tots els temps, siga aquesta oligarquia imperial, monàrquica, burgesa liberal o simplement l'oligarquia neoliberal d'ara. 

"Preferisc cometre injustícia abans que haver de suportar el desordre". Heu aquí la gran paradoxa: un gran escriptor (la contradicció feta home), befa i escarni de la paraula lliure! 

Estarà Mefistòfil darrere
de l'afecció de Goethe a les injustícies?

Tanta és la befa i escarni, que el Govern Valencià, govern de la Delinquència(2) (que no Generalitat) Valenciana, està cometent a hores d'ara la suprema injustícia de deixar sense paraula i sense informació verídica el poble valencià. Avui, a les 11,55h del 29 de novembre de 2013, Fabra i la injusta justícia estan intentant tancar definitivament RTVV. Així donen compliment a la frase de Goethe. Cometen injustícies, perquè no volen sofrir el desordre que hom faça justícia i hom publique la veritat. 

Utensilis de la Delinqüència(2) Valenciana 
barrant el pas a Canal 9

-------------

(1) Podeu consultar-ho al llibre: "Un ofici del segle", de Joan Garí.

(2) Presumpta

Cavil·lacions intempestives

                                                                          Entrada anterior: Una lectura actual d'Albert Camús

Les guerres són una condició humana. 
Sempre n'hi ha hagut

Si un edifici, al poc de ser construït, s'esfondra del tot o a mitges o simplement té goteres (p. e., l'edifici Àgora o el Palau de les Arts, a València), de seguida pensem que l'arquitecte és un barroer o un irresponsable malfatà. 

Si trobem restos humans soterrats en una cuneta, solem pensar que pertanyen a republicans assassinats pel dictador durant la guerra o en la postguerra i que fins ara no els hem trobat perquè el poder franquista encara no ho ha volgut. Els arqueòlegs són capaços de saber el nivell de cultura, l'organització social, les tècniques de fabricació, etc., d'una col·lectivitat humana, a partir de les restes deixades per aquesta. Coneixem les persones pel que fan i més encara per la relació coherent o incoherent del que diuen i el que fan (per exemple, Rajoy). Saber que les obres ens revelen la persona que les fa és un saber antic, tan antic que ja Jesucrist ho deia en les seues predicacions: "Coneixereu cada arbre pels seus fruits" ("Unaquaeque enim arbor de fructo suo cognscitur", L., 6-44). Tant és així que podem jutjar la mentalitat d'un grup social a partir del seu vot en les eleccions, no solament perquè ens revela la seua tendència política, sinó també perquè, en el cas que voten a favor d'unes persones corruptes, ens revela la seua qualitat moral o la seua capacitat intel·lectual.

"Les realitats visibles ens porten a les invisibles" ("Per visibilia ad invisibilia", S. Pau, Epístola als romans). El déu cristià té el poder de fer allò que ha fet. I encara més del que ha fet, perquè la teologia diu que és omnipotent. Així, doncs, els éssers de la creació mostren el poder de déu; també, el seu amor i la seua bondat. Què ens mostren els huracans? Què ens mostren els terratrèmols? Què ens mostren les sequeres persistents? Què ens mostren les inundacions? Què ens mostren les pedregades? Què ens mostren les guerres (i, més encara, les guerres religioses entre cristians)? Què ens mostren les crisis econòmiques, les grans fams i les pestes, o la freqüent crueltat humana, els lladronicis, els crims, les tortures...? Què ens mostren les considerades bones persones quan sovint es posen al costat del poder corrupte? Ens mostren el poder de déu? També ens mostren el seu amor, la seua bondat? Esteu segurs que ens mostren poder i amor, tots dos barrejats? ("Per visibilia ad invisibilia", "Unaquaeque enim arbor de fructo suo cognscitur"). Si el rentaplats cau sovint en avaries, solem culpar al fabricant, més que al rentaplats.

És possible que hom ens responga: els pecats humans ens mostren la influència de Satanàs en la perversió de la llibertat humana o la ignorància de les bones persones que no saben el que fan. Caldria, però, tornar a preguntar: es que no creiem que déu va crear l'àngel Lucifer amb la possibilitat de pecar? És que, desprès de pecar, no el va castigar amb el turment etern, un castic pitjor que la doctrina Parot? No és així com condemnà els humans a ésser temptats i desprès castigats també al turment etern? Coneixeu algun dels torturadors nazi/feixistes que pensaren o desitjaren fer alguna cosa pareguda?

Per què els ciutadans castellonencs acudien a Carlos Fabra per obtenir favors com si fora un sant miraculós a l'estil de la Virgen del Rocío, posem per cas, i desprès el tornaven a votar pensant en els favors futurs? Per què hi ha sants i santes més miraculoses que altres? Per què Déu i els sants fan més favors a uns que a altres (consagrant, ja des del cel, les desigualtats i marginacions humanes)? Per què s'intenta comprar els favors de déu i dels sants (amb misses, sacrificis, almoines, resos) com es compra els favors dels polítics amb diners, publicitat o vots? O al contrari: no podria ser que, acostumats els humans a comprar els favors celestials, comprem, també, els favors dels polítics, mentre els polítics al seu torn compren els favors dels capitalistes? Per què els ciutadans valencians se senten tan agraïts a la seua alcaldessa o a Camps i la seua colla successora, que els aclamen casi com si foren la Verge dels Desemparats o la Verge del Pilar ("que, per cert, no quiere ser francesa sino capitana de la tropa aragonesa")? Per què la devoció de tants fidels als sants i a la divinitat és tan pareguda a la devoció de tants ciutadans als personatges del poder polític i econòmic? Per què orar és alabar i demanar, però no mai exigir?

Qui ha dissenyat la divinitat i el cel? La divinitat? O potser la humanitat? Per què hi ha (o hi ha hagut) tantes classes de cel o de religió i concepte de déu com maneres de ser humanes, com ètnies o cultures? És el déu que coneixem qui ha fet l'home a la seua imatge o és aquest home qui ha fet déu a la seua? És o no és la religió una creació cultural?

Si el rentaplats cau sovint en avaries,
solem culpar al fabricant,
però qui es fot som els clients

Heu aquí algunes de les meues cavil·lacions, tal vegada massa intempestives.

Una lectura actual d'Albert Camús

                                                                  Entrada anterior: Abans d'ensenyar cal conèixer l'alumne

El dia 7 de novembre Albert Camús hauria complit 100 anys, si no haguera mort el 4 de gener de 1960. El 1950 havia rebut el Premi Nobel de literatura.

Des que va aplegar algun dels seus llibres a les meues mans, vaig tractar de llegir-los tots. Segurament no ho vaig aconseguir. És, però, segur que aquells que llegí em van agradar. Em van agradar i em van fer pensar. Aquells pensaments meus no eren exactament la reproducció del que ell havia escrit. Eren, també, els pensaments que ell havia desvetllat en mi. 

Em va colpir la famosa novel·la "La Peste". De tal manera que, si ara la llegira, confesse que tot seguit pensaria en el neoliberalisme i la crisi que ens ha portat, pesta mortal que ens està contagiant a tots i matant-nos èticament, política, cultural i econòmica. Cada dia es troben per aquí més rates mortes que han estat acumulant el virus. La pudor de la seua corrupció ens resulta insuportable. Però el poder contaminant és força poderòs. Diuen que ha contagiat a casi tots els partits i gran part de l'electorat. Els més afectats són els que estan a prop del poder i els que poden accedir-hi, juntament amb el poder econòmic internacional (els mercats? L'oligarquia econòmica? No ho sé, però podria ser). Tant es així que en "Salvados" del diumenge passat em vaig adonar (si bé alguna notícia tenia del problema dels ERO andalusos), em vaig adonar, deia, que la pesta ha aplegat als treballadors: molts d'ells lluiten per la supervivència, uns contra altres en lloc d'unir-se tots contra el sistema (l'únic causant de la pesta, segons Tzvetan Todorov) i contra l'oligarquia que el propaga. La pesta és tan degradant que, en bastants casos, acaba amb la solidaritat obrera.

Desprès vaig llegir "L'Homme Révolté", d'on vaig traure aquesta idea: qui no es revolta està perdut. Camús ho explica: "Què és un home revoltat? ... "És ... un home que diu sí, des del primer moviment"... "La revolta dóna a llum valors". I cita a Sheler: "Per poder ser, l'home s'ha de revoltar" .

Des d'aleshores, aquesta idea l'he tinguda present. Cal revoltar-se contra tot allò que ens limita, ens anul·la o ens deprava. Cal revoltar-se, per exemple, contra aquells principis que en el nostre interior espontàniament ens guien com si foren constitutius del nostre ser. Principis que segurament formen part del "super-ego" dogmàtic heretat de la mentalitat dels nostres pares i família, o que hem assimilat influïts per la religió, o per l'escola, o per colles d'amics, o per l'ambient social popular que ens envoltà de petits i adolescents, o pels còmics llegits, o per les novel·les que es passaven d'unes mans a altres, o pels films que hem vist, etc. Principis que ens dificulten obrir-nos a noves formes de pensar.

Si els desallotjats es revolten, estan dient sí a la vida i no a la mort; si els treballadors del món (de la UE o d'Espanya o de Canal 9) es solidaritzen i fan un bloc campacte, estan dient sí a la vida i no a la mort. Si els espanyols se solidaritzen contra Merkel, contra la troika, contra la banca, estant dient sí a la vida i no a la mort. Quan Catalunya s'afirma i diu si a la seua llibertat de voler, es nega a extingir-se; no es revolta contra l'ésser d'Espanya, és revolta contra la pròpia destrucció. Quan València es manifesta contra la supressió de Canal 9, està afirmant el dret de tenir una televisió valenciana que parle la seua llengua i que informe realment del que importa als valencians, sense manipulacions ni mentides com fins ara; aleshores està afirmant el dret a treballar i que no se'ls robe allò poc que tenen, com és habitual. No és possible que un ser humà diga sí a la vida si no es revolta contra el sistema neoliberal. I dir sí a la vida és dir sí a la vida de tots, no solament d'uns quants, perquè, si així fos, seria igual que dir sí a la mort, seria igual que sotmetre's a principis inhumans, depravats i corruptes, no seria una revolta.

En "Le Mythe de Sisyphe", Camús s'esforça per omplir d'optimisme el cor dels perduts en un món absurd, sense esperança. S'esforça per convèncer-nos que no mai tirem la tovallola. Recordem que, segons el mite, Sísif està condemnat a pujar una gran pedra des de la vall al cim d'una montanya, de tal manera que, quan hi arriba, la pedra rodola muntanya avall i ell l'ha de tornar a pujar. I així sempre. Malgrat tot, Camús afirma: "La mateixa lluita vers el cim basta per omplir el cor d'un home. Cal imaginar Sísif feliç"... "Veritablement el camí importa poc, basta la voluntat d'arribar". Sísif representa per a ell una forma de revolta: la revolta contra un món absurd.

Al llibre "L'Été", en el capítol "Els ametllers", ens confesa: "Quan jo vivia en Alger no mai perdia l'esperança durant l'hivern, car sabia que en una sola nit, una sola nit pura i freda de febrer, els ametllers de la vall dels Cònsuls es   cobririen  de flors blanques". Una promesa natural, en ple hivern, de l'esplendor alegre de la primavera. 

Vist, però, el que hem vist en el món que ens ha tocat viure, podíem dir amb Dante Alighieri: "lasciate ogni speranza". Vull dir: "Ni brotes verdes" ni primavera anunciada pels ametllers florits en ple hivern. Mentre el poble no es revolte contra la seua negació (el sistema neoliberal), no hi ha res a fer. Durant el temps en què aixó no passe, l'economia i la política del món romandran absurdes dins d'un món absurd. De tota manera, sempre ens quedarà el remei de Sísif: pujar la nostra desgràcia fins el cim amb l'entusisme de l'esforç i tornar-la a pujar repetidament, feliços en la tasca. Car la dura tasca de pujar els nostres mals vers el cim és una revolta, una afirmació de vida. Cada pujada, però, és una revolta parcial. Mentre no aplegue la revolta definitiva i global (en la victoria de la qual, no creia Camús, perquè el món era i és absurd), viurem en l'etern retorn del que parlaven els antics i també Nietsche. Pujar i redolar, pujar i redolar, pujar i redolar... Hi ha, emperò, dues sortides, cap de les quals del gust de Camús: el suicidi i la religió. Són dues solucions que, per a ell, significaven la derrota total.

Abans d'ensenyar cal conèixer l'alumne

                                                                            Entrada anterior: Rebombori i efluvis de corrupció

Segons una determinada teoria pedagògica, el docent, quan al principi del curs entra en la classe, allò primer que deu fer no és ensenyar, sinó aprendre. Aprendre qui són els alumnes, com pensen, què saben d'allò que va a ensenyar, quins problemes vitals tenen, a què aspiren, quins són els seus gustos i les seues aficions, etc. I continuar aquest aprenentatge combinant-lo al llarg del curs amb la tasca d'ensenyar.

La raó d'aquest primer pas es basa en el principi segons el qual allò que puga assimilar l'alumne depèn del contingut cognoscitiu del seu cervell, de les estructures hi preexistents. Se l'ha d'ajudar a assolir aquells sabers que puguen encaixar en el que ja sap per a que s'estructuren i esdevinguen un nou saber, capaç d'accedir a altres. Només s'assimila i es converteix en coneixement nou allò que s'acobla a les estructures cognoscitives prèviament existents en el cervell. 

Diem estructures cognoscitives, però no són exclussivament cognoscitives: són, també, emocionals. Com que les emocions i les motivacions condicionen els coneixements, a més de combinar-se amb ells d'una manera metafòricament semblant a l'oxigen i l'hidrogen  en l'aigua (és a dir, com qualsevol compost químic), l'ensenyant ha d'aprendre, també, l'estat emocional dels alumnes.

Malauradament aquestes normes pedagògiques no solament serveixen per educar, sinó també per altres propòsits menys humanitaris, un dels quals ens l'ha fet saber Snowden. Per ell ens hem enterat que Obama i els seus caps (que simbolitzarem amb Wall Street i el Pentàgon) estan interessats en nosaltres: amb qui ens relacionem, de què parlem, què visitem en internet, quins gustos tenim, quins són o no són els nostres interessos intel·lectuals, etc. Volen saber el que som (és el seu aprenentatge) per a manipular-nos millor o, per si de cas, enviar-nos un dron qualsevol (o quelcom similar que exercisca el seu poder sobre nosaltres). El coneixement que volen adquirir no és per a resoldre els nostres problemes vitals i millorar el nostre estar en el món, sinó per a ingressar (ells, no nosaltres, esclar) més dòlars i per consolidar el seu domini del planeta. Com tenen dòlars de sobra, robats als seus treballadors i a qui siga (nosaltres, per exemple), compren i compren voluntats i intel·ligències, tecnologies i tècnics per aconseguir els seus propòsits. No obstant, allò que més hauria de preocupar-nos és la presumible col·laboració dels nostres governants, d'alguns dels nostres conciutadans i dels medis que ens serveixen per comunicar-nos. Vosaltres i jo sabem quan fàcilment es venen tots aquests, si la bossa amb què els compren sona bé.

Encara que aquests sicaris d'Obama empren coneixements utilitzats en la docència, el que fan no és pedagògic, sinó pervers. Car el docent no sols coneix l'alumne i alimenta la seua intel·ligència, sinó que col·labora amb ella, la guia i l'ajuda a descobrir nous horitzons a partir del nivell en què es troba, perquè aprendre no és alimentar-se passivament dels coneixements o mentides que hom rep, sinó descobrir-los individualment o en grup (els coneixements com coneixements i les mentides com mentides). Amb l'aprenentatge hom descobreix, mitjançant una investigació lliure, allò que no se sabia, al temps que hom s'emancipa progressivament amb la finalitat de ser capaç d'autodirigir-se, tot sabent que l'individu humà sols és possible perquè hi ha una societat de la qual depèn. Un alumne així és crític i no accepta res sense reflexionar-hi atentament, bé es tracte de ciències socials, de filosofia, de ciències exactes, de ciències de la natura, com de tècniques diverses, etc. El docent no mana com Rajoy o el cap de policia. El docent obre horitzons i col·labora amb els alumnes per a que s'hi desenvolupen. 

Amb bons ensenyants i bons sistemes d'ensenyament (no amb el que ens està imposant el PP i l'Església) hom aconseguiria un món en el qual la crisi que vivim potser no poguera repetir-se.

De tota manera, la resistència i la lluita sempre és possible, malgrat els poders i les lleis que ens ofeguen. L'exemple, pel que fa a la docència, ens el podrien donar el grup d'ensenyants que, durant la dictadura, s'organitzaren al País Valencià (aleshores Región valenciana) i constituïren el Seminari de Pedagogia, amb l'ajuda del qual (reunions setmanals i cursets periòdics), sota l'ombra protectora del Col·legi de Doctors i Llicenciats (dirigit, poc temps desprès, per la Degana, la inolvidable Rafaela Erades,  i un grup de professors i professores progressistes), practicaren discretament una docència clarament antifranquista. 

Resistiren i actuaren en la mesura de llurs possibilitats.