A la realitat li agrada amagar-se

                                                                                                          Entrada anterior: El viatge a Mart

L'altre dia va aplegar al meu correu electrònic un article de Carlos Fresneda sobre Zygmunt Bauman, publicat en elmundo.es.

Reproduïsc un paràgraf: "Todo se diluye a nuestro alrededor. Cualquiera diría que la 'modernidad líquida' que vislumbró Zygmunt Bauman se ha convertido en un torrente que todo lo arrastra. No va quedando nada sólido a lo que agarrarse. Y lo que es peor: cualquiera diría que hemos pasado de la fase 'ultralíquida' a la gaseosa. Todo se está haciendo cada vez más etéreo".

Pense, tanmateix, que la "modernitat líquida" i la "ultralíquida" és i no és, perquè allò de no romandre res sòlid on agarrar-se és relatiu. No roman res sòlid en aparença. Però hi ha una cosa que roman ferma, sòlida i resistent, monolítica: el capitalisme, especialment el neoliberal. Tot cau, tot passa. El capitalisme perdura en l'inconscient, com el déu d'Agustí d'Hipona: "més íntim que allò més íntim de mi mateix". És tan íntim que s'ens escapa a la consciència. Està tan a dins que se n'ix. Jaques Lacan bateja aquest fenomen freudià amb el terme: "èxtim". Denota allò tan "ín-tim", que és "èx-tim", perquè no és solament nostre, està dins i fora, ens supera. Podríem posar molts exemples. Per ara, tanmateix, ens basta el que m'interessa posar en relleu: el neoliberalisme. És la causa de tot el que ens passa i no ens n'adonem. Està en tot i no ho notem. Per què tants aturats? Per què tantes reformes laborals? Per què tants desnonaments? Per què tantes privatitzacions? Per què tantes retallades? Per què...? Per la corrupció dels polítics? Per la corrupció dels banquers? Per la corrupció dels empresaris? Per la incompetència dels experts? Pels fraus a Hisenda? Per la fugida de capitals als paradisos? Pels mercats desregulats? Pel Banc Central Europeu? Per la Merkel? Per Zapatero? Per Rajoy? Per l'Església que en lloc d'expulsar el mercaders del temple, els acull i és ella la mercadera, la que comercia? Per l'avarícia dels poderosos? Sí i no. Tots són causes, sí. Però són causes perquè estan dins d'un sistema i el sistema està dins de cada una i de totes (íntim i èxtim) fent-les fer el que fan. És el sistema neoliberal.

Canvien els costums, canvien les creences, les religioses, les socials, les polítiques. Però el capitalisme cada dia és més fort en la societat i en les ments dels ciutadans. Amb alegria o amb por, aquí està com un monòlit sagrat que ho presideix tot i ningú s’atreveix a tombar-lo. Potser ningú hi pensa seriosament com la causa del desastre.

El neoliberalisme el portem tan a dins que ens supera i se n'ix sense anar-se'n. Canviem i ell no canvia dins de nosaltres. Provoca la crisi més gran de la història i la gent el busca per a resoldre-la. Perquè la culpa, creiem, la tenen altres, no el sistema.

Més d'una vegada he parlat en aquest bloc de quelcom que ens impedeix conèixer la realitat en sí mateixa; bé siga citant la teoria de Paul Auster, amb la figura de les paraules com pedres d'un mur darrere del qual estaria la realitat; bé siga citant Lewis Carrol (és el poder qui dóna el significat a les paraules), Plató (el mite de la caverna) o Parmènides o la correcció del llenguatge correcte (orto-grafia). Bo, doncs ara us citaré un altre autor: Slavoj Zizec. Slavoj Zizec comentant Lacan. Allò real, diu, és simultàniament la Cosa a la qual no és possible accedir directament i l'obstacle o pantalla que impedeix tal accés directe. Convé recordar que Heràclit deia una cosa pareguda: "A la realitat li agrada amagar-se".

Jo també interprete ara: la Cosa real (el neoliberalisme en aquest cas), causa de les diferents causes de la crisi, a la qual no podem accedir, és l'obstacle o pantalla que ens hi impedeix l'accés directe. El neoliberalisme ens impedeix descobrir que ell és la crisi. 

Tremola: es més íntim que tu mateix. 
(Si l'església digué: "el liberalismo es 
pecado", què serà el neoliberalisme?)

El viatge a Mart

                      Entrada anterior: No hi ha societat, només individus de classe superior

Es parla aquesta temporada d'un viatge al planeta Mart; un viatge sense retorn, per colonitzar-lo. Es té la intenció explícita que els terraquis, terrans, marcians, martícoles, alienígens, o com es diguen els astronautes viatgers (terrícoles no, perquè ja no habitaran la terra), s'instal·len en Mart i en prenguen possessió en nom del poder neoliberal que els haja enviat i de la creu, símbol de la religió preferent d'aquest poder. Reproduiran, així, l'estampa de Colom quan va prendre possessió d'Amèrica, en nom de la corona castellana que havia sufragat l'expedició, en una ma l'espasa, en l'altra l'estendart de la Corona i, en la ma de l'eclessiàstic preceptiu, la creu.

És absolutament normal en una crisi  que està empobrint la població al galop; en una crisi que obliga l'Estat a vendre-ho tot a un preu irrisori, a quedar-se sense res, més magre cada dia; és absolutament normal que en una tal crisi el capital dels capitalistes i els capitalistes també, engreixen i engreixen, els caiguen els euros per les orelles, pel nas, pels ulls, plorant llàgrimes de diners (d'alegria i de diners), els caiguen per la boca en forma de bava (extasiats com estan i agraïts pel gran amor que està demostrant-los déu en haver-los tocat amb el dit, com profetitzara Michelangelo Buonarroti en el fresc de la Capella Sixtina). El capitalisme neoliberal, tocat pel dit de déu per a la gran missió de colonitzar pacíficament el planeta de l'altre déu, el déu guerrer del paganisme, convertirà el planeta pagà i guerrer en territori on s'allotjarà  la pau cristiana. I tot açò gràcies a la crisi enviada providencialment pel déu neoliberal.

No importarà que no s'hi troben ànimes per convertir. En Mart no hi ha cap marcià que circule per allí, tampoc no hi ha res viu, ni animals, ni vegetals, ni segurament bacteris ni microbis. Només minerals. Un desert, vaja, bo per a fer oració o per trobar allò que ara es un gran negoci: minerals de luxe o de gran interès econòmic o estratègic. Ara que la major part dels humans no tenen res, convertits en un desert de bens, sabem que una minoria fan el seu agost. No heu vist a la tele o llegit a la premsa que els negocis més lucratius són ara els d'objectes de luxe? Doncs això mateix. Segurament hom vol colonitzar Mart, a més de per les raons dites, pel negoci del luxe i altres possibles i perquè probablement suposarà una despesa inútil (és a dir, de luxe). 

Sempre la pobresa ha estat un bon caldo de cultiu del luxe. No dels pobres, sinó del amos dels pobres. Em dóna la impressió que els pobres, quant més pobres són, més rics fan als rics. Aquest podria ser el secret que ara, en plena crisi, hom vulga fer una despesa tan luxosa, tan gran i tan inútil com és el viatge a Mart. Car els pobres, amb la seua pobresa, estan fent tan rics als rics, que aquests suen euros i dòlars per tots els porus i altres forats corporals que m'estalvie de dir. I no sabent què fer amb tanta riquesa, han imaginat un viatge a Mart sense retorn. Suposen, potser, que els terraquis de Mart aniran enviant minerals preciosos o d'interès estratègic que, convertits en pecúnia, faran encara més rics els rics. Si passara això, veuríem colls adornats amb riquíssims collars, canells amb polseres d'ensomni, vestits enlluernants, cases neoliberals esdevingudes palaus aristocràtics, cotxes d'alta gamma, iots sofisticats, etc. Així provocarien l'admiració i el respecte dels pobres al temps que els distraurien caritativament de la misèria necessària en què es belluguen.

Tanmateix, pense que l'Eurogrup ha fet càlculs de les despeses previstes en l'aventura martiana i ha descobert que s'havien quedat curts (perquè -sabeu?- els rics no tenen mai prou per al tren de vida que porten). Hom necessita, per tant, màquines espremedores dels pobres, màquines més contundents. Fins ara hom els ha espremut a mitges. Resten encara recialles, residus en llurs butxaques. Calen més retallades en pensions, més reforma laboral (més retallades de salaris, acomiadaments més barats), més desregulació d'allò que encara roman regulat, més privatitzacions. Podem imaginar-ho a partir de la lectura de l'article: "El Eurogrupo presiona para que España adopte reformas 'contundentes' ", El País, 14/5/13. Més encara, amics i amigues. Més encara... 

Per què no agafem, doncs, tots els neoliberalots, els passem per l'espremedora i ens en bevem el suc econòmic?

Les reformes estan matant-me. Però mor
content, perquè, gràcies a mí,
la humanitat farà la gran
gesta de colonitzar 
Mart

No hi ha societat, només individus de classe superior

                                                                                                Entrada anterior: Llenguatge i realitat

Guerrera al front de la seua troupe

Margaret Thatcher ha sigut, i és encara, admirada per la seua troupe neoliberal. Sobre ella s'han expressat moltes opinions laudatòries i s'han citat famoses frases seues. En recorde alguna: "la societat no existeix. Només hi ha homes i dones individuals", o "la gent és pobra perquè no treballa i no utilitza els seus talents". També recorde que va combatre i vèncer els sindicats obrers i que aquesta victòria va ser contra els individus, homes i dones, obrers i obreres, i les seues famílies, els quals i les quals varen esdevenir pobres, perquè ella els va arrabassar el lloc de treball; i no varen poder utilitzar els seus talents per culpa d'ella. Açò em fa pensar que per a ella no solament no existia la societat, però tampoc certs individus: aquells proletaris que no contribueixen de la manera prevista a l'increment dels beneficis de la neoliberal troupe, classe o societat superior: els individus ben situats dins del sistema. Una cosa pareguda al que ara passa amb les reformes estructurals de Rajoy, que semblen la consumació del que ella va començar.  

Recorde també que va realitzar moltes privatitzacions: hospitals, centres educatius, ferrocarrils, etc. Els hospitals privatitzats, moguts pel guany (segons el dogma vigent), van originar més tard multitud de malalties i morts, com hem sabut recentment per la premsa. Els ferrocarrils van sofrir accidents a dojo, amb un nombre intolerable de persones mortes i ferides (foren privatitzats per a obtenir beneficis, no per a servir als passatgers). També aquí, en aquest aspecte, el PP valencià pot estar orgullós d'haver-la imitat. Cotino ens ho podria dir, si no fóra mut. I, en fi, no podem oblidar l'actual crisi neoliberal, originada per ella i Reagan, crisi que està produint tantes malalties, morts i sofriments que som incapaços d'enumerar. 

No puc oblidar tampoc les meravelloses relacions que aquesta Dama de Ferro va mantenir amb el carnisser Pinochet. Amiga dels repressors, deia que volia llibertat i la imposava. Una llibertat que eren, i són, cadenes, sofriments, malalties, morts. Podríem dir-li a ella i a la seua troupe: "Vosaltres els neoalliberadors sou els terroristes repressors!". 

En l'atemptat de Boston han mort 3 persones i han resultat ferides casi 300. En l'accident neoliberal de Texas n'han mort (diuen) 14,  les persones ferides ascendeixen al voltant de 200. Del barri limítrof han quedat destruïdes 70 cases (no podem imaginar la desolació de les persones supervivents afectades per la tragèdia). En el de Bangla Desh, 300 mortes i més de 1.000 ferides. En la tragèdia d'una fàbrica de pesticides en Bhopal (India, 1984. Responsable, la companyia nord-americana Unió Carbide), 20.000 mortes, etc. La diferència entre la tragèdia de Boston i les altres rau en açò: que la primera està maquinada contra una societat concreta, i les altres, per incrementar els beneficis de la troupe selecta d'individus ben situats dins del sistema, segons els principis neoliberals de Reagan, Thatcher, Pinochet i un reguitzell innombrable de presumptes implicats neoliberals. La primera constava de bombes que havien d'explotar en un moment determinat; les altres constaven de bombes amb efecte retardat per a explotar en temps no previst, però acceptat (i siga el que déu vulga!). Així, doncs, podem pensar que totes són actes terroristes.

Hi hauria, doncs, dues classes de terrorisme. Un seria el de fora del sistema, com el sofert a Boston. És el terrorisme així denominat per la classe social que dóna nom als fets. L'altre seria el de dins del sistema, com l'accident de Texas, els accidents dels ferrocarrils de Gran Bretanya, el de Bangla Desh, el de Bhopal, el del metro valencià... Aquests són considerats accidents per la mateixa classe social que n'és responsable. Causen, però, morts, dolor i fam, tants o més que el terrorisme de fora. Són una forma de la lluita o guerra de classes. Consisteixen a estalviar les despeses que impliquen les mesures de seguretat i el compliment de les normes internacionals. Guerra dels de dalt contra els de baix. Els botxins són els de dalt. Les víctimes, som els de baix. Són accidents, però accidents terroristes, exigits per la necessitat del guany neoliberal, basat en l'estalvi de les mesures de seguretat exigides per la normativa internacional. Guany per damunt de tot, de qualsevol vida humana de baixa estofa.

Ara, justament ara, em sorgeix un dubte i una pregunta. Permeteu-me expressar el dubte, si dubtar no és pecat, i fer-vos la pregunta, si preguntar no és ofendre: podríem considerar actes terroristes les accions preferents, els desnonaments, les retallades, les reformes laborals, les educatives, etc.?

Estem vivint una lluita de classes molt agressiva, d'una agressivitat rabiosa. Curiosament, però, les agressions venen dels de dalt contra els i les de baix, els quals i les quals es limitem a sofrir (i potser somiar...).

Tragèdia del metro de València

Tragèdia de Bhopal

Llenguatge i realitat

                                    Entra anterior: D'un món corcat en pot sorgir un altre de sa.

"Imaginar un llenguatge que ens puga explicar el revers d'allò que ens apareix: Descobrir el fil de la trama: La veu oculta: Fixar l'inexpressable..." (Joan Navarro, en A Deslloc, II premi Carles Salvador de poesia, Editorial Denes, 2010). És l'aspiració de l'autor i de qualsevol persona reflexiva.

El llenguatge en general no es limita a expressar el que ja sabem, també ens obri i ens tanca vies d'accés al saber. No sols és una eina per explicar allò que apareix i el seu revers, també és un medi en el qual vivim, com l'aigua en què viu el peix. En aquest sentit, podem pensar que el llenguatge és el lloc del saber, que sense llenguatge no hi ha saber, que dins del llenguatge sabem, descobrim i ignorem, i que distintes ignoràncies i sabers corresponen a distints llenguatges.

Aleshores podríem dir que hi ha, si més no, un llenguatge, l'habitual, en el qual vivim les aparences, la trama del que passa, ignorem determinades veus i l'inexpressable ho interpretem conforme li dóna la gana al guru de torn. Ens barra l'accés a moltes coses, a nosaltres mateixos, a les altres persones i a  la societat en què vivim: ens cega, ens tapa l'oïda, ens converteix en babaus i tòtils. Joan Navarro, a més, tot seguint una frase del filòsof Wittgenstein, ens assegura que podem, i ens convé, inventar un altre llenguatge en el qual visquem tot allò que l'habitual ens escamoteja. És el propòsit del llibre.

Per això, tal volta, Paul Auster diguera que les paraules són  pedres amb què construïm el mur del discurs, un mur que ens amaga el revers de les aparences (en expressió de Navarro), la realitat autèntica, allò que és  i no apareix; un mur que ens fa sords i cecs a allò que realment passa en les nostres vides. Per això cal inventar nous llenguatges que enderroquen els murs construïts pels anteriors, que han esdevingut rutinaris i perversos.

Ja Plató ens parlava de les ombres en la paret de la cova, confoses amb la realitat. I, abans, Parmènides deia en el seu famós poema, que va ser transportat per les filles del sol al palau d'una deessa, on aquesta li revelà el camí de la veritat, la del ser u, distint del de l'opinió plural del comú de la gent. I més abans encara, en una altra cultura, la primera parella humana va voler saber què és això del bé i del mal (què hi ha, diríem, en el revers de llurs aparences), ciència aquesta que els estava prohibida. En saber-la, deixaren de ser feliços: foren expulsats del paradís on vivien, el primer desnonament important de què hi ha constància escrita. També va ser la primera lliçó cristiana-hebrea en defensa de la ignorància, a mantenir la qual s'ha dedicat el llenguatge i els llenguatges durant segles. Per sort,  han anat sorgint, de tant en tant, algunes persones, com Paul Auster, Joan Navarro, Parmènides, Plató i moltes altres (novel·listes, creadors cinematogràfics, polítics, sociòlegs) que ara no venen al cas, amb la sana intenció d'alliberar-nos de les cadenes lingüístiques habituals i obrir-nos els ulls.

De llenguatges, se n'inventen molts, i pocs per desvelar el revers de les aparences i el fil de la trama. La major part, casi sempre per a amagar més encara la realitat, reduïda a simple aparença. Però no caiguem en un altre error, el de creure que tots aquests llenguatges ens venen de fora, del poder. També ens venen de dins, de nosaltres, inventats o acceptats per nosaltres.

Cal, doncs, tenir els ulls ben oberts, imaginar un nou llenguatge, o corregir el vigent, que, a més de retornar-nos el nom de cada cosa, ens descobrisca nous aspectes de la realitat, ocults fins ara, que posen en evidència l'engany de les aparences. No oblidem que el poder, siga polític, religiós o econòmic-empresarial, ha tingut l'obsessió de controlar, des de sempre, el saber del poble (sovint amb la col·laboració d'aquest). És la tasca que acompleixen Església, mitjans de comunicació, institucions educatives, esports de masses, etc. Propaganda, que ara es diu publicitat, tot seguint la tendència ancestral de  propagar la ignorància.