Els coneixereu pel que fan

                                                                         Entrada anterior: De la societat líquida a la vegetal

Segons llegim a l'Evangeli de Sant Mateu, es pot conèixer les persones per les obres que fan, més que pel que diuen, com passa amb els arbres, car coneixem la classe a què pertanyen pels fruits que produeixen. Aquestes sentències ja fa temps que  em persegueixen amb insistència i em desassosseguen el cervell. He aplegat, però, a una conclusió provisional. Atès que parlar és, també, fer, fer obres (un llibre, conjunt de paraules, és una obra), podem conèixer les persones per les coses que diuen i per les coses que realment fan. Però, sobretot, pel desfase o, si de cas, congruència entre obra verbal i obra no verbal. La incongruència entre paraula i obra (entre: "No tocaré las pensiones" i baixar-les; "no subiré el IVA" i pujar-lo; "Actuaremos como Dios manda" i actuar com ordenen els dimonis) ja ens indica alguna cosa sobre el que són les persones. En aquest cas, allò que fa Rajoy, les seues obres, per contraposició al que ha dit, ens informen del que és ell, el seu partit i el neocapitalisme que actua a l'ombra. També és sospitòs que es limiten a parlar i no facen res.

Tot açò ve a propòsit del llibre bíblic, el Gènesi, quan diu que Javéh creà l'home (home i dona) a la seua imatge i semblança. Aplicant, doncs, les paraules de Jesucrist suara esmentades, "per les seues obres els coneixereu", m'aventure a dir que aquestes obres reflecteixen una natura divina bastant decebedora. Quins éssers va crear (viva estampa del creador) que a la menor ocasió li són infidels menjant-se la poma i que, poc desprès, un fill mata a l'altre? Primer plat, desobediència; segon, crim. Això per començar. Aquests personatges exemplars originen una humanitat sempre ficada en guerres, fabulista de mentides i calumnies, maquinadora d'estafes, perpetradora de robatoris, enemiga del proïsme i amiga de l'esclavitud, destructora del medi vital. Un creador, Javéh, més paregut al "Aprendiz de brujo" que a un Senyor omnipotent i omniscient, que personifica la bondad i la santedat.

Pel que fa a la responsabilitat del creador, les deficiències no són minses: còlera freqüent, castics cruels, com són les malalties, les epidèmies i les pestes, la mort, les destruccions de ciutats com Sodoma i Gomorra, la intervenció en guerres, els terratrèmols, els volcans, les inundacions, els huracans, els tsunamis, etc. Podríem dir que Javéh és més incompetent que el Dr. Frankenstein, perquè allò que ha produït és una humanitat monstruosa i destructiva, perseguida amb castics per tal senyor. Bon model per a tal imatge.

La cosa es complica si atenem a la història dels àngels bons i dels àngels dolents. Sembla que Javéh va crear, abans de l'home, els àngels, esperits purs, intel·ligents, bells i bons que vivien feliços al cel. Un dia, però, una part d'ells, es van revoltar, car segurament pretenien ser com Javéh. Potser volien instaurar la democràcia (o el comunisme, qui sap?). Javéh, ajudat per l'arcàngel sant Miquel i pels àngels addictes, s'enfrontà a ells i els dominà, llançant-los a les tenebres exteriors, conegudes com infern. Inaugurà així la posterior aversió religiosa a la democràcia i al comunisme. 

Pobre Javéh! Quin creador més barroer! Quina creació més desgraciada! No us sembla? És possible que fora la primera creació i no tinguera pràctica. Pot ser que desprès n'haja fet d'altres millors en altres mons possibles.

Per acabar d'arreglar-ho, envia el seu fill, el qual és ajusticiat pel "poble elegit", els descendents d'Abraham, els jueus. La intenció sembla que era substituir la religió de la llei, per la religió de l'amor i la solidaritat; l'afany de riquesa, per l'amor a la pobresa, a més d'altres coses que explicarien millor els teòlegs. Ara bé, aquesta baixada del seu fill a la terra va suposar un altre fracàs. Els seus seguidors, coneguts sota el nom de cristians, allò que buscaren ben prompte va ser esdevenir els amos del món. Si Jesucrist va dir que el seu regne no era d'aquest món, els cristians no han buscat altra cosa al llarg dels segles que regnar en aquest món. Si va dir que donaren al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu, ells han volgut sempre ser amos de Déu i del Cèsar. En això consisteix el seu amor, que diuen caritat. Són partidaris de donar almoines, però no de donar drets, llibertat i poder al poble. Volen organitzar la societat i no respecten la democràcia. En el passat deien que el liberalisme era pecat (perquè pretenia donar la llibertat a tots) i ara són liberals i neoliberals, perquè els neoliberals són rics i defensen la llibertat per a ells i els seus negocis, mentre retallen la llibertat del poble. Practiquen una religió d'amor, originàriament altruista, que s'ha convertit en una religió d'amor egoista i amor al poder; que necessita pobres per a exercir la caritat i salvar així la pròpia ànima al temps que satisfà sentiments de compassió. Que fuig, però, de donar-los drets, llibertat i poder.

Comptat i debatut, les obres de Javéh, basant-nos en el mètode de l'evangelista Mateu i en l'esmentada narració bíblica, ens revelen un Javéh poc intel·ligent, poc poderós, maldestre i no gaire bo. La seua creació ha resultat un fracàs. No ha tingut sort, el pobre. Més encara nosaltres, que n'estem sofrint les conseqüències.

Ara, a les albors del nou any, us aconselle que més que la fusta de la creu ("toca fusta!"), toqueu el ferro de l'espasa ("toca ferro!") pel que puga passar. I que resistiu "indesinenter" (aquí) la ferotge agressió neoliberal. 

De la societat líquida a la vegetal

                                                                                    Entrada anterior: Espanya contra Catalunya

Passejant entre tarongers, contemple com les taronges s'esforcen per madurar. El color va insinuant-se entre la verdor de les fulles. Bufa un vent mestral no massa fort. El color groguenc de les taronges es veu i no es veu, apareix i s'amaga, perquè les fulles, mogudes per les ràfegues, s'amaguen i es mostren. Les guarnides branques es mouen en totes direccions, van i tornen obedients al mandat del vent; amb paciència suporten els seus impulsos capritxosos; cap ací i cap allà, avant i arrere. De tant en tant descansen, però tot seguit reprenen la dansa, pacients, submises, obedients. No criden, no protesten; només se sent el soroll del colpejar les branques i les fulles unes contra les altres, obligades per la violència atmosfèrica. El vent ordena, reprimeix i empenta. Sols ell colpeja i maltracta branques, fulles i fruits. És com les envestides policials en les manifestacions. Els arbres, castigats, sofreixen en silenci, ploren i a vegades gemeguen. No xisclen ni criden. Qui xiscla és el vent, com si fos ell la víctima. Sembla el govern quan es lamenta amb crits en sentir-se atacat per les víctimes que ell ataca, les quals només gemeguen.  

El meu esperit s'entristeix i s'asserena en allò que podríem dir una serena tristor, contemplant la resistència pacífica i flexible dels arbres als embats furiosos del vent. Mai han protestat, mai s'han revoltat. Si els talles les branques, callen i desprès responen amb més fruits. Són com els gossos quan llepen la ma de l'amo que abans els ha castigat. Aguanten silenciosos les tortures de la poda, aguanten la sequera  amb les fulles enrotllades o seques, aguanten les inundacions diluvials que els ofeguen com nàufrags en la mar, aguanten les gelades, algunes de les quals els deixen mig morts. Si els dones aliment en forma d'adobs, se'ls mengen, si no els en dones, no protesten ni els demanen com els gossos o els gats. Si els dones aliments tòxics, empal·lideixen i, a la llarga, moren. Obedients, sempre mengen el que els dones i no es queixen. No fan com els animals, domèstics o no, que rebutgen el que no els agrada i roben, si poden, el que els apetix i no els donen. Malgrat tot, quan toca, lliuren els fruits que hom n'espera. Pareixen valencians.

Viuen, com els esclaus, per a satisfer l'amo. Si l'amo no n'està content, els castiga. L'amo necessita guanys. Quan no els obté, canvia de producte, ja siga vegetal, animal o mineral. En última instància, ven o abandona. Així actua el govern. Ara està abandonant els ciutadans i venent als seus amics tot el que aquells havien assolit.

Pel que fa a l'Estat, els economistes saben que el 85% dels ingressos de l'IRPF provenen de les rendes del treball, degut a que el sistema ha regalat a la renda del capital una paorosa baixada d'impostos. Gran part, doncs, del tresor públic és dels treballadors. Per això resulta estrany que aquest sistema es dedique, com veiem cada dia, a assecar la font proletària d'on s'alimenta. Se m'acudeix que ho podria explicar alguna o totes de les tres raons següents: 1) Llur responsables són ignorants i no saben el que fan, 2) pensen trobar una altra font d'ingressos i 3) en el futur l'Estat no necessitarà diners, perquè no tindrà res: tot serà de les empreses privades, que posseiran públicament el poder que ara exerceixen a l'ombra. Aleshores, els treballadors que tinguen diners, els pocs o molts que treballen, pagaran els serveis. Els que no treballen, o aquells que no disposen dels euros necessaris, moriran a poc a poc com els tarongers abandonats. És la moral que ens imposen les privatitzacions.

Quan Rajoy o qualsevol altre depredador ens diuen que l'única solució de la crisi són les retallades o poda de les nostres branques per tal de tenir contents els mercats i la senyora Merkel, està persuadint-nos que acceptem la nostra condició de tarongers sacsejats pels vents turmentosos, podats i alimentats amb adobs, insecticides i herbicides tòxics (de Monsanto, una de les empreses més nocives per a la vida en el planeta). Espera que ho acceptem pacientment com bons vegetals. Quan el ministre Wert vol acabar amb la intel·ligència de la joventut, està demostrant que la ignorància constitueix una condició vegetal, òptima per a la dictadura. Quan ell i tot el govern de depredadors volen centralitzar Espanya retallant o anul·lant les autonomies, sembla que volen canviar de conreu. Volen uns nous vegetals que vegeten més encara. 

Per a ells l'Espanya plural és un trencaclosques: llengües diferents, maneres diferents de governar, distintes formes de corrupció... Necessiten un monocultiu en tota la península. LA CORRUPCIÓ ha de ser "UNA, GRANDE I LIBRE", a les ordres de la banca de finances internacional, perquè la dictadura econòmica esdevinga la "veritable democràcia" que maquinen. La corrupció no està en el sistema: la corrupció ÉS el sistema. La dictadura econòmica i "democràtica" es desenvolupa millor lliscant o patinant àgilment sobre la humanitat vegetal. Un model podria ser la "Comunidad valenciana", per on des de fa més de setze anys senyoreja amb dolçor la dictadura econòmica, depredadora, "democràtica" i corrupta, mal que els peti (pensen) a certs partits, aquells que es neguen a ser vegetals.

Així, doncs, el futur programat per la dictadura neoliberal és doble. D'una banda, una societat selecta rica, neoliberal i líquida. De l'altra, una societat pobra, de cervell buit, vegetal, pacífica, obedient i submisa, que nodreix a la primera en tot allò que aquesta ha de menester. Rajoy i Wert volen ser-ne els pioners. Encara no ens hem adonat que vivim en la modernitat líquida,  ja estem entrant en la modernitat vegetal. I si no posem remei, la mineral la tenim aquí tocant, només gires un altre cop a la dreta.

Espanya contra Catalunya

                                                                                              Entrada anterior: L'església perseguida

Algun dia l'home serà ciutadà del món
i també de la Catalunya sobirana

És difícil posar-se d'acord sobre el que signifiquen paraules com nació i nacionalisme. El que és cert és que hi ha una realitat social i humana a la qual ens costa aplegar perquè ens ho impedeix un mur, un mur lingüístic com aquell que imagina Paul Auster als seus poemes, construït segurament amb paraules com les citades per Joan Fuster:  "cada paraula és un equívoc", "cada paraula, un prejudici". Els catalans se senten i se saben una nació, però les paraules del Tribunal Constitucional, seguint la real voluntat del nacionalisme imperialista espanyol, les paraules dels mèdia i l'esperit de l'idioma, ho neguen. Són totes aquestes paraules les que volen tapar la realitat catalana. Com sempre, en lloc de paraules que expressen realitat, hom solta paraules que la prohibeixen. Des de la part espanyola  del mur, es veuen les paraules amb què està construït, l'essència de les quals és: "Espanya una grande i libre". De l'altra part, la cara del mur que dóna a Catalunya, està la realitat prohibida, oculta i desconeguda: els éssers humans amb el sentiment, la raó, la voluntat. Hi ha, doncs, una realitat, que són les persones, i una ficció, que són les paraules. Les persones catalanes formen la nació; les paraules espanyoles, recolzades pel poder, la suprimeixen. 

Hi ha molta gent, és veritat, que no es consideren nacionalistes, que es consideren ciutadans del món o cosmopolites. Diuen que són contraris a qualsevol mena de nacionalisme o de patriotisme. Segurament són nacionalistes banals, que, com les vaques marcades en ferro roent, porten la marca d'Espanya impresa al cervell i no se n'adonen. Accepten el dret a decidir, però de tots els espanyols en conjunt, com alerta Felipe González. M'agradaria saber en quina llengua s'expressen aquestes persones. Si, per exemple, parlen espanyol i no poden expressar-se en català, euskera o gallec, ni ho desitgen, aleshores no podem dir, almenys en açò, que siguen imparcials i no-nacionalistes, perquè discriminen aquestes llengües. Són, per força, nacionalistes espanyols. Podem dir encara més, si estan d'acord amb dificultar l'aprenentatge de la llengua d'un altre país (el català, per exemple) sobre el qual exerceixen el poder. Hi ha, per ventura, una llengua cosmopolita no nacionalista? L'anglès, per exemple? Però l'anglès, és o no és la llengua d'Anglaterra i dels USA, dues nacions poderoses amb una gran tradició colonial, vehicle destacat del neoliberalisme? O podria ser la llengua espanyola? "¡Vamos anda!" 

Molts espanyols, que segurament es creuen cosmopolites, són espanyolistes quan hom parla de Catalunya i Euskadi. S'imaginen, pot-ser, ciutadans de Catalunya o d'Euskadi, però amb govern, lleis i pressupostos espanyols. Ni es cansen mai de defensar i publicitar el castellà contra el català o l'euskera, ni veuen amb mals ulls que un ministre castellà, de cognom alemany, elegit gràcies als vots espanyols, decideixi promulgar una llei per espanyolitzar els nens i les nenes de Catalunya. Sembla que per a ells ser cosmopolita és espanyolitzar Catalunya. No puc imaginar un cosmopolita autèntic que considere predi seu algun o alguns països. 

Altres teòrics consideren que allò que s'oposa per principi al cosmopolitisme no és tant el nacionalisme, com el xovinisme nacional o els nacionalismes basats en la raça o l'ètnia, per la seva naturalesa excloent. Podem recordar la història d'Espanya i, recordant-la, comprovar que aquest país ha sigut, i continua essent en part, un exemple de xovinisme, per la gran experiència que té en expulsions: expulsió dels moros durant prop de vuit segles, expulsió dels jueus, expulsió posterior dels moriscos que restaren desprès de la derrota de Boabdil; per la gran experiència en racisme i repressions xenòfobes (contra els gitanos, per exemple). Tant és així que es va celebrar durant anys fins fa poc el "dia de la raza", d'una raça tan poc interessant com l'espanyola. Vuit segles conquerint territoris en la península i uns quants més en Amèrica li han deixat un bon solatge.

"El xovinisme és un producte gairebé natural... que prové directament de la vella idea de la "missió nacional...", digué Hannah Arendt. Caldria citar aquí la frase del feixista José Antonio, fundador de Falange española per veure quan bé s'acobla amb aquesta idea: "España es una unidad de destino en lo universal", punt de referència, mal que els peti, del patriotisme espanyol.

El xovinisme espanyol és insaciable. Respecte a aquest assumpte, gose citar alguns pensaments de Joan Fuster tals com que els catalans estan farts de demanar perdó per existir [a la manera catalana], que tot aniria millor si els espanyols renunciaren a ser nacionalistes i no obligaren, per tant, els catalans a ser-ho, car hi ha massa jacobins per civilitzar. De totes formes, pense jo, la independència no és necessàriament una separació. Podria ser una altra forma d'unió: la unió de dos iguals, com s'escau en altres països independents units amb forts lligams de col·laboració. Només cal que els espanyols aprenguen el respecte als altres. No la caritat, que té la missió de convertir, sinó el respecte, que deixa els altres ser el que són i el que volen ser. Si el respecte als altres esdevinguera el fenotip dels espanyols, és possible que Catalunya no necessitara la independència.

L'església perseguida

                                                                         Entrada anterior: Des que hi ha grafia hi ha ortografia

El clergue perseguit

Parlant amb un amic amb certa experiència vital i molta imaginació, em vaig assabentar d'allò que havia publicat un vicari d'Oliva, Paco Llorens, no sense informar-me abans del que ell opinava.

El tal clergue, deia el meu amic, m'ha deixat estupefacte, quan diu en l'escrit que l'Església està sofrint una persecució per la diputada de Compromís, Mónica Oltra, en haver promogut aquesta senyora una proposició no de llei a les Corts valencianes, segons la qual no hauria d'haver ni en l'escola pública ni en la privada concertada, cap pràctica religiosa dins l'horari lectiu, per tal de no violentar la voluntat dels alumnes (o, si s'escau, dels pares). Aquesta llei proposta no prohibiria, en el cas d'aprovar-se, pràctiques religioses als centres, sinó solament durant l'horari lectiu. M'ha deixat estupefacte, perquè pensava que una proposició com aquesta a qui beneficiava d'antuvi és a l'Església, perquè mostraria que l'Església respecta, com Jesús, la independència de l'Estat envers qualsevol confessió religiosa ("Doneu al Cèsar allò que és del Cèsar") i perquè, pacífica com és, no violentaria la voluntat de cap alumne. Però no sols m'he quedat estupefacte, també se m'han posat els cabells de punta recordant que això mateix és el que el clergat, els generals i els partits conservadors deien poc abans de l'inici de la "Cruzada" del 36. Potser una exageració de la meua part recordar ara allò, però no puc controlar la memòria ni la imaginació.

Per desmuntar els possibles arguments que recolzen la suposada persecució, l'esmentat clergue pondera la quantitat de bens que pot proporcionar la religió catòlica. No ofereix, diu, res de dolent per a la societat: "¿Es acaso el contenido de la religión católica (amor, perdón, solidaridad, respeto...), un contenido negativo para las personas?" Em torne a quedar sorprès, continua el meu amic, quan l'esmentat capellà utilitza la paraula amor per a justificar la desconsideració amb la voluntat dels alumnes o dels pares que no participen de la seua fe. Com es pot parlar d'amor, solidaritat i respecte a les persones, si les discrimina? Tinc entès que tots som igualment fills de déu: els cristians catòlics, els cristians protestants, els jueus, els mahometans, els agnòstics, els ateus (creia que aquesta era la doctrina de l'Església). Per tant, si uns tenen el dret de fer pràctiques religioses de la seua creença en horari lectiu i altres no, hom privilegia uns i hom discrimina altres. Però si tots fan les seues pràctiques religioses dins del mateix horari lectiu, es pot produir un bon desgavell. A no ser que la discriminació haja sigut prèvia, tot negant la matrícula a persones de creences religioses no catòliques en centres concertats (no oblidem que el centres concertats gaudeixen d'un concert amb l'Estat per tal de subvenir a necessitats d'escolarització i que per a tal finalitat estan finançats per ell). No hem d'oblidar tampoc que Espanya gaudeix legalment, per ara, de llibertat religiosa. Per si no fos prou el que acabe de dir, afegiré que la religió no forma part del curriculum acadèmic, si més no, fins que el ministre Wert done el cop d'Estat que està preparant.

Més avant afegix: ... el evangelio solo se entiende a través del amor". Jo li preguntaria: i què és l'amor? I abans que em contestara, li diria jo el que opine:

La paraula amor apareix en contextos força diversos, els quals li donen diversos significats. Per exemple, l'amor a les persones pot ser un amor egoista que busca el benefici propi, un amor que s'estime a sí mateix a través dels altres. Moltes voltes aquest amor allò que persegueix és dominar, transformar els altres en persones sotmeses als seus interessos, als seus gustos, a les seues creences o als interessos, gustos, creences del grup soci-religiós al que pertany. No tots els apòstols que volen convertir les persones per a que seguisquen el bon camí les estimen de veritat. Per a amar veritablement el proïsme cal respectar-lo. No hi ha amor autèntic sense respecte i tolerància. L'amor respectuós estima el proïsme en allò que és, tracta la seua llibertat i la seua dignitat amb afecte i estima. I, per a recolzar aquestes idees, li recitaria el conegut paràgraf que sant Pau escrigué en la carta als corintis:

"L'amor és pacient, és servicial; l'amor no és envejós, no presumeix, no s'envaneix, no procedeix amb baixesa, no busca el seu propi interès, no s'irrita, no té en compte el mal rebut, no s'alegra de la injustícia, sinó que s'alegra amb la veritat. L'amor tot ho disculpa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta".

Més encara, hom pot amar l'ésser humà, sense amar i respectar allò que li és essencial? Jo sempre he cregut que el bon cristià allò que ama de veritat en l'ésser humà és la llibertat que el constitueix com persona, perquè ama allò que Déu ama i que ha creat per amor. Així, doncs, si el contingut de la religió catòlica fos una actuació repressiva escudada sota el nom de l'amor, gosaria dir-li a aquest clergue que el tal contingut és negatiu per a les persones.

Diu que "el evangelio no entiende de políticas. L'evangeli, es possible, però i els clergues? Ben acotxats estan amb el PP (i també, encara que menys, amb el PSOE). Si l'evangeli, doncs, no entén de política i els clergues sí, què prediquen aquests?

També diu: "el evangelio no entiende de razones, ni de filosofías, ni de ideologías, ni de simbolismos. Pel que fa a allò de filosofías i de ideologías, no vodria citar aquí més que un fet: la persecució ideològica contra la teologia de l'alliberament, sols, potser, perquè era una manera nova i més coherent amb l'amor evangèlic que no afavoria les classes econòmica i políticament dominants. Com gosa dir que l'evangeli no entén de raons, de filosofies, ni d'ideologies? Les de l'evangeli són raons, filosofies i ideologies diferents. Els clergues ho han tergiversat tot en benefici propi, de la seua dominació i de la dominació dels seus, que són els poderosos de la terra, com varen fer Caifàs i els fariseus. I això que Jesús digué que el seu regne no era d'aquest món. Aquest món no era de Jesús, però dels seus deixebles, ara, sí; com, abans, de Caifàs i del Sanedrí col·laboracionistes amb el colonitzador imperi Romà. Tant és així, que no en tenen mai prou, sempre se senten perseguits.

El que diu a continuació, prossegueix el meu amic, és inexplicable i encara més incoherent amb l'evangeli:

"Bastante tenemos que soportar los católicos en la escuela pública, cuando no hay igualdad de criterios a la hora de escoger la asignatura de religion frente a otras, pues el que estudia religion sale perdiendo, ya que tiene que hacer una hora más de clase". Si creu de veritat que l'evangeli fa feliç a l'home, el capacita per a enfrontar-se als reptes de la vida amb il·lusió i esforç sabent que la meta és el cel, la vida eterna, la felicitat perpètua, com diu ara que "sale perdiendo"?

Però allò que m'esborrona de debò és la següent frase: "Seria bueno poner un bozal a los perros que ladran demasiado". No se us eriça el cabell quan aquestes paraules us recorden l'index de llibres prohibits per la Inquisició, les tortures als discrepants del dogma fetes per clergues inquisidors i les fogueres inquisitorials dels "Actes de fe"? O quan us recorden el boç franquista durant quaranta anys, boç que impedia expressar qualsevol pensament religiós (i polític) alternatiu? No ho oblidem: el nostre clergue fa política feixista, quan diu: "el evangelio no entiende de política", exactament com Franco, quan deia, des del seu poder  polític absolut, que ell no era polític.

Fins aquí, el meu amic. Per tot el que m'ha dit aquest, jo gosaria aconsellar al clergue Paco Llorens que, si no vol remoure records desagradables ni despertar imaginacions inconvenients, mesure les seues paraules amb intel·ligència i amor paulí.

Suportant el pes de l'Església