El problema és el Banc Central Europeu, no els mercats financers.

El BCE rapta Europa cap al paradís neoliberal, lluny del benestar somiat (oli de G. Alonso).
Fixeu-vos  que es manté aferrada a la banya sobre el llom del BCE, 
al qual ha pujat voluntàriament. 

A continuació figura un article de Vicenç Navarro ("¿Por qué se ha creado la crisis?"), publicat al diari digital PÚBLICO, el 24 de maig de 2012 (http://www.vnavarro.org/?p=7308). L'he traduït lliurement una mica condensat:

Totes les dades mostren fins a quin punt les polítiques d’austeritat, que promouen retallades de la despesa pública, la pública social inclosa, i la reducció dels salaris, han estat un fracàs i han creat un enorme dany a la majoria de les classes populars. Per què, aleshores, si l’evidència del seu fracàs és tan robusta, hom continua imposant-la a les poblacions dels països de l’eurozona? Són incompetents els responsables?

El problema és més gran que la incompetència dels experts (que ho és, i molt). És un problema de fe en un dogma, el neoliberal. Aquest  dogma inspira les institucions que dirigeixen i condicionen les polítiques econòmiques de l’UE, i es multiplica propulsat pels interessos de classe financera i empresarial, a la qual serveix. Aquests interessos han dissenyat un sistema de governanança de l’Eurozona que porta inevitablement al fracàs al·ludit, el qual coincideix amb els seus objectius: canviar l’Europa social en l’Europa liberal. Per a aconseguir-ho i vèncer les resistències populars, han creat una gran recessió tot imposant les polítiques esmentades amb l’argument que no hi ha alternatives. Tal objectiu ja s’ha aconseguit en Espanya amb una tassa de desocupació juvenil superior al 50%: ja no existeix protecció social universal (les persones de més de 26 anys no tenen garantida la cobertura sanitària, a no ser que hagen cotitzat a la seguretat social). És allò que Noam Chomsky ha anomenat guerra de classes unidireccional [els de dalt contra els de baix].

Les eines per a aconseguir-ho són dos. Una, el Pacte d’Estabilitat  del 3% del PIB (al qual es va afegir el terme “Creixement” a proposta del govern socialista francès de Jospin [1997-2002], sense dotar-lo, però, dels instruments adequats). Així, doncs, quan hi ha una recessió, l’Estat retalla les despeses públiques, incloses les socials, amb la finalitat de reduir el dèficit públic originat per la baixada d’ingressos a l’Estat com conseqüència de la recessió. La recessió és, doncs, una manera de forçar el desmantellament de l’Europa social (a través d’una reducció de la protecció social i dels salaris). Ara hom vol substituir aquest pacte d’estabilitat per un Pacte Fiscal de dèficit 0%. Un atac frontal a l’Europa Social i a la possibilitat de sortir de la recessió.

L’altra eina que es va crear per tal d’eliminar l’Europa social és el Banc Central Europeu, que no és un banc central. Un banc central imprimeix diner, amb el qual ajuda l’Estat comprant-li deute públic. Així manté els interessos dels seus bons relativament baixos. D’aquesta manera protegeix els Estats enfront de l’especulació dels mercats financers sobre el seu deute públic. En absència de tal protecció, els mercats financers (bancs i companyies d’assegurances, principalment) especulen amb aquest deute tot fent creure que els Estats tenen problemes per a pagar el que deuen. Exigeixen, així, alts interessos per comprar bons.

El Banc Central Europeu cobra (o regala) als bancs privats l’1% d’interès quan els presta el diner imprès per ell, a fi que compren bons públics. Els bancs compren bons públics, sí, però a un interès major (per damunt del 6%, per exemple, si es tracta d’Espanya). Un negoci net per a ells i una ruïna per als Estats. Així, doncs, no són els mercats financers el problema, sinó la inexistència d’un Banc Central autèntic. Particularitat específicament dissenyada per tal de debilitar els estats a fi i efecte que hagen de reduir llur despesa pública i llur protecció social i, a més, facilitar la disminució dels salaris.

No vos fa por?

Es diu que el Banc Central Europeu no pot comprar deute públic. Així està dissenyat. Però ho pot fer en situacions excepcionals, com quan  un Estat està a punt de fer fallida i no pot pagar el seu deute públic, per causa de no estar protegit enfront dels mercats financers. És a dir, quan està a punt de col·lapsar, el BCE intervé. Intervé, ara sí, comprant deute públic perquè baixen els interessos d’aquest. És la manera d’evitar que l’Estat col·lapse i els bancs [els mercats] es queden penjats. Ho fa pels bancs, acreedors de l’Estat en quantitats enormes, no per l’Estat. Tot açò passa com si una sangonera xuclara la sang d’un cos i deixara la persona moribunda. Aleshores el Banc Central Europeu li n'injectaria una poca perquè la sangonera pogués continuar xuclant el tan preat líquid vital.

Ara bé, quan el BCE compra deute públic a l’Estat, li exigeix com condició que desmantelle l’Estat social, és a dir, que retalle la protecció social i baixe els salaris [no que retalle les indemnitzacions als directius de Bànquia: 24 milions a un, 1 milió 400 a un altre; 6 milions per ací, 6 milions per allà...; no que suprimisca les inútils Diputacions; no que cobre l’IBI a l’Església (ara no és el moment, diuen; sí que ho és, no obstant, per a acabar amb la protecció social i els salaris), etc.]. El problema, el veritable problema, no són els mercats financers, amb l’amenaça dels quals ens atemoreixen dretes i esquerres, sinó l’edifici (BCE i Pacte fiscal), construït per sostenir l’euro [votat per nosaltres i a les banyes del qual ens mantenim aferrats], que deixa els Estats totalment vulnerables. Aquest era l’objectiu de l’allau neoliberal.

Allau neoliberal

Una incívica “Educació Cívica”

Neollengua de George Orwell en la novel·la "1984"

Juan José Millás va dir en la seua columna de El País, 27/4/12: “Se pone precio a la sanidad para que continúe siendo gratuita y se expulsa de ella a determinados colectivos para que siga siendo universal. Se liquidan las leyes laborales para salvaguardar los derechos de los trabajadores y se penaliza al jubilado y al enfermo para proteger a los colectivos más vulnerables. En cuanto a la educación, ponemos las tasas universitarias por las nubes para defender la igualdad de oportunidades y estimulamos su privatización para que continúe siendo pública”.

En aquest sentit (al qual en altra ocasió Ignacio Escolar anomenà "neollengua" tot seguint Orwell), caldria fer referència al llenguatge del ministre Wert (el cognom del qual recorda casualment el mot català “verd”, que significa “immadur” i, per extensió, “ignorant” en alguna cosa, en educació, per exemple. Per als alemanys, en canvi, "Wert" significa “valor”).

El senyor “Verd” té el “valor” de modificar l’assignatura "Educació per a la Ciutadania" tot denominant-la "Educació Cívica i Constitucional". És a dir, incívica i inconstitucional.

No hom hi parlarà, diu, del respecte als i les homosexuals. Assignatura incívica, doncs, perquè deixarà intacta l’homofòbia espanyola. S’hi evitaran conflictes tot incrementant els que hi ha.

Al capítol dedicat al terrorisme i fanatisme religiós s’unirà el tema dels nacionalismes excloents. És a dir, una vegada més assignatura incívica, car el fanatisme religiós catòlic es deixarà intacte o es potenciarà i el nacionalisme excloent espanyol serà també potenciat. Les “víctimes” d'aquestes malifetes seran assimilades, per contagi de tractament, al terrorisme. “Alguna cosa tindran de terrorisme quan són tractades juntes”, pensaran els alumnes.

Quan a una persona se li lleva allò que creu propietat seua, se sent ferida, lesionada, agredida i aleshores es rebel·la. És el que li passa a la jerarquia d’una religió quan deixa de ser exclusiva i dominant en una societat. És el que li passa a una nació quan alguna de les seues colònies es vol independitzar.

Per això el laïcisme, que pretén l’equiparació social i política de totes les religions, ateismes i agnosticismes, que ningú o ninguna domine, i es respecte la llibertat de tots i totes en pla d’igualtat, és sentit pel catolicisme, dominant fins ara, com un enemic agressiu i fanàtic. De la mateixa manera que l’amo d’esclaus veia el llibertador.

Igualment passa amb allò que abans s’anomenava separatisme i que desprès, gràcies a Aznar, va començar a dir-se nacionalisme excloent. Quan Argèlia volgué independitzar-se de França, aquesta ho sentí com una agressió a la seua propietat, com un desnonament (“desahucio”) inacceptable. La mateixa cosa podríem dir de Sèrbia quan Bòsnia s'independitzà.

Qui agredix, qui retalla llibertats, qui és fanàtic o fanàtica? L’església dominant que defensa privilegis o els laics que defensen la igualtat? A l’església els laics solament volen llevar-li la llibertat que té de llevar la llibertat a altres.

Qui exclou a qui en el conflicte de les nacions de la península? La nació espanyola que determina el que les altres han de fer, que s’apodera dels impostos, que prohibeix consultes polítiques al poble, que pontifica sobre la llengua, que prohibeix tot allò que li perjudica o li ve en gana, que les exclou de determinades llibertats, o la nació subalterna que no vol ser subalterna, que vol ser igual, que vol llibertat per a decidir, la mateixa llibertat que té Espanya?

Així, doncs, quan els bisbes parlen de dictadura laica o fanatisme estan parlant de fanàtica dictadura catòlica i quan el senyor "Verd" parla de nacionalismes excloents està parlant de l'únic nacionalisme excloent a la península: l'espanyol. 

L’assignatura d’Educació cívica i constitucional promet ser, d’acord amb la neollengua del poder, incívica i, possiblement, inconstitucional.

És excloent el nacionalisme palestí?

És quan somie que hi veig clar: cristianisme neoliberal

Avarícia, gravat de Bruegel el Vell (Renaixença)

Em va cridar l'atenció l'article de Juan José Millás  del  diumenge passat a "El País Semanal". Gràcies a ell recorde que monges, per exemple sor Maria  Gómez Valbuena ("Hermana de la Caridad"), han estat robant nounats i venent-los. També recorde que un altre dia i un altre i un altre... ens aplegaren notícies que sacerdots d'arreu del món (amb vot de castedat) havien estat forçant a fornicar infants i adolescents d'ambdós sexes (uns preferien el masculí, altres el femení i altres eren ambivalents). Àdhuc ens assabentàrem que la jerarquia (representant del que "és la Veritat i la Vida") amagava els fets, no volia reconèixer-los, fugia l'escàndol públic, com si escandalitzar en privat les petites persones no fos escàndol i com si el dolor, humiliació, xoc emocional de les tendres víctimes no tinguera importància, com si solament importara evitar l'escàndol públic, fingir, amagar, mentir. Fins i tot hem aplegat a saber que el fundador d'una orde religiosa (coneguda amb el nom, tan poc adient amb les benaurances evangèliques, de "Legionarios de Cristo"), Marcial Maciel, reverenciat universalment per la seua fingida santedat, íntim amic del Papa Joan Pau II, econòmica i moralment corromput, políticament feixista, havia violat repetidament seminaristes i fills seus, havia conviscut maritalment amb diverses dones i havia estat a un pas de ser aixecat als altars. L'encobridor i amic, d'ell o dels seus diners, el tenim ja als altars: Joan Pau II.

Altres dies hem llegit a la premsa i hem vist a la televisió reiterades manifestacions organitzades per la jerarquia contra la llei de l'avortament, contra el matrimoni gai, contra l'assignatura d'Educació per a la ciutadania. No hem vist mai protestes religioses contra la violència policial, contra la fabricació i venda de "bombas racimo". No mai hem vist cristians protestar al carrer, presidits per l'episcopat, contra les guerres de què som responsables, contra les lleis anti-obreres, que condemnen més de cinc milions de persones, amb les seues famílies, a la misèria; contra els desmantellaments de sanitat i d'educació. Això no sembla important per als cristians ajocats sota la capa eclesial, els quals voten massivament el partit que representa la ideologia causa d'aquestes malifetes. Els importa més combatre l'avortament, el matrimoni gai, l'educació per la ciutadania, la possible llei de la mort digna. Altra cosa que els importa, i molt, són les manifestacions religioses de carrer i places (conegudes com processons), l'apropiació de bens públics i el manteniment del Concordat. Amb aquesta breu descripció tenim la cara i l'ànima que actualment ens presenta el cristianisme oficial. Pecats capitals se li'n troben bastants: luxúria, avarícia, supèrbia... De benaurances no sé si en mereixen alguna. Ni jerarquia ni fidels tenen esperit de pobresa, al contrari, els rosega les entranyes la cobejança de riqueses amb la crueltat pròpia del neoliberalisme, al costat del qual militen, ella i ells. Sembla que la manca de salut i la ignorància del jovent no mereixen la seua atenció, la qual es bolca totalment, a València, cap a la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats en el "traslado" de la catedral a la basílica i viceversa (uns quants milers de  devots assistiren, el 15 de maig al "traslado", tot envoltant les autoritats neoliberals i eclesiàstiques, mentre que uns pocs centenars d'indignats es reuniren a la plaça de l'Ajuntament). Per a educar la infantesa i el jovent, per a curar les persones malaltes basta una oració i un "viva la Virgen!". Ni son pobres en l'esperit ni tenen fam ni set de justícia (car voten els corruptes que s'han dedicat a robar els bens públics, amb l'esperança de ser agraciats ells també), ni són misericordiosos amb els immigrants, ni tenen el cor net, ni sofreixen persecució per causa de la justícia, ans ells són els perseguidors o, en tot cas, els recolzen i els voten. No tenen ni un bri de mansuetud per respectar les opinions alienes contraries a les seues (gais, avortament, altres religions, nacionalismes peninsulars). Consideren que l'amor és imposar les seues creences, mal que produïsquen sofriment i desgràcies, com el robatori dels nounats o la prohibició del matrimoni gai o els entrebancs a l'avortament o la negativa a reconèixer el dret a la "mort digna".

El cristianisme sorgí com una rebel·lió contra l'esperit mundà i en poc de temps va ser vençut per ell: es va fer ric, poderós i bel·licista. Ara no vol amollar ni la riquesa ni el poder. És per això que s'entén tan bé amb els partits de dretes neoliberals, els quals l’única llibertat que accepten i coneixen és la seua i la dels negocis.

Pel que fa a les obres de misericòrdia, no veiem clarament assimilada pel partit que els cristians han votat la disposició a acceptar el dret d'allotjament de tot aquell que ho necessite, o l’obligació de proporcionar a tothom un sistema educatiu digne, o la de curar els malalts amb una sanitat pública digna, o la de prestar una atenció adequada a les persones dependents.

L'única cosa que admeten uns i altres és l'almoina: allò que al ser superior li sobra i dóna a l'inferior per comprar-li l'agraïment i l'adhesió o per guanyar-se el cel. Caldria, per contra, que pensara i pensaren (és un dir) més en drets que en almoines, en respecte que en caritat.

És quan somie que hi veig clar. Si volem saber en què consisteix el cristianisme habitual d'avui, somiem els pecats capitals: els practiquen tots; somiem les benaurances: no en mereixen cap; somiem les obres de misericòrdia: no saben què és això. Quan despertem, tot són mentides, estafes, ficcions. Igualet, igualet que el neoliberalisme, sofert i no somiat.

____________________________                      


                                  http://mecanicadelmuro.wordpress.com

Una presència sinistra: l'hidra de mil caps

Una presència sinistra. Una mirada famolenca, àvida, obscura...

La bèstia ensuma l'aire en totes direccions. Hom sent lleus xaps xaps, passos sobre l’aigua fangosa. Passos que sonen esgarrifosos... 

De sobte, una ombra! Una silueta aguaita al meu costat i m’envolta.

Jo còrrec, plore, tremole, sue.

El bram, el brogit de la bèstia trenca el silenci. Dentades feridores a les meues espatlles. Em raja sang a borbolls i el dolor m’ennuvola la ment. Presència paorosa que m’atrapa clavant-me les afilades urpes mentre la bava repugnant m’empudega el rostre i amb l’alè em crema la pell. (fragment lliurement traduït d’una narració de Daniel Gonzàlez, trobada casualment en internet).

L'hidra de mil caps m’ataca perquè no té altre remei. És necessari, li ho imposa la gana insaciable, la fam devoradora, l’instint. Això diuen els caps de l'hidra en llurs aparicions a la tele. Com el cocodril quan es llança sobre la presa, com el gat quan atrapa el ratolí. Són els mercats, les normes de Brussel·les, la Merkel. Així actuà l’escorpí quan mossegà la granota que el mantenia surant. I s’ofegaren tots dos.

L'hidra mai té prou. Més riquesa, més poder. S’alimenta de les nostres carns i de la nostra sang. Però, si acaba amb nosaltres, també ella s’extingirà, oi?. Si no menja, morirà, car nosaltres som el seu aliment. No obstant això, és tan voraç, que no pot abstenir-s’hi.

La coneixem pels seus caps anomenats experts. Tenen, però, noms particulars. Un és de Guindos; l’altre, Montoro. Ambdós, experts en allò de robar-nos els quartos per a la caixa forta de l'hidra. També hi ha un tal Wert, expert a crear ignorància, una tal Ana Mato, amb l’expertesa de crear malalties incurables. Tots dos, versats en la manera d’omplir la seua bossa a partir de la ignorància i les malalties. Tenim una senyora: Nuestra Señora de los Dolores de Cospedal, experta a traure diners dels dolors populars i amb la llarga experiència de justificar el benefici que a tots ens produiran els dolors causats per l'hidra (quien más te quiere te harà sufrir). I més caps encara (en són milers). Tots actuen a les ordres d’un altre cap, Rajoy. I, junts amb aquest, obeeixen ordres de la Merkel (al servei de la banca alemanya), de Mario Draghi (Banc Central Europeu al servei de Goldman and Sachs), de Mario Monti (govern italià, Goldman and Sachs) Papadimos (expresident del govern grec, Goldman and Sachs), Comissió Trilateral, Grup Bilderberg, Banc Mundial, Fons Monetari Internacional, etc. etc. (en ells s’allotja el cervell neoliberal on l'hidra maquina els seus plans depredadors).

Són neo, són nous liberals, nous libertaris, nous de tot. En canvi, actuen rígidament com un exèrcit nazi al servei d’un ideal: la destrucció del planeta. 

És nacionalista espanyol i no ho sap

El dia següent de la declaració sobiranista de CDC, va ser detingut Josep Tous, home de confiança de Pujol, sota l'acusació de participar en una trama corrupta. El mateix dia el monjo de Montserrat, Massot i Muntaner, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, manifestà: "Per a fer un estat corrupte com els altres, no fa falta independència".

Aquests fets són utilitzats per Javier Cercas en un article de El País Semanal(1) com argument per a combatre l'independentisme, tot assegurant que no tenim cap garantia que el possible futur Estat català no serà tan corrupte com l'Espanyol. Hom podria preguntar sobre les raons que porten el senyor Cercas a basar-se en l’esmentat fet per atacar el sobiranisme. Detenir un corrupte no és, per ventura, perseguir la corrupció? Aleshores a quin sant la notícia és un argument contra el dret a decidir la independència? Allò que diu Massot i Muntaner és un toc d’atenció sobre una xacra que hem d’evitar per damunt de tot. Ningú vol la independència per a construir un Estat corrupte. En quin cap pot entrar el contrari? El mal no està en el fet de descobrir els corruptes i perseguir-los, sinó en el d’indultar-los o declarar-los innocents o condemnar el jutge que els perseguia.

Així mateix, suggerix el nostre autor que no devem prendre cap decisió si no tenim la absoluta garantia que sortirà bé. Jo diria que açò és una invitació a la immobilitat i passivitat total. Si la humanitat haguera seguit aquest consell ja hauria desaparegut. Car qualsevol decisió comporta un risc: el futur no està mai predeterminat i el present és fugisser (d'aquí ve la multiplicació, a través de la història, de pitonisses, oracles, vaticinis, auspicis, auguris...). Tanmateix, sovint s’han de prendre decisions, en un sentit o en un altre, i totes comporten un risc, més gran o més petit, siga el de quedar-nos com estàvem o regressar cap enrere, siga el de progressar cap endavant. Una cosa, però, és segura: qui no defensa els seus drets està condemnat a perdre'ls, i perdre's, per a sempre.

Ara bé, el nacionalisme català en bona part és, segons l'autor, una reacció al nacionalisme espanyol triomfant, el qual es manifesta per la manca de respecte per "todo lo que huele a catalan". I afirma que el nacionalisme espanyol és el més perillós de tots, perquè provoca la reacció del català. I és que tot nacionalisme, afegix, és una ideologia dolenta, romàntica, sentimental i reaccionària. El nacionalisme no se'l combat amb un altre nacionalisme, diu, sinó amb la raó. L'única forma de combatre'l és amb l'antinacionalisme, començant, si s'és espanyol, pel propi nacionalisme.

Sota  l'aparença d'objectivitat omnicomprensiva, en les paraules del senyor Cercas hi ha un atac nacionalista espanyol al sobiranisme català, car proposa l’antinacionalisme espanyol per combatre el nacionalisme català i mantenir Catalunya sotmesa.

Com es pot suggerir que el nacionalisme català és reaccionari? L’espanyol ho és, clar que sí; en Catalunya, alguns partits, però no per nacionalistes. Creieu reaccionari que la víctima, suposem, d'una agressió física, moral, política, religiosa intente defensar-se? Qui pot pensar que els sentiments que acompanyen la defensa no siguen més que una ideologia romàntica i reaccionària? Quan els obrers es manifesten protestant per les retallades i la pèrdua de drets dolorosament adquirits, podem dir que ho fan per una ideologia romàntica i reaccionària? Quan els indignats del 15-M protesten i reclamen, no són més que romàntics reaccionaris? Quan vegem i sentim que ens retallen les llibertats amb lleis dubtosament elaborades, que prohibeixen manifestar-nos, controlen els mitjans de comunicació i ens condemnen a la ignorància del que ens interessa saber, som uns romàntics reaccionaris si gosem protestar?

Conseqüentment, un país, al qual se li imposen unes lleis aprovades per un altre, se li depuren les que ell elabora i promulga, se li controla l'economia i se li expropien els impostos, se li regateja la llengua, etc., no podem qualificar-lo de romàntic i reaccionari, quan s’hi oposa. Car hi ha dues classes de nacionalisme: un hegemònic i sovint agressiu, com l'espanyol; un altre generalment defensiu, com el català.

"Cabe sospechar, assegura el senyor Cercas més avant, (...) que el soberanismo de CDC (...) es el nuevo instrumento que han creado para permanecer otros 23 años seguidos en el poder”. Bo, jo, davant aquestes sospites, no tinc res a dir (ara no toca). Però també sospito que l’esmentat soberanisme no l'ha creat CDC, sinó que l'ha trobat al sí de la societat catalana.

Acaba l'article adduint allò que també sospitàvem al principi: l'argument de la por contra aquest sobiranisme, un argument paregut al que utilitzen Rajoy i partits afins per a fer-nos tragar la destrucció de la societat del benestar. Però el senyor Cercas curiosament ens amenaça amb la pèrdua de la mateixa societat del benestar que ja estem perdent en mans del neoliberal PP i de tota la parentela: amb la busca de la independència podríem perdre, diu, "el grado de libertad y prosperidad inédito” que durant trenta anys hem fruït a l'ombra del poder espanyol. En el fons era això: nacionalisme banal. No se n'adona ni ell. Però imagine que vol dir: "catalans, oblideu-vos de ser tractats com iguals: Catalunya no és igual que Espanya; n'és una regió sotmesa. No podreu mai col·laborar d’igual a igual en la construcció d'una societat comuna respectuosa de les respectives diferències. Teniu el perill de perdre-ho tot, si goseu intentar-ho”.

Pot ser oportú recordar en aquest moment allò d’Alfonso Guerra: “El que se mueve no sale en la foto”. I allò altre dels antics: “No et deixes sendes velles per novelles”.

___________________

(1) "La izquierda conservadora", El País Semanal, domingo, 29/4/12