La classe social dels sants. Una breu meditació

Us heu preguntat alguna vegada quina classe social té més oportunitats d’aplegar a la santedat? A mi no se m’havia acudit mai. Però creia rutinàriament que, si bé el nivell social en sí mateix era irrellevant, la pobresa facilitava la santedat catòlica. Ara, però, m’he assabentat que no. M’he assabentat que per a aplegar a sant o santa, és a dir, per a ser canonitzat i elevat als altars, proposat a la veneració dels fidels com exemple a imitar, no basta portar una vida exemplar i evangèlicament virtuosa amb virtuts heroiques. Sovint és necessari, a més a més, pertànyer a una classe social elevada.

Què vull dir amb açò? Que els pobres no poden ser consagrats sants? No, això no. Vull dir que molt pocs pobres assoleixen aquesta meta. Només el 5%.

“És més fàcil que un camell passe pel forat d’una agulla que un ric entre al regne celestial”, diu Jesucrist a l’evangeli. Ara nosaltres, pel que sabem desprès de 2.000 anys de canonitzacions, podríem girar la frase de la següent manera: En el 95% dels casos és més fàcil que un camell passe pel forat d’una agulla que un pobre siga elevat als altars. Aquesta frase no podia dir-la Jesucrist, perquè encara no hi havia sants, ni altars, ni església catòlica amb bisbes, cardenals i Papa. És, però, el que es desprèn d’un article de Vicenç Navarro, publicat a Público el 21/7/11, titulat: “La clase social de los santos” (clica si's plau), el qual ens remet a un estudi més extens d’historiadors universitaris nord-americans.

Segons l’estudi citat pel professor Navarro, de moment hi ha 2.494 sants, el 78% dels quals (1.950) pertanyien a la classe alta; el 17% (422), a la classe que podríem anomenar mitjana, i el 5% (122), com hem dit, a les classes populars, que jo he qualificat de pobres. Afegeix l’autor de l’article que, segons el treball citat, la classe alta constituïa el 5% de la població; les classes mitjanes, el 10-15%, i les classes populars, la majoria: el 80-85%. És a dir, sempre hi ha hagut, com ara, molt pocs rics i una quantitat paorosa de pobres. Doncs bé, la santedat, com la riquesa, l’acaparen els rics. Ara i sempre. Colpidor, no? El 5% de la societat acapara el 78% dels altars, mentre que al 85% de la mateixa societat només li’n toquen el 5%.

La reina Isabel d’Hungria va ser canonitzada, no els seus pobres

Per altra banda, i vinculat amb el que estem dient, si hem de fer cas a la premsa dels darrers dies, sembla que la jerarquia catòlica espanyola està delerosa de possessions terrenals: s’apropia nombrosos immobles de propietat pública dedicats al culte (o relacionats amb ell), tot sembrant la inquietud en les poblacions afectades. Respon açò a la moda privatitzadora neoliberal?

És com si la ideologia política, social i econòmica de la jerarquia, com també la de la majoria dels fidels, coincidira amb la de les classes socials econòmicament més fortes, amb les excepcions que vulgueu (el 5%?), encara que molts dels fidels siguen pobres (pobres, però amics o votants dels rics). Si no fos així, com s’explica l’occident cristià, entregat a un sistema neoliberal que adora la riquesa, que progressivament fa més rics als rics i més pobres als pobres i que, ultra, té condemnat el tercer món a la consumpció?

I Càritas? Direu. Efectivament, cal no oblidar-la. Però, a més que representa un percentatge reduït en persones dedicades, diners invertits i necessitats socorregudes, no deixa de pertànyer a la categoria d’almoina, socors voluntaris no recolzats per llei, socors gratuïts, molles de pa que cauen de les taules dels epulons neocapitalistes d’avui. Un occident cristià que no adorara la riquesa i el benefici creixent, faria innecessaris, o quasi, organismes com Càritas.

Com a punt final de la meditació d’avui, us propose el següent tema.

Als aparells organitzatius de les religions sembla que tot s’estructura com una piràmide. Al revés, però, de les piràmides que coneixem, aquests aparells, aquesta nomenklatura, aquesta estructura burocràtica, no recolzen sobre la sòlida terra, sinó que pengen del cel. Tot ve de dalt i a dalt està tot, en poques mans: el poder, la riquesa, el saber. Però aquest “dalt” s’alimenta del “baix”, com el pastor, que mana, guia, té cura del ramat. És el ramat, però, qui l’alimenta.

Ah, la democràcia! Que potser l’ha inventada Satan?.

Pacte CiU-PP al Parlament català

  

Desprès del tripartit, és a dir: el pacte de l’esquerra catalana amb l’esquerra catalanoespanyola (federalista en el millors dels casos), ara tenim un altre pacte: el de la dreta catalana amb la dreta simplement espanyola (espanyolista i prou) que viu a Catalunya (no oblidem que el PP és l’enemic número 1 de la nació catalana). L’aparent i confusa esquerra, per un costat, i la dreta clara i sense complexes, per l’altre. Les coses estan ara això mateix: més clares que abans, però no del tot.

CiU ha preferit la identitat ideològica políticoeconòmica a la discrepància nacionalista. A CiU i PP els uneix una cosa i els separa una altra. Els dos són nacionalistes, però enfrontats, cadascú d’una nació diferent. Enfrontats, perquè uns, PP, volen fagocitar Catalunya; els altres, CiU, no volen això. Però no sabem ben bé què volen: si una Catalunya independent, una Catalunya federada a Espanya o una Catalunya autònoma; més autònoma, però, del que ara és (Acaba de dir Mas que “no sap quin serà el port d’arribada, però sí que cal agafar un rumb diferent” …: “el dret dels catalans a decidir el seu futur”).

De moment, CiU i PP han deixat a banda el que els separa i s’han unit pel que els uneix, cosa prou natural (a més, per la probable victòria d’aquest partit en les properes eleccions generals). Dogmes en aquest punt no n’hi ha, ni per a ells ni per a nosaltres. Tothom pot canviar. Potser vol repetir CiU la política del peix al cove o, també, seduir el PP vers Catalunya.

No sé, no sé. A vegades els seductors són seduïts.

 De totes formes, CiU no ha començat massa bé socialment parlant. El pacte amb la dreta espanyolista anticatalana, més franquista del que pareix, la negativa a apujar els impostos als rics, l’eliminació de l’impost de successions, l’acord de fer retallades en les despeses públiques (sanitat i educació, principalment), i l’afegitó inesperat de la violència policial contra els del 15-M, tot junt no sembla un bon auguri. Ens fica el dubte al cap. Quin significat dóna la repressió esmentada al conjunt de decisions i mesures adoptades i per adoptar? Per què reprimir uns grups de persones que demanen l’aprofundiment de la democràcia? Quina relació pot haver-hi entre la violència policial i la concòrdia amb la dreta franquista, si afegim també la concòrdia amb el poder no democràtic dels mercats? És que les retallades exigides per aquests són un progrés que el poble democràticament demana? O és, per contra, un endarreriment que han de suportar les capes socials més necessitades? Les altres capes, les clientelars dels mercats, tenen quartos de sobra per a pagar-se salut i educació, valga el que valga. Si fem allò que ens dicten uns poders no elegits democràticament, estem vivint en un sistema no democràtic. Per això, potser, els indignats exigeixen democràcia real ja! Perquè allò que tenim n’és una mera ficció.

  

Diu Joan Majó en un article que no he pogut retrobar: “Els estats han reduït els ingressos fiscals i per mantenir un nivell acceptable de serveis públics els governs s'han hagut d'endeutar en els mercats. (…) [Ara] aquests tenen agafats pel coll els governs, ja que necessiten que els segueixin deixant diners... No és gens fàcil que facin reformes que no agraden als mercats”.

  

Per a tornar els deutes amb els interessos corresponents hem de demanar més deutes, per la qual cosa hem d’abaixar els serveis públics a un nivell inacceptable. Els demanàrem per a mantenir-los i els eliminarem per a tornar-los. No és un negoci massa intel·ligent, oi? I tot, per abaixar els ingressos fiscals dels rics!

La democràcia que tenim és una mera ficció, de la qual som responsables. Una mera ficció que va començar, on comencen tantes ficcions, en els EUA i el Regne Unit, amb Reagan i Thatcher, respectivament.

La mare dels ous rau, doncs, en la ficció democràtica. Vivim dins d’un somni, el somni de la democràcia. Quasi tot el que fan els poders polítics, econòmics, mediàtics, religiosos, culturals és mantenir-nos en el somni, mitjançant una espècie d’hipnosi, com feia el doctor Caligari del film. Perquè el nostre despertar, en aquest cas, seria el seu desastre. 

Tal volta  per això, CiU, que tradueix, com tots els governs, a una democràcia aparent les ordres dictatorials dels mercats, mira suspicaç l'embrionari despertar del poble a través del 15-M. 

Estem realment en crisi?

Sí, evidentment, hi ha molts que estem en crisi. Però tots? Què passa amb els que inverteixen a més de 300 punts per damunt d’Alemanya (coneguts com els mercats, els quals exigeixen, a canvi de préstecs necessaris per a pagar els deutes de préstecs anteriors, més i més diners als estats que no en tenen)? Aquells als quals van dirigides les avaluacions d’agències de rating com Moody’s, Standard & Poor’s, Fitch? Aquests? Aquests estan fent el seu agost, estan en el seu millor moment, el moment de la prosperitat, en el cenit. A les tals persones, en el cas que puguem anomenar-les persones, ja que més aviat serien aus rapinyaires (voltors, podríem dir), aniria bé que la crisi durara sempre. I segur que quan s’acabe, si s’acaba, en planejaran un altra.

I aquells altres (o els mateixos, potser), què passa amb aquells la classe social dels quals ha lluitat anys i anys en la història de les relacions capital-treball contra les conquestes dels drets laborals obrers? Aquells estan ara d’enhorabona, perquè estan aconseguint el que els seus pares o els seus avantpassats perderen. Per a ells la crisi és un encert, un guany meravellós, una crescuda, un expandiment, el principi de la prosperitat.

La mateixa cosa podem dir dels que van a comprar empreses i bens socials del sector públic que els estats van a vendre, els capitalistes que van a beneficiar-se, o estan ja beneficiant-se, de les privatitzacions. Només per açò els hauria valgut la pena de provocar la crisi. Pensem un moment en aquells estats, un o molts, que no tenen o no tindran res on caure morts, perquè el seu patrimoni ha passat, o prompte passarà, a mans privades. Com creiem que aquestes l’utilitzaran? En benefici social o en benefici propi? Es tracta d’estats venuts, que depenen dels nous propietaris, d’estats privats, com podien ser els regnes del que s’anomena Ancien Regim, quan el rei n’era el propietari legal. Quins seran els capitalistes que compraran l’Estat espanyol? Gürtel? Les màfies mexicanes de la droga? Les mafies italianes? Les mafies que dirigeixen les agències avaluadores o de rating abans esmentades? Els nous capitalistes xinesos? -Que vinguen, que vinguen crisis! Diran. La crisi per a ells és l’estat perfecte, la prosperitat, la cima de la perfecció. Per a nosaltres, la tempesta perfecta, l’esfondrament total.

Algun dia, fillet, res de tot açò serà teu...

Quin és o serà el pla d’actuació de qualsevol d’aquests quan ocupe un lloc de poder? No cal que ningú ens ho diga. Ja que, si l’ètica neoliberal fa bo tot allò que contribueix a augmentar els seus beneficis, la seua productivitat, la seua competitivitat, tu i jo el coneixem ja. Perquè la crisi és el seu progrès, la seua expansió, la seua prosperitat.

I malhauradament, la història ens ensenya que sempre ha està així: la desgràcia d’uns ha sigut sempre la ventura dels altres.

Però també sabem per la història que la cobdícia desmesurada, la rapacitat feroç, pot provocar l’esfondrament de tots en l’abisme d’una depressió sense eixida. I que, per desgràcia, hi ha gent tan avariciosa que menysprea la faula de la gallina dels ous d’or.

 És costum conegut que alguns d’aquells que han estalviat un pessiguet, més petit que gran, el col·loquen en certs fons d’inversió, al costat d’altres grans inversors. D’aquests fons, generalment se n’ocupen els experts, que estan vinculats amb l'origen de la crisi i, també, amb les agències citades, les quals veuen prosperitat, com ja sabem, en l’esfondrament d’altres (per exemple, de moment, els estats PIGS). Per això el fomenten amb les seues avaluacions. D’aquesta manera arribem a la conclusió que els petits estalviadors formen part inconscient i suïcida de l’exèrcit creador i mantenidor de la crisi perfecta: milloren la seua inversió, però queden esplomats en el seu benestar sociovital. I és que resulta impossible que un mal tan estès no tinga complicitats per tot arreu. Pensem, si voleu, en un altre àmbit del mal: les màfies mexicanes i centroamericanes (entre altres) de la droga. No podem explicar el seu poder sense acudir a la complicitat de polítics i policies. Si, a més, pensem en els miliards de milions que la droga i altres delinqüències tenen als paradisos fiscals, veurem també implicada la banca i, altra vegada, els polítics.

Apliquem-nos la fórmula, perquè a la nostra Comunidad hi ha material a manta, encara que no siga de la droga.   

El Gabinet del Doctor Caligari

La hipnosi mediàtica
està acabant amb el trellat de tot un poble.

Si llegiu el llibre de Roman Gubern, Máscaras de la ficción, voreu que, quan tracta de la pel·lícula, El Gabinet del Doctor Caligari, diu que, segons l’historiador Kracauer, el guió inicial va ser modificat pel director de tal manera, que va perdre la càrrega crítica pretesa pels guionistes. Sembla que aquests volien denunciar la tirania de l’Estat alemany en la primera guerra mundial, tot assimilant aquest Estat al Doctor Caligari, així com els soldats alemanys que la van fer, a l’ajudant del Doctor, hipnotitzat i somnàmbul. En tal situació l’ajudant assassinava de nit sota la influència del Doctor i els soldats mataven i morien quasi obligats i manipulats per la tirania alemanya. Així doncs, de la mateixa manera que el Dr. Caligari cometia crims mitjançant l’acció del seu ajudant hipnotitzat, l’Estat alemany cometia crims bèl·lics mitjançant els joves alemanys, que mataven i morien com somnàmbuls hipnotitzats.

Aquest passatge em fa pensar en un altre hipnotisme: el que es produeix entre els poders econòmicopolítics i el poble elector. Com s’ho fan per a que aquest torne a votar un grup de polítics moralment impresentables, políticament tramposos i econòmicament ineptes, perseguits per la justícia?

Seria comprensible si visquérem encara als anys de prosperitat. Però també ho seria si la gent es moguera com la rata de l’experiment de Skinner, la qual repeteix una acció que prèviament ha sigut premiada amb una llepolia. Així, el record d’aquests anys enllepolits empenyeria la gent a repetir la mateixa votació per tal d’obtenir la mateixa recompensa. Es tractaria, per tant, d’una especie d’hipnotisme metafòric que simbolitzaria l’aprenentatge d’una acció, reforçada per l’efecte agradable produït. Però, ai las!, només seria admissible aquesta explicació, si eliminarem de la gent la capacitat reflexiva i el lliure arbitri. Amb tot, qui en sap?...

Skinner box

Tanmateix, a tots ens resultaria més raonable pensar que la metafòrica hipnosi és més complexa. A  la prosperitat passada funcionant com llepolia reforçadora caldria afegir l’actuació dels mitjans de comunicació, dominats pels poders econòmics del neoliberal Dr. Caligari. Ja que:

a)            Introdueixen determinades valoracions i infravaloracions, pors, idees, conviccions i creences que posen el sistema neoliberal com l’únic possible (“si augmentes els impostos dels rics, el rics se n’aniran a un altre país”, diu un polític del partit dels rics. “Per a crear llocs de treball fa falta generar confiança”, diu un banquer pensant i desitjant que per a donar confiança calga disminuir els llocs de treball),

b)                   Mantenen el públic mal informat ocultant el que no interessa per als seus propòsits (si de cas, podem citar, entre d’altres, Canal 9 i Telemadrid), o

c)                   El mantenen (el públic, vull dir) allunyat de tota informació útil atraient-lo a diversions i espectacles irrellevants, però seductors, en els quals els protagonistes s’agredixen, s’insulten, es tracten injustament, etc., etc. (repetixen allò tan antic de: panem et circenses, expressió en el referent de la qual han llevat el panem).

d)                     Aquesta hipnosi no és exclusiva del nostre temps (segle XX o XXI). Més aviat és pròpia de la humanitat. Els éssers humans mai han reproduït en la seua intel·ligència la realitat tal qual, sinó que han convertit en realitat de manera performativa (o han cregut que era realitat) allò que ells imaginaven. Imatges i teories heretades i/o construïdes sota influència del poder i/o de la societat. Pensem en la divinitat d’aquells que  exerceixen el poder (déus, fills dels déus, representants dels déus), en les diferents mitologies, en les teories astronòmiques (terra plana, terra centre de l’univers, etc.)... La humanitat ha viscut sempre, en aquest sentit, hipnotitzada per un Dr. Caligari més o menys evolutiu.

Serà possible que justament ara ens despertem d’aquesta hipnosi, gràcies als «indignats»? Els indignats que proposen insistentment: Democràcia real, ja!? Però, què volen dir amb aquesta expressió? Que els polítics facen, per fi, allò que els electors volen que facen? I si la voluntat dels electors és la del neoliberal Dr. Caligari, que els ha hipnotitzat a través dels mass media, com estem veient tots els dies? Heu aquí un exemple: clica, si's plau.

La cosa s’hi veu difícil, no cap dubte. Amb tot, cal reconèixer, també, que la sort no està mai definitivament tirada i que una altra democràcia és possible, inclús la real, si entenem per democràcia real començar a despertar de la hipnosi.

     
   

Sobre els PIGS, Grècia i la UE

Forat negre neoliberal

El professor Vicenç Navarro (1) és pessimista respecte a la recuperació, tant de Grècia com d’Espanya (pertanyen al grup de països PIGS), a causa del fonamentalisme neoliberal de la UE. Bancs i complexos financers s'han fet els amos. Un país de l'eurozona no pot devaluar la moneda per a vendre més barat, no pot imprimir moneda per a baixar el preu dels diners i no pot endeudar-se més de un cert punt a fi d'esperonar l'economia. Així ho determinen les regles de l'eurozona. A més, la llarga durada de dictadures d'extrema dreta als països PIGS ha enriquit un grup reduït i ha empobrit la majoria. Els estats sortiren de les dictadures espremuts. I per raó de les polítiques fiscals regressives posteriors, han hagut d'endeudar-se. Les polítiques d'austeritat imposades pels banquers i els financers que dominen la UE impossibiliten el creixement i la creació de llocs de treball. Són, per tant, polítiques econòmicament exterminadores. Un estat descapitalitzat ha d'adquirir capital endeutant-se. I, per a pagar els deutes, ha de privatitzar tot el que té.

Les privatitzacions signifiquen una enorme transferència de fons públics de les classes populars a les classes adinerades de qualsevol país i, concretament, de Grècia. També, a les d’Alemanya i França, que són les propietàries de la deuda pública. Llegiu, si us plau, l'article del professor Navarro, clicant ací. Un article que ha sigut censurat en els mass media del sistema.

Per altra banda, Grècia  té molt més poder del que hom creu. Els primers que no desitgen la suspensió de pagaments són els bancs, és a dir, els rics que dipositen els seus diners en la banca, mentre que la majoria de la població grega no té dipòsits bancaris. Grècia hauria d'utilitzar l’amenaça de suspensió de pagaments a fi d’obtenir més concessions de la banca.

 No us vendria mal clicar també aquí, per tal de llegir la entrevista que la BBC li fa al mateix professor.

     Organitzen un sistema econòmic desastrós, el sistema capitalista neoliberal; són uns ineptes, subnormals, que ho destrueixen tot (llàmese crisi); els manca la més petita gota d'humanitat; no tenen sentiments, sols els seu egoïsme i al final volen traure beneficis dels qui no en tenen ni gens ni mica. Són els rics, els banquers, els inversors, els creditors, els amos del món, els que volen comprar-ho tot i deixar-nos en conill. Vegeu què fan als que s'hi oposen en Grècia. Cliqueu aquí, si voleu vore-ho.




     (1) Catedràtic de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra (Barcelona), professor de Polítiques Públiques de la Johns Hopkins University (Washington, DC, EUA), etc.

Sobre bisbes, Hitler i el PP

El vent s'emporta les promeses electorals

L’arquebisbe de Canterbury

En un article, Vicenç Navarro, contrasta la protesta de la màxima autoritat eclesiàstica de Gran Bretanya (l'arquebisbe de Canterbury, cap de l'Església Anglicana) davant les retallades de despesa pública social dutes a terme per la coalició conservadora-liberal dirigida per David Cameron, tot i les seves promeses fetes durant la campanya electoral, contrasta, dic, les protestes d'aquest senyor amb el silenci de la Conferència episcopal espanyola front a retalls pareguts de la península. Així doncs, diu que l'arquebisbe fa una distinció entre la legalitat i la legitimitat d'aquests comportaments, distinció que pot aplicar-se també al govern d'Artur Mas (i al govern Zapatero). Diu que estan deslegitimant el procés democràtic amb els seus retalls, que amplien la bretxa entre els governants i els governats. L'arquebisbe de Canterbury assenyala l'obligació democràtica i moral que tenen els governants de dur a terme les promeses escrites en els seus programes electorals. L’article contrasta l’autoritat moral i consciència democràtica de tal figura eclesiàstica britànica amb l’existent a les autoritats eclesiàstiques espanyoles, el silenci ensordidor de les quals sobre el trencament de les promeses electorals és aclaparador. Podeu llegir l'article clicant ací.

    

       Hitler

      Casualment vaig tindre ocasió de llegir uns discursos de Hitler pronunciats l'any 38 del segle passat, titulats: "Cap a la consolidació d'Europa". Els paràgrafs que cite tot seguit em varen colpir sobremanera, perquè vaig creure descobrir-hi trets semblants entre allò que solen dir els del PP a propòsit de l’actuació del govern socialista envers la crisi i allò que hi diu Hitler: 

"El poble no tenia una idea clara del camí a seguir per a salvar-se [de la crisi], sinó la maldestra sensació d’ un empobriment progressiu, més o menys fatal. I mentrestant, el temps ens apressava, a mesura que el desordre no solament afectava els ingressos dels particulars, sinó, sobretot, perquè també l’economia de les corporacions, públiques i privades, es trobaven a punt de fer fallida. És en aquest moment quan em vaig fer càrrec com Canceller de la governació del Reich i, amb ella, de la seua responsabilitat".

"Davant d’una situació tan catastròfica, era necessari (…) actuar immediatament".

"No hom podia perdre el temps, ni esperar que cap d’aquelles actuacions a mitges poguera assolir resultats distints dels aconseguits fins ara. El que devia esperar la nació en aquesta hora, si es que de veritat volia ésser salvada, era el valor de l’acció i no el valor de la paraula o de la crítica". 

Els portaveus del PP repeteixen, com si seguiren les indicacions de Hitler:


      a) La urgència d’actuar immediatament per tal de resoldre la crisi (com Hitler). Segons ells l’acció deu començar anticipant les eleccions.


     b) El menyspreu de la paraula: no dialoguen i no ens aclareixen què faran quan governen. Quan puguen, actuaran de seguida, com Hitler, sense parlar. Actuaran sense demanar consell, sense dialogar, arrossegats per la seua autoritat de guies inspirats (Führer). Critiquen, és veritat, el Gobierno, però


      c) No admeten crítiques a sí mateixos en la premsa i en les televisions pròpies i afins, igual que Hitler (aquest les va prohibir. Vorem què fa el PP). El PP (possiblement) guanyarà les eleccions y de seguida actuarà (com va fer Hitler). Tan de bo que no faça el que aquest va fer i que no ens porte, com ell, a una catàstrofe infinitament superior a la crisi que va voler resoldre (holocaust i guerra mundial)! Déu ens guard!

 Hi ha, però, una diferència: Hitler imposà la dictadura quan aplegà al poder. Nosaltres, però, ja en tenim una: la dictadura dels mercats (Banca, institucions financeres, etc.), que obliguen els governs a fer els plans d’ajust, els programes d’austeritat, els retalls en despeses públiques i en drets dels treballadors (augment, per tant, de drets i llibertats d’empreses, bancs, entitats financeres, rics, et.). Vorem quina altra dictadura imposa el PP.