La presència de l'absència

Quan la meua amiga està de viatge, no se’n va del tot: bona quantitat d’ella resta a les coses i persones que m’environen. No hi és realment, però hi és. Hi és el significat conceptual i emotiu que el seu tracte amb elles ha tingut per a mi, les coses i les persones amb qui ella i jo ens hem relacionat d’alguna manera. Quan les veig, me l’evoquen, me la recorden, me la fan present.                                                                                                                                                                             

Les companyes, les amigues i amics de sempre, les amigues i amics adquirits a través de mi o conjuntament, els fills, les nores, els nets, els parents, etc.                                                                                                                                                                          

Les coses de casa: el rentaplats, on m’ordena posar la vaixella, però que ella ompli i buida, quan jo me n’oblide; el banc de la cuina on passa tantes hores; el costat del llit on ella dorm i on, a vegades, és rosegada per l’insomni. Aquest llit  on respire el seu alè, on ensopeguen els seus i els meus peus, on m’abraça i l’abrace… El balancí on ella seu, des d’on mira la tele, on llegeix les novel·les i escriu a l’ordinador…

 Les pel·lícules que veu i de les quals em parla; les que veiem tots dos i comentem. Els projectes elaborats conjuntament que ja estan en procés de realització i aquells que encara només són projectes... 

Aquesta presència no és ni espiritual, ni fantasmal ni fantasmagòrica ni tan sols misteriosa. És la presència de l’absència.

 Quan ella està aquí, no se n’ha anat, està present. Aleshores la seua presència és plenitud. La simple absència de ningú en concret, de tot allò que no està present, no és ni plenitud ni buit, passa desapercebuda, està mancada de significat, no s’hi nota. La presència de l’absència, en canvi, és el buit dolorós, prop del no res abismal, que reclama la presència arrancada; és la mancança, és la crida angoixosa, és la dialèctica de la presència i l’absència que es reclamen mútuament. És l’absència que fa present, la presència esvanida, esfumada: la presència absent (la cadira em recorda l’amiga, però el record em constata la seua absència, me l’arrabassa). És paregut al que diu Pedro Salinas parlant de la felicitat: Tu presencia y tu ausencia sombras son una de otra, sombras me dan y quitan. Una absència que es presenta y una presència que s’absenta (la recorde, i s’esfuma de seguida, perquè només és un record, l’ombra del que ella és). L’absència de la presència és un crit, una dolorosa mancança, la privació d’alguna cosa que ha sigut arrencada violentament, és un clam rabiós .

La meua amiga, quan se’n va, em deixa l’absència dolorosa d’una omnipresència que em fustiga i esperona per tot arreu.

Posesión de tu nombre,
sola que tú permites,
felicidad, alma sin cuerpo.
Dentro de mí te llevo
porque digo tu nombre,
felicidad, dentro del pecho.
«Ven»: y tú llegas quedo;
«vete»: y rápida huyes.
Tu presencia y tu ausencia
sombra son una de otra,
sombras me dan y quitan.
(¡Y mis brazos abiertos!)
Pero tu cuerpo nunca,
pero tus labios nunca,
felicidad, alma sin cuerpo, sombra pura.

          Pedro Salinas, 1923