Quan t’assenyalen la lluna, mira el dit i els seus voltants

Gitanos fora!

        Sarkozy està expulsant de França col·lectius de gitanos romanesos i búlgars.

Com que sembla que aquesta mesura està prohibida per la legislació europea, que garanteix la lliure circulació del seus ciutadans per tot el territori de l’UE, i prohibeix qualsevol discriminació racial, la vice-presidenta de la Comissió Europea, Viviane Reding va anunciar dimarts 14/09 que l’executiu comunitari obriria un expedient per atemptar contra aquesta legislació. I va comparar les expulsions amb les deportacions dels nazis.

Sarkozy i el seu govern es consideraren ofesos per la comparança. I tant els mitjans de comunicació com els presidents dels governs de la Unió, mirant del problema només la referència als nazis, recolzaren el president francès. Qui, aleshores, perdé, és la defensora de les lleis, no l’infractor.

Quan el polític assenyala la lluna, el que cal fer és no mirar la lluna, sinó el dit que l’assenyala i tot el que hi ha al voltant, perquè aquí, a la terra, està la realitat que vol amagar. El problema no està en Viviane i la seua comparança, sinó en Sarkozy i les seues infraccions. Més encara, la intenció de Sarkozy no estava, segurament, en la intemperància verbal d’aquesta bona senyora, perquè no sabia com havia de reaccionar (encara que li ha sigut útil), sinó en el retardament de l’edat de la jubilació que pensava aprovar i en altres circumstàncies que fins aleshores l’havien fet perdre popularitat. Ara es presenta com un heroi xovinista, defensor de la independència de França, aplaudit pels líders europeus (que, aquests sí, han aprofitat l’esmentada intemperància, per a no entrar en el nucli del problema tot tranquilitzant els seus racistes-xenòfobs) i possessor d’una ma de ferro que acabarà amb la delinqüència estrangera i d’altra raça.

                                    

El Papa Benet XVI ha dit al RU que la religió ajuda a corregir els errors de la política laica, causats per la possible amoralitat d’aquesta. S’hi referia a la crisi econòmica i les seues consequències en milions de persones. Ha apuntat amb el dit la crisi, però no la guerra preventiva d’Irak, els millars de morts, els millars de ferits, els millars de pobres, els millars de malalts, basada en les mentides d’un que s’ha convertit, fa poc, al catolicisme, com si fos el colofó de la seua honesta activitat política: Tony Blair (qui, per cert, no se’n penedeix dels crims). Hauríem de mirar, més que la crisi assenyalada, el dit i els seus voltants. Entre els quals no hauríem d’oblidar que s’hi troben també, a més de Blair, l’amistat i la constant confluència d’objectius de l’Església oficial amb els partits polítics i les classes socials on s’ha originat la crisi.

No sólo quiere la sartén, sino el mango también

La lideressa proposa, a la Comunitat madrilenya, retallar el nombre d’alliberats sindicals en contra dels acords subscrits per ella mateixa. Quan dirigeix l’índex cap a aquests treballadors, està intentant unes quantes coses: 1ª, desviar l’atenció popular del problema que té amb la xarxa Gürtel; 2ª, assolir fama de política exigent, treballadora i rigorosa (esplèndides virtuts aquestes en períodes de crisi), cara a les properes eleccions; 3ª, afeblir les organitzacions sindicals, tot deixant els treballador desinformats, desemparats i sols a mercè dels poderosos patrons; 4ª, fer creure que una de les causes de la crisi és la quantitat de obrers que “chupan del bote” sense treballar; etc.

Aquest sí que és un alliberat sindical

En fi, si vols saber el que passa, no seguisques la direcció de l’índex que mostra la lluna. Mira els voltants, gira els ulls cap a terra. Aquí trobaràs les arrels de l’orientació digital.

No es censura, és llibertat

1.- Llibertat administrada. La potent ma de Berlusconi arriba a la Mostra de Venèzia. De films italians, diuen, només hi figuraven els distribuïts per Medusa (productora seua) i per la RAI (ent públic manipulat pel president). Censura? No ho diuen. Però assenyalen que la llibertat, la que hi haja, és administrada per Berlusconi. 

  

La ma de Berlusconi

2.- Llibertat de callar. Sentència del Constitucional contra la mesa de les Corts valencianes, per no haver respost a preguntes del grup opositor Compromís sobre els contractes de la Generalitat amb empreses vinculades al cas Gürtel.   

Mònica Oltra

3.- Llibertat d’empresa. Reiterada omissió a la televisió valenciana de fets, esdeveniments, declaracions públiques amb importància política, econòmica i social que no beneficien al poder que la controla.

Llibertat d'empresa

4.- Llibertat per a guanyar clients. Un periòdic, identificat amb la intervenció de l’OTAN a Kosovo en 1999, demostrava la seua llibertat i tolerància publicant ara i adès un article teòric i feixuc contra la intervenció, mentre que diàriament apareixien en les seues pàgines emotives narracions de famílies, de nens, de persones perseguides, torturades o assassinades pels serbis. Es mostrava al públic com un periòdic respectuós de totes les tendències. En cap moment, però, va publicar la descripció dels danys en bens i en persones, amb narracions emotives i personalitzades, del que estava passant en Sèrbia, conseqüència dels bombardejos de l’OTAN, igual que feia amb els kosovars.

5.- El guany us farà lliures. Avui dia la propietat privada dels mitjans de comunicació, en connivència o no amb el poder, determinen en cada cas què es pot publicar i què no. Els propietaris són els amos i, per la sacrosanta llibertat d’empresa, autoritzen o prohibeixen segons convinga als negocis. No hi ha censura; hi ha negocis, actuacions empresarials. La censura ha desaparegut o ha esdevingut llibertat, llibertat d’empresa, principi sagrat del progrès. Hom inverteix lliurement en allò que produeix beneficis. L’empresa està feta per a guanyar, no per a perdre. El negoci és el negoci i la finalitat de l’empresa és el guany. Per tant, la finalitat dels mitjans de comunicació és el guany. No es pot subordinar el guany de l’empresa a la llibertat d’expressió o al dret d’informació, perquè aleshores s’enderroca tot el sistema. Una i altre, llibertat d’expressió i dret a la informació, sí, però subordinats al guany.

Llibertat tolerada

- Aixi, doncs, no hi ha censura, però hi ha directors de cine, guionistes, autors de teatre que no troben qui vulga finançar o subvencionar les obres que proposen. És la llibertat d’empresa, motor del progrès.

- No hi ha censura, però un cop que has aconseguit superar tots els entrebancs i has acabat el film, la novel·la, l’obra de teatre, els quadres, el o els articles, etc., va i no trobes espectadors o lectors, perquè els que podrien ser-ho no hi estan interessats, no hi troben res a guanyar. Lliurement els rebutjen. És la llibertat d’exercir el dret a la ignorància de tot el que no és guany econòmic o alguna classe de diversió.

6- Recapitulació de totes les coses en el guany i el seu increment. Abans d’acabar, aventuraré un pronòstic, que és el somni dels nostres guies econòmics mundials: estem entrant en un món on l’empresa privada ho dominarà tot; res ja serà públic, tot privat; l’àmbit públic, arrel de tota repressió i de tota censura, haurà desaparegut; per tant, ja tot serà llibertat, llibertat empresarial; el sagrat interès de l’empresa, pel qual aquesta existeix, el guany, ho justificarà tot, perquè tot allò que condueix al guany és llibertat. Serà un paradís: tot privat i res públic! El neoliberalisme portat a la perfecció! La realització absoluta de la llibertat! Alabat siga déu! 

El treball fa liures

                                              

7- De totes formes, no puc deixar de pensar que són els rics qui tenen empreses i, amb elles, el guany i, amb el guany, la llibertat. Aleshores m’esborrone d’imaginar què els quedarà als pobres, amb el sector públic desaparegut; els salaris, baixos per garantir el guany; l’acomiadament, gratuït; la jubilació, petita; l’assegurança social, privada; els sindicats, suprimits; els obrers, a soles davant del patró; etc. Potser només quede l’almoina i la servitud. Censura, en canvi, no, perquè allò que es deia censura és ara sagrat interès de la lliure empresa.

                                                                                                

Tristor

Dime a quién votas y te diré quién eres

Gerardo Díaz Ferran, president de la CEOE, enfonsa Air Comet i altres empreses del grup Marsans. D’antuvi, no paga als treballadors, però els promet que cobraran, avalant les nòmines amb el seu patrimoni. Tanmateix, aplegat el moment, no paga. S’obre un judici per aquest impagament, i ell no acudeix, però sí el seu advocat. L’advocat diu que l’aval o “garantia personal” manifestada no obliga el client, perquè es tracta d’un compromís moral, no legalment vinculant. Total, que es tractava d’una promesa falsa, com la seua moral, per a sortir del pas.

Algú pensarà que el president de la CEOE ha sigut elegit perquè representa la manera de fer dels empresaris electors. Els grans empresaris de la CEOE, els que l'han elegit, tots o quasi tots, són com ell (pel que voten els coneixereu, va dir Jesucrist, més o menys): s’embarquen en mampreses que sobrepassen les seues capacitats, són aventurers irresponsables, prometen sense la intenció d’acomplir les promeses, tot just per a obtenir una altra cosa; són tramposos i mentiders, només busquen el seu profit, s’arrisquen irresponsablement, perquè saben que altres (els treballadors, per exemple, o el poble) pagaran els seus errors. Aquesta seria la raó per la qual, malgrat totes les crítiques i totes les calamitats provocades pel fenomen Diaz Ferrán, l’han elegit i reelegit, sembla que per unanimitat.

Algú pensarà que les lleis estan fetes per als empresaris, per a recolzar-los front als treballadors i que açò és tant més veritat quant que l'UE, al Tractat de Maastricht en 1993, consagra un sistema econòmic neoliberal, les conseqüències del qual estem vivint-les ara. Per una banda, la crisi més gran de la història; per l’altra, carregada sobre les espatlles dels treballadors (atur, jubilació, reforma laboral, retall a les despeses públiques).

Algú pensarà que quan hom parla de llibertat, liberalisme, lliure empresa, món lliure, hom s’està referint a la llibertat dels empresaris i dels seus polítics; no mai, al món del treball.

En fi, algú pensarà moltes coses més. Però nosaltres, emmotllats per les convencions vigents, sabem que no pensa bé. Sabem que els treballadors, els pobres, els semi-pobres o la petita (menudiua) classe mitjana, estan acostumats a patir estretor econòmica i manca de medis, mentre que els empresaris com Díaz Ferrán sempre han nadat en l’abundància. Per això ja li resulta quasi insuportable (pobre!), renunciar a cinc metres d’eslora en el iot que va a renovar (o que renovaria, si pogués). És comprensible.

També sabem que la condició imprescindible, sine qua non, com diuen els entesos, per al progrès econòmic és fer rendible l’empresa, (és a dir, algú pensarà, explotar el treballador mitjançant la plusvàlua). Si Gonzalo ha de satisfer el deute, es quedarà sense capital, i si, per altra banda, no veu possibilitats de grans, enormes guanys, guanys que desperten la seua cobdícia, no muntarà noves empreses. Eixe és el secret del progrès econòmic, principi consagrat a Maastricht. D’aquí, el gir brusc de la política econòmica del govern. L’Estat no ha de castigar les empreses, que són la seua esperança. Abans de la crisi, estàvem vivint una situació falsa, vivíem per damunt de les nostres possibilitats de treballadors. De aquellos polvos estos lodos.

Algú pensarà, en canvi, que les empreses, a partir de Maastricht, no estan per al treballador ni per al client (para crear puestos de trabajo y al servicio del cliente), no, que les empreses estan per als empresaris. El poder econòmic d’un país no es calcula sobre el nivell de vida dels ciutadans (treballadors i clients), sinó sobre la competitivitat i el volum de producció i de transaccions econòmiques. És el capital de què disposa el país, siguen molts o pocs els beneficiats. Si no, vegeu la Xina. Actualment se la considera la segona potència econòmica mundial, per davant del Japó. Però l’extrema penúria hi campa per tot arreu. La seua competitivitat es basa en els sous de misèria que cobren els treballadors xinesos (plagui a déu que no es difonga l’exemple!). A la Xina es manifesta clarament el que significa la paraula llibertat en boca del liberalisme: llibertat per al capital i dictadura per al poble. Eixe mateix va ser el sistema polític-econòmic de Pinochet. 

Es que no hi ha altre sistema econòmic: progrès indefinit d’uns a costa dels altres amb feixugues crisis intercalades? Ara tenim l’ocasió de vore’l totalment despullat i sense màscara. Serem capaços d’inventar-ne un altre?

Zones de penombra

Fosa comuna en la Macarena. Colòmbia

Hom ha descobert una fosa comuna amb 2.000 cadàvers de leaders socials, camperols i defensors comunitaris (cap guerriller). Darrere d’aquesta massacre hom assenyala forces governamentals i forces paramilitars recolzades pel govern. A aquesta fosa cal afegir el nombre inversemblant de sindicalistes, polítics de l’oposició a Uribe, activistes pro drets humans, leaders indígenes desapareguts, torturats i exiliats. A Colòmbia es vota lliurement al partit d’Uribe i a algun altre partit germà, perquè els qui podrien votar a altres partits han sigut morts, estan a l’exili, són pobres i han venut el vot, són ignorants, no poden votar o es callen de por perquè han estat escarmentats, en virtut dels procediments dolorosos de la “pedagogia governamental” o dels “para”. O, en fi, pertanyen a les FARC.

Als cadàvers de la fosa, cal afegir la quantitat d'opositors polítics i sindicals que apareixen assassinats ara i adès, 25.000 desapareguts i un nombre indeterminat de civils camperols assassinats per l’exèrcit com si fossen guerrillers (més de 500 en els darrers anys), a fi de cobrar les subvencions nord-americanes a la guerra contra les FARC, finançada segurament a no sé quants dòlars el guerriller mort.

Ceuta, Melilla i Gibraltar són objecte de disputa. Per una banda, Espanya. Per l’altra, Marroc o el Regne Unit. Es disputen la propietat del territori i de les persones que hi habiten. No se’ls hi acudeix, però, ni a Espanya, ni a Marroc i ni al RU preguntar als interessats. Són Ceuta i Melilla espanyoles o marroquines? És Gibraltar espanyol o anglès? És Catalunya espanyola? És el País Basc espanyol? O catalana, una i basc, l’altre? Els espanyols de la península, els anglesos de l’illa i el govern marroquí són els que hi decideixen. Diguen el que vulguen (no ho sé) els ceutís, melillencs, gibraltarenys, els governs enfrontats negociaran pel seu compte entre sí o es mostraran les dents (i les armes). Pel que fa a catalans i bascs les jeux sont fets, com diuen els francesos. No es negocia amb ningú, perquè no hi ha ningú.

Algú ha dit en algun lloc parlant del català que els territoris no són subjectes de drets, només els individus. Bo, de fet, pel que vegem, ni els individus ni els territoris, només els amos. Els amos de Ceuta, Melilla, Gibraltar, País Basc i Catalunya, no són els habitants, solen viure fora. Decidiran, quan siga el cas, el destí d’aquests territoris i dels que hi habiten, ja que, d’antuvi, Espanya i Marroc astutament han prohibit les consultes.

Hi ha un colectiu artístic anomenat Luzinterruptus que intenta il·luminar, mitjançant instal·lacions a la via pública, aspectes de la realitat social i urbana, aspectes que solen passar desapercebuts. A la meua manera, salvades les distàncies, és el que jo he intentat fer amb el que he escrit més amunt. Habitualment se’ns il·lumina la dictadura de Cuba, la dictadura (¿?) veneçolana, la democràcia dels EUA, la colombiana. Habitualment s’enfoca Catalunya, el País Basc, Ceuta i Melilla des de la perspectiva espanyola etc. Ara, però, m’he permès llançar la llum de la meua llanterna cap alguns aspectes que solen quedar en la penombra. N’hi ha molts més, molts més dels que ens imaginem, per tot arreu. Una altra zona fosca, per exemple, que caldria traure a la llum: els polítics europeus, els economistes ídem, els interessos polítics re-ídem, les corporacions empresarials que hi ha darrere de la brusca giravolta econòmica de Zapatero. De moment jo he il·luminat el que he il·luminat. Qui vulga mirar que mire. Qui no, que tanque els ulls, que apague la llum, o que l’enfoque sobre el panorama habitual. Però millor seria que algú cridara desesperadament com Goethe: llum, més llum! I Jahvè, per fi, responguera de veritat: Fiat lux!

La democràcia que somniàvem alguns era açò, només que açò, en la realitat: Colòmbia, Espanya, Regne Unit, USA...

Si en volem una altra, haurem de fer-la. No caurà del cel.