"El Pensador" de Rodin

Si no fos aquesta la famosa escultura d'Auguste Rodin, m’arriscaria a creure que és representació d’un valencià del segle XXI.

Un valencià que pensa? Direu. Doncs, sí. Hi ha moltes formes de pensar (també pensen els i les habituals a certs programes de Tele 5 i Canal 9, entre d’altres). Una d’elles, la que m’ha dut al Pensador de Rodin, són les cavil·lacions que comporta el desig de continuar ofrenant noves glòries a Espanya. Sobre tot, desprès de les nombroses ofrenes ja fetes, com són, per exemple: les dues Caixes d’estalvi (Bancaixa i la CAM), la bassura alacantina, la Fórmula 1, la visita del Papa i els millons balafiats, la connexió gurteliana, El Cabanyal, l’honorabilitat de Fabra, els vestits de Camps i la seua amistat amb el President del Tribunal Superior de Justícia de València, De la Rua, la progressiva desaparició del valencià a tots els nivells, l’explosió de la bombolla immobiliària, etc. És comprensible quantes dificultats es poden trobar en aquestes circumstàncies, tant per a fer patent l’amor que els valencians professen a Espanya quant per a que aquesta s’ho puga creure. Car Espanya, com una deessa, és insaciable, sabeu?, quan es tracta de devorar ofrenes. Malgrat que, a vegades, aquestes siguen doloroses per als ofrenants.

No us estranye açò, perquè, si atenem als significats de ofrenar i ofrena, vorem que ofrenar és sinònim d’oferir, sacrificar, immolar. I ofrena és, segons el diccionari de la GEC: Do que hom ofereix a la divinitat per aplacar-la, propiciar-se-la, o per expiació, o també a un sant.

El pensador valencià, doncs, no semblant-li prou el que ha fet fins ara, cavil·la, cavil·la...

Què parirà aquesta ment valenciana, Senyor? Siga el que siga, toquem les campanetes del rogle, amb alegria preventiva, perquè, segur, les noves glòries seran sonades. Probablement es belluguen al seu cap pensaments com: seria bo que, mentre Catalunya acaricia el somni de la seua independència, nosaltres, en desgreuge de tal ofensa, ofrenàrem, per contra, la nostra dependència, el nostre sacrifici, la nostra immolació.

Per això, el poble valencià, inasequible al desaliento, mitat monjes i mitat soldados, votarà l’opció de sempre.