Dafne, Apol·lo i... alguna cosa més

Apolo y Dafne. Oli/llenç. 90 x 120. 2009 (Gabriel Alonso)

- Rsssss, Raiiiisss, ssss, Raisss. Sentia un so que no sabia ben bé què era: si el xiulit del vent entre les branques dels arbres, el cant d’un pardal o una fina veu femenina mig apagada i una mica llunyana. Mirant el perímetre d’arbres que m’envoltava, em va semblar que el so venia d’un arbre concret, un llorer. Em vaig anar acostant a poc a poc i quan ja l’atansava, vaig percebre clarament que eixa veu m’apel·lava en to suplicant.

- Rais, sóc Dafne, la perseguida per l’amor d’Apol·lo, la que es va convertir en arbre per deslliurar-se’n.

Aleshores, jo, no sé si intrigat, atemorit o amb l’ànim pertorbat:

- Què? Com? Què dius? Qui ets? Qui dius que ets?

- Sóc Dafne, Rais, Dafne, la nimfa filla del déu riu Peneu, sacerdotessa de la deessa Terra. Jo era perseguida per Apol·lo, el model de bellesa, el de les proporcions perfectes, perquè, amb una fletxa, Eros li havia inoculat un amor boig per mi, amor que em semblava destructor, excessivament apassionat i perillós.

Com és que jo no queia sotmesa i subjugada davant de tanta perfecció? Doncs perquè també jo vaig rebre l’impacte d’una fletxa d’Eros. Aquesta, però, m’havia inoculat el sentiment d’una pregona indiferència, aversió al personatge, o, potser, simplement sentit de la dignitat femenina, si és que no era, al capdavall, estima de la meua independència. El cas és que jo li fugia mentre ell em perseguia. I tant em perseguia i tant jo li fugia, que un dia, atansant-me ell i veient-me jo al seus braços, vaig llançar un crit d’auxili a mon pare el déu del riu Peneu, el qual em va metamorfosar en arbre, quan les mans d’Apol·lo m’agafaven ja per la cintura des de darrere, cintura que, tot seguit, es convertia en tronc d’un llorer com aquest. Sóc el llorer i, amb el temps, he aplegat a ser tots i cadascun dels vegetals que poblen la terra.

La prostració en què va caure Apol·lo en vore esvair-se la meua figura i la meua persona d'entre les seues mans va ser tan gran que pràcticament es desintegrà en llàgrimes, llàgrimes que, durant segles ha anat vessant. És gràcies a elles que la vegetació s’ha mantingut potent per tot arreu.

- I quin rol jugue jo en aquesta història? Què vols de mi? Per què te m’has mostrat?

- En primer lloc, m’he presentat a tu perquè necessite comunicar-me amb algun humà. I com que sé quant estimes els arbres (ja que a vegades note amb plaer com m’acarones quan tens cura dels tarongers), ets tu l’humà elegit. És evident que no ets un Apol·lo, model de bellesa i de perfectes proporcions. Potser per això has despertat el meu interès.

En segon lloc, perquè estem entrant a nivell global en una situació auto-destructiva que esdevé, per moments, irreversible.

I, en tercer i definitiu lloc, perquè tens un bloc que llançarà als quatre vents les revelacions que jo et faça.

D’un quant temps ençà ha aparegut un fenomen sociològic, un estat d’opinió, una dèria, una passió, una cobejança que amara tots els racons del teixit social i que amenaça acabar amb la vegetació, l’equilibri natural i, per tant, amb la humanitat sencera. La dèria, la passió, la cobejança de convertir-ho tot en immobles, en ciment, en formigó, en totxos; en cotxes, en iots, en avions; en autopistes, en AVEs, en Fórmules 1... Darrere de tot açò està la dèria dels diners. I darrere d’aquests hi ha la cobejança de diverses coses: plaer, comoditat, prestigi social, luxe. I encara darrere, edificis altra vegada, cotxes, iots, dones o homens, viatges, AVEs, més diners... I així fins l’infinit, si infinit hi hagués, com una fracció periòdica pura o un retorn etern. És la desmesura.

No hi ha res darrere de tot açò? ninguna causa, cap impuls secret, ningun motiu dominant? Doncs sí. Darrere de tot açò, com una ànima que roman tensa en totes i cada una de les giravoltes, està la cobejança del poder, el poder de fer o aconseguir allò que a u li vinga en gana i de fer el que siga, sense límits, per aconseguir-ho. A vegades ni tan sols els límits imposats per la salut. La gana de poder i el poder de la gana són els que avui regeixen el món. El poder i la gana busquen manar i guanyar, amagats sota el nom de la religió, de la llibertat, de la democràcia i de la figa mandanga. Aquesta és l'ètica actual.

Està clar: l’home ha esdevingut la causa de tots els mals. I, per tant, de la pròpia aniquilació. Si no s’imposa límits i no manté l’equilibri del terme mitjà, el món s’acaba.

Em vaig quedar mut.

Serà per diners...? (Escultura de Ramon Espacio, 2009)

El burca

- Bon dia! Com estem? – El personatge tenia tot l’aspecte de ser Harpo Marx, el dels films dels germans Marx. Tenia una cabellera entre rogenca i rossa, vestia una gavardina ampla amb les butxaques plenes de coses i bufava ocasionalment una flauta menuda dirigint-se a les noies que passaven.

- D’allò més bé, home. Sou qui pense que sou?

- No vas descaminat, si el qui penses que sóc, sóc jo (he!, he!). I segurament sóc, perquè ordinàriament la gent ho endevina, només mirar-me.

- Però, si sou Harpo, com és que parleu? No éreu mut?

- Diguem que més aviat fingia que era mut. No sols no sóc ni era mut; a més, conec una fotracada de llengües, entre les quals, com pots comprovar, està el català. Fingia que era mut, perquè allò que deia quan parlava empipava tothom i de vegades em posava en perill de perdre la vida, la llibertat o el treball. A la gent no li agrada la veritat personal, social o política. O, si més no, opinions oposades o no coincidents amb les pròpies. Sobre el que és perillós parlar, millor és callar (quasi Wittgenstein).

- No serà sols per això, vaja!

- Deixant a banda que, pel que acabes de dir, sembla que tu tampoc coincideixes molt amb la gent, et posaré un exemple de les meues dificultats de comunicació. Com tots sabem, ara està de moda condemnar l’us del burca, del niqab, del xador o del hijab. Fins i tot es parla de prohibir el burca, vestit que cobreix completament la persona que el porta, tot sostraient-la a la mirada dels altres.

Doncs bé, jo crec que el problema no està en el burca de les dones musulmanes i que la solució no és prohibir-lo. El problema està que tots portem burca, uns, amb pell d’ovella, per aprofitar-se dels altres, malmetent-los, si de cas; els altres, per a defensar-se d’aquests. N’hi ha qui porten diversos burques, uns damunt dels altres, com els corfolls de ceba. La diferència que hi ha entre els burques de les musulmanes i els nostres és que el d’aquestes es veu i el nostre, no. Per tant, les musulmanes no enganyen amb el burca i nosaltres enganyem sense ell. Aquesta és la qüestió.

Quan a Camps li regalen uns vestits i diu que els ha comprat i pagat, es posa un burca, però invisible. El burca que realment porta és el dels negocis dels amics de la Gürtel i els que fa ell mateix, per la qual cosa li han regalat els vestits. No és que la Gürtel li pague els serveis regalant-li vestits, no. Açò no és més que un detall de persones ben (o mal?) educades. El pagament és un altre, més substanciós, amagat dins d’un altre burca, aquest de teixit gros, que no deixa transparentar res. És una operació senzilla, que també es fa en Canal 9: s’avalua per damunt, molt per damunt del valor real, els encàrrecs encomanats i, desprès, a repartir els beneficis (per a ells o per al partit). Al capdavall, qui paga és el contribuent. Recordem el cas de Jaume Matas, Fabra, Joaquin Ripoll, etc. Hi ha uns burques impermeables a qualsevol enginy escrutador en uns llocs anomenats, no sé si ho saps, paradisos fiscals. Aquí és on van a parar els beneficis repartits entre amigos del alma. L’existència d’aquests paradisos fiscals suposa que els poders polítics mundials també porten burca, perquè no fan res per eliminar-los. Alguna o algunes raons hi haurà, dic jo, amagades també sota un o diversos burques. I no parlem dels eclesiàstics, perquè no acabaríem mai. I de les monges? Abans portaven, si no burca, xador. Ara, però, se l’hi han llevat. Segurament s’han adonat que no el necessiten, perquè estan ben envelopades amb els burques invisibles (podria ser que en el futur una cosa semblant els passara a les musulmanes). Jo mateix abans portava el burca de la mudesa i ara no, però en porte altres.

- Harpo, tu saps el que estàs dient? És força perillós. Si no ho pots demostrar, poden llançar-te a la garjola.

- Jo no puc demostrar-ho, clar que no. Es tracta sols d’hipòtesis basades en altres fets semblants esdevinguts en altres indrets. Per això, abans, quan era actor, em feia el mut. El que he dit i diré són imaginacions meues que podrien ser realitat. Imagine a la gent per tot arreu amagada sota burques que els tapen de cap a peus. Quan m’has vist per primera vegada, has cregut que sabies que era jo el que et saludava, refiant-te dels burques que solc portar, i ho has endevinat. Sabies i saps que sóc jo, però no qui sóc jo. Ningú és el que pareix. Tots estan embolicats amb tants corfolls que ni ells mateixos saben qui són. Per això pense: com és possible que encara hi haja qui gose prohibir el burca, el visible, que és el burca més innocent de tots? Si em condemnaren a la presó o a una multa milionària, seria un altre burca que es posarien ells per a tapar-se les vergonyes.

- Em deixeu esbalaït, Harpo. Heu trasbalsat el meu sistema de valors. Gràcies.

"El Pensador" de Rodin

Si no fos aquesta la famosa escultura d'Auguste Rodin, m’arriscaria a creure que és representació d’un valencià del segle XXI.

Un valencià que pensa? Direu. Doncs, sí. Hi ha moltes formes de pensar (també pensen els i les habituals a certs programes de Tele 5 i Canal 9, entre d’altres). Una d’elles, la que m’ha dut al Pensador de Rodin, són les cavil·lacions que comporta el desig de continuar ofrenant noves glòries a Espanya. Sobre tot, desprès de les nombroses ofrenes ja fetes, com són, per exemple: les dues Caixes d’estalvi (Bancaixa i la CAM), la bassura alacantina, la Fórmula 1, la visita del Papa i els millons balafiats, la connexió gurteliana, El Cabanyal, l’honorabilitat de Fabra, els vestits de Camps i la seua amistat amb el President del Tribunal Superior de Justícia de València, De la Rua, la progressiva desaparició del valencià a tots els nivells, l’explosió de la bombolla immobiliària, etc. És comprensible quantes dificultats es poden trobar en aquestes circumstàncies, tant per a fer patent l’amor que els valencians professen a Espanya quant per a que aquesta s’ho puga creure. Car Espanya, com una deessa, és insaciable, sabeu?, quan es tracta de devorar ofrenes. Malgrat que, a vegades, aquestes siguen doloroses per als ofrenants.

No us estranye açò, perquè, si atenem als significats de ofrenar i ofrena, vorem que ofrenar és sinònim d’oferir, sacrificar, immolar. I ofrena és, segons el diccionari de la GEC: Do que hom ofereix a la divinitat per aplacar-la, propiciar-se-la, o per expiació, o també a un sant.

El pensador valencià, doncs, no semblant-li prou el que ha fet fins ara, cavil·la, cavil·la...

Què parirà aquesta ment valenciana, Senyor? Siga el que siga, toquem les campanetes del rogle, amb alegria preventiva, perquè, segur, les noves glòries seran sonades. Probablement es belluguen al seu cap pensaments com: seria bo que, mentre Catalunya acaricia el somni de la seua independència, nosaltres, en desgreuge de tal ofensa, ofrenàrem, per contra, la nostra dependència, el nostre sacrifici, la nostra immolació.

Per això, el poble valencià, inasequible al desaliento, mitat monjes i mitat soldados, votarà l’opció de sempre.

Granges PROVIDA

Missatge electrònic del Professor Franz de Copenhaguen:

He oït que a Espanya les parelles no fabriquen rebrots o plançons (o com es diga). No tenen fills, vaja, o al menys, no en tenen en quantitat suficient per a renovar la població, pagar els impostos o cotitzacions corresponents a la jubilació per a que els que ja estan jubilats puguen cobrar la seua pensió. Alguns imaginen que la solució està en els i les immigrants (treballadors i treballadores evidentment): magribís, orientals, sud-americans, xinesos, europeus de l’est, etc. Tots sabem, però, que aquesta solució comporta un o diversos problemes: el color de la pell, les diverses religions, el burka, els costums, la desconfiança que tenim amb la seua honradesa, etc. Per tant, propose una solució a tenor, però menys, dels invents mecànico-científics que feia jo de jove per al còmic TBO. Es tractaria de crear una granja d’animals humans, en la qual una clínica-laboratori, d’enginyeria genètica, fabricara nadons en la mesura que la societat anara necessitant-los. Voluntàriament els ciutadans i ciutadanes donarien els espermatozoides i òvuls necessaris. Conjunturalment, en cas de penúria d’aquests, hom n’exigiria el subministrament obligatori a la ciutadania, prèvia selecció tècnico-científica.

Amb aquesta modalitat reproductiva resoldríem una sèrie de problemes:

+ La creixent esterilitat de les parelles.

+ Tots els inconvenients que comporta l’aplicació del laïcisme, per quant que l’Estat ha de tractar igual totes les confessions religioses i ninguna ha de ser mimada o afavorida (els nadons serien educats cristianament dins del catolicisme, que és la religió vertadera). Als centres educatius, les aules estarien presidides per la creu, ja que no hi hauria pares amb exigències empipants que posaren en dubte el profund arrelament al nostre ser nacional d’aquest símbol.

+ No caldria prohibir el burka, niqab, hijab o chador, perquè no hi hauria cap dona que el portara.

+ No tendríem lladres, perquè tots els treballadors seríem blancs i espanyols (dels empresaris i banquers no direm res). Desapareixerien els problemes de les llengües cooficials (no hi hauria granges a Galícia, País Basc o Països Catalans).

+ Tots els plançons serien espanyols, castellà-parlants, catòlics, honrats. Hi hauria tres partits, patriòtics, liberals, de centre i espanyols: PP, PSOE i el partit frontissa, que podria ben bé ser UPyD, el de Rosa Díez, darrere del qual està el gran filòsof, liberal, pluralista, imparcial i objectiu, Fernando Savater (no considerem la possibilitat d’Izquierda Unida, perquè no s’adiu al tarannà espanyol). La llei de memòria històrica ja no tendria sentit, atès que cap nadó tendria avantpassats republicans, víctimes dels criminals franquistes. Tendríem la memòria històrica de sempre: la bona, la fetén.

+ No hi hauria enfrontaments entre regiones. Ni la por i mania tradicional als catalans. Aquests serien, espontàniament i voluntària, espanyoles de pura cepa.

+ No solament desapareixerien els nacionalismes perifèrics, sinó també serien innecessàries les comunitats autònomes. Espanya, Una, Grande, Libre, seria indissoluble de veritat. No hi hauria ningú capaç de trencar-la. I, per tant, cap necessitat de recompondre-la.

+ Si, damunt, es muntaren les granges amb agressiu esperit empresarial, podria ser Espanya el nucli productor i exportador de plançons a tot el món, i, així, fer real el somni Josep Antonià, que Espanya fos una unidad de destino en lo universal.

+ Esdevindria innecessari el gran muntatge de les competicions futbolístiques mundials, el caràcter forassenyat de la disbauxa col·lectiva envers la bandera com un ull de cicló, al voltant del qual giren i giren entusiasmes, il·lusions, alegries, i es consuma la fusió dels individus en la massa, arrabassats per un sentiment únic de patriotisme espanyol (buit de pensament i ple d’emocional no res).

+ Dic que seria innecessari, perquè eixe sentiment estaria ja inoculat des del primer moment de la concepció en la probeta i perquè també s’hauria fet realitat allò de por el imperio hacia Dios.

Por el imperio hacia Dios

+ No caldria una llei de l’avortament, ni caldria assassinar futurs nadons (la vida seria respectada, millor que ningú, per la màquina, que es regiria per la voluntat divina), estarien de sobra les associacions PROVIDA. La vida, obra de la màquina, seria obra de l’home i l’home obra de déu. Per tant, la vida, obra de déu (com el honor, que és patrimonio del alma y el alma sólo es de Dios).

+ En fi, el problema dels pressupostos per a pagar les pensions dels jubilats s’hauria resolt: hi hauria suficients treballadors per a cotitzar les quantitats necessàries.

Com que ja estic cansat d’enumerar els avantatges de la meua proposta i sé que n’hi ha moltíssims més, des d’aquí convoque els innumerables lectors per a que contribuesquen a descobrir alguns dels que manquen.

Ben amigablement,

Franz de Copenhaguen, Professor inventor

Aclariment de Rais:

No us estranyeu de l’orientació ideològica d’aquest e-mail, perquè el professor, quan es tracta d’invents tècnics, se n’oblida del caire polític. És com l’escorpí de la faula, La granota i l’escorpí: no pot evitar-ho, és el seu tarannà d’inventor.

Variacions sobre la memòria històrica

L’altre dia va vindre el professor Franz de Copenhaguen a ma casa. El vaig trobar neguitós, inquiet.

- Volieu comentar alguna cosa? Li vaig preguntar.

- Sí, precisament acabe de llegir un article de Fernando Savater (publicat a El País, el 22/6/10, amb el títol de Recuerdos envenenados) que no m’ha agradat ni gens ni mica.

- Compte, professor! Aquest filòsof és un guru intel·lectual i polític d’abast internacional.

- Tant se m’hi dóna. L’única cosa que respecte és la correcció lògica i l’honestedat humana.

Savater hi cita algunes idees bàsiques del llibre de David Rieff, Against Remembrance. Idees que, atesa la trajectòria político-intel·lectual d’aquell contra els nacionalismes no espanyols de la península i ateses les circumstàncies que ara ens envolten, com l’atac de la judicatura a la memòria històrica i a l’Estatut català, sembla que les utilitza per a reblar el clau de la seua dèria (lluita constant contra els nacionalismes perifèrics, ordinàriament recolzats per les memòries col·lectives i alineació amb els progres que creuen en la transició). I pensem açò, perquè el fet de recomanar, ara i ací, un llibre que posa en qüestió la memòria històrica o col·lectiva creiem que és posar-se, subreptíciament, de part de la campanya que s’està estenent pels mitjans de comunicació. El que fa és dir com qui no diu, tirar la pedra i amagar la ma. La campanya a què s’uneix sense dir-ho proposa perpetuar el sotmetiment dels vençuts als vencedors, pactat en la descafeinada transició. Així, doncs, Savater col·labora amb els mass media franquistes i amb els progres Leguinas, Marañons, Santos Julians, i tutti quanti, que consideren reconciliació pacificadora i necessària deixar les coses com estan (els vencedors intactes i els vençuts vençuts) i que confonen justícia aquí amb venjança, violència, represàlies, intransigència, intolerància. Parlen d’igualtat, però no la volen per temor secret a la intransigència previsible dels vencedors, que amenaçaria la pau (com al 36).

Bo. Però centrem-nos ja en el text de Savater.

Cita un paràgraf amb les pròpies paraules de Rieff: "En las colinas de Bosnia aprendí a odiar pero sobre todo a temer la memoria histórica colectiva. En su apropiación de la historia, que ha sido mi pasión más sostenida y mi refugio desde la infancia, la memoria colectiva logra que la historia misma se parezca más que a nada a un arsenal lleno de armas necesarias para mantener las guerras o hacer de la paz algo tenue y frío".

Està clar que Savater sembla que vol prevenir-nos contra la memòria col·lectiva que, gràcies als historiadors, ara s’està recuperant. La història, feta seua per les masses i convertida en memòria col·lectiva, seria, al seu parer, un arsenal d’armes per a la guerra. Llegint-lo, es té la impressió que millor és la ignorància. La ignorància seria innocència, candidesa, absència de malícia. A les noies de fa uns anys hom les mantenia ignorants del sexe per a que foren innocents i pures. L’inconvenient que trobe és que, si no recuperem aquesta memòria, romandrem en la que teníem, fal·laç i producte d'una manipulació, un arsenal, també, per a la guerra.

Més avant el torna a citar, expressant la idea amb les pròpies paraules: Para Rieff, la historia se ocupa de los sucesos como algo pasado, es decir que ya no está, mientras que la memoria colectiva conmemora el pasado como aún presente -para bien o para mal- y como razón fundamental de las empresas actuales. Voldrà significar Savater que, si un historiador s’ocupa de la dictadura, del passat de Catalunya o de la batalla d’Almansa, ja no s’ocupa d’història, perquè aquests esdeveniments tenen alguna relació amb el present? Quan un historiador descobreix una tomba egípcia, fa història. Quan descobreix, però, una fosa comuna al costat d’un camí, esbrina la identitat de les persones, les restes de les quals s’hi han trobat, i hom en celebra els funerals, ja no en fa?

- Professor, crec que us en haveu passat una mica, perquè sembla que David Rieff, més que d'història, parla de memòria històrica col·lectiva. Una cosa és que un historiador, o diversos historiadors, descobresquen tombes i una altra que el comú de la societat assimile aquesta dada tot instrumentalitzant-la per a aconseguir els seus propòsits. El mal estaria en la col·lectivitat, que instrumentalitza subjectivament la història, per sí científica i objectiva.

- Tens raó. Però no deixe de pensar que Savater prefereix la manipulada memòria col·lectiva franquista a la científicament fonamentada memòria col·lectiva democràtica.

- No creieu que, més aviat, la memòria col·lectiva del paràgraf es refereix a les celebracions o commemoracions nacionalistes de fets històrics com, per exemple, la desfeta de Catalunya al 1714 i no a la recuperació de la memòria històrica?

- Sí, aquest seria el significat directe. Però l’indirecte, l’intencionat, el pragmàtic, atès el moment en què estem, seria suggerir que no és història científica i objectiva allò que hom diu memòria històrica, sinó tèrbols interessos polítics nacionalistes i republicans.

Continuem: la memoria colectiva selecciona, sacraliza y mitifica de acuerdo con el narcisismo del grupo y sus ambiciones del momento. La historia pretende establecer la verdad de lo que fue y la memoria histórica influir en la verdad de lo que es. Quan és que hom selecciona, sacralitza i mitifica? Serà quan hom vol saber on estan soterrats els familiars, desapareguts gràcies a Franco? No hom selecciona, sacralitza i mitifica mantenint el poble en la ignorància? I açò no és influir en la verdad de lo que es convertint-la en mentira? Quin significat pot tenir el fet que Savater, ara precisament que la gent s’inquieta i neguiteja per l’actitud de la judicatura front a la memòria històrica i front a l’Estatut (recordem la sentència), ara precisament, vulga (això pareix) ficar la por en el cos i posar la gent en guàrdia front a una cosa tan natural com voler saber què ha passat i, al mateix temps, voler que es corregesquen les injustícies que encara es puguen corregir?

- Està clar que la cita (no sabem el context, perquè no he llegit el llibre) està seleccionada amb la intenció aparent de posar el lector contra la memòria històrica, en relacionar-la amb narcisisme, sacralització, mitologia, tot convertint-la en instrument al servei d’interessos polítics. No cap dubte que la història pretén establir la veritat d’allò que fou. El que no està clar és per què aquesta veritat ha d’estar, per definició, desvinculada de la col·lectivitat i del present. Qualsevol memòria col·lectiva influeix en el present. No serà millor que influesca en el present la basada en la llibertat i en la ciència històrica? No és possible eliminar de les ments la memòria col·lectiva, la que siga. No és possible la taula rasa, l’encefalograma pla, en aquest àmbit. Per tant, sempre hi haurà una memòria col·lectiva. De nosaltres depèn que siga la falsa o la més vertadera.

- Home, Rais, totalmenta d’acord! Però continuem. I mireu encara el que Savater diu a continuació. Llegiu-ho bé: El autor se enfrenta a venerables tópicos, como […] el de que no hay verdadera paz sin haber hecho justicia (abundan los ejemplos contrarios y no siempre pueden ser igualmente bienaventurados los justicieros y los pacificadores) […]Què vol dir? Que la pau s’aconsegueix millor amb la injustícia? Si la història de la humanitat és història de guerres, serà perquè la història de la humanitat és història de justícia? La humanitat de totes les èpoques nadant en un mar de justícia? Serà possible? Ens voldrà dir que cercar la justícia és perillós per a la pau? que la pau només pot conviure amb la injustícia? És aquesta la filosofia d’un filòsof tan celebrat i tan llegit?

- Crec que és possible una altra interpretació d'aquest text: que algunes voltes en nom de la justícia es perpetren injustícies flagrants. Però això no ens ha de fer renunciar a la justícia, sinó més bé esmerçar tots els esforços que siguen necessaris per a no desviar-nos de la línia correcta i justa. Hem d'estar ben deixondits, amb la ment clara, no solament per a no confondre justícia amb colp d'Estat del 36, guerra civil i dictadura posterior, invasió d'Irak, d'Afganistan, etc., sinó també per a no creure que és pau injustícies tals com la pau de Franco (basada en cementiris, fosses, càrcers, misèria de represaliats i represaliades) o la pau dels vençuts submisos i contents (l'esment d'aquests últims em recorda els indis de les reserves als EUA).

- Accepte la correcció. Però, si's plau, continuem amb la cita: [...] La memoria de los crímenes puede estar justificada en tanto viven quienes los cometieron, pero más allá de la desaparición de estos se convierte en una carga culpabilizadora que busca nuevos chivos expiatorios y fomenta discordias o atropellos. I si, tot i havent desaparegut els criminals, perduren els efectes dels crimens en benefici dels hereus? Considere inadmissible que es pose al mateix sac les reivindicacions d'injustícies patides junt a la cerca de nous bocs emissaris i al foment de discòrdies o abusos. Una cosa és cercar la justícia i una altra perpetrar injustícies contra altres persones amb l’excusa que abans hem sigut tractats injustament. No és lògicament coherent ni moralment honest ficar les dues coses al mateix sac. Ja deien els antics: saber és discernir.

- Els criminals o, desapareguts aquests, els seus hereus, beneficiaris del que aquells aconseguiren espoliant les víctimes, solen preferir la violència a la veritable conciliació a través de la justícia.

- La Història, amic Rais, es diga memòria o no, ha sigut utilitzada sempre pel poder i/o pels vencedors de qualsevol guerra per a justificar el seu predomini, reforçant, així, el poder. És lògic que també hi haja tendència a ser utilitzada pels vençuts, a fi de defendre’s del domini dels vencedors. El que ja no està moralment clar és que, basant-se en l’aspecte criticable dels vencedors, hom demonitze qualsevol investigació reivindicativa que facen els vençuts, ja siguen els vençuts de la guerra civil o els vençuts nacionalistes no espanyols (1707, 1714 o 1939 i següents). Aquesta és una altra manipulació de la història. Sembla que Savater vol posar en guàrdia contra les investigacions històriques que descobresquen fets, esdeveniments o confabulacions que desmunten les justificacions dels vencedors. Equiparar, com ell equipara, les memòries col·lectives i manipuladores de sempre, que fins ara ens han encobert la realitat del passat, com va fer la dictadura franquista, amb la memòria històrica que hom proposa ara, és, al meu parèixer, una manipulació. Descobrir científicament certs fets històrics pot influir en el present. Açò, però, no és manipular, sinó revelar, il·luminar la realitat. Prohibir, en canvi, que hom conega determinats fets històrics i que es corrigesquen certes injustícies no cap dubte que influeix en el present, com ha fet la judicatura contra Garzón. I no és memòria històrica, sinó desmemòria imposada, falsa memòria col·lectiva, si voleu. Ningú podrà negar, aleshores, que estem davant d’una manipulació, encara que siga per mantenir la pau. Mantenir-nos per aquesta raó en la ignorància no deixa de ser una forma de mantenir-nos sotmesos i vençuts.

- Carall, professor, avui sí que us heu esplaiat!

Diguem no a la impunitat i reclamem la derogació de la llei d'amnistia!