“Guerracivilistas”

• Ara i adès acusen de “guerracivilistas” als que defensen Garzón. És sabut que hi hagué la “Guerra Civil”, continuació del “Alzamiento Nacional”, perquè els republicans no se sotmeteren immediatament al Franco revoltat, que la va declarar. Ja Franco deia rebels, no a sí mateix ni als seus seguidors, que eren els rebels perquè es varen revoltar (Alzamiento), sinó als que romangueren fidels a l’Estat de dret, la República (“Nos levantamos en armas contra ellos. Y mira si eran rebeldes, que se defendieron y todo. Y ahora sus descendientes, después de tantos años, quieren saber más de la cuenta, incluso dónde estan enterrados sus parientes, fíjate! Nunca tienen bastante. Nos obligarán a hacer la guerra otra vez.”). Per això ara, igual que abans, els acusen de fer la guerra (“guerracivilistas”, diuen), només per reclamar el dret de descobrir on varen ser sepultats els seus familiars, víctimes dels que varen iniciar la guerra (els que es varen revoltar, els autèntics rebels contra el poder legítim) i de demanar que es revocaren les sentències condemnatòries, sentències il·legals, evidentment.

• La “Victoria” és una llosa, la llosa de Franco, que pesa sobre els vençuts, no sobre ell i els franquistes, una llosa permanent que els paralitza. El seu instrument, ara, l’instrument de la “Victòria”, són els jutges, no tots, però bastants, els quals defensen la “Victoria” acusant Garzón. No acusen Garzón pel que ha fet com reaccionari (perquè també té accions reaccionàries, de les quals ja en parlarem quan toque), sinó pel que ha fet com demòcrata. Per això hem de defensar-lo. En aquest moment defensar Garzón és defensar les víctimes del franquisme.

• El Mal és que si no estigueren els jutges per a perseguir Garzón, estaria el poble, una gran part del poble. El franquisme s’ha fet consubstancial amb l’ésser dels espanyols. És curiós, però si esmentes la pau, és la pau de Franco la que els ve a la ment. Si esmentes la guerra, és la guerra dels vençuts, “los guerracivilistas” qui la feren, i que ara volen tornar a fer-la. De res val dir que el “Alzamiento” el varen fer els franquistes, que són ells els que es varen revoltar, que la pau de 40 anys va ser una pau de morts en les cunetes i en fosses comunes, de sentències judicials, de presó. Vegeu, si's plau: http://www.elpais.com/articulo/portada/Hay/convivir/elpepusoceps/20100502elpepspor_18/Tes

• A l’inici de la transició intransitiva ja van posar les seues condicions. La principal va ser la Constitució i la llei d’amnistia. Més o menys van dir (o nosaltres així ho vam captar): “si no les acceptes, et quedaràs com abans. Tu mateix” (Esto son lentejas. Si quieres, las tomas. Y si no, las dejas). Doncs, acceptàrem aquesta Constitució amb les lleis corresponents, entre les quals la d’amnistia (més que res, per desempallegar-nos de la “justícia” franquista, però, mira per on, són ells qui s’han desempallegat de la vertadera justícia, mentre les víctimes romanen colgades per les cunetes). Durant la guerra del “Alzamiento Nacional”, hi hagué víctimes en ambdós bàndols, un, provocador i il·legal; l’altre, defensor de la legitimitat democràtica. Però, en quaranta anys, sols hi hagué víctimes en un bàndol, el democràtic, que fou perseguit per ser-ho.

• Corol·lari: la “Victoria” va ser, i és encara, una bota militar omnipresent, davall de la qual ara s’escola, per un conducte embossat, la transició a la democràcia. És el mur que ens talla el camí. I ai del qui gose tombar-lo o passar-lo pel damunt!.

Democràcia cap a dins/dictadura cap a fora

• El dret o el poder de decidir en les organitzacions humanes pot venir de dalt (de dalt cap a vall) o pot venir de baix (de baix cap amunt). Aquelles en què predomina el primer tipus de dret (de dalt cap avall) solen ser imperis, monarquies, dictadures, religions, empreses econòmiques, etc. El segon tipus de dret (de baix cap amunt) només es dóna en les democràcies, i no sempre ni en totes. Per exemple, la “democràcia” dels EUA fins fa poc tenia esclaus i, més recent encara, practicava la discriminació racial. Jo a això li dic dictadura, perquè dir-li democràcia em sembla un oxímoron.

• Hi ha democràcies, que ofereixen dues cares, com el déu Janus, dues cares polítiques: una cara democràtica i altra dictatorial No estic parlant ara dels EUA esclavistes o discriminadors, sinó d’aquells estats que són demòcrates cap a dins i dictadors cap a fora. És el cas dels imperis la metròpoli dels quals és democràtica. Anglaterra i França han estat un imperi fins fa poc (democràcies en casa i dictadures fora).

• Nosaltres tenim ací unes lleis i una constitució que prohibeixen, si més no, a dos territoris, Catalunya i el país Basc, decidir sobre eixes lleis en allò que els afecta i sobre la Constitució. Per això, el Tribunal Constitucional vol retallar l’Estatut de Catalunya, el qual és producte de la lliure decisió dels catalans (encara que prèviament retallat pel ribot de les Corts espanyoles). La mitologia grega ja tenia previst un fenomen paregut amb el mite de l’hostaler Procust, el del llit (tallava els membres dels hostes més llargs que el llit o desconjuntava els més curts, tot estirant-los per tal que s’hi acoblaren). El poder sol dictar el que pot ser i com ha de ser allò que ha determinat que pot ser.

• Un article de la Constitució determina que la unitat de la nació espanyola és indissoluble. És magnífic que els ciutadans d’una nació vulguen estar units i la seua unió siga per a sempre, com el matrimoni catòlic per als fidels. Aquests són dos exemples de democràcia cap a dins.

• Però, mira per on, resulta que ni Catalunya ni el País Basc estan satisfets amb aquesta Constitució, ni menys amb l’article de la indissoluble unitat, si hom els l’aplica. Els sembla bé la indissoluble unitat, però per als qui la volen, les comunitats autònomes que se senten espanyoles segurament. Si aquests la imposen als altres, estan exercint una mena de dictadura sobre ells, una dictadura cap a fora. La llei del divorci, que permet la dissolució del vincle matrimonial, abans indissoluble, ha estat una gran conquesta social en l’àmbit dels drets humans i de la pacificació de no poques famílies. Ha alliberat a uns de la imposició dictatorial de les creences dels altres.

• No seria desitjable que això mateix passara entre els espanyols i els catalans? Que els dos, en igualtat de condicions, elegiren lliurement el tipus de relació més harmoniosa? Per què uns han de decidir sobre els altres i entossudir-se a qualificar-ho de democràcia, amb totes les tensions, odis i rancors que això comporta? Per què la mentida ha de presidir sempre la convivència?

• Sobre Espanya i Catalunya pesa la càrrega de dues victòries, o derrotes, segons s’hi mire: la de 1.714, que va abolir el sistema constitucional propi i la de 1.939, que va implantar la dictadura i la unitat indissoluble de Espanya. Serem capaços de resoldre el problema i establir la democràcia cap a dins i cap a fora? Amb aquest Tribunal Constitucional sembla que no. Més que renovar-lo, no seria millor abolir-lo?

L'hostaler Procust. Gravat grec

Catalanito que vienes al mundo

Hi ha un català que vol

viure i a viure comença

entre una Espanya voltor

i un’altra que’l mira amb temença.

Catalanet que vens al món,

déu te’n guard

d’aquestes dues Espanyes!:

van a gelar-te el cor.

"Atado y bien atado"

• En cada tram de la història, llarg o curt, tot el que oïm, llegim, veiem… ens ve marcat pel segell específic del moment, barrejat, però, amb el segell dels moments o trams passats. I aquesta barreja la transmetem, per tots els mitjans imaginables (i alguns altres), als humans que venen a continuació, no sense afegir-hi alguna cosa pròpia.

• Així, doncs, qui ha viscut sota la dictadura, porta la marca de la dictadura, barrejada, és clar, amb altres influències. I qui ha vingut a aquest món desprès està rebent un segell que és el sediment de la mescla formada per: república, dictadura, transició i pel d'altres complexes influències rebudes, l’enumeració de les quals em permet d’estalviar-vos ara.

• Tot açò ens ha anat conformant, fins el punt de constituir el solatge constitutiu de la nostra mentalitat o la matèria en suspensió dins del líquid imaginari del nostre cervell.
  


• Prenguem, no obstant, aquesta afirmació amb prudència, perquè ni el cervell és líquid ni tots som iguals ni les influències rebudes són les mateixes. Uns són i s’han conservat franquistes com els de la primera hora; altres, a mitges; mentre que altres, rebels, s’hi han mostrat refractaris, possiblement perquè el seu solatge o matèria en suspensió ha estat constituït, en la major part, per altres influències, estrangeres o republicanes, o per l’exclusiva rebel•lia personal. O tot això plegat.


• El que sembla cert és que el pas de la dictadura a la democràcia no va estar una ruptura quan tocava, sinó, com tots sabem, una transició (per cert, no acabada encara, diguen el que vulguen), transició que, en realitat, és (i s’està convertint cada dia més en) la continuació de la dictadura per altres mitjans. Allò que la dictadura aconseguia mitjançant la repressió policial i militar hom aconsegueix ara mitjançant una transició que és menys transitiva que continuista. La raó està, per una banda, en que uns porten dins els valors de la dictadura com part constitutiva seua (són espontàniament franquistes) i, per altra, en les lleis, en la Constitució i en els tribunals: el del poder judicial, el suprem i el constitucional. Ara podem comprendre quin era l’abast d’aquella expressió: “atado y bien atado”. Abast ample i profund que marcarà el futur fins que el món canvie i s’adapte al franquisme sempitern. Significa que no som nosaltres qui hem de fer la ruptura o la transició cap al món civilitzat: és el món civilitzat qui ha de fer la ruptura o la transició cap a la “España eterna”. O (en al•lusió a un acudit recent) el sentit correcte d’una autopista és el nostre, malgrat els senyals de tràfic i la circulació de tots en sentit contrari.


• Per tal de reblar el clau, ho diré amb altres paraules:


• Gran quantitat de jutges, d’empresaris, de militars, de policies, d’eclesiàstics, de polítics i de ciutadans (sobre tot de ciutadans) conserven la mentalitat de la dictadura. Si n’escorcolles l’interior, en el sentit agustinià, hi trobaràs el sediment o solatge que, remogut adequadament, esdevé eixa matèria en suspensió que acabem de citar, la qual, com si fos eterna, en determina els judicis, les creences, les aspiracions, les pors, els valors econòmics, morals, polítics, socials, etc. que desemboquen en la condemna de Garzón (no precisament per allò que puga tenir de fatxa) i la condescendència amb els negocis dubtosos. No se'ns permet investigar els crims de la dictadura ni els negocis corruptes dels “de sempre” ni la llibertat de votar un estatut. Si fem això, tot seguit ve “el tío Paco con la rebaja y pone las cosas en su sitio, como tiene que ser” (ara disfressat de jutges; abans, de guardia civil). Me'n recorde vagament de l’acudit aquell que deia una cosa semblant a: “Españoles: desde bien entrado el siglo XXV os recuerdo que somos la reserva espiritual de Occidente y que yo, su centinela, conduciré la nave con mano firme, inasequible al desaliento, hasta la victoria final".


• En fi, amics: Franco està viu, no ho dubteu (Hitler, no, Videla, tampoc. Pinochet no ho sé. Però Franco, sí). "Se’n va anar cap enllà”, com diu la cançò. Jo sé, però, que tornarà. L’he trobat dins, dins del cor de l'Espanya profunda. Tan de bo que m'equivoque!
  

Una situación de extraordinaria placidez