UPyD

El crit, de Munch

He vist en la premsa que UPyD proposa reformar la Constitució per a que el rei jure “respetar los derechos de los ciudadanos”, però no “los de las comunidades autónomas”, perquè “los territorios no tienen derechos”. Aquesta formació és partidària d’esborrar-hi la paraula nació o nacionalitat, pel que fa a les comunitats. Afegeix que els drets sols corresponen a les persones com ciutadans, en aquest cas, espanyols, no als territoris. Ara bé, atès que els ciutadans són ciutadans perquè viuen en territori espanyol, sembla que els seus drets alguna cosa li deuen al territori. Els territoris no tenen drets, diu UPyD, però el territori nacional, sí. Territori, sí i territori, no? El nacional, sí i el català, no? Els espanyols, que ho són perquè pertanyen al territori nacional, tenen dret a no aprendre català. Un dret individual que encobreix un dret territorial, mitjançant la paraula “ciudadano”, perquè si fos un dret individual, no vinculat a cap territori, els catalans, bascos i gallecs tendrien el dret d’aprendre o no aprendre el castellà. Dret que tenen els marroquins, però que no tenen els ceutins o els melillencs. Perquè el territori marroquí no és espanyol, mentre que el ceutí o el melillenc, sí. No us sembla una mica contradictori? Si “los territorios no tienen derechos”, el territori espanyol tampoc en té i, amb ell, el “ciudadano español”, perquè la ciutadania es recolza en el territori.

Però la cosa no acaba aquí. Vegeu-ho:

1) Si part dels conciutadans de l’actual territori català no saben la llengua catalana, qui vulga exercir el dret de parlar-la no podrà fer-ho en moltes ocasions, perquè els interlocutors no l’entendran, possibilitat versemblant, si hom accepta la proposta d’UPyD. Així és que es declararia un dret individual, el d’aprendre i parlar una llengua com el català (supose que no ho prohibirien!), i es posarien les condicions per a que no es poguera exercir el dret de parlar-la. Hom proposa, per tant, fer constitucional una maledicció ancestral d’Espanya: l'aclaparadora separació entre l’Espanya oficial i l’Espanya real. No els importa que hi haja o no hi haja nacions en la realitat; el que importa és el nom. Per una part les lleis; per altra, la realitat.

2) És aquesta una estranya democràcia de dalt cap avall, una democràcia al revés, com les democràcies imperials: la metròpoli era democràtica de baix cap amunt (el poble era sobirà. Les lleis venien del poble), però dictadura, de dalt cap avall, per a les colònies (el poble colonitzat no era sobirà: les lleis li venien de dalt, de la metròpoli). Les lleis eren una cosa; el poble, una altra.

3) Esborrar una paraula d’un text no suposa eliminar la realitat significada per aquesta paraula. La realitat nacional catalana no desapareix, en el supòsit que existesca, tot eliminant de la constitució el seu nom. Tampoc desapareixen els drets que li estiguen vinculats. Apareixen, això sí, prohibicions: les prohibicions d’exercir-los. Una constitució no és un conjunt d’expressions performatives. Les expressions performatives són actes creadors de realitat, com és el cas de la paraula de Javé, creadora del món, o d’altres expressions de nissaga mítica o màgica (“abracadabra”, “obre’t, sèsam”!, etc.). Segons aquesta manera de pensar, no són els habitants d’un territori els que elaboren una constitució que els reflexe, sinó que és la constitució qui determina què és el que són els habitants d’un territori. Aquesta constitució crearia (?) la manera de ser, voler i pensar dels habitants, quan tots crèiem que era la manera de ser, pensar i voler dels habitants d’un territori qui creava o conformava la constitució. És la llei qui crea el dret i la llibertat? No és el dret i la llibertat els que creen la llei?. Una constitució no crea ni elimina res substantiu, només prohibeix o permet actes externs. La manera de ser, els pensaments, els sentiments i la voluntat resten intactes. En aquest cas, però, segurament incrementats.

Estupefacte com estic davant d’aquestes propostes, no em resta més que callar, obrir la boca i llançar... un crit?... o un gemec?

Zaratustra i l’educació (2ª. part)

Naufragio, de Gabriel Alonso, oli, 1999

Reprenc, ara, la reproducció del “discurs” que vaig interrompre el dia 11/11/09:

“L’ensenyant no transforma l’alumne, és l’alumne qui es transforma ell mateix amb l’ajuda que demana al professor i, també, mitjançant el diàleg amb els altres. Propose que l’ensenyant es retire, però no del tot: és un auxiliar, un mentor o mentora al seu servei. L’ensenyant no ensenya: ajuda a aprendre, posa les condicions o situacions d’aprenentatge. Sempre arriba un moment que hom arracona l’ensenyant com s’arraconen les crosses quan la cama està curada. Resta, però, com amic. I el diàleg amb els altres, l’ensenyant inclòs, no s’arracona mai.

“Cada alumne és fill de son pare i de sa mare, no n’hi ha dos iguals. Cadascú té els seus interessos, els seus gustos, les seues experiències, el seu ritme, la seua capacitat, etc. Per això han de ser tractats de manera diferent. La justícia (la distributiva), deia Aristòtil, consisteix a tractar de manera igual als que són iguals i de manera diferent als que són diferents (i no cite a Marx, perquè avui és un escriptor maleït, del qual tots fugen). Això que diu la llei sobre l’atenció a la diversitat és, en principi, correcte. Però no en la mateixa classe i amb un sol professor. Cal multiplicar les classes i els professors, els currículums i els títols segons les necessitats dels alumnes. Cal desregular l’Acadèmia, el contrari que cal fer amb el mercat econòmic. Per què hem de tenir alumnes en classe contra la seua voluntat (convidats de pedra o enemics persistents)? No es millor que facen una altra cosa que els siga més beneficiosa, que hi passen un temps i desprès tornen o s’encarrilen per un altre camí? Per què tots els alumnes han d'aprovar un curs o suspendre’l? No podrien aprovar-ne, per exemple, mig o un terç en un any? No serà millor que cadascú progresse al ritme de la seua naturalesa?

“Tampoc és tasca de l’ensenyant transformar la matèria bruta de l’alumne en un producte competitiu per al lliure mercat (desregulat o no). No ha de considerar-lo “matèria”, ni bruta ni neta. Els centres d’ensenyança no són empreses i el seu rendiment no és rendiment empresarial. Ni tampoc hauria d’usar-se la paraula rendiment”.

El professor quedà pensarós i tractà, perplex i escèptic, d’assimilar aquest llarg missatge. Em va dir: “Perdona, però sembla que has oblidat una cosa: els alumnes venen ja formats i conformats pel món empresarial neo-liberal en què vivim. Més encara, no sols els alumnes, també les autoritats acadèmiques (i, no cap dubte, els pares i mares). Aquestes autoritats veuen els centres com es veu una empresa: han de ser rendibles, fàbriques productores de qualificacions i títols cara a la inserció dels alumnes en la cadena productiva i/o en la cursa de l’enriquiment. Menystenen tot el que desvia d’aquest objectiu. Els alumnes, damunt, configurats com estan per l’empremta de la publicitat consumista, esperen impacients un món paradisíac, en el qual basta allargar la ma per a aconseguir la satisfacció dels seus desigs. Per això, lamente que el teu discurs estiga una mica passat de moda”.

Callàrem tots dos i ens miràrem a la cara. L’única cosa que flotava en l’ambient era la sensació de naufragi.

Zaratustra i l’educació (1ª part)

Desacato. Oli (2001) de Gabriel Alonso

Estant jo raonant amb un professor, va recaure la conversa sobre educació. En un moment determinat, em vaig entusiasmar una mica i li vaig soltar la següent "perorata", com si fos el Nietzsche de Així va parlar Zaratustra, guardades les distàncies:

“Oblida't de tot, o quasi tot, el que has aprés sobre educació i didàctica: l’ensenyant no ha de donar res a l’alumne i a l’alumna (d’ara endavant direm només “alumne” en referir-nos als dos sexes), res que siga un adoctrinament o el contingut de l'assignatura, a la força i per imposició de l’autoritat o poder institucional. Només li donarà allò que puga assimilar, allò que l’alumne puga acceptar. A més, li donarà amor i confiança.

“L’alumne no pot aprendre altra cosa en cada etapa de la seua evolució personal, que allò que està en relació, d’alguna manera, amb allò que ja sap i encaixa en les seues expectatives. Les novetats absolutes no són assimilables. Un nou contingut sol s’assimila en terreny adobat, en el complex de coneixements, clars o confusos, de l’alumne. Cada nou contingut cognoscitiu s’ha de poder enganxar als que ja existeixen en la ment per a organitzar-se en constel·lacions ben ordenades. Això és el saber, no la memorització de coses inconnexes entre sí.

“L’alumne s’ha de fer a si mateix dialogant amb els altres: alumnes, ensenyants i el món dels adults. D’antuvi, amb la guia de l’ensenyant, desprès, sense ella, si així ho vol.

“A vegades prohibir és destacar una cosa i fer-la desitjable. Prohibir és provocar la desobediència. No hi ha cosa més desitjable que la cosa prohibida, ni més repugnant que la cosa manada. Les prohibicions i els mandats del professor només seran aquelles i aquells que l’alumne puga comprendre.

“L’aprenentatge és activitat: cercar, recercar i trobar. Trobar idees, hàbits, esquemes de comportament i de valoració. Només s’aprèn allò que es fa. I no es fa res sense diàleg. Estudiar és igual que viure, és part de la vida. L’home actua (viu) per a mantenir-se en vida. Per a viure s’han de fer moltes coses, una d’elles és estudiar".

El professor m’escoltava. Es mostrava, però, cansat i una mica escèptic, com si volguera dir-me: “vine a la meua classe i voràs el que és bo”. No obstant, jo vaig continuar.

Són corruptes tots els polítics?

“Tots els polítics són corruptes” és una frase que va adquirint cada dia més acceptació entre la gent. Es tracta d’una generalització que, des d'un punt de vista lògic, no te justificació. El pas del particular (alguns polítics estan corromputs) a l’universal (tots els polítics estan corromputs, els que coneixem i els que no coneixem) és una inducció incompleta que només seria admesa com a vàlida si de l’universal induït (tots els polítics) es pot deduir que qualsevol polític (aquest, aquest altre, el de més enllà, etc., etc.) és corrupte i, per tant se’l fica a la presó sense necessitat de cap intervenció judicial. Veus un polític per aquí, avises a la policia i, pam!, a la garjola. Ja que un judici és una manera d’esbrinar si una persona és culpable d’un delicte o no ho és. Si no els tanquem tots d’un colp, si primer se'ls ha de jutjar, això vol dir que no tots són corruptes i, per tant, aquesta inducció concreta no és vàlida.

De segur que, si fora vàlida, tots els empresaris serien corruptes, perquè alguns ho són. I, com bona cosa de ciutadans són corruptes, tots també ho serien. Conclusió: “todos a la cárcel”, inclosos jutges, policies, capellans i bisbes, fins i tot el no polític que pensa que tots els polítics són corruptes. No oblidem que ja Jesucrist va dir: “qui estiga lliure de pecat, que tire la primera pedra”. I ningú no en va tirar cap. Tots havien pecat. Però tots eren corruptes?

De totes passades, sempre queda un dubte. Més o menys, suposem que no tots són corruptes, és clar, però no sabem qui. No sabem dels polítics en exercici qui ho és i qui no. Ni tampoc sabem, a l’hora de votar, qui ho serà. Tant podria tractar-se del 5, del 10, del 20 com del 90 %. Uns apugen el percentatge perquè se senten defraudats i/o per rancúnia. Altres, perquè se saben (o simplement se senten d’una manera confusa) culpables de corrupció o la desitgen o, fins i tot, per solidaritat amb els culpables, necessiten expandir-la a fi de dissoldre la culpabilitat entre tots i banalitzar-la. No podria dir ara qui són els que la rebaixen, fora d’aquells que estan acostumats al rigor lògic, o dels que voldrien fer creure que el sistema democràtic actual és perfecte o, potser, alguns que viuen de la corrupció o, per fi, els optimistes.

Hi ha moltes teories segons les quals els éssers humans tenim en la nostra natura el cuc de la corrupció (moral, vull dir). Les més conegudes afirmen que l’home d’antuvi era innocent i desprès es va pervertir. Recordem la història bíblica del pecat original, la clàssica de la caixa de Pandora i la il·lustrada de Rousseau (l’home naix innocent i la societat el deprava). N’hi ha una altra, que a mi em sembla a cavall entre la bíblica i la rousseuaniana. És aquella que s’expressa amb la frase que em repetien de menut: “fuig de les males companyies”. No serà (si ens refiem d’aquesta última) que els polítics arriben a la política innocents i són pervertits per aquestes males companyies (negociants i polítics corruptes)? Voldria pensar que és així, si no recordara aquella frase: “Me he metido en política para forrarme”. Casi segur que així no són tots. Tanmateix, qui podrà resistir-s’hi, per molt bona voluntat que tinga, si també els votants, molts i en abundància, són corruptes, es beneficien de la corrupció i la premien: voten al corrupte i obliden l’innocent? A mi són els votants qui em fan por, no els polítics. Millor dit: aquests també, però menys. Per això, m’agradaria que es refundara el nostre sistema democràtic liberal-capitalista i global. No siga cosa que la degradació dels votants acabe en poc de temps amb l'única i malaurada democràcia que tenim.