El poble que oblida el seu passat està condemnat a repetir-lo

Entrada anterior: Resistència íntima

Pablo Casado, el nou vice-secretari de Comunicació del PP, prové de les "Nuevas Generaciones" pperes, de les quals ha sigut president. Com a tal, no fa molt, en una gravació digital, li vaig sentir (sembla que durant el Congrès del PP de Madrid) una al·legació a favor de la joventut d'aquest partit i contra la vellesa (real o mental) dels republicans i partits d'esquerra, fonamentada en el fet que aquests són "unos carcas" porque están "todo el día pensando en la guerra del

abuelo" y "en la fosa de no sé quién".  És a dir, segons ell, sols es preocupen de coses velles, coses del passat, com la memòria històrica. El PP seria un partit jove, un partit de la joventut, joventut d'idees, joventut de projectes, política juvenil. En altres paraules: els joves del PP han d'oblidar el passat, que no els beneficia, i fomentar l'oblit. No han de furgar el passat per saber en quines cunetes estan els avantpassats dels esquerrans d'ascendència republicana. Vaig entendre, oint-lo, que la joventut és l'oblit, que la memòria és cosa de vells, bé siga memòria viscuda o memòria recuperada per investigacions històriques. La joventut s'ocupa del present i del futur.

És possible programar el futur i construir-lo sobre la ignorància del passat? Jo sempre havia cregut que els pobles que ignoren el seu passat estan condemnats a repetir-lo. Idea dita i redita (en alguns casos, suggerida) per genis del pensament  polític, com Ciceró, Paul Preston, Nicolàs Avellaneda, Maquiavelo, Georg Santayana, Abraham Lincoln, Napoleón Bonaparte, Voltaire, etc. 

Voldran fer-nos creure que la bona política ha de ser construïda sobre els ciments de la ignorància dels crims i de les injustícies dels seus? És això el que em va semblar que predicava Pablo Casado, jove polític del PP que sembla voler fer una política espanyola amb joves ignorants.

L'oblit dels crims i injustícies del passat, comesos i comeses per la seua família política, no encaixa bé, des d'un punt de vista honest, amb l'obsessió d'investigar, trobar i perseguir faltes i errors en els seus adversaris. Em referisc al cas de Guillermo Zapata en el tuit sobre jueus, publicat fa quatre anys, del qual s'ha penedit públicament. També al cas de Rita Maestre, la jove que es va manifestar amb altres persones, fa també quatre anys, en la capella de la Universitat Complutense de Madrid en defensa de la laïcitat i contra l'us d'edificis públics per a fins religiosos i no acadèmics. Quan es tracta d'adversaris (o enemics?), els joves del PP són vells: estan obsessionats, com estem veient, obsessionats totalment per certs aspectes del passat, per la memòria històrica centrada ara en els errors dels adversaris. Quan es tracta dels seus, aquests joves són joves desmemoriats, bolcats cap al futur. Del passat, ni volen recordar-se'n ni penedir-se'n. Quan es tracta dels adversaris, la memòria s'incrementa. És aquest el PP (el jove i el vell), el PP que ens promet aquest jove secretari de comunicació, acabat d'estrenar?

Veles e vents

                                         Entrada anterior: "L'atac frontal al món del treball"

Veles e vents compliran els meus desigs

fent camins perillosos per la mar.

En aquests dies assolellats i calorosos veig lleugeres embarcacions esportives solcant la mar mediterrània, les veles tibants i bombades per la força del vent. Aquestes visions repetides em recorden el poema d'Ausiàs March: "Veles e vents"(link). I amb aquest poema se'm fa present en la memòria l'amor, la mort i les tempestes de la vida, la vida privada i la pública. La meua imaginació, esperonada per la memòria i les imatges creades pel poeta, cavalca més enllà de les intencions d'aquest.

El mar bull com la cassola al forn, quan és mogut i trastornat pels vents mediterranis. Una societat també pot bullir remoguda per injustícies, corrupcions, desigualtats i pobresa. Igualment podem dir que l'organisme d'una persona bull, quan a dintre seu els humors s'agiten trasbalsant-la en cos i ànima fins la mort. La vida es pot perdre, tant pel naufragi marítim i pel naufragi social, com pel naufragi corporal provocat aquest per malignes vents orgànics. 

Per això, la vida perilla, tant la vida de l'amant que navega per la mar alterada a la recerca de l'amada, segons descriu el poeta, com la vida dels ciutadans d'un país alienat,  com la vida de la amada que espera navegant pels mars esvalotats  de la malaltia. Allò que suggereix una creació artística és tan universal que vessa de sentit i s'escapa de les intencions de l'autor.

Bullirà el mar com la cassola en forn,

mudant color i l'estat natural,

i mostrarà odiar tota cosa

que sobre ell s'ature per un moment;

els peixos grans i els petits correran a salvar-se

i cercaran amagatalls secrets:

fugint del mar, on han nascut i s'han criat,

saltaran a terra com a gran remei.

No m'estic de recordar, encara que Ausiàs no podia fer-ne al·lusió (cinc cents anys abans), el cop d'Estat nazional-catòlic i la dictadura posterior. Durant aquests anys, innumerables van ser les persones que fugiren del país o van trobar amagatalls dintre per tal de conservar la vida, la llibertat o el pa de la família. Aleshores Espanya era un mar enfurismat en el qual hom matava o torturava a dojo. Quants amants no es retrobarien amb l'amada perquè moririen pel camí, arrabassats per la tempesta nazional-catòlica!

Tampoc m'és possible deixar de fer esment a la situació econòmico-política que ara ens fan passar, tan greu com la tempesta d'una mar que bull colèrica. L'atur, els desnonaments, les famoses retallades i la milionària rebaixada d'impostos a les grans empreses i als grans capitalistes, que ens acaben d'anunciar, camuflada sota la petita rebaixada a les  persones de recursos limitats. Situació aquesta que està provocant  la fugida a la desbandada dels peixets espanyols buscant refugi fora del país en llocs més acollidors que aquesta mar enfurismada a les ordres de Neptú (o Posidó), hereu del gran Zeus nazional-catòlic (que en glòria està i estarà per secula seculorum, amén). Els posseïdors de la gran riquesa del país ens devoren cada dia més i mai no en tenen prou. Són tempestes que destrueixen i destrueixen, incansablement destrueixen, perquè aquesta és la seua condició natural; un vici irremeiable amb el qual sembla que han nascut; cocodrils, arrossegats per llur cervell reptilià. Són la banalitat del mal, que digué aquella filòsofa.

Ausiàs March:

Jo tem la mort per no absentar-me de vos,

perquè Amor és anihilat per la mort;

però no crec que el meu voler superat

puga ésser per tal separació.

Quevedo (1):

su cuerpo dejaran, no su cuidado;

serán ceniza, mas tendrá sentido;

Polvo serán, mas polvo enamorado.

Tant Ausiàs com Quevedo coincideixen en la idea que l'amor dels enamorats perdura desprès de la mort. 

Malauradament, el "cuidado", o cura, voluntat o amor, és el "cuidado", cura, voluntat o amor del que encara està viu, no del que s'ha extingit. La cendra tindrà sentit, si inclou dades interpretables per la intel·ligència del ser humà posterior. Sense indicis incorporats a la cendra (o acompanyant-la), la cendra enamorada no tindrà sentit. És necessària la memòria històrica: informació, explícita o implícita, o simplement empremta, petjada o senyal: quelcom que acompanye significativament les restes cendroses. No es pot copsar un sentit que no hom haja deixat prèviament. O que, tot i haver-lo deixat, hom l'amaga i esborra, a la manera de l'allargada ombra de Franco (aquell nazional-catòlic que va fer la Croada), les cendres del qual no són precisament pols enamorada, sinó pols maligna que tergiversa el passat i enverina el present.

(1) "Amor constante más allá de la muerte"(link)