Entrada anterior:
Sobre la nova religió neoliberal
 |
| Marina Garcés |
He llegit alguns pensaments de Marina Garcés, els quals han encès una llumeneta en el meu cervell. A continuació podeu llegir-ne alguns, seguits dels meus comentaris.
Marina Garcés és professora titular de filosofia a la Universitat de Saragossa, ha escrit tres llibres i és articulista del diari Ara, a més d'altres activitats intel·lectuals.
A continuació aniré posant els pensaments que m'han cridat l'atenció, seguits pels meus comentaris.
M. Garcés: "Anem a pensar el que no sabem".
Comentari: Perquè no ho sabem, cal pensar-ho, per tal de sortir de la ignorància. És la nostra obligació com éssers humans. L'espai infinit de la nostra ignorància el tenim davant nostre (amagat o present. En certs aspectes, més amplis del que creiem, no sabem què ignorem. Però sabem, també, que tenim davant alguns espais on la nostra ignorància és pregona, de la qual cosa som conscients). Quan reflexionem, quan pensem, quan estudiem, quan llegim, quan escoltem..., estem entrant en el buit del nostre saber, intentant omplir-lo. És una tasca inacabable. La nostra ignorància és infinita. Pensar és, realment, pensar sobre el que no sabem, per tal de convertir-lo en saber.
M. G.: “Jo no sé on comença la meva veu i acaba la dels altres. No ho vull saber. És la meva forma d’agrair la presència, en mi, d’allò que no és meu. ... m’interessen aquelles perspectives que obren l’individu com una magrana per mostrar tot allò que som de singular i col·lectiu alhora. Som un nus, no boles en una taula de billar.”
Comentari: Ortega deia: "Jo soc jo i la meua circumstància". I es quedava curt. Des del que som en el cos, en el psiquisme, en els gusts (corporals, emocionals i espirituals), fins al que pensem, projectem i aspirem. Som éssers fets amb materials molt diversos i de diversa procedència. En mi hi ha ma mare i mon pare, i allò que ells portaven dintre seu i que constituïa el seu ésser, el material i el cultural. En mi estan les lectures que he fet, els meus estudis, les meues activitats, les meues lluites (individuals i col·lectives), els meus èxits i els meus fracassos, tant individuals com col·lectius, els meus amics i amigues, el meus amors, les meues virtuts, els meus pecats, les creences religioses amb què m'han bombardejat, les descreences que m'han assetjat, aquelles en què he caigut o a les quals he ascendit. És clar, doncs, que en el meu cos, en el meu psiquisme, en el meu saber, en la meua cultura, en les meues conviccions, en la meua ignorància, no hi ha res meu del tot, soc polifacètic, soc un nus, no una bola de billar (sola o colpejant-se amb altres). Soc una cruïlla de camins, un nus de múltiples cordes de diversa procedència, un teixit complex amb fils o cordes de diversa natura i divers origen. En certa manera, soc un microcosmos.
M. G: "....En la incertesa, guanya la por perquè no sabem relacionar-nos amb ella. Cal aprendre a relacionar-nos amb allò que no sabem com acabarà. Si ho treballéssim, des de l’educació fins a la política, des del personal fins al col·lectiu, no guanyaria la por..., formaria part de tota relació amb allò desconegut. No és dolenta si no guanya: és molt bona si ens acompanya i la travessem junts. Tancar files, oferir resultats o fer promeses..., això no és vèncer la por sinó adormir-la. Com més seguretat et prometen, més por tens. Més que defensar la incertesa, parlo de relacionar-nos amb el no saber, de trepitjar i desplaçar els límits. Què és la vida, sinó això?"
Comentari: La incertesa consisteix en no saber com acabarà qualsevol empresa que hem iniciat, siga l'empresa de la nostra vida, siga una empresa econòmica, o política, o cultural, o el futur de les nostres malalties o el de les dels nostres parents, amics... el futur dels nostres amors, etc. Hem de tenir el ulls oberts, saber on estem, quines possibilitats hi ha. No hem de recollir-nos en esperances massa optimistes, tancant els ulls, confiant en bones paraules. Hem de saber fins on sabem i fins on no. Com M. G. diu, "més que defensar la incertesa, parlo de relacionar-nos amb el no saber, de trepitjar i desplaçar els límits. Què és la vida, sinó això?"
M. G.“La filosofia només és filosofia si és un pensament que toca i transforma la vida entesa en un sentit ampli, no només la societat o el sistema polític. Si no, només és teoria. La filosofia és pensament viscut, és posar en pràctica –en la meva vida i en la que comparteixo– una pràctica de pensament que ens transforma, que ens obre possibilitats, que desplaça els límits del que sabem, que posa en qüestió els pressupòsits d’allò que donem per fet. Crec que està al centre del que necessitem ara”.
Comentari. Les paraules anteriors de M. G. són suficientment clares: "La filosofia només és filosofia si és un pensament que toca i transforma la vida, entesa en un sentit ampli, no només la societat o el sistema polític... És pensament viscut, que posa en qüestió els pressupòsits d'allò que donem per fet".
M.G: “La dificultat és l’esquer [o estímul] del desig”..., “anem a pensar el que no sabem”... Precisament allò que ens fa pensar i actuar, que ens fa estimar i ens fa viure, és allò que ens porta més enllà del que sabem.
Comentari: L'interès que per a mi tenen aquests pensaments de Marina Garcés rau en açò: que pensar és pensar el que no sabem, que la vida ha de ser robar espai a la ignorància; que som un microcosmos en el qual estem tots en u i u en tots (una mica com els tres mosqueters (1)). Cadascú és deutor de tots, que constituïm quelcom paregut a un organisme mundial, que les guerres i el terrorisme tenen el seu origen en la ignorància i el fanatisme.
Cite ara, mogut pel dolor i l'estupor dels atemptats terroristes, a Rosa Maria Artal en el seu bloc, el Periscopio (23/3/16). Potser aquestes dades ens ajuden a tenir una visió més realista de l'horror.
"El 87% de los atentados de organizaciones islamistas fueron en países de mayoría musulmana."
"Casi nueve de cada diez atentados perpetrados por organizaciones terroristas de corte islamista entre 2000 y 2014 se produjeron en países de mayoría musulmana."
"Más de 72.000 personas murieron en estos atentados, 63.000 en países donde el Islam es la religión mayoritaria."
Comentari: la religió, quan assoleix poder, és mortífera.
-----------------
(1) Però no com interpretava Cantinflas en el film del mateix títol (del qual fou protagonista), on, al final, treia un cigarret del paquet i l'oferia als mosqueters, dient: "Uno para todos (el donava) y todos (el paquet sencer) para uno". I se'l guardava". Crítica intencionada del sistema econòmic en el qual vivíem i vivim.
