El poble que oblida el seu passat està condemnat a repetir-lo

Entrada anterior: Resistència íntima

Pablo Casado, el nou vice-secretari de Comunicació del PP, prové de les "Nuevas Generaciones" pperes, de les quals ha sigut president. Com a tal, no fa molt, en una gravació digital, li vaig sentir (sembla que durant el Congrès del PP de Madrid) una al·legació a favor de la joventut d'aquest partit i contra la vellesa (real o mental) dels republicans i partits d'esquerra, fonamentada en el fet que aquests són "unos carcas" porque están "todo el día pensando en la guerra del

abuelo" y "en la fosa de no sé quién".  És a dir, segons ell, sols es preocupen de coses velles, coses del passat, com la memòria històrica. El PP seria un partit jove, un partit de la joventut, joventut d'idees, joventut de projectes, política juvenil. En altres paraules: els joves del PP han d'oblidar el passat, que no els beneficia, i fomentar l'oblit. No han de furgar el passat per saber en quines cunetes estan els avantpassats dels esquerrans d'ascendència republicana. Vaig entendre, oint-lo, que la joventut és l'oblit, que la memòria és cosa de vells, bé siga memòria viscuda o memòria recuperada per investigacions històriques. La joventut s'ocupa del present i del futur.

És possible programar el futur i construir-lo sobre la ignorància del passat? Jo sempre havia cregut que els pobles que ignoren el seu passat estan condemnats a repetir-lo. Idea dita i redita (en alguns casos, suggerida) per genis del pensament  polític, com Ciceró, Paul Preston, Nicolàs Avellaneda, Maquiavelo, Georg Santayana, Abraham Lincoln, Napoleón Bonaparte, Voltaire, etc. 

Voldran fer-nos creure que la bona política ha de ser construïda sobre els ciments de la ignorància dels crims i de les injustícies dels seus? És això el que em va semblar que predicava Pablo Casado, jove polític del PP que sembla voler fer una política espanyola amb joves ignorants.

L'oblit dels crims i injustícies del passat, comesos i comeses per la seua família política, no encaixa bé, des d'un punt de vista honest, amb l'obsessió d'investigar, trobar i perseguir faltes i errors en els seus adversaris. Em referisc al cas de Guillermo Zapata en el tuit sobre jueus, publicat fa quatre anys, del qual s'ha penedit públicament. També al cas de Rita Maestre, la jove que es va manifestar amb altres persones, fa també quatre anys, en la capella de la Universitat Complutense de Madrid en defensa de la laïcitat i contra l'us d'edificis públics per a fins religiosos i no acadèmics. Quan es tracta d'adversaris (o enemics?), els joves del PP són vells: estan obsessionats, com estem veient, obsessionats totalment per certs aspectes del passat, per la memòria històrica centrada ara en els errors dels adversaris. Quan es tracta dels seus, aquests joves són joves desmemoriats, bolcats cap al futur. Del passat, ni volen recordar-se'n ni penedir-se'n. Quan es tracta dels adversaris, la memòria s'incrementa. És aquest el PP (el jove i el vell), el PP que ens promet aquest jove secretari de comunicació, acabat d'estrenar?

Resistència íntima

Entrada anterior: Panorama desprès de la batalla electoral

La troika contra Grècia i el món sencer

Coneixem la cançó del Duo Dinàmico i la cançó de Wyoming: "Resistiré". Hem oït o llegit històries de gestes sobre la resistència en països ocupats o en poblacions assetjades. De la resistència parla, tot donant-li un sentit peculiar, Josep Maria Esquirol en el seu llibre: "La resistència íntima" (editat per "Acantilado"). Jo vull parlar avui de la resistència íntima, inspirat per aquest llibre, però tot seguint, ara sí i ara no, les meues dèries.

La resistència, segons el llibre, és una manera d'existir: existir en tant que resistir. Resistència íntima a les forces i a les amenaces disgregadores. Cal resistir a les propagandes larvades convertides en sentit comú. Cal resisitir a les llibertats opressores. Cal resistir als egoïsmes, als Jos tancats, als Jos sangonera. 

Intimitat no vol dir exclusiu d'una persona, sinó del cercle de relacions familiars, d'amistat, de persones que entenen la vida d'una manera semblant.

Per exemple, podem dir resistència íntima a una possible resistència, individual o col·lectiva, respecte a eixa saviesa convencional d'aquest país que accepta la absència de veus crítiques en els mitjans d'informació espanyols. No hi ha, pràcticament, esperit crític, ni en els mitjans de comunicació, ni en el poble, fruit de l'enorme domini que l'1% capitalista exerceix sobre tals mitjans (així públics com privats), segons informa Vicens Navarro en l'article publicat al diari "Público":

"Un exemple d'açò el tenim amb els reportatges del que passa a Grècia i les negociacions que el seu govern està duent a terme amb la Troika, així com amb l'Eurogrup. En la gran majoria dels esmentats reportatges sobre les negociacions, hom ens vol fer creure que el seu 'impasse' (que podria acabar amb l'expulsió de Grècia de l'Eurozona) es degut a la incompetència, a la imperícia i a les rigideses del representant grec, el comportament del qual està esgotant la paciència de l'establishment europeu i del FMI, les propostes dels quals es presenten como racionals i lògiques, necessàries per ajudar a Grècia. Les veus crítiques amb aquesta interpretació dels fets són sistemàticamente vetades i/o marginades, reproduint-se així la saviesa convencional, que és, ni més ni menys, la promoció d'una gran mentida. Mentida que, de moment, s'està desenvolupant segons un pla predeterminat amb un objectiu que està cada vegada més clar" (1).

En aquest cas, la resistència íntima seria resistir i denunciar tals mentides i manipulacions, que no busquen la veritat, sinó els seus interessos econòmics.

La Cancellera contra els salaris

"No existeix plena consciència (continua V. Navarro) en la majoria de la ciutadania en Espanya de la quasi nul·la diversitat ideològica que hi ha en els mitjans d'informació espanyols. La pràctica absència de veus crítiques amb la saviesa convencional del país fa que la població no pare esment d'aquest enorme dèficit democràtic existent en Espanya (Catalunya inclosa), que és un dels majors problemes de la democràcia espanyola, fruit de l'enorme domini que l'1% capitalista exerceix sobre tals mitjans (així públics com privats)".

Estaria pensant
en el futur de Grècia o en la ignorància
dels pobles europeus?

Així, doncs, la resistència íntima és resistència a l'engany que ens ve de fora i a l'engany que ens ve de dins, l'auto engany generat per l'egoïsme que ens aïlla. La resistència íntima, si la practiquem, ens obri als altres, que sofreixen l'egoïsme poderós del poder econòmic, amb els quals aleshores compartim generositat. Amb aquests i aquestes compartim la resistència contra la despersonalització que ens ve de les ideologies arterosament imposades. La resistència íntima és, possiblement, també resistència contra nosaltres mateixa.

No és del tot correcta l'expressió: "La meua llibertat acaba on comença la dels altres". Més aviat caldria dir: "jo soc amb el altres i els altres possibiliten la meua llibertat".

L'Europa que amenaça Grècia és una Europa que diu Jo, Jo, sempre Jo per damunt de tot. Nosaltres, al contrari, amb Grècia i tots els que pateixen el Jo tancat en sí mateix, el Jo devorador, el Jo absolut, el Jo sangonera del capitalisme neoliberal, hem de pensar en un altre jo: el jo obert, el jo "heus-me aquí", el jo a disposició i servei dels altres. La nostra llibertat no acaba on comença la llibertat dels altres, sinó que la nostra llibertat sols és possible amb a la llibertat dels altres. 

Quan la Troika ataca a Grècia està pensant
en el nostre futur

----------          ----------          ----------          ----------          ----------          ----------

(1)  La traducció de les cites de V. Navarro és meua.

----------          ----------          ----------          ----------          ----------          ----------     

No puc resistir-me a posar aquí, encara que no tinga una relació directa amb el tema del post, la següent il·lustració, que he trobat en les meues excursions per internet. Ho comprendran els i les que veuen "La sexta noche" dels dissabtes:

Panorama desprès de la batalla electoral

Entrada anterior: TTIP un cop d'Estat encubert

Albert Rivera: "Solo se pueden regenerar las instituciones si exigimos cambio profundo a los gobiernos..." "...Rebélate".

Com pensa aconseguir això? De moment, pel que jo sé, recolzant els dos partits (PP i PSOE) més corruptes  en Comunitats autònomes: en la de Madrid, el PP i en la d'Andalusia, el PSOE. Per a regenerar-los? M'imagine el ciutadà Albert com un devot seguidor de san Joan Bosco, fundador de la Congregació Salesiana. Seguidor en aquella màxima, neoliberal avant la lettre, que diu: "Si cooperes a salvar un ànima, assegures la teua pròpia". De moment, vol salvar-ne dues, perdudes i ben perdudes: la del PP Comunitat de Madrid i la del PSOE Comunitat d'Andalusia. O potser una: PPSOE. Salvant-ne dues en salva tres (o salvant-ne una doble, en salva dues), la seua inclosa. Salva les ànimes de tres partits, conservant-los en salmorra, vull dir, en la vella casta que sempre han sigut. És aquest el canvi profund? És aquesta la forma de rebel·lar-se?

Hi ha una antiga màxima immobilista, que citava el meu avi, en la qual l'anticatalà Rivera, sembla que s'ha inspirat: "No et deixes sendes velles per novelles". És així com interpreta l'acció política del canvi: continuar per les sendes velles. Els vells partits, la "carcor" dels partits, són elegits per a la renovació, el canvi i la rebel·lia. Molt propi de senyorets al servei de banquers, neoliberals finolis. Sembla que sols es preocupen de fingir que canvien quelcom per a que en realitat tot siga igual. 

"A los 15 días de las elecciones, el dinosaurio todavía seguía alli" escriu Arturo González en Público.es: "Puntadas sin hilo". Només 15 dies? I lo que te rondaré, morena. 

Tant de bò que la gran esperança del canvi no siga feta malbé pels neoliberals anticatalanistes Ciudadanos. Aquesta esperança la tenim al País Valencià, on les negociacions s'han dut entre PSOE, PODEMOS i COMPROMÍS. El PSOE  (Ximo Puig) tindrà la presidència i COMPROMÍS (Mónica Oltra), la vicepresidència de la Generalitat, mentre que Joan Ribó (Compromís), l'Alcaldia.

 

Albert Rivera, president de Ciudadanos, ha resultat ser un fanàtic. Ha foragitat del partit un regidor de l'Alcora en assabentar-se que havia pactat amb Compromís l'alcaldia d'aquesta localitat. “Ya dijimos que facilitaríamos la gobernabilidad para que no entraran los nacionalistas de Compromís”. Són tan nacionalistes que no toleren altres nacionalistes. Són tan demòcrates que no toleren els demòcrates. Per a ells la unitat d'Espanya és la unitat imposada, no la unitat elegida. Ignoren que la unitat no consisteix en la uniformitat, sinó en la unitat elegida, consensuada d'allò, que és múltiple i divers i continua essent-ho. La unitat no ha de consistir en la destrucció de tot el que siga divers, perquè seria inhumà. 

De tota manera, sembla fals que Compromís siga separatista: "Compromís pide a Albert Rivera que se disculpe por decir que son un partido 'separatista' " (El diario.es). El número 2 de Compromís i lider del Bloc, Enric Morera, considera que tal afirmació és una calúmnia i demana mantenir la mentida i l'insult fora del debat.

TTIP: Un cop d'Estat encobert?

Entrada anterior: Mosaic d'opinions davant la derrota del PP

Pot ser que mai hages oït parlar del TTIP ("Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions"). Això és perquè  és tracta de quelcom que hom pretén aprovar amb el menor soroll possible, car, si tira endavant, les conseqüències per a la democràcia i els drets adquirits durant molt de temps seran catastròfiques. 

És un acord comercial entre la Unió Europea i els Estats Units d'Amèrica del Nord que pretén equiparar les normatives d'ambdós costats de l'oceà.

Les Corporacions (empreses o entitats comercials) prendran ja de forma evident el control dels països, de tal manera que ni els governs ni el poble elector tindran cap influència sobre pràcticament cap àmbit que els afecte, si perjudica o no beneficia a les empreses. Serà l'adveniment  d'una dictadura de nou encuny, on el dictador seran les corporacions beneficiades pel tractat.

En poques paraules, és el nou cavall de Troia. La Comissió Europea, el Govern Nord-americà i les grans empreses estan venent-nos l'acord com un antídot definitiu contra la crisi. Però realment ens estan ocultant una pèrdua de drets sense precedent.

Què implica?

Una rebaixa, més gran encara, dels drets i més privatitzacions per a la ciutadania europea. Volen eliminar les barreres al comerç per tal de crear un gran mercat que beneficie les grans empreses. Però aquestes barreres regulen i protegeixen els nostres drets socials i ambientals (no oblidem que l'origen de la crisi rau en la desregulació de les operacions mercantils internacionals).

Com s'està negociant?

En total secret, com hem dit. Des de juny de 2013, la Comissió Europea, el Govern Nord-americà i els grans lobbies empresarials es reuneixen a esquena de la societat per negociar les condicions del tractat.

Quins riscs planteja?

Pèrdua de drets laborals, limitació dels drets de representació col·lectiva dels treballadors, privatització dels serveis públics, risc de rebaixa salarial, etc.

¿Preparen els partits dretans i neoliberals un cop d'estat sota la forma del TTIP?

En Europa ja s'estan movent. Què esperem nosaltres?

Mireu, sis plau, aquest vídeo: https://youtu.be/VIWR9HHxA-k

A més a més, no puc deixar-me d'aconsellar la visió d'aquest altre. No he oït mai un discurs tan clar sobre la situació horrible d'aquest país: Wyoming