Vaig entrar en l'entrellat de la qüestió masclisme-feminisme, quan, de jovenet, caigué en les meues mans la traducció castellana del famós llibre de Simone de Beauvoir: "Le Deuxième Sexe". La violència masclista d'aleshores no aplegava gaire als meus oïts, o no s'hi parlava tant com ara, potser perquè era considerada normal, tan normal com la discriminació de sexes. Dels assassinats de gènere tampoc es parlava massa. La "mujer hacendosa, sumisa i obediente" era més freqüent que ara. El mascle dominant, propietari de la seua dona i de la seua filla, era habitualment acceptat en l'entorn social, més que ara. El poder era masclista, la religió era masclista, la societat era masclista. La discriminació existia, el maltractament existia, però no em sembla que fos notícia tan escandalosa com és ara. Una dona feminista (i més un home) era difícil de trobar. N'hi havia algunes de famoses, considerades excèntriques i fenòmens rars de l'aristocràcia, com la duquessa d'Alba, estrelles cinematogràfiques o alguna excepcional campiona esportiva. Però totes aquestes no eren més que persones auto deïficades, la llibertat de les quals es movia al voltant dels capritxos omnipotents, propis de la seua classe social i de la seua cartera. Les "hacendosas, sumisas y obedientes", esclaves del seu senyor (com la Verge Maria) passaven l'infern en aquest món i desprès obtenien la vida eterna.
Encara que les societats humanes no sempre han estat patriarcals (és a dir, masclistes), casi podem dir que el mascle humà ha posat la seua pota dominadora en les societats des del principi del temps. Societats matriarcals i/o matrilineals sabem que han existit, però resten en la boira del passat com casos que podríem denominar "a-normals".
Els déus més importants i poderosos solen ser mascles, si bé en algunes religions casualment podem trobar monstres terrorífics femenins com les Gòrgones gregues o deesses como la Níriti vèdica, deessa del terror i de la mort.
La feminitat no sol estar situada en el lloc més alt del cel i moltes voltes és una deïtat o poder diví perillós, nociu i monstruós.
La Bíblia ens conta en el Gènesi que Eva, amb el seu afany de saber, ens va portar la perdició en què ens trobem: l'expulsió del Paradís. Segons la mitologia grega, va ser Pandora, qui, volent saber massa, va obrir la funesta caixa. Dos dones, la bíblica Eva i la mitològica Pandora, resumeixen en sí els perills que les dones porten als homes: són l'origen de tots els mals. Els autors d'aquestes històries ens van voler dir que és millor la ignorància que el saber.
No és estrany, per tant, que la dona siga considerada, en les societats antigues i en les actuals, com un element d'intel·ligència perversa que convé mantenir en la ignorància, dedicada a les labors de la llar. El que no tinc clar és si la Bíblia i la Mitologia creen la por a la perversitat de la dona o és la prèvia por ancestral al saber i a la dona la que crea les narracions bíblica i mitològica.
En les albors del cristianisme, una xusma de monjos cristians, assessorats per San Ciril, bisbe d'Alexandria, en l'any 415, va torturar i matar una dona, Hypàtia, perquè era sàvia i ensenyava a homens cristians i pagans, homens drets i fets i, damunt, intel·ligents. Ciril practicava d'aquesta manera l'imperatiu paulí: "Mulieres in ecclesia taceant" (en les reunions les dones no han de parlar, han d'escoltar. Les dones tenen prohibit ser professores [dels homes cristians]).
Joana d'Arc va ser cremada públicament, acusada d'heretge en 1431. Més tard, però, desprès del crim, va ser rehabilitada i canonitzada (el policia nordamericà, diuen les cròniques, primer dispara i desprès pregunta).
Aquest any, 2014, 47 dones han estat assassinades en l'àmbit de l'Estat espanyol. I, durant els 10 anys de vigència de la llei contra la violència de gènere, ja en tenim 759 sacrificades en l'altar del mascle humà.
És sorprenent que en el passat, i a vegades actualment en Galícia, es parle de bruixes ("haberlas haylas") i no de bruixots.
Per què els cants enganyosos, que en l'Odissea seduïen els mariners i els portaven a la mort, eren les veus femenines de les famoses sirenes?
Per què en la divina trinitat cristiana les tres persones són mascles, encara que una de les tres siga fill? Un fill sense mare? No obstant, quan aquest fill s'encarna i es fa home, aleshores té una mare humana; una mare que és verge, submisa, obedient i callada. No parla. A penes diu açò: "Sóc l'esclava del senyor, que s'acomplesquen en mi les teues paraules", i algunes frases curtes en no més de cinc o sis ocasions, segons els Evangelis. És aquest el model que determina l'exclusió de la dona en el ministeri eclesiàstic ("mulieres in Ecclésia taceant") o més aviat n'és la conseqüència de l'ancestral por del mascle a la femella humana? De l'islam no cal dir res: està en la ment de tots.
L'esmentat menyspreu per la dona (o diguem-li por? O potser venjança? O tal volta sadisme?) que té l'Església i gran nombre de religions és una prova més que en el conflicte dels sexes batega un cor antic. Els assassinats, els maltractaments, la discriminació familiar, la discriminació laboral i la discriminació religiosa, a més de venir de molt lluny en el temps, són tots aspectes del mateix problema. No es pot resoldre un, si no es resolen tots, perquè es tracta d'un vell problema estructural.
Segons totes les dades, el masclisme sembla ser ancestral, una relíquia primitiva que, amagada en un nínxol ecològic, conreada i conservada en la majoria de les religions, resta encara com un espècimen anormal on s'ha aturat l'evolució. Si no fos perquè en el Cretaci no havia aparegut encara l'home, diria que aquest espècimen masclista és una relíquia cretàcica, un "ammonita" qualsevol, un "equinoïdeus" poc desenvolupat, un "dinosaure banyut", un "monotrema", un "dimoni de Tasmània"...
Per això propose que treballem per tal que l'evolució continue el seu curs i desapareguen prompte les anomalies cretàciques que pateixen alguns mascles humans (religiosos i seglars). Insistisc en l'evolució religiosa, perquè mentre certes religions romanguen aturades en l'imginari Cretaci, el problema del masclisme, de la seua violència contra la dona, de l'afany repressiu, dels maltractaments, no cessarà.
A vegades imagine que el problema del masclisme no és més que una història fílmica: el fenomen d'una raça humana, ja desapareguda, que, viatjant, viatjant al futur, hagués trobat el nostre present, i s'haguera quedat espantat.
Encara que les societats humanes no sempre han estat patriarcals (és a dir, masclistes), casi podem dir que el mascle humà ha posat la seua pota dominadora en les societats des del principi del temps. Societats matriarcals i/o matrilineals sabem que han existit, però resten en la boira del passat com casos que podríem denominar "a-normals".
Els déus més importants i poderosos solen ser mascles, si bé en algunes religions casualment podem trobar monstres terrorífics femenins com les Gòrgones gregues o deesses como la Níriti vèdica, deessa del terror i de la mort.
La feminitat no sol estar situada en el lloc més alt del cel i moltes voltes és una deïtat o poder diví perillós, nociu i monstruós.
La Bíblia ens conta en el Gènesi que Eva, amb el seu afany de saber, ens va portar la perdició en què ens trobem: l'expulsió del Paradís. Segons la mitologia grega, va ser Pandora, qui, volent saber massa, va obrir la funesta caixa. Dos dones, la bíblica Eva i la mitològica Pandora, resumeixen en sí els perills que les dones porten als homes: són l'origen de tots els mals. Els autors d'aquestes històries ens van voler dir que és millor la ignorància que el saber.
No és estrany, per tant, que la dona siga considerada, en les societats antigues i en les actuals, com un element d'intel·ligència perversa que convé mantenir en la ignorància, dedicada a les labors de la llar. El que no tinc clar és si la Bíblia i la Mitologia creen la por a la perversitat de la dona o és la prèvia por ancestral al saber i a la dona la que crea les narracions bíblica i mitològica.
En les albors del cristianisme, una xusma de monjos cristians, assessorats per San Ciril, bisbe d'Alexandria, en l'any 415, va torturar i matar una dona, Hypàtia, perquè era sàvia i ensenyava a homens cristians i pagans, homens drets i fets i, damunt, intel·ligents. Ciril practicava d'aquesta manera l'imperatiu paulí: "Mulieres in ecclesia taceant" (en les reunions les dones no han de parlar, han d'escoltar. Les dones tenen prohibit ser professores [dels homes cristians]).
 |
| Hipàtia |
Joana d'Arc va ser cremada públicament, acusada d'heretge en 1431. Més tard, però, desprès del crim, va ser rehabilitada i canonitzada (el policia nordamericà, diuen les cròniques, primer dispara i desprès pregunta).
Aquest any, 2014, 47 dones han estat assassinades en l'àmbit de l'Estat espanyol. I, durant els 10 anys de vigència de la llei contra la violència de gènere, ja en tenim 759 sacrificades en l'altar del mascle humà.
És sorprenent que en el passat, i a vegades actualment en Galícia, es parle de bruixes ("haberlas haylas") i no de bruixots.
Per què els cants enganyosos, que en l'Odissea seduïen els mariners i els portaven a la mort, eren les veus femenines de les famoses sirenes?
Per què en la divina trinitat cristiana les tres persones són mascles, encara que una de les tres siga fill? Un fill sense mare? No obstant, quan aquest fill s'encarna i es fa home, aleshores té una mare humana; una mare que és verge, submisa, obedient i callada. No parla. A penes diu açò: "Sóc l'esclava del senyor, que s'acomplesquen en mi les teues paraules", i algunes frases curtes en no més de cinc o sis ocasions, segons els Evangelis. És aquest el model que determina l'exclusió de la dona en el ministeri eclesiàstic ("mulieres in Ecclésia taceant") o més aviat n'és la conseqüència de l'ancestral por del mascle a la femella humana? De l'islam no cal dir res: està en la ment de tots.
L'esmentat menyspreu per la dona (o diguem-li por? O potser venjança? O tal volta sadisme?) que té l'Església i gran nombre de religions és una prova més que en el conflicte dels sexes batega un cor antic. Els assassinats, els maltractaments, la discriminació familiar, la discriminació laboral i la discriminació religiosa, a més de venir de molt lluny en el temps, són tots aspectes del mateix problema. No es pot resoldre un, si no es resolen tots, perquè es tracta d'un vell problema estructural.
Segons totes les dades, el masclisme sembla ser ancestral, una relíquia primitiva que, amagada en un nínxol ecològic, conreada i conservada en la majoria de les religions, resta encara com un espècimen anormal on s'ha aturat l'evolució. Si no fos perquè en el Cretaci no havia aparegut encara l'home, diria que aquest espècimen masclista és una relíquia cretàcica, un "ammonita" qualsevol, un "equinoïdeus" poc desenvolupat, un "dinosaure banyut", un "monotrema", un "dimoni de Tasmània"...
Per això propose que treballem per tal que l'evolució continue el seu curs i desapareguen prompte les anomalies cretàciques que pateixen alguns mascles humans (religiosos i seglars). Insistisc en l'evolució religiosa, perquè mentre certes religions romanguen aturades en l'imginari Cretaci, el problema del masclisme, de la seua violència contra la dona, de l'afany repressiu, dels maltractaments, no cessarà.
A vegades imagine que el problema del masclisme no és més que una història fílmica: el fenomen d'una raça humana, ja desapareguda, que, viatjant, viatjant al futur, hagués trobat el nostre present, i s'haguera quedat espantat.
.jpg)
