http://www.ecorepublicano.es/2014/01/que-es-una-putada-por-antonio-gala.html
També seria (o serà?) una putada si els diputats i senadors, elegits perquè prometien acabar amb aquestes putades, va i continuen practicant-les. És aquesta una altra de les putades possibles. Hi ha més putades que les enumerades al vídeo i a l'escrit d'Antonio Gala a través dels links que encapçalen aquesta entrada. Les putades són plurifacètiques. Són plagues que creixen i es multipliquen com els virus i les paneroles, les mosques i els mosquits.
Efectivament, les putades que Antonio Gala ha citat no són les úniques ni les més gruixudes. Ens en fan tantes, que és difícil enumerar-les. Tenim les putades de la banca, les putades dels empresaris, les putades dels mercats internacionals, les putades de la judicatura, les putades de l'Església, les putades de la UE, les putades del capital financer. En fi, les putades dels nostres conciutadans que voten a partits el tarannà dels quals ha sigut i és (ho sabem) fer-nos putades tots el dies a casi tots i totes, ciutadans i ciutadanes.
No obstant això, han disminuït les intencions de vot a partits que disposen de membres situats en nivells polítics des d'on es practiquen les putades. Han augmentat, en canvi, a partits que no han estat en llocs de representació política o es manifesten combativament contra la continuació del merder (reviscola l'esperança). És comprensible i, per a mi, lògic. Allò que no considere lògic des d'aquest punt de vista (potser des d'un altre menys honorable, sí) és l'actitud d'aquells ciutadans que continuen fidels als partits que mantenen el nivell de privilegi on es practiquen les putades.
Aplegats aquí, he d'afegir que és impossible acabar amb les putades, mentre no es netege, fumigue, desinfecte l'economia, tant la nacional com la mundial i s'esborren determinades mentalitats heretades de la història. Cosa bastant difícil, perquè un dels focus contagiosos de la corrupció es troba en el neoliberalisme, que concentra en sí el present i el passat, una epidèmia que gose comparar a la del virus de l'Ébola.
Aquesta pesta polifacètica, la neoliberal, està tan arrelada i és tan contaminant que malgrat haver-nos contaminat amb el mal que denominem crisi, hom ha col·locat metges contaminats i contaminadors al front dels equips terapèutics. Els neoliberals que han contaminat l'economia són els mateixos que han estat elegits per a descontaminar-la (uns contaminadors que descontaminen? La rabosa, vigilant el galliner?). Per això un sector dels electors, que s'ho ha ensumat, desconfia dels partits.
El diputat més pur, un cop ha pres possessió, i veu les prerrogatives que comporta, prerrogatives comunament acceptades en qualitat de prerrogatives naturalment unides a la dignitat que ell acaba d'adquirir, continua la tradició i s'hi acomoda, gràcies a una ceguesa moral que acaba d'adquirir amb el lloc de diputat.
Venim d'una història de putades que es remunta fins la prehistòria. Pel que fa a temps més recents, citarem els règims monàrquics envoltats de aristòcrates i gentilhomes superiors que gaudien de privilegis, que ara diríem putades. Al voltant d'aquests voletejaven eixams de paràsits que s'hi arrimaven per xuclar alguna que altra putada. Fer putades era el nivell més alt en l'escala de la honorabilitat social. I tots ho acceptaven.
Es transformà la societat monàrquico-aristocràtica i vingué la capitalista-democràtica, però les putades no desaparegueren: canviaren, s'hi adaptaren: hi havia uns que tenien poder i feien putades; hi havia, però, d'altres que no tenien poder i eren putejats. En la dictadura franquista, a banda dels puters oficials que actuaven a gran escala, hi havia, també, l'eixam de paràsits que voletejaven a l'entorn. Com d'habitud, "se arrimaban al sol que más calienta" i s'ajocaven a l'arbre que més ombra feia ("Quien a buen árbol se arrima, buena sombra le cobija"). Gràcies a la transició, els puters oficials del règim han continuat com presidents, ministres, diputats, consellers, bisbes, canonges, pares priors, cardenals, banquers, empresaris, policies, etc. És la tradició espanyola, tan firme com "el toro de la Vega", de Tordesillas i les curses de bous de tota Espanya. Tot molt tradicional, com les putades dels polítics: les monàrquico-aristocràtiques d'antany, que han esdevingut neoliberals ara. Sempre les mateixes.
Aquesta és l'educació del poble espanyol: fer putades és un toc de distinció per aquell o aquella que es pree. Una condició natural de l'home o la dona superiors, la flor i nata de la societat.
Per això cal nous polítics i nous ciutadans que miren el món amb ulls nous alliberats de la càrrega del trist passat i que no es deixen engalipar per mentides com la llibertat del neoliberalisme, la qual és llibertat per a ells i pobresa per a nosaltres. La crisi i la superació que maquinen els puters de sempre amb els anuncis de "brotes verdes" o de "raices profundas (o vigorosas"): una enorme putada. Cal modificar, de soca-rel, tota la legislació espanyola, inclosa la constitució.
Venim d'una història de putades que es remunta fins la prehistòria. Pel que fa a temps més recents, citarem els règims monàrquics envoltats de aristòcrates i gentilhomes superiors que gaudien de privilegis, que ara diríem putades. Al voltant d'aquests voletejaven eixams de paràsits que s'hi arrimaven per xuclar alguna que altra putada. Fer putades era el nivell més alt en l'escala de la honorabilitat social. I tots ho acceptaven.
Es transformà la societat monàrquico-aristocràtica i vingué la capitalista-democràtica, però les putades no desaparegueren: canviaren, s'hi adaptaren: hi havia uns que tenien poder i feien putades; hi havia, però, d'altres que no tenien poder i eren putejats. En la dictadura franquista, a banda dels puters oficials que actuaven a gran escala, hi havia, també, l'eixam de paràsits que voletejaven a l'entorn. Com d'habitud, "se arrimaban al sol que más calienta" i s'ajocaven a l'arbre que més ombra feia ("Quien a buen árbol se arrima, buena sombra le cobija"). Gràcies a la transició, els puters oficials del règim han continuat com presidents, ministres, diputats, consellers, bisbes, canonges, pares priors, cardenals, banquers, empresaris, policies, etc. És la tradició espanyola, tan firme com "el toro de la Vega", de Tordesillas i les curses de bous de tota Espanya. Tot molt tradicional, com les putades dels polítics: les monàrquico-aristocràtiques d'antany, que han esdevingut neoliberals ara. Sempre les mateixes.
Aquesta és l'educació del poble espanyol: fer putades és un toc de distinció per aquell o aquella que es pree. Una condició natural de l'home o la dona superiors, la flor i nata de la societat.
Per això cal nous polítics i nous ciutadans que miren el món amb ulls nous alliberats de la càrrega del trist passat i que no es deixen engalipar per mentides com la llibertat del neoliberalisme, la qual és llibertat per a ells i pobresa per a nosaltres. La crisi i la superació que maquinen els puters de sempre amb els anuncis de "brotes verdes" o de "raices profundas (o vigorosas"): una enorme putada. Cal modificar, de soca-rel, tota la legislació espanyola, inclosa la constitució.
 |
| "Juventud, divina tesoro..." [hereva de la tradició]. "...Cuando quiero llorar no lloro i a veces lloro sin querer". (La "hidalguia" es demostra xafigant els vençuts, desprès d'haver-los torturat.) |
1 comentari:
Vull comentar la putada d'ahir, una més entre d'altres: el president del Consell europeu, H.van Rompuy va contestar a una pregunta sobre la independència de Catalunya amb una frase que no es pot qualificar simplement d'estirabot , de comentari inoportú perquè precisament la funció del Consell que presidix el Rompuy és 'definir les orientacions generals de la UE, i arbitrar o desbloquejar els temes més difícils'.
La sentència del Rompuy no solament no desbloqueja la questió Catalunya-Espanya tampoc arbitra cap solució basada en el exemple realment democràtic recentíssim del referèndum a Escòcia, com hauria de ser.
Quina putada més grossa que alguns dels dirigents europeus tinguen opinions tan anti-democràtiques! Tan aviat han oblidat la tragèdia dels pobles de l'antiga Iugoslàvia?
Sortosament per a nosaltres, Catalunya no és Croàcia, ni Sèrbia...però ens cal tindre present que Franco també es va alçar contra la II República 'por la unidad de España'.
Publica un comentari a l'entrada