Sovint basta saber la denominació, el títol de qualsevol activitat, de qualsevol organisme, de qualsevol premi, per suposar que encobreix qualque cosa diferent del que significa.
Dic açò a propòsit d'un nou col·lectiu aparegut en la premsa, al qual pertanyen coneguts intel·lectuals, com Savater o Vargas Llosa, enemics de qualsevol independència, llevat d'aquelles del seu gust. Es tracta de "El colectivo de libres e iguales", que planeja actes en tota Espanya contra el 9-N català. En el seu manifest fundacional, la plataforma advocava per "rechazar qualquier negociación", amb els nacionalistes catalans, "que limite la soberania del conjunto de los ciudadanos y el ejercicio de los derechos". Volen dir que la sobirania i els drets dels espanyols no catalans es veurien disminuïts si els catalans assoliren la seua? És que se suposa que la sobirania i els drets dels espanyols estan composts: a) per la pròpia sobirania, més la expropiada als catalans, i b) pels propis drets, més els expoliats als catalans? Si no és així, com s'explica que la recuperació de la sobirania i dels drets catalans limite la sobirania i els drets dels espanyols? Ens estan dient que Catalunya és un predi, un feu, una finca d'Espanya? Que si Catalunya decideix, Espanya perd gran part del seu patrimoni privat?
És de sentit comú pensar que no hi ha democràcia sense llei, però és també de sentit comú pensar que si la llei prohibeix una manifestació democràtica, com és la manifestació de la voluntat popular catalana en referèndum, no és una llei democràtica.
La denominada democràcia espanyola es regeix per algunes lleis antidemocràtiques, com, per exemple, la Constitució, quan prohibeix, si més no, el dret a decidir. Antidemocràtica, per l'objecte prohibit: el dret a decidir, l'essència de la democràcia. I antidemocràrica, per la forma de promulgar-se. Recordem que la Constitució es va elaborar i es va aprovar al final de la dictadura, sota el poder d'aquesta, perquè encara manaven els sequaços de Franco: el nacional-catolicisme (el rei, Suàrez, Fraga, l'exèrcit, la policia, els jutges, l'Esglèsia, etc.), amb una amenaça perentòria implícita: "o lo tomas o lo dejas", o açò o no res. Així, la unitat d'Espanya, amb l'apèndix català, va quedar "atada y bien atada". Es va fer una Constitució i unes lleis que salvaguardaven l'essencial de la dictadura. Cedien l'accident per conservar l'essència. Recordem, també, que els vencedors eren els autodenominats "los nacionales". Com diu Pura Peiró en el comentari a l'entrada anterior d'aquest bloc: "...Franco també es va alçar contra la II República 'por la unidad de España'". Amb el triomf bèl·lic havien conquerit un nou territori i els seus habitants, que consideraren part de la seua propietat nacional. Una nació que definien: "UNA, GRANDE i LIBRE".
Centrem-nos ara en això de "UNA". Els nacional-catòlics conquistaren un territori i sotmeteren els seus habitants. Per tal que això quedara "atado y bien atado", l'anexió del territori conquerit i la 'submissió' dels seus habitants a l'esmentada "unidad" quedà consignada en la Carta magna, aprovada pels ciutadans, moguts per la por a que la dictadura continuara. En conseqüència, el fet que tinguem una constitució que prohibeix la llibertat de decidir és efecte de la victòria de "los nacionales". Més clar: Catalunya no pot decidir, perquè el feixisme nacional-catòlic està viu i mana, amagat al nínxol ecològic de la Constitució, confeccionada justament per a aquest menester i altres d'índole pareguda.
La denominada democràcia espanyola es regeix per algunes lleis antidemocràtiques, com, per exemple, la Constitució, quan prohibeix, si més no, el dret a decidir. Antidemocràtica, per l'objecte prohibit: el dret a decidir, l'essència de la democràcia. I antidemocràrica, per la forma de promulgar-se. Recordem que la Constitució es va elaborar i es va aprovar al final de la dictadura, sota el poder d'aquesta, perquè encara manaven els sequaços de Franco: el nacional-catolicisme (el rei, Suàrez, Fraga, l'exèrcit, la policia, els jutges, l'Esglèsia, etc.), amb una amenaça perentòria implícita: "o lo tomas o lo dejas", o açò o no res. Així, la unitat d'Espanya, amb l'apèndix català, va quedar "atada y bien atada". Es va fer una Constitució i unes lleis que salvaguardaven l'essencial de la dictadura. Cedien l'accident per conservar l'essència. Recordem, també, que els vencedors eren els autodenominats "los nacionales". Com diu Pura Peiró en el comentari a l'entrada anterior d'aquest bloc: "...Franco també es va alçar contra la II República 'por la unidad de España'". Amb el triomf bèl·lic havien conquerit un nou territori i els seus habitants, que consideraren part de la seua propietat nacional. Una nació que definien: "UNA, GRANDE i LIBRE".
Centrem-nos ara en això de "UNA". Els nacional-catòlics conquistaren un territori i sotmeteren els seus habitants. Per tal que això quedara "atado y bien atado", l'anexió del territori conquerit i la 'submissió' dels seus habitants a l'esmentada "unidad" quedà consignada en la Carta magna, aprovada pels ciutadans, moguts per la por a que la dictadura continuara. En conseqüència, el fet que tinguem una constitució que prohibeix la llibertat de decidir és efecte de la victòria de "los nacionales". Més clar: Catalunya no pot decidir, perquè el feixisme nacional-catòlic està viu i mana, amagat al nínxol ecològic de la Constitució, confeccionada justament per a aquest menester i altres d'índole pareguda.
El col·lectiu citat demana en un manifest "que la negociación entre el Gobierno y la Generalitat sea "transparente" y que se desarrolle sin "pervertir" los derechos de los españoles". Sembla que, per al col·lectiu, si els catalans decidideixen sobre sí "pervierten los derechos de los espanyoles". Els espanyols poden votar sobre els drets propis i els dels catalans, però els catalans no poden votar sobre els seus propis drets perquè perverteixen els drets dels espanyols. Està, doncs, clara la mentida del títol: "libres i iguales"? Lliures els espanyols respecte a decidir sobre sí i sobre els catalans, però no els catalans a decidir sobre sí. On està la igualtat i la llibertat que pregona l'esmentat col·lectiu? És flagrant el domini dels espanyols sobre els catalans. És també cridanera la desigualtat bàsica entre les dues nacions i el sotmetiment de Catalunya a Espanya. Ni llibertat ni igualtat: dictadura.
Si cada vegada que se li permet votar a Catalunya, ha de votar tota Espanya, com que Espanya té més habitants que Catalunya, el vot espanyol sobre Catalunya ("con el permiso de la autoritat competente") serà sempre superior al vot dels catalans sobre sí mateixos.
És perentori establir ja per sempre la igualtat Catalunya-Espanya: Estat espanyol i Estat català. Si els dos Estats són independents un de l'altre, aleshores són iguals entre sí, ningú és predi de l'altre. La llibertat es deriva d'açò: si són iguals, són els dos lliures: ningú domina l'altre, com ara: Espanya contra Catalunya, Espanya dominant Catalunya. Axí ho diuen les lleis, lleis fetes per a mantenir sotmesa Catalunya i per impedir qualsevol intent d'aquesta per alliberar-se. I tot en nom de la unitat, en nom de la solidaritat, en nom de l'universalisme. Com si la igualtat fos uniformitat i submissió, com si no fos possible la relació col·laborativa entre dues persones o grups o nacions o Estats diferents, però independents. Com si no existira la possibilitat del diàleg, de la transacció, del compromís. Com si la unitat de dos o més col·lectivitats solament fos possible sota el model de l'imperi. Com si l'única forma d'unió, de pacte, no fos possible sense la submissió de l'una a l'altra o l'extermini d'una de les dues; com si una persona no pogués ser ciutadana del món, si en el món hi ha nacions i estats independents, però lligats per llaços de col·laboració lliurement negociats i pactats. Solament es pot ser ciutadà del món respectant les diferències de cada nació. Hi ha tres classes de nacionalisme: el que no tolera la diferència i vol la uniformitat imposant-la, el que es defensa contra aquesta intolerància i el que respeta les diferències.
Així, doncs, està clar que el títul del col·lectiu "Libres e iguales" encobreix el veritable significat: "Oprimidos i desiguales".
Així, doncs, està clar que el títul del col·lectiu "Libres e iguales" encobreix el veritable significat: "Oprimidos i desiguales".
1 comentari:
Em reconec en la teva sensibilitat ideologica. No puc estar mès d'acord. Fins i tot, vaig estar juntament amb uns companys a la diada recolçant la V (soc de València). La seva injusticia, la seva causa era/es la meva/nostra injusticia/causa. La sorpresa fou, al meu parer, la manca de contingut idelogic, en general, de la gent que erem al carrer. Vull dir, que si la consigna hagués sigut independencia i socialisme estic segur que el 1.800.000 manifestants haguera sigut sensiblement inferior. Tinc la sensació que el que ens uneix es més la visió inhumana de l'estat espanyol que la construcció d'un nou estat socialiste com demana les CUP. Malgrat aço, segueix recolçant el procés sobiranista. Salut.
Publica un comentari a l'entrada