.jpg)
Allargada, sí, però molt més, de bon tros, que la del xiprer de Miguel Delibes. És tan allargada que ha convertit allò que diuen Espanya casi en l'única vall de llàgrimes a què fa referència la coneguda cançó-oració religiosa dedicada a Maria, la mare verge.
Després de l'imprevist resultat que obtingué el bipartit en les europees, els mitjans de comunicació dedicaren força espai ("massa", pensaren alguns) a comentar el reforçament assolit per altres partits, aquells que havien incrementat els vots i no pertanyien a l'Ombra de Franco. Aquest espai mediàtic ha estat substituït per l'abdicació reial i futura proclamació (ni coronació ni entronització: proclamació, com sona: tramposa referència a la democràcia).
Es tracta d'una abdicació que no pretén posar la corona en mans del poble sobirà(?), sinó en mans de l'Ombra omnipotent: la monarquia i els partits majoritaris, elegits segons la llei electoral maquinada ad hoc, l'elit econòmica, l'Església, el cos judicial, etc. i tots aquells i aquelles que han sigut tocats pel dit benefactor de l'Ombra. La Constitució diu que la sobirania resideix en el poble espanyol, però les lleis no li permeten exercir-la més que cada quatre anys, i aleshores, encara a través dels representants elegits després de seleccionar-los amb un sedàs en forma de llei electoral elaborada segons els criteris de l'Ombra. La sobirania popular s'ens manifesta, quan les lleis no fetes per ella li ho permeten, depurada, filtrada, desinfectada i transformada. El resultat són el Parlament i el Senat.
I els referèndums? Prohibits, és clar, ja que el poble sobirà és considerat ignorant i no sap com està el món ni què és allò que li convé. Així, la voluntat del poble queda mediatitzada i transformada per l'Ombra majoritària del parlament i del senat, la qual se sent en perill a la vista de les eleccions europees. Per això, ara, de sobte, abdica el monarca i hom proclama rei el seu fill, abans que el resultat de les futures eleccions entorpisquen la proclamació de l'herència monàrquico-franquista. El futur rei Felipe VIè es declara continuador de son pare ("mutatis mutandis"). I els media recalquen l'important paper de la transició i del rei Juan Carlos en la situació democràtica actual. Voldrien significar que vàrem tenir transició i pau, gràcies al rei; i democràcia i pau després, per la transició. És la Corona qui ens ha portat la democràcia (la democràcia fictícia que tenim) i la pau. El successor, doncs, Felip VIè treballarà perquè no es perda el seu esperit. És a dir, al Felip VIè li correspon la sagrada labor de contribuir a l'allargament de l'ombra de Franco durant les pròximes singladures.
La nostra democràcia és, així, una ficció. Són una ficció les eleccions, tenim prohibits els referèndums, la policia carrega contra les manifestacions de carrer i places. La voluntat popular no sols és ignorada, sinó silenciada. La monarquia, per tant, no resol el problema, l'incrementa.
Juan Carlos i el futur Felipe VIè han heretat de Franco, propietari privat d'Espanya, un patrimoni, una fabulosa propietat privada: la Corona espanyola, el càrrec de Cap d'Estat de l'Estat espanyol amb totes les "sinecuras" i les mines de beneficis que comporta un tal càrrec per a un corrupte potencial, corrupte potencial com qualsevol espanyolet infectat per l'Ombra.
L'Ombra va caure també sobre tots nosaltres, el poble desgraciat, però de través, quelcom així com de forma retorçuda, abjecta, perversa. Per això ens va deixar d'una altra manera: prenyats de misèria i de por, sotmesos als seus benvolguts pertanyents al nucli privilegiat de l'Ombra. La democràcia fictícia que ens va donar ha sigut i és com les muralles de la ciutat de la novel·la citada, muralles que aparenten ser defensives i que no són més que la càrcer del jove protagonista. Està clar, doncs, que restem empresonats sota l'ombra de Franco, una manifestació de la qual, i no la màxima, és la monarquia.
Amb el dret a decidir, però, en qualsevol circumstància començaria el nostre alliberament.
Després de l'imprevist resultat que obtingué el bipartit en les europees, els mitjans de comunicació dedicaren força espai ("massa", pensaren alguns) a comentar el reforçament assolit per altres partits, aquells que havien incrementat els vots i no pertanyien a l'Ombra de Franco. Aquest espai mediàtic ha estat substituït per l'abdicació reial i futura proclamació (ni coronació ni entronització: proclamació, com sona: tramposa referència a la democràcia).
Es tracta d'una abdicació que no pretén posar la corona en mans del poble sobirà(?), sinó en mans de l'Ombra omnipotent: la monarquia i els partits majoritaris, elegits segons la llei electoral maquinada ad hoc, l'elit econòmica, l'Església, el cos judicial, etc. i tots aquells i aquelles que han sigut tocats pel dit benefactor de l'Ombra. La Constitució diu que la sobirania resideix en el poble espanyol, però les lleis no li permeten exercir-la més que cada quatre anys, i aleshores, encara a través dels representants elegits després de seleccionar-los amb un sedàs en forma de llei electoral elaborada segons els criteris de l'Ombra. La sobirania popular s'ens manifesta, quan les lleis no fetes per ella li ho permeten, depurada, filtrada, desinfectada i transformada. El resultat són el Parlament i el Senat.
I els referèndums? Prohibits, és clar, ja que el poble sobirà és considerat ignorant i no sap com està el món ni què és allò que li convé. Així, la voluntat del poble queda mediatitzada i transformada per l'Ombra majoritària del parlament i del senat, la qual se sent en perill a la vista de les eleccions europees. Per això, ara, de sobte, abdica el monarca i hom proclama rei el seu fill, abans que el resultat de les futures eleccions entorpisquen la proclamació de l'herència monàrquico-franquista. El futur rei Felipe VIè es declara continuador de son pare ("mutatis mutandis"). I els media recalquen l'important paper de la transició i del rei Juan Carlos en la situació democràtica actual. Voldrien significar que vàrem tenir transició i pau, gràcies al rei; i democràcia i pau després, per la transició. És la Corona qui ens ha portat la democràcia (la democràcia fictícia que tenim) i la pau. El successor, doncs, Felip VIè treballarà perquè no es perda el seu esperit. És a dir, al Felip VIè li correspon la sagrada labor de contribuir a l'allargament de l'ombra de Franco durant les pròximes singladures.
La nostra democràcia és, així, una ficció. Són una ficció les eleccions, tenim prohibits els referèndums, la policia carrega contra les manifestacions de carrer i places. La voluntat popular no sols és ignorada, sinó silenciada. La monarquia, per tant, no resol el problema, l'incrementa.
Juan Carlos i el futur Felipe VIè han heretat de Franco, propietari privat d'Espanya, un patrimoni, una fabulosa propietat privada: la Corona espanyola, el càrrec de Cap d'Estat de l'Estat espanyol amb totes les "sinecuras" i les mines de beneficis que comporta un tal càrrec per a un corrupte potencial, corrupte potencial com qualsevol espanyolet infectat per l'Ombra.
L'Ombra va caure també sobre tots nosaltres, el poble desgraciat, però de través, quelcom així com de forma retorçuda, abjecta, perversa. Per això ens va deixar d'una altra manera: prenyats de misèria i de por, sotmesos als seus benvolguts pertanyents al nucli privilegiat de l'Ombra. La democràcia fictícia que ens va donar ha sigut i és com les muralles de la ciutat de la novel·la citada, muralles que aparenten ser defensives i que no són més que la càrcer del jove protagonista. Està clar, doncs, que restem empresonats sota l'ombra de Franco, una manifestació de la qual, i no la màxima, és la monarquia.
Amb el dret a decidir, però, en qualsevol circumstància començaria el nostre alliberament.
 |
| Revista satírica "la Flaca", 10 de juny de 1869 |
1 comentari:
No han parat de dir-mos que Juan Carlos va cedir els poders que havia heretat de Franco, al poble sobirà.
Crec que és pertinent preguntar-mos si no ho hagués fet, què hauria passat?
Que hauria durat una "rosà".
El mateix que haguera durat si el 23F, no hagués defés la Constitució.
Des d'una posició de força, de poder és molt fàcil construir una narració destinada a perpetuar-s'hi. El gran problema és que la narració de la "bondat de la monarquia" ens l'hem tragada ( o obviada) tots per unes raons o per altres.
A més, qualsevol li esmena la plana a un rei inviolable, intocable, irresponsable (bastant pel que sembla) davant la llei quan el ciutadà ha de respondre per tots els seus actes.
Com hem pogut consentir-ho?
I ara tornarem a comulgar (qui ho fassa)amb pedres de molí amb el fill?
De moment, l'espectacle està en marxa des de dilluns passat.
Per cert, Anguita va dir ahir en la Sexta que ens hauríen d'explicar perquè ara l'abdicació quan Juan Carlos sempre s'havia manifestat en contra; per exemple, en el discurs del Nadal passat. Segons ell, els poders econòmics han forçat la substitució i la "segona restauració monàrquica" com a reacció (mai millor dit) davant dels resultats de les europees que apunten la tendència de vot dels de menys de 40 anys; esperen que un rei jove i "bien preparado" els servisca d'esquer.
Tinc el pàlpit que no els acabarà d'eixir bé.
Publica un comentari a l'entrada