Democràcia real, ja!

La batalla d'Almansa

                                  Aquí s’originà l'obligació d'ofrenar noves glòries

El xiquet va néixer en un país l’essència del qual estava fora, en un altre, per les glòries del qual lluitava. Els còmics que llegia narraven historietes que transcorrien en paisatges i països diferents del seu. Els rius, les muntanyes, el clima que estudiava a l’escola o llegia als còmics no eren mai els que ell coneixia; la llengua de l’escola i dels còmics, tampoc.

                                          Ofrenant les glòries, velles i noves

Els herois que més li agradaven no eren del seu país i, a vegades, ni tan sols del país per les glòries del qual lluitaven tots. Ara bé, estaven ben elegits, car eren herois racistes, de tarannà feixista, que recolzaven l’orgull d’una massa endarrerida, feble, pobra, inculta i agraïda.

Llegia novel·les d’aventures, a mesura que madurava el seu psiquisme. Cap d’elles tampoc transcorria a la seua terra. A poc a poc anava entrant-li un complex d’insignificança, de nul·litat, de poca cosa. Allò important estava fora. Al seu país no hi havia res de bo, ni de bo ni de dolent, res. Perdó, de dolent, sí: moltes coses.

Les lectures que vingueren a continuació, excepció feta d’autors estrangers traduïts, foren llibres d’escriptors del país glorificat, entre els quals predominaren els d’allò que s’anomenà “La Generación del 98”. El xiquet, que anava creixent, s’havia assabentat de la seua existència gràcies a un llibre del mateix nom escrit per un home del país de les glòries, el qual havia estudiat mitjançant una beca del país del xiquet. Per això aquest pensava que el seu país donava a l’altre, no solament glòries, sinó beques, també. Era en l’altre on estava la glòria, la cultura, el saber i la importància.

Entre els autors de la generació esmentada, n’hi havia alguns més fàcils de trobar que d’altres. Un que podies encontrar en qualsevol llibreria tenia per nom Azorín. Curiosament aquest era del país del xiquet, però no ho semblava. Només escrivia sobre l’altre, amb la llengua de l’altre i descrivint persones, pobles i paisatges de l’altre. Escrivia bé. Donava, però, la impressió que tenia vergonya de no haver-hi nascut (en l’altre).

Han passat els anys. Aquell xiquet ha crescut, ha viscut en el país de les glòries, i en els de més enllà. Ha tornat a la seua terra i ha trobat la gent igual que quan era jove, bé que ara la majoria són noves generacions. Moltes festes, processons concorregudes i populoses, poca cultura, excés de futbol (espectacle i passió, vàlvula que descarrega tensions ocultes), molta ignorància, desmesurat amor als diners, lluita contínua per ofrenar noves glòries a l’altre país i meninfotisme selectiu de tot allò que signifique defensa del propi país, de la llibertat i transparència mediàtica, de l’honradesa en els negocis i en la política, del paisatge, de la natura, de l’ecologia en general.

Només ha trobat una diferència: les prohibicions de la dictadura han desaparegut de les lleis. Tot passa, però, com si no foren necessàries: que ara formaren part de les neurones populars. És com si hagueren esdevingut conviccions, gusts i plaers. De manera que, quan es tracta d’eleccions, si hom troba algú que s’assemble al dictador, diríem que corren a votar-lo massivament. Com si estimaren força els governants que fan els ulls grossos davant de negocis tèrbols o il·legals. Si alguns d’aquests es deixaren corrompre per negociants de tal mena i foren perseguits per la justícia, millor. Això seria una garantia. Ja ho va dir Jesucrist: dels perseguits per la justícia és el regne del cel, o el poder de la comunitat, que és una cosa pareguda.

http://buscantraons.blogspot.com

Perseguit i canonitzat

pel seu comportament incorrupte

Serà veritat el que acabe de dir? No ens indignarem? No reaccionarem? No exigirem? No ens revoltarem? Mira per on, de sobte, ja n'hi ha qui ho fa: els joves que es manifesten, a les places de les ciutats espanyoles, per recuperar la democràcia. I mireu el que diu La Junta Electoral Provincial de Madrid: "La petición del voto responsable", a la que hacen referencia muchas de las personas que acampan en la plaza madrileña, "puede afectar a la campaña electoral y a la libertad del derecho de los ciudadanos al ejercicio del voto".

Si demanar el vot responsable és una amenaça a la democràcia, què és la democràcia? En què s’ha convertit? 


       Per això és necessari, imprescindible, urgent exigir democràcia real, ja! Una altra política és possible, malgrat els presagis i premonicions. A partir d'ara podríem albirar un nou món: Si el pueblo se uniera jamás nadie le venciera.

Veieu també i llegiu, sis plau: